STALKING: APUNTS DES DE LA
PRAXI PROFESSIONAL
RUBÉN SANCHEZ RUIZ
Psicòleg clínic i social
Formador en matèria de
violència masclista i Agent d’Igualtat.
Al llarg d’aquests 15 anys d’experiència
professional com a psicòleg he pogut observar en l’atenció i intervenció d’acompanyament i
orientació a dones supervivents a diferents formes i tipus de violència
masclista a l’àmbit de la parella com després del trencament de la relació sentimental
s’inicia un procés d’assetjament o stalking contra la dona per part de
l’agressor masclista.
Quan vaig començar a llegir sobre stalking
em va sorprendre que diferents autors i autores no parlessin de forma explícita
de violència directament com a tal, ja que la invasió de la intimitat, el
control del temps i dels espais de la persona és una greu forma de violència i
dominació.
He pogut detectar i classificar diferents
tipus de conductes d’stalking o d’assetjament en funció dels diferents
objectius que vol aconseguir l’agressor:
Objectiu 1 “Reconquesta o reconciliació”:
En una primera fase l’agressor pot tenir un comportament igualment intrusiu
però dins la seva pròpia fantasia de la “reconquesta” o “reconciliació”, és a
dir enviant regals com rams de flors, perfums, bombons,...i també missatges
romàntics, whatsapps, cartes o mails “d’amor”,...per aconseguir l’atenció i
captar de nou l’interés en ell...també pot optar per demanar disculpes, fent
falses promeses o exigint una darrera oportunitat per restablir la relació... si
la resposta és negativa o és aquella que l’agressor no vol escoltar, per tant
no obté el que ell vol, pot anar pujant la intensitat de l’assetjament i pot
canviar dràsticament les seves conductes incrementant la seva violència i
brutalitat en qüestió de segons o minuts, he pogut observar converses de
whatsapp on just sota el missatge “ets la dona de la meva vida, sense tú no puc
viure” , davant el silenci de la dona com a resposta, l’agressor contesta “ets
una mala puta i una malfollada”.
Són comuns també una sèrie de comentaris
o missatges carregats de xantatge emocional, del tipus “si no tornes amb mi em
suïcidaré”...aquests tipus de missatge busca alimentar el sentiment de
culpabilitat de la víctima i aconseguir que torni amb ell, considero que són un
indicador d’alt risc i de perill d’agressió física que no es pot ignorar ni per
la pròpia dona ni pels diferents serveis i institucions ( judicials, fiscalia,
policials,...) implicats en l’atenció i abordatge d’aquests casos.
Objectiu 2 “ets meva i de ningú més” :
Destruir el sentiment de control de la pròpia vida, de la llibertat de viure i
decidir per ella mateixa un nou projecte vital:
Exercir control extrem inclou conductes
com seguiment físic, aparicions sorpresa al domicili, al portal de casa ,al
lloc de feina,...-Ús de terceres persones o fins i tot contractar detectius
privats per obtenir informació de la persona, per saber si ha canviat de
domicili, de feina, de telèfon, si té una nova relació de parella,...per
continuar amb les aparicions i fer acte de presència, per continuar amb
l’assetjament.
Un nivell més greu dins aquest objectiu seria
la usurpació o suplantació de l’identitat, invasió dels comptes de correu, enviament
de missatges a l’empresa o fer múltiples reclamacions d’ella com a treballadora
per perjudicar-la a l’àmbit laboral o aconseguir que l’acomiadin o també la
creació de comptes amb el seu nom a les xarxes socials,...també dins aquesta
categoria s’utilitza l’anomenada “porno-venjança”[1].
Objectiu 3 “Si no m’estimes, em tindràs
por”: La suma dels anteriors objectius ja comporta destrucció de recursos
personals, però aquí es posa en marxa tot un conjunt de noves agressions per
aconseguir la intimidació i el terror, la idea que es transmet és que “això no
acabarà mai”, a través de missatges, centenars de trucades, emails alliçonadors,
missatges anònims amenaçants, pintades al domicili amb insults,...també la destrucció
de béns o propietats personals de forma reiterada: cremar la catifa de
l’entrada del domicili, trencar el interfono, fer malbé la porta o el pany de
la casa, punxar les rodes del vehicle, tallar subministraments ( tallar cables
elèctrics, tuberies aigua,...)...
Les diferents formes de violència aquí
mostrades en els diferents 3 objectius no tenen perquè ser seqüencials, es
poden donar en diferent ordre o de forma simultània, o només mostrar conductes
d’un dels grups citats.
Si entre l’assetjador i la víctima hi ha
fills/lles en comú, tot es complica molt més, aquets fills i filles són emprats
com a arma de vigilància 24h per part de l’agressor, com a transmissors de
missatges amenaçants, són els missatgers d’insults, o per perpretar
interrogatoris a la mare sobre la seva vida sexo-afectiva, sobre qui entra i
qui surt de casa, si dorm algun altre home, saber a quina hora arriba la mare
de treballar, amb qui queda la mare el cap de setmana,...Molts agressors
masclistes utilitzen com a excusa “només vull quedar amb tú per parlar dels
nostres fills” com a excusa i falsa preocupació pels fills i filles, per
després exigir converses a soles o íntimes amb la dona, imposant trobades amb l’objectiu de
“reconquesta” ja que després en la trobada no fan cap pregunta sobre els fills
i filles que tenen en comú. Davant el rebuig l’agressor “progenitor” torna a
culpabilitzar a la dona com a “mala mare i manipuladora”, en aquest cas dient
als fills i filles, “si no podem tornar a estar tots junts com a família és per
culpa de ta mare que ja no m’estima”, això provocarà situacions de conflicte,
malestar i afectació emocional ( ràbia, ira, impotència,...) als seus propis
fills/filles que descarregaran contra la mare, la culpabilitzaran i aquesta
haurà de gestionar-ho, un nou factor estressor i obstacle en la seva
recuperació emocional.
L’Stalking com a assetjament o forma
continuada de violència comporta una sèrie de seqüeles en les persones
perjudicades, que donaria per un article sencer només per parlar d’aquest tema.
La principal afectació o conseqüència directa és l’esgotament progressiu dels
recursos personals i una sensació d’indefensió apresa, “que no es pot fer res
perquè això s’aturi”. La impotència, la por i la tristesa inunda la vida de la
dona, per això és tan important oferir un bon acompanyament terapèutic
especialitzat, que empoderi i doni pautes concretes, que torni a transmetre la
sensació de control de la seva pròpia vida.
És cert que també alguns casos en els
quals he intervingut l’agressor no havia tingut cap tipus de relació sexo-afectiva
prèvia a l’assetjament amb la víctima, cap contacte conscient o intencionat per
part de la víctima amb l’agressor, és a dir que podia haver una interacció
puntual, casual a un carrer del mateix barri, una interacció a una botiga o coincidència
casual a l’espai públic, ...aquest pot ser un detonant suficient per un
agressor obsessiu, a partir del qual comença a construir tota la seva
pel·lícula o fantasia al voltant del seu objectiu “estar amb ella”.
Però continuo mantenint que sense
menystenir la gravetat dels casos d’assetjadors sense cap tipus de vincle
afectiu previ amb la víctima, en la majoria de casos l’agressor és l’ex-parella.
Dels diferents casos que he intervingut la mitjana de durada de l’stalking és
entre 1 i 5 anys de mitjana, i les relacions de parella pot variar des de 3
mesos fins a 15 anys de relació de parella. L’assetjament o stalking començaria
un cop es comunica el trencament de la relació sentimental.
Les primeres pautes que dono davant una
situació d’aquest tipus és la indiferència i la ignorància. És a dir no contestar
a cap de les senyals, ni trucades ni missatges, així l’agressor no disposi d’un
motiu extra, de cap tipus de missatge que ell pugui interpretar amb el
significat que ell li vulgui donar. Per tant ha d’obtenir el silenci com a
única resposta, com a forma d’exclusió social, el silenci com a límit clar, “no
et vull a la meva vida”, sense dir-li explícitament el silenci també significa
això, qualsevol altra construcció per exemple insultar-lo ell pot interpretar-ho
com “encara m’estima, li importo perquè m’ha contestat”.
A nivell de xarxes socials el bloqueig és
la conducta més coherent davant de l’assetjament. Si l’agressor no es cansa en
un període de temps ( d’un a tres mesos) o incrementa la seva conducta
violenta, cal recopilar el major nombre de proves (“screenshoot” o
“pantallazos”) si es tenen sí que és recomanable denunciar-ho com a stalking a
una comissaria de policia, també es pot redactar la denúncia amb còpia de les
proves i presentar-ho tot al jutjat de guàrdia corresponent. Sempre és millor
l’assessorament jurídic d’una advocada o advocat especialista abans de
presentar la denúncia corresponent. Tot i els canvis al codi penal en el
reconeixement d’aquest nou delicte d’stalking calen canvis estructurals
importants en tot el sistema judicial per poder atendre de forma adequada a les
víctimes i supervivents d’stalking i així reduir al màxim la victimització
secundària.
Crec que en general existeix la
resistència a pensar que l’stalking pot acabar en violència física o fins i tot
en intent d’assassinat, no es vol creure que això pot passar, ningú vol
posar-se en la pitjor de les situacions, ningú vol imaginar que això sigui
així...però cal avaluar el risc de la situació periódicament i el tipus
d’assetjament i violència per determinar quines són les millors actuacions i
pautes tàctiques per aconseguir aturar a l’agressor, si no ho fa per ell mateix
pel cansament, el sistema judicial i policial haurà d’actuar amb contundència
perquè així sigui. Al llarg de tots aquests anys no he conegut cap persona que
li agradi viure amb un sentiment de por constant, o en estat de guàrdia
permanent vigilant constantment els seus moviments, els horaris, els llocs per
on passa per evitar que aparegui de sobte l’agressor...però també és freqüent
observar a professionals que “treuen importància “ a aquestes situacions
d’assetjament o culpabilitzen a la perjudicada dient “que li has fet” perquè
això passi. Una qüestió important com a professional és evitar ser alarmista i
generar més ansietat a la perjudicada, i al mateix temps tampoc treure
importància a la situació, mantenir el temple i facilitar eines a la persona perjudicada
d’autoprotecció, cal analitzar cada cas d’stalking en la seva profunditat i
veure que està passant i des de quan.
Com es pot deduir és important oferir un
suport professional especialitzat, tant a nivell jurídic com a nivell psicològic,
perquè ja he dit que les conseqüències per a la salut de les persones
perjudicades poden ser molt greus, perquè l’agressor està atacant la seva
qualitat de vida, ataca la seva tranquil·litat, ataca la seva vida. La
intervenció professional va orientada cap al suport segur i poc a poc retornar un sentiment de seguretat i
control de la seva vida, tornar a sentir que la seva vida és seva i no dels
desitjos de l’agressor. La intervenció psicològica especialitzada basada en el
paradigma de la resiliència i amb perspectiva de gènere vol injectar coratge i
confiança a la supervivent, perquè les institucions tenen els seus límits i al
llarg de les 24h que té el dia ella estarà moltes hores ella sola enfrontant-se
a l’stalking. Cal buscar un equilibri entre prudència i obsessió quan estàs
patint stalking i no és gens fàcil. Dotar d’eines per abaixar el sentiment de
culpabilitat, i canalitzar altres emocions com la ràbia, la ira, la impotència
i la por. Tenir capacitat per desconnectar i també estar disposada a fer canvis
en la teva vida diària, és totalment injust perquè ella no ha fet res que
motivi aquest stalking, però ara per ara els sistemes tenen límits però cal ser
conscient, en ocasions seran canvis temporals i en altres lamentablement canvis
radicals ( canvi d’habitatge, canvi de barri, canvi de feina, canvi de número
de telèfon, canvi de nom i cognoms...).
Per acabar comentar que el 95% dels
homicides són homes[2], sí
homes i la gran majoria dels assetjadors són homes, són agressors masclistes
que es creuen amb el dret d’invair la vida de les dones que les veuen com a
objectes o propietats. Dic això de forma contundent per evidenciar que en
moltes de les pel·lícules i sèries contemporànies s’ha enfocat l’stalking o
s’ha volgut crear un imaginari on l’agressora o assetjadora és una dona, dos
exemples “Atracción fatal” o “Acoso”, la psicòpata o assassina és una “dona
despechada” rebutjada per un home, així es construeix l’imaginari i es dóna
força al mite de "la malignitat de les dones", un dels principals mites
masclistes que enforteix el patriarcat amb tota la seva maquinària. No estic
afirmant que una dona no pugui desenvolupar o executar conductes d’stalking, el
que vull mostrar és que resulta pervers com aquests films no mostren una crua i
duríssima situació molt més comuna, com és que l’stalking està vinculat a
conductes prèvies abans d’un feminicidi. Aquests films no mostren que 1/3 dones
europees han patit una agressió masclista[3],
que 2/3 dones eren assetjades per l’ex-parella home, que ¼ de les dones han
estat assetjades per un conegut home, que 1/8 dones han estat assetjades per un
home desconegut o sense cap vincle amb ell. Com vegeu realitat i ficció no
apunten cap al mateix objectiu, una llàstima que el cinema no sigui una eina
pedagògica de denúncia per canviar la societat profundament masclista en la que
vivim, on cada any a tot el món es produeixen 66000 feminicidis, és a dir homes
que assassinen dones pel simple fet de ser dones.
Bibliografia
EWANS,
P. El abuso verbal. La violència negada. Javier Vergara Editor, Grupo Zeta. Argentina,2000.
SANCHEZ
RUIZ, R. La mirada de Michonne. Editorial Tigre de Paper, Manresa,2014.
KONKLE,K.
¿Estás segura? Autodefensa y las claves de la auténtica seguridad. Ediciones
QVE, Barcelona,2012.
[1] Porno-venjança és el terme per definir de forma col·loquial una
forma de violència masclista com és utilitzar les dades personals de la dona
ex-parella després del trencament sentimental, com són el nom i cognoms,
imatges de la cara i el cos, vídeos realitzats en un context d’intimitat de la
parella i fer-ne una difusió massiva en webs de contactes o webs de serveis
sexuals, grups de whatsapps, i en general a les xarxes socials, evidentment
sense cap tipus d’autorització prèvia de la persona perjudicada i amb l’únic
objectiu de vexar i danyar la integritat psicològica de la mateixa com a forma
de venjança per la ruptura.
[2]
Dato
extraido del Estudio Mundial del Homicidio 2013 UNODC (Unidad de las Naciones
Unidas contra la Droga y el Delito) pág.5 “…Aunado a lo
anterior, cerca de 95% de los homicidas a nivel global son hombres, un
porcentaje más o menos constante de país a país y entre regiones,
independientemente de la tipología de homicidio y del arma empleada”.
[3] Macroencuesta sobre violencia contra las mujeres a
nivel europeo realizada por la Agencia Europea de Derechos Humanos (FRA) 2014 a
petición del Parlamento Europeo: … En la UE, el 18 % de las mujeres han sido objeto de
acoso a partir de los 15 años de edad, y un 5 % de las mujeres lo habían
experimentado en los 12 meses previos a la encuesta. Esto implica que 9
millones de mujeres en la UE fueron víctimas de acoso en un periodo de 12
meses.
En torno al 12 % de las encuestadas indicaron que
habían experimentado alguna forma de agresión o incidente sexual por parte de
un adulto antes de los 15 años, lo que equivaldría a 21 millones de mujeres en
la UE.
Los resultados revelan que el 30 % de las mujeres que
han sido víctimas de agresiones sexuales por parte de su pareja actual o de las
anteriores, habían sufrido también violencia sexual en la infancia.
http://www.infocop.es/pdf/MacroencuestaFRA2014.pdf
PD: Tot el meu suport a Juana R i els seus fills, contra la persecució judicial que està patint. Protegir i defensar els seus fills davant un progenitor maltractador no és cap delicte! Davant un sistema patriarcal i una justícia masclista, la desodediència és la única sortida. #Juanaestáconmigo #TodxsconJuana
