dimecres, 5 de juliol de 2017

Tormenta en un día de verano

-->
El sol brillaba con fuerza en un cielo completamente despejado, que enseñaba su azul pulcro y reluciente.
El calor era tan ardiente que incrementaba las ganas que tenía de vivir esos días de julio entre la playa y la piscina, disfrutando de las aguas cristalinas y de ese olor a cloro que se había convertido en un aroma imprescindible del verano.

Faltaban dos días para mi cumpleaños y la emoción por celebrar ese momento, la emoción de ser un año más mayor, me hacía sentir enérgica y radiante.

Yo me encontraba en la piscina, con mis amigas. Habíamos estado toda la mañana en la playa y tocaba pasar un rato por la piscina, antes de subir a casa.

No me había quitado la camiseta en toda la mañana; de hecho, en las dos semanas que llevaba de vacaciones no me había atrevido a mostrar mi torso, todavía, en público. Ese verano había empezado a notar ciertos cambios en mí. Cambios importantes que me hacían tomar conciencia sobre la transformación que estaba sufriendo mi cuerpo, en su paso por la pubertad. Además de experimentar nuevas sensaciones, que me llevaban a pensamientos y deseos antes inexplorados, también sentía que mi cuerpo estaba tomando su propia forma, principalmente mis pechos, que en su desarrollo parecían estar deseosos por salir al mundo.

El verano anterior apenas se me veían dos diminutos bultos, que dejaban asomar su pequeño y casi inapreciable pezón. En ese tiempo, ni siquiera prestaba atención a eso, así que me resultaba realmente fácil mostrarme casi desnuda. Vivía con total normalidad y sin ningún tipo de alerta o tensión pasarme el día entero solamente con la parte de abajo del bikini, ya fuera en la playa o la piscina.

Con mi camiseta puesta, la cual se había convertido en mi fiel aliada y me ayudaba a sobrellevar esta nueva y curiosa inseguridad, corría por el bordillo, de un lado a otro de la piscina, tirándome agua con mis amigas y disfrutando entre los gritos y las risas de ese pequeño y a la vez maravilloso juego de mojarnos.

Obviamente, mi camiseta estaba cada vez más empapada, pero aún así, yo me resistía a sacarla de mi cuerpo. Estaba sumergida en esa nueva y desconocida sensación intentando averiguar qué lugar debían ocupar mis pechos. Pensaba que quizá tocaba el momento de comprarme un bikini con la parte de arriba o un bañador, el cual me taparía, también, esa tripita que empezaba a resultarme un tanto incómoda. Pero me sentía tan extraviada con todo eso, que me resultaba difícil resolver ese asunto y no sentirme entre dos tierras. Dejármela puesta, sin duda alguna, era la mejor opción.

De pronto se acercó él. Era el padre de un amigo y vivía en la misma planta de apartamentos que mis padres y yo. Su hijo y yo, que teníamos la misma edad, jugábamos juntos desde los dos años y él y su mujer eran prácticamente como de la familia. Los días de verano siempre los pasábamos compartiendo las vacaciones.

Me llamó, y yo me acerqué. Cuando estuve frente a él, se me quedó mirando, me cogió la camiseta y mientras me la levantaba con sus manos, dijo:

- Llevas la camiseta muy mojada; quítatela. Como vayas así a casa, tu madre te va a reñir.

Levantó la camiseta hasta mi cuello, clavó sus ojos en mis pechos y yo sentí un escalofrío que recorrió todo mi cuerpo, tan fuerte, que me quedé completamente paralizada. Me di cuenta de lo que su mirada buscaba, y mientras volvía a bajar la camiseta al mismo tiempo que decía:  «bueno, no la tienes tan mojada como pensaba» noté como sus dedos, de una forma muy suave y sutil, rozaron mis pezones. Mis pies se clavaron al suelo. Mi cuerpo se tensó y perdí la voz y la movilidad. Con una sonrisa en su boca, me miró, dio media vuelta y se fue por dónde había venido. Yo me quedé ahí, parada, petrificada, absorta por lo que acababa de pasar.

Con mucho esfuerzo e intentando no perder el equilibrio, me moví del sitio y fui caminando hasta uno de las bancos que había en la piscina. Dejé caer mi cuerpo, que ahora pesaba como si estuviera lleno de cemento, me senté y de nuevo mis pies se clavaron al suelo.

Fue ahí donde cesó el juego, donde desapareció la euforia y la alegría. Donde se esfumó la ilusión por mi cumpleaños y la emoción por hacerme mayor. Ni dos minutos atrás, me había sentido quebrantada, despreciada, abusada y violentada. Fue en ese momento que crucé una línea que no tenía que haber cruzado. Una línea a la que fui llevada sin mi consentimiento, por quien resultaba ser alguien que yo creía de confianza y cariño para mí, por quién debería haberme cuidado y no llevarme a un lugar de miedo y confusión. Ese alguien que me llevó a transgredir una parte íntima y personal. Alguien que decidió llevarse por su cuenta la primera experiencia, al contacto, de mis pechos, con unas manos que no fueran las mías - de un modo que yo no había elegido ni deseado por mí misma. 
Empecé a sentirme desnuda, tan desnuda que ni mi camiseta, mi fiel aliada, podía protegerme de sentirme así. Era como si hubiera desaparecido. Y me quedé ahí, expuesta ante el mundo.

Me cayó una gota en la cara, que me hizo despertar de esa parálisis onírica que acababa de empezar. Miré hacia arriba y vi que el sol radiante había desaparecido. Que el cielo con su azul pulcro y reluciente había sido tapado con grandes nubes negras y entonces, empezó la tormenta...

La lluvia cayó con fuerza, el viento comenzó a soplar hercúleo y los truenos y relámpagos se acercaban abriéndose paso entre mar y cielo.

Todo el mundo empezó a correr, buscando un sitio para refugiarse. Yo seguía sentada en el banco. El peso de mi cuerpo seguía impidiéndome moverme y mi mente había decidido diluirse junto con la tormenta, la cual estaba cogiendo, cada vez, más y más fuerza.

- ¡Raquel, Raquel!, ¿qué haces aquí? ¡Vamos!, nos estamos empapando, vamos a refugiarnos dentro del portal -gritaba Ana mientras me tiraba del brazo.

Me dejé llevar por ella y me despegué del lugar. Corrí hacia el portal, todo lo deprisa que daban mis piernas. Entramos y yo me quedé mirando la tormenta a través de los cristales, con el deseo de que los rompiera y me llevara volando con ella.

La lluvia, el viento, los truenos y los relámpagos se habían convertido en las lágrimas, la frustración, la rabia y la impotencia que momentos antes acababa de sentir y no había sido capaz de mostrar. Ahora la tormenta mostraba todo eso por mí.

- ¿Raquel, qué te pasa? -preguntó Ana, con cara de extrañada.- De pronto te has quedado como atontada.

- No me pasa nada -le dije.- Sólo que me duele un poco la tripa.

¿De qué modo podía contar lo que acababa de vivir? ¿Habría tenido yo la culpa por ir con la camiseta mojada? ¿Acaso esa persona, tan cercana a mi familia, no era alguien que debía cuidar de mí? Pensarían que me lo estaba inventando todo... que eran fabulaciones mías y lo estaba exagerando.

A casi dos días de mi noveno cumpleaños me encontraba haciéndome preguntas que no correspondían a una niña de mi edad. Preguntas que abarcaban espacios que debían haber sido explorados desde el consentimiento y la responsabilidad. Había sido llevada de la inocencia y la vulnerabilidad, a un lugar que quedaba fuera de mi manejo. ¿Cómo le iba a explicar, entonces, todo eso a Ana? Me resultaba más fácil guardarlo dentro de mí. Fue en ese momento que decidí esconderlo en alguna parte de mi cabeza.

- ¡Raquel!, vamos, hay que irse a casa. Se acerca la hora de comer y tu madre me pidió que te llevará sobre las dos -me dijo él. Y poniendo un brazo sobre mis hombros y el otro sobre los de su hijo, nos fuimos los tres hacia el ascensor. Me dejé llevar con mi cuerpo, ahora convertido en plomo, con la mirada al suelo y la voz extraviada, impotente y paralizada. Asimilando, como podía, la experiencia que me había quitado la sensación de estar viva.



ESTHER H. LUCAS

dilluns, 12 de juny de 2017

La vida de Anna

https://www.youtube.com/watch?v=NRX2mKbS6J8
Click sobre la imatge per veure el trailer
Aquesta setmana s'estrena el film "La vida de Anna" de la directora Nino Basilia i des d'aquest bloc volem fer difusió de la mateixa perquè visualitza diferents tipus de violències estructurals, així com el patriarcat i el masclisme imposa els rols i el treball de cures, i com sorgeix el coratge de les dones lluitadores en situacions extremes. 
El film s'estrena el proper 16 de Juny de 2017. Us la recomanem a totes i tots. 
Es podrà visionar en les següents sales:
  • Castelldefels - Cinemes Metropol
  • St Feliu de Llobregat - Cines Baix
  • Girona - Cinemes Albèniz
  • Lleida - Espai Funatic
  • Madrid- Cines Renoir Princesa
  • Bilbao - Multicines 7
  • Valencia - Cines Babel
  • Valladolid - Cines Broadway

Sinopsi: La Vida de Anna cuenta la historia de Anna, una joven madre soltera obligada a tener varios trabajos para mantener a su hijo autista. Para mejorar lasituación de ambos, decide emigrar de Georgia a los Estados Unidos. Anna se arriesga e intenta conseguir un visado ilegal con el que poder viajar a América.
A través de un estilo realista, La Vida de Anna capta hábilmente los sentimientos de esperanza de una madre y su lucha diaria para poder salir adelante.

El film ha sido seleccionada en diferentes festivales internacionales (Cairo International Film Festival, Arras Fim Festival, etc.). En el Estado Español ganó el premio a Mejor Película en el Festival Internacional de Cine de Mallorca Evolution! y la Luna de Valencia en el Festival Internacional de Cine de Valencia.

El guión de La Vida de Anna ganó en el Centro Nacional de Cine de Georgia y fue premiado con su participación y estreno mundial en el Festival Internacional de Cine de Göteborg, en Suecia. Filmografía seleccionada: A Crack (2006), 6 ½ Minutes (2006), Almond House (2007), La Vida de Anna (2016).

La directora Nino Basilia Nacida en Georgia, Nino Basilia estudió Filología en el Instituto Pedagógico de Tbilisi. Publicó varias novelas mientras lo simultaneaba con la escritura de guiones para películas y series de televisión. Cuando decidió dedicarse a la dirección de cine se fue a Moscú, donde se graduó en el Instituto de Guionistas y Directores. Después de terminar sus estudios, regresó a Georgia, donde realizó varios documentales y trabajó como directora de televisión y documental. 

Per a més informació contactar amb:
 http://compacto.coop/films/la-vida-de-ana/


http://compacto.coop/films/la-vida-de-ana/

dissabte, 6 de maig de 2017

QUAN L'EMPRESA ÉS CÒMPLICE DE L'AGRESSOR MASCLISTA

Article publicat al diari SOLIDARITAT OBRERA el passat 1 de Maig de 2017:


QUAN L’EMPRESA ÉS CÒMPLICE DE L’AGRESSOR MASCLISTA
Rubén Sanchez Ruiz

En general l’afectació emocional i psicològica de qualsevol origen és menystinguda encara avui pel sistema sociosanitari actual a l’hora de contemplar-la com a motiu legítim de baixa laboral, la malaltia física en canvi té una mica més d’estatus, sempre passa per sobre com quelcom més objectiu i més demostrable, encara que després de la terrible estafa capitalista anomenada crisi dels darrers anys fins i tot els problemes de salut física s’ha minimitzat la seva importància, en el sentit que milers de treballadores i treballadors han anat malalts/es a treballar per por a ser acomiadades o per evitar la retallada corresponent en funció dels dies de baixa gaudits.

Crec que la tendència globalitzadora empresarial de deslocalitzar implica la percepció de treballadores i treballadors d’occident com a “privilegiats que es queixen per tot”  i per tant l’empresa pressiona en l’afany d’extreure la màxima productivitat i comporta la contrareacció de la classe treballadora d’obviar els indicadors de risc que el propi cos i la pròpia ment envia a la persona treballadora que es troba en una situació límit, s’ignora el missatge “no pots més, descansa i agafa la baixa laboral” , cal reivindicar que la baixa laboral no és cap privilegi, és un dret de totes i tots, el sistema sanitari còmplice del poder empresarial i econòmic intenta transmetre un sentiment de culpabilitat per “no treballar i cobrar igualment”... en aquest sentit destacar el paper de l’ICAM com a organització deshumanitzada que en aquesta mateixa direcció ha funcionat com a braç executor i còmplice de tota aquesta violència patriarcal i capitalista, la legitima cada dia des dels seus tribunals mèdics i informes tacats de sang que condemnen a la misèria centenars de persones. Com a dada significativa l’ICAM considera la violència masclista com a “problema familiar” incomplint de forma clara l’objecte de la llei catalana 5/2008 és l’eradicació de la violència masclista i la remoció de les estructures socials i dels estereotips culturals que la perpetuen, amb la finalitat que es reconegui i es garanteixi plenament el dret inalienable de totes les dones a desenvolupar la pròpia vida sense cap de les formes i dels àmbits en què aquesta violència es pot manifestar.

Però voldria exemplificar més concretament algunes vulneracions que les dones supervivents a la violència masclista que treballen dins una empresa s’han d’afrontar i pateixen diferents formes de violència institucional laboral. Cal dir d’entrada que existeixen excepcions, hi ha empreses escrupolosament responsables i que compleixen estrictament els drets i actuen com a co-terapeutes en la recuperació de les dones supervivents, però són excepcions quan haurien de ser norma segons la mateixa Llei 5/2008 article 32 citada abans “Aquesta llei estableix mesures integrals respecte a la prevenció i la detecció de la violència masclista i de sensibilització respecte a aquesta violència, amb la finalitat d’eradicar-la de la societat, i també reconeix els drets de les dones que la pateixen a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral. 

La majoria de les empreses obstaculitzen el procés de recuperació, si la supervivent treballadora es troba de baixa laboral rep diferents trucades del responsable i múltiples emails perquè es reincorpori el més aviat possible, hi ha un argument que he sentit sovint i que té un punt pervers: “ja veuràs, t’anirà bé tornar a la feina”, doncs depèn del cas, depèn del context i del clima laboral, depèn de la càrrega de feina, depèn de la relació amb els companys i companyes,..depèn perquè pot esdevenir una font d’estrés important que perjudiqui encara més l’afectació post-traumàtica aguda i provoqui que sigui crònica, així que compte!
Hi ha casos concrets que pot ajudar la rutina laboral a estructurar i normalitzar el dia a dia, però en la majoria de casos de violència masclista, la ruptura i denúncia suposa una reorganització de tota la vida de la dona, de les seves càrregues familiars, dels seus horaris laborals i personals,...i comptar amb el suport de moltes altres persones per tant requereix temps i recursos per gestionar i preparar el seu nou projecte vital.

Desgraciadament he vist amb els meus propis ulls com moltes empreses han actuat de forma nefasta davant situacions d’aquest tipus, sempre culpabilitzant a la dona supervivent de la seva situació i acomiadant-la a la mínima per considerar-la “una treballadora amb problemes”. Un exemple, una coneguda empresa de roba esportiva “va acomiadar” a una treballadora que havia denunciat 3 vegades a la seva ex-parella, i aquest agressor masclista ja va amenaçar-la amb fer-li la vida impossible i fotre-la,  i així va ser, es dedicava a presentar-se al seu lloc de treball dia sí dia també dins el centre comercial on estava la botiga on treballava, el personal de seguretat en veure’l o ser avisat per la treballadora el convidava a marxar del recinte, i aquest agressor després d’organitzar un escàndol cridant feia la corresponent reclamació a la botiga, una vegada i una altra, i això va provocar que l’empresa prengués la decisió “per evitar problemes” de no renovar el contracte a la treballadora. Imagineu en quin estat d’impotència es va trobar la dona supervivent, a l’afectació corresponent per l’assetjament i la violència masclista patida dins la relació, es suma la indignació de perdre el seu lloc de treball de forma injusta i sense cap motiu directament associat a la seva competència, sinó per culpa de l’ex-parella i la seva conducta assetjadora.

La cicatrització de les ferides emocionals requereix temps, sí temps, i això vol dir el que sigui necessari. I en moltes ocasions és imprescindible un tractament psicològic especialitzat, si la dona treballadora està en actiu l’empresa té l’obligació de facilitar i flexibilitzar l’horari laboral perquè pugui beneficiar-se i assistir al mateix. Les absències o faltes de puntualitat motivades per la situació física o psicològica derivada de la violència masclista es consideren justificades quan així ho determinen els serveis socials d’atenció i de salut, això sí, s’han de comunicar el més aviat possible a l’empresa corresponent.

La dona supervivent té dret a la reducció i/o reordenació del temps de treball. Té dret al canvi de centre de treball, a la mobilitat geogràfica, a la suspensió de la relació laboral amb reserva del lloc de treball,  a l’extinció del contracte laboral i fins i tot adaptar les funcions del lloc de treball de la dona treballadora per potenciar la seva recuperació, això és complir amb els articles 21, 24, 25, 26 de la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere.  Aquests drets poden esdevenir mesures de protecció efectives quan es produeix assetjament o persecució per part de l’agressor masclista, és a dir ell coneix les seves rutines horàries, la ubicació del lloc de treball,...per tant un canvi ràpid d’horari o de seu en aquest sentit dificulta que l’agressor pugui perpetrar una nova agressió al finalitzar la jornada laboral, ja que com menys informació disposi l’agressor de la dona supervivent millor. En la protecció i autodefensa de les dones supervivents s’ha d’implicar tota la comunitat, no podem deixar en mans exclusives de les forces i cossos policials aquesta competència, perquè no és efectiu, cal que totes les estructures i persones des de la seva àrea fàcil tot el possible per facilitar la recuperació de les supervivents, perquè si som coherents sempre hem defensat que la violència masclista és un problema social i no personal de la dona.

Recordar des d’aquest text a les mútues sanitàries especialment que existeix un protocol específic comú quan es trobin davant un cas d’una dona supervivent a la violència masclista no l’han de citar cada 15 dies ni 1 cop al mes, han de limitar-se a rebre un mail o fax de la institució responsable del tractament psicològic on en poques línies quedi explícit que aquesta dona ha patit violència de gènere i es recomana la baixa laboral i que no la revictimitzin més.

He estat testimoni que quan una dona supervivent a la violència masclista ha trencat amb la relació abusiva, ha posat la seva dignitat i llibertat per sobre de l’amor romàntic, ha vençut la dependència emocional i cicle de la violència, ha destruït la manipulació de l’agressor , i ha fet un treball de conscienciació social d’aquesta violència masclista necessàriament s’ha posat les ulleres de gènere, s’ha empoderat i també ha començat a veure altres formes abusives de violència dins l’àmbit laboral o familiar i ha mobilitzat els seus recursos per lluitar pels seus drets, això ha suposat un canvi de 360º en la seva vida.

Per acabar dir que el sistema judicial també hauria d’actuar contundentment contra aquests casos d’empreses que vulneren conscientment tots els drets aquí recollits, les empreses com a part de l’exosistema han de responsabilitzar-se i promoure dinàmiques no violentes dins les seves estructures. I quan dins dels seus equips de treball hi ha dones treballadores supervivents facilitar el màxim el seu procés de reincorporació, la seva recuperació emocional i vetllar perquè això sigui una realitat . Qualsevol sindicat ha de defensar els drets de treballadores i treballadors, però si és un sindicat anarquista encara ha d’establir com a prioritari el suport a les dones supervivents a la violència masclista, la construcció d’una xarxa solidària i efectiva en la defensa dels seus drets i la lluita social contra el patriarcat com a principal font de sofriment, dolor i mort.

Rubén Sanchez Ruiz

dimecres, 26 d’abril de 2017

JOVES ADOLESCENTS FEMINISTES!



Cartell de l'organització ARRAN del 8 de Març

Seguim en contacte?
Això ens vem dir la darrera vegada que ens vam veure, mentre ens acomiadàvem. Fa uns dies he rebut notícies teves i m’he decidit a escriure.
Et vaig conèixer en mig d’un conflicte que es va tornar molt gros, per a tu i per a les altres dues noies implicades. Conflicte entre tres adolescents. A una la vas descriure com "la noia guapa", que destaca per anar a la moda, estèticament respon als canons de la indústria de la moda. Al contrari del que porta implícit aquest estereotip no és la noia més popular de la classe. A l’altra la ubiques "entre companya i amiga", una noia normal que també té els seus problemes, però bona persona. Tu et presentes amb prudència, que pot interpretar-se com vergonya però en realitat és la forma que tens d’avaluar la situació i a l’altra, en aquest a mi. Ets intel·ligent, tens el teu propi estil, comentes el teu fet de ser migrant i aquest estereotip, perdó, l'etiqueta pesa, està sempre present en les relacions amb els altres i no perquè ho manifestis, o es pugui deduir del teu aspecte, però no encaixa amb el teu projecte personal.
Davant el conflicte us vau anar definint les unes a les altres, a la primera la “guapa”, "creguda", que es pensa que està per sobre dels altres. A la segona com la "defensora de la rareta", que no sap triar les amistats i les conseqüències de juntar-se amb segons qui (brutal comentari sobre la utilització de la discriminació en el grup social). I a tu com "la inadaptada", "rara" i per tant no es pot preveure com pot reaccionar.
Quan s’escolta més atentament descobreixo que la “guapa” té una família patriarcal, on el pare marca la llei que tots han de complir, ho fa “pel seu bé i protecció”. La noia "guapa" no té veu dins el nucli familiar. La segona és la gran en una família amb molts problemes i li ha tocat madurar abans de temps, té prou problemes personals com per dedicar-se als dels altres. Tu portes des de petita cercant el seu espai on ser reconeguda, més enllà del teu lloc d’origen. Pel camí has topat amb el rebuig i el racisme, primer pel desconeixement, i després afegint la censura del seu comportament en la seva descoberta de les relacions de parella (has sortit amb tres nois i ara resulta que la gent et califica de puta). Dediquem una estona a aquest tema, comentes que no entens res i vas començar la recerca de respostes arribant a dues paraules: masclisme i  feminisme.
Davant la forma de resoldre el vostre conflicte la primera no pot ser protagonista, el seu pare li pren el lloc i decideix per ella. La segona dubta en si dedicar esforços a aquest tema, ja té molts fronts oberts i la seva mare considera que és un problema de noies sense importància i es manté al marge. Tu vols exposar els teus raonaments, ser escoltada i arribar a un consens, només demanes ser escoltada de forma empàtica (i descobreixes que la teva demanda, simple d’entrada, és un mur inabastable pels altres). Com sortiu del conflicte?
La primera orgullosa de saber-se protegida pel seu pare, sense ser conscient de no tenir veu ni vot.
La segona s’esvaeix, torna a la seva crua realitat, afrontant problemes que no li pertoquen per edat.

Tu ferida i també orgullosa, encoratjada d’haver donat la cara, convençuda, més que mai, que el patriarcat masclista  juga en contra de les dones. Disposada a trobar els referents i les eines personals que et permetin seguir endavant i superar els obstacles que segur trobaràs. 

T’has decidit a ser feminista, hem comentat el tema i hem compartit títols de llibres. Quan torno a tenir notícies teves em comentes que el teu camí de descoberta i aprenentatge del feminisme t’ha comportat haver de canviar d’amistats, tornes a ser jutjada, “això són xorrades” t’han dit les amigues. Ara procures confirmar les seves intuïcions en veu baixa, en privat, buscant la complicitat, fent servir característiques ben femenines. La resposta que espero que trobis i que et vull fer arribar és d’ànim, de confirmació, de no callar, no dubtar i continuar construint la teva escala de valors de forma autònoma. Tot un repte per a una jove adolescent feminista.
Has d’estar ben segura que no ets un cas aïllat, segur que moltes altres persones han fet aquest procés i sumades tenim la capacitat de canviar la societat i la cultura. Fem-ho visible.
Si estàs seguint aquest bloc, això va per a tu, amb tota la meva admiració.
Núria M


PD: Gràcies Núria M pel teu escrit. Abraçades grans!
@RobenFawkes

diumenge, 19 de març de 2017

Mercenaris!

Tots aquells professionals que per diners feu i mentiu el que calgui, que obreu fent i trepitjant el que calgui només en vista d'un salari, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del món de la psiquiatria i psicologia que redacteu informes pericials cobrats a preu d'or on en les seves conclusions inventeu tot tipus de calumnies per beneficiar al seu client, que solen ser agressors masclistes amb recursos econòmics, que esteu a sou del patriarcat més violent a canvi d'omplir les vostres butxaques i els vostres comptes bancaris i mantenir el luxós despatx al barri més car de Barcelona, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del dret que compreu a testimonis falsos i inventeu proves per a defensar agressors masclistes, agressors sexuals, pedòfils i corruptes, per aconseguir  la seva absolució o la llibertat d'aquests individus, sou Mercenaris!

Tots aquells treballadors públics que serveixen com a súbdits obedients del poder institucional, que són font de corporativisme i amagueu a consciència amb el seu silenci la victimització secundària i violència institucional diària, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del cos policial i de la medicina forense que es creuen amb el dret de jutjar i prejutjar a les víctimes de delictes sexuals i supervivents de violència masclista amb comentaris vexatoris, que qüestionen la credibilitat dels fets narrats, que culpabilitzen a les víctimes del delicte patit, sou Mercenaris!

Tots aquells professionals del món social que únicament escalfeu la cadira per cobrar la nómina a final de mes, perquè creieu que no hi ha res a fer i per això no feu res de res, sou Mercenaris!

Tots aquells polítics que esculliu beneficiar a una gran empresa o un banc abans que prioritzar els problemes i necessitats bàsiques del poble, sou Mercenaris i corruptes!

Tots aquells jutges i fiscals que des de la galàxia llunyana on viviu abuseu del vostre poder i les lleis per reprimir i castigar a les persones i professionals que amb coratge denuncien la violència institucional en comptes de fer justícia, sou Mercenaris!

Davant les amenaces, els insults, la coacció i la por, davant les vostres violències us diem que sou Mercenaris! Els diners que cobreu estan tacats de sang i dolor de les dones supervivents! 
El patiment que esteu generant Mercenaris, no quedarà en la impunitat i nosaltres la resistència antimasclista no callarem mai, no ens rendirem mai, cada cop som més i anem a per vosaltres!

Rubén Sanchez

dijous, 23 de febrer de 2017

Mesures contundents

Violence on women. Vladimir Kazanevsky / Via @fanigrande
5 feminicidis en 72 hores.
3 Feminicidis en un sol dia, aquest és el titular. El subtítol necessàriament hauria de ser: Totes tres dones havien denunciat la violència de gènere que patien (però això sempre està en lletra molt petita). Totes tres dones han estat assassinades per 3 homes, 3 agressors masclistes investigats/imputats.
La Fiscalia i jutges/jutgesses competents eren coneixedors de la situació de cadascuna d'elles. Totes 3 dones havien fet cas del que les campanyes dirigides pel govern en relació a aquest tema que diuen: "Dona, denúncia!", "Dona, trenca el silenci", "Dona, et podem ajudar",...
Durant el 2016 el 40% de les dones assassinades per violència masclista havien denunciat, havien confiat en el sistema judicial en la cerca d'ajuda, en la cerca d'una autoritat que aturès la conducta violenta dels diferents agressors masclistes. Aquesta esgarrifosa dada la relaciono amb una altra en aquest cas del 2015, Barcelona és la província amb menor percentatge d'Ordres de Protecció és a dir que la majoria són sistemàticament denegades (62%) i també Barcelona té el percentatge més alt on consta explícitament en la resolució "que es considera la Ordre de Protecció inadmitida" (6,85%).
Una darrera dada del darrer trimestre de 2016, a Barcelona el percentatge de sobreseïments provisional és de 27,6%.

Cal canviar de forma radical tot el funcionament del sistema judicial i policial des de tots els prismes. Posar l'enfocament des del primer moment en la protecció, drets i garanties de la seva seguretat i protecció total de la dona i llurs fills/es que estan denunciant una situació de violència. I això vol dir triplicar els recursos i mitjans existents a data d'avui.

A data d'avui hi ha una forta resistència a prendre mesures contundents com la mateixa ordre de protecció, la presó preventiva o la supressió del règim de visites per part de pare que és agressor masclista. Aquest tipus de mesures es van dissenyar per adoptar-se, perquè les situacions de violència masclista són un continuum i no un fet aïllat. És del tot intolerable la manca d'investigació existent i el poc rigor davant el testimoni de dones que denuncien violència masclista i violència sexual. Està demostrat que la manca de voluntat i ètica, la manca de de formació especialitzada i el burn-out multipliquen la mala praxis professional a tots i cadascun dels serveis especialitzats i implicats contra aquest problema social. Davant la mínima sospita o indici s'ha d'interposar una Ordre de Protecció, perquè precissament és una mesura cautelar. I puc afirmar amb rotunditat que molts agressors masclistes aturen la seva conducta per por al delicte de quebrantament, ells no canvien ni es transformen per convicció sinó que s'aturen per por a anar a la presó, a ningú li agrada la presó. És a dir que les Odres de Protecció en molts casos són efectives, ara lamentablement hi ha determinats casos que la única mesura que aturarà l'agressor serà la presó preventiva.

El sistema judicial en la seva totalitat i la fiscalia especialment tenen responsabilitat directa davant dels feminicidis dels quals prèviament s'ha interposat una denúncia penal. Ahir a la nit la fiscal Pilar Martín Nájera va declarar públicament que "els sistemes de valoració del risc havien fallat", és clar, i tristement això no és una excepció. Cal una justícia preventiva i restaurativa, una justícia que eviti que es cronifiqui la situació de violència masclista, una justícia que actuïi de forma ràpida contra els agressors masclistes.

Cal dir que és la primera vegada en 15 anys d'experiència professional en aquest camp que la fiscalia reconeix un greu error públicament, això és una bona notícia per a qualsevol sistema que es vulgui anomenar democràtic. És un primer gest que desitjo amb totes les meves forces no quedi en això "un gest", sinó que marqui un precedent de transformació, d'autocrítica i de canvis inminents. No són errors puntuals sra.Fiscal és una manera errada i una forma d'intervenció contaminada d'anestèsia i prejudicis masclistes, i això esdevé automàticament violència institucional, perquè és la dona revictimitzada, ella sola moltes vegades que ha de buscar-se la vida per protegir-se, per amagar-se de l'agressor i canviar de domicili, per demanar un canvi a la feina o lloc de treball, per canviar rutines horàries per evitar coincidir amb l'agressor, abandonar el domicili, fugir de la ciutat com si fos una criminal, canviar-se els cognoms...i això no pot ser, és vegonyant. Aquest sistema ha d'enfocarse per què sigui l'agressor qui senti la pressió del sistema que rebutja la violència masclista, que carregui sobre la seva rutina diària tot el pes de la justícia i els diferents mecanismes de vigilància, de control, un seguiment 24 hores per evitar que continuïi agredint,assetjant,amenaçant o es decideixi a fer el darrer pas, l'assassinat, per això ha d'actuar la justícia i no a posteriori.

NO podem mirar cap a una altra com a testimonis professionals d'aquests fets. Els errors dels diferents sistemes en la intervenció de casos de violència masclista tenen un cost elevadíssim, la vida de les dones i llurs criatures, i això no pot continuar així.

@RobenFawkes

PD: Tot el suport a les 8 dones que a data d'avui fan vaga de fam a la plaça del sol per exigir recursos contra la violència masclista.


Fonts:

http://www.feminicidio.net/articulo/catalunya-feminicidios-y-otros-asesinatos-mujeres-resumen-datos-2010-2015
http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Violencia-domestica-y-de-genero/Actividad-del-Observatorio/Datos-estadisticos/La-violencia-sobre-la-mujer-en-la-estadistica-judicial--Tercer-trimestre-de-2016

diumenge, 5 de febrer de 2017

Observant l'adolescència

Actualitzo el bloc amb la primera col·laboració de la companya Núria Mora i de ben segur no serà la darrera..., amb la Núria compartim la passió per la resiliència pràctica i la lluita contra la victimització secundària :

Observant l'adolescència
 
M'han convidat a escriure i passar els pensament a paraula escrita és un exercici fantàstic. Darrerament moltes mares d'adolescents, sobretot de noies molt joves, em comenten que és sorprenent el nivell de masclisme que detecten entre adolescents, nois i noies d'entre 15 i 18 anys. No es refereixen a manifestacions evidents de violència masclista com la que surt a les notícies sinó a actituds, comentaris i estils de relació que els recorda a generacions anteriors. Verbalitzar que els nois són més forts,  millors en matemàtiques, més intel·ligents...; i les noies han de ser maques, discretes, xerraires i han d'anar de dos en dos al lavabo, i que sobretot s’interessen en la moda i el maquillatge,.... Aquestes mares es sorprenen, creien que amb l'accés il·limitat a informació que tenen les noves generacions anirien endavant, i no enrere, com estan veient que passa. Es un procés educatiu lent que es comença a detectar quan els fills i els seus iguals arriben a l'adolescència. No puc més que donar la raó a aquestes mares en la seva observació.
Darrerament també trec el tema del masclisme en converses informals i sembla que els adults tenen clar el concepte, però l'apliquen poc en els anàlisi i observacions de les relacions socials. Subscric totalment el que comenta una tècnica d'igualtat,”esperar a que el jovent arribi a la ESO per començar a educar en igualtat es arribar tard”, molt tard. El tema de la igualtat, el feminisme i el respecte mutu han d'estar presents en l'educació des del principi, com altres qüestions com la autocora personal, l'alimentació saludable i altres temes que he vist repetir als meus fills durant tota la primària. Quan comentes que trobes a faltar temes com la responsabilitat, la empatia,  la igualtat i el respecte a la diferència individual et diuen que això és dona per suposat i es treballa en tots els temes i classes. Cosa que  contrasta amb la realitat que observo.
En l’educació familiar dels fills i filles sembla que tothom accepta que han de fer les mateixes feines a casa des de parar taula a netejar, estic d’acord, però també cal parlar-ne, explicitar-ho. És evident que aprendre totes aquestes coses els prepara per ser adults autònoms, però també cal educar les actituds, entendre perquè fan les coses, des d’on les fan i amb quin objectiu. El meu fill de 12 anys es declara feminista, entén que com a persona no és més ni menys que els altres, que per ser noi ha de renunciar uns privilegis culturals i socials que el posen per davant de les noies, per formar part d’aquesta societat masclista. Cal seguir parlant i analitzant cada dia els esdeveniments i vivències que explica per donar-li punts de vista diferents que li permetin ser crític. Avui m’ha demanat començar a llegir junts “El diari Violeta de la Carlota” de Gemma Lienas, que per cert és un molt bon material per començar a treballar aquests temes.

També tinc una filla de 9 anys a la que em trobo ensenyant-li a detectar actituds masclistes i a saber respondre a les mateixes, perquè són els seus companys de classe els que tenen actituds, comentaris i actuacions masclistes. Tot això m’ha portat a la recerca de material educatiu per a primària que tracti aquests aspectes, sorprenentment trobo moltes propostes per a petits (4-6 anys) i per a adolescents, però no per l’etapa de 9 a 11. Ara comença l’etapa creativa per proposar activitats i materials a l’escola, estic en la fase de recerca d’idees, ja us explicaré.

Participar en l’AMPA, Consell Escolar o altres formes de participació en l’educació ens dóna l’oportunitat de fer propostes i introduir petits canvis que poden portar a grans resultats segons postula la Teoria del Caos. Per tant cal observar, conèixer i sobretot passar a l’acció.

Núria Mora

dijous, 12 de gener de 2017

Gràcies companyes de Feminicidio.net

Comencem el 2017 amb una mala notícia, les companyes de Feminicidio.net no han aconseguit prou recursos econòmics per continuar fent la inmensa tasca d'investigació i denúncia sobre la violència masclista a l'Estat Espanyol.

En les seves pròpies paraules que exposo a continuació s'explica el perquè de tot plegat:

"La mala noticia es que no vamos a poder continuar con la documentación del feminicidio en España. Geofeminicidio, la máquina de la memoria, se apaga hoy, 31 de diciembre 2016.
Del objetivo económico, alcanzamos el 22% de lo que necesitábamos para seguir funcionando en el 2017. Llevamos siete años de sostenibilidad casi totalmente voluntaria y ya no podemos seguir así.
Las instituciones han sido reticentes a apoyar este proyecto desde un principio y sin ayuda institucional es imposible continuar con nuestra labor pública de la documentación del feminicidio en España.
Los aportes conseguidos tanto de mecenas como de patrocinadores han posibilitado que sostuviéramos en mínimos la base de datos durante el 2016, elaborar el informe de 2015, imprimir 500 ejemplares para cumplir con nuestros compromisos asumidos y cubrir dos medios sueldos durante seis meses del diseñador y la coordinación de mecenazgo del proyecto, en el 2017.
No consideramos que la razón de la falta de apoyo sean la crisis económica y el austericidio; la raíz del problema está en el Estado español, patriarcal, neoliberal y autoritario, en un marco histórico como el actual, carente de democracia real y por ende, que no reconoce la labor que realizamos en la sociedad civil muchas de las organizaciones independientes y ajenas a los partidos políticos."

Que les institucions de l'Estat no donin suport a una iniciativa tan imprescindible com la tasca de Feminicidio.net diu molt del tipus d'Estat, que ven la imatge de dol i minut de silenci i per darrera amaga les dades reals de totes les víctimes de la violència masclista. També per altra banda diu molt del treball heroic de les companyes activistes, una tasca veritablement transformadora de l'ordre social, perquè quan es mostren les dades demolidores els prejudicis i les excuses cauen una darrera l'altra.

Quan un Estat retalla i no dóna suport econòmic en la lluita contra les violències masclistes és un Estat còmplice de cadasqun dels feminicidis, un Estat perpretador i principal causant d'aquesta violència, les seves mans executores són els agressors masclistes i el cos el propi Estat.

Resulta vergonyant i provoca profunda ràbia constatar que aquesta és l'actitud hipòcrita d'una mal anomenada democràcia. La mateixa democràcia que publica les seves estadístiques perverses i esbiaixades de dones assassinades per violència masclista, i treu pit a través del seu Ministerio del Interior dient que és el millor dels darrers anys...104 vides li deuen semblar poques a l'Estat Espanyol.

Seguim i seguirem cultivant l'esperança, la sororitat i l'empatia radical, teixint resistències dins la lluita feminista dels diferents col·lectius, serveis i grups de persones compromeses que amb poquíssims recursos i molta energia no es rendeixen mai, per contagiar de coratge les dones supervivents i no callar mai davant les injustícies.

Companyes de feminicidio.net mil gràcies i endavant!

Una gran abraçada
Rubén Sanchez

 
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...