dilluns, 16 de maig de 2016

Estatut de la Víctima SENSE RECURSOS

El passat 27 d'abril de 2015 va ser aprovat l'Estatut de la Víctima del Delicte, Llei 4/2015 tot un "gest" per part de l'Estat Espanyol de posar la mirada cap a les víctimes del delicte després d'uns quants segles mirant només a les víctimes com a "objectes de prova", sí, objectes, "coses sense drets", utitzades per aconseguir dades per fonamentar un càstig a la conducta concreta d'un infractor...o per deixar-lo en llibertat...

La cara més oblidada i matxacada pel sistema judicial sempre han estat les persones perjudicades per un delicte, les persones supervivents. El concepte "gest" per part de l'Estat el dic amb tota la intenció, ja que prèviament la Directiva 2012/29/UE del Parlamento Europeo y del Consejo de 25 de octubre de 2012 definia les línies d'actuació en aquest àmbit, i el poder legislatiu ha fet una traducció de la mateixa al castellà per convertir-la en llei espanyola, així de clar i així de cutre, però amb una incorporació que al meu parer és un insult i una perversió:
Disposición adicional segunda.
Medios.
Las medidas incluidas en esta Ley no podrán suponer incremento de dotaciones de
personal, ni de retribuciones ni de otros gastos de personal.
El que diu explícitament la llei és que cap de les mesures que són per protegir i defensar els drets de les víctimes de delicte seran acompanyades d'un increment del pressupost,ni de personal ni retribucions, ni res de res, i llavors com es pot millorar l'atenció integral a les víctimes del delicte sense un pressupost associat davant uns organismes judicials saturats i serveis públics especialitzats que estan desbordats i precaritzats? Formules una llei, dius que s'ha d'aplicar i no disposes de mitjans ni recursos,...tot molt normal.

Llavors no podem parlar de llei, si no de declaració d'intencions perversa, o un gran insult a totes les persones perjudicades, i a les persones treballadores que cada dia intentem fer de la defensa d'aquests drets entenen la feina com una militància pels drets humans. Per mi constitueix un acte de violència institucional premeditat i pervers.
Com a exemple de la rigidesa del propi poder judicial en el vetllament d'aquests drets del nou Estatut de la Víctima, la resposta negativa i contundent que vaig obtenir fa només uns dies per haver sol·licitat la protecció visual mitjantçant la declaració per sistema de videoconferència (aspecte que preveu diferents articles del mateix estatut de la víctima) d'una dona víctima d'un intent d'assassinat per part de la seva parella per part de la secció 20ena de l'Audiència Provincial de Barcelona i la Fiscalia es va oposar frontalment amb 5 fulls d'articulat per justificar-se, per mi són font de Victimització Secundària amb els seus principis prehistòrics d'inmediació i contradicció...que segons ells ha d'haver la presència física de la víctima necessàriament a l'acte de judici oral...com a la Inquisició.

No deixaré de denunciar aquests fets per avançar, per construir un sistema judicial que realment es preocupi de la restauració i reparació del dany causat, un sistema judicial que no sigui el braç executor del patriarcat més violent, que posi per davant la dignitat, la integritat i els drets de les persones, i que pot evitar el patiment i dany de les víctimes i testimonis, el sistema judicial ha de deixar de ser un generador de dolor i traumes.

Continuarà...
Rubén Sanchez 

PD: Vull dedicar aquest post a T.M per la seva valentía i coratge, i també a Àngela Gonzalez que amb les companyes de Women's Link han posat contra les cordes al sistema judicial de l'Estat Espanyol. Una gran abraçada i la lluita continúa!
Més informació sobre la Llei 4/2015 Estatut de les víctimes de delicte: 

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/928421-victimes-amb-mes-drets-pero-amb-escassos-recursos.html (podria fer un post només contradint moltes de les dades i aspectes d'aquest article...)

Resum comparatiu amb les modificacions:
http://web.icam.es/bucket/CUADRO%20COMPARATIVO_%20LEY%204-2015_%20ESTATUTO%20VICTIMA%20I%20%281%29.pdf

La llei al BOE: 4/2015 https://www.boe.es/boe/dias/2015/04/28/pdfs/BOE-A-2015-4606.pdf

Resum de la Llei i dels drets: http://addvera.eu/wp-content/uploads/2016/01/ADDVP-CIRCULAR-ESTATUT-VICTIMA-DELICTE-CAT.pdf


diumenge, 24 d’abril de 2016

CONCEPTES (1a part)

És important clarificar determinats conceptes que s'utilitzen a vegades indistintament per l'opinió pública, també en els mitjans de comunicació i darrerament per part de determinats partits polítics de determinades ideologies conservadores o de "centre" amb una intenció de tornar a un temps històric de vulneració de drets i llibertats... altres crec que per pura ignorància o per desconeixement. 

En moltes ocasions s'utilitza agressivitat i violència de forma sinònima, i tot i tenir relació una amb l'altra no són el mateix. L'agressivitat humana connecta amb allò més biològic, més instintiu, més lligat a la lluita per la supervivència i la natura, és un motor que com a persones i animals tenim. Ara bé si aquesta agressivitat no és canalitzada i gestionada adequadament amb accions constructives, el més probable és que es transformi en violència, és a dir la violència és apresa, és socialitzada per l'educació dins la nostra societat com a mitjà per interactuar i relacionar-nos, condicionada pels agents socialitzadors principals: la família, l'escola, el grup d'iguals i els mitjans de comunicació i entreteniment...Vivim en una societat on la violència com el sexe és tabú, no se'n parla en profunditat però convivim i som exposats i exposades diàriament de forma massiva, i això genera un espai de contradicció i negació, per una banda hi ha la pressió de no manifestar-la directament entre persones, per l'altra està totalment acceptada com a manifestació de poder i resolució de conflictes a nivell microsocial com macrosocial. Cal dir que amb els anys hem passat a condemnar certes formes de violència, però estem lluny d'una societat que es construeixi amb el diàleg, la pau i la negociació. És cert que els poders polítics i financers utilitzen la violència constantment i no es veu com a tal, per exemple amb l'exercici i aplicació de certes lleis s'exerceix violència i molt poca gent conscienciada la condemna, per exemple els desnonaments són una forma de violència, de la mateixa manera negar el dret d'asil i desatendre persones refugiades també són formes de violències acceptades per la majoria de la població, deixar morir algú per no donar els medicaments que necessita o per manca d'alimentació també és violència. La vulneració de tots i cadasqun dels drets humans són violència.

La violència s'utilitza per expressar determinades emocions: ràbia, por, frustració, tristessa, impotència...i fins i tot l'eufòria. La violència és el mitjà més utilitzat per aconseguir que una persona faci algo que no vol fer, o deixi de fer algo que no vol deixar de fer. 

Tal com la defineix Johan Galtung explica com interactuen la violència directa, la violència estructural (explotació i dominació) i la violència cultural (l'art, les religions, i els mitjans de comunicació) que legitima les altres dues anteriors. Defineix la violència com un atac evitable a les necessitats humanes bàsiques i contra la vida:
-Contra les necessitats de supervivència: Els feminicidis, els assassinats, la fam, la pobresa, tortura,...
-Contra la necessitat de benestar emocional: L'assetjament, les coaccions, els insults, les vexacions...
-Contra la necessitat d'identitat: el sistema binari, els rols tradicionals de gènere,el normalisme...
-Contra la necessitat de representació: la violència psicològica, l'alienació, l'explotació, la cosificació,...
-Contra la necessitat de llibertat: les violències sexuals, els maltractaments, la possessió, les amenaces,... 
-Contra la dignitat...

Un cop fet aquest esquemàtic aclariment podem especificar 3 conceptes que comporten confusió:
-Violència Masclista, o violències masclistes, tal com defineix la llei catalana 5/2008: És aquella violència contra les dones i les nenes pel fet de ser-ho, en el marc d'un sistema de relacions de poder. És una forma de discriminació exercida per mitjans físics, psíquics, sexuals, econòmics, així com les amenaces, intimidacions i coaccions, que tenen per resultat un dany psíquic,físic o sexual (integritat) i /o la privació de la seva llibertat, tant si es produeix en l'àmbit públic com privat. Dins d'aquestes violències masclistes trobarem molt tipus en diferents àmbits: violència dins l'àmbit de la parella (maltractaments), a la comunitat (violència sexual, assetjament,...), a l'entorn laboral (assetjament, discriminació per sexe...). Penso que aquest concepte és el més ajustat per definir la violència contra les dones, perquè evidencia les causes estructurals d'aquest problema social, la violència estructural com a forma d'opressió contra les dones pel fet de ser-ho, de la mateixa manera com a d'altres formes d'opressió que també li afecten a elles i a d'altres col·lectius, variables com el capacitisme, l'etnia, l'orientació sexual i la classe social. Així també és violència masclista la mutilació genital, els matrimonis forçats, l'explotació sexual, ...La violència masclista és estructural, cultural, directa, transversal i universal.

-Violència de gènere: Segons el codi penal és un tipus de delicte, queda definida, com aquella realitzada per l'home sobre la dona a la qual ha estat unit o està encara unit per una relació d'afectivitat anàloga, hi hagi convivència o no. Per mi és un tipus de violència masclista dins l'àmbit de la parella. Actualment existeix una reivindicació dels moviments feministes per poder incloure altres formes de violència masclista dins aquest delicte, com per exemple aquells casos d'agressió sexual que acaben en assassinat de dones, o el que s'anomena també víctimes indirectes com les filles/s, sogres, mares, germanes, amigues...de la víctima directa. Totes aquelles dones que també l'agressor masclista ha atacat, agredit o assassinat, com a forma de càstig etern a la víctima directa.

-Violència domèstica, també segons el codi penal com a delicte la descriu com la violència que es produeix dins la família, qualsevol acte i/o omissió que té com a resultat un dany o sotmetiment físic, psíquic,sexual,...aquests actes estan realitzats per membres de la mateixa família o estructura familiar. 

Continuarà...

Rubén Sanchez Ruiz

dissabte, 9 d’abril de 2016

Origen 1

Any 1987...d'un dia laborable...Són les 6:40h del matí, no ha sonat cap despertador, però he obert un dels dos ulls, des del llit de la meva habitació veig un petit raig de llum artificial que entra per la porta de la meva habitació perquè la porta està semioberta, sento uns sorolls però són coneguts, no m'espanto, com un lleuger xiuxiueig, puc discriminar una conversa, i també identificar un cubell ple d'aigua, una escombra en funcionament, i el lleuger "va y ven" del líquid d'algun producte detergent...

El meu pare està conversant amb ma mare, i li comenta alguna cosa, com una contrassenya amb una veu molt fluixeta perquè el meu germà i jo no ens despertem abans d'hora per anar a escola: "ja està el vàter fregat" (en castellà) li diu, i ma mare contesta: "val, doncs ara anem a fer el menjador i després fas els entrepans pels nens". No és una conversa única i excepcional, és un diàleg quotidià, que he escoltat centenars de vegades a la infantesa des del llit i ja dempeus tots els caps de setmana "fent dissabte".

Ma mare i món pare s'aixecàven i matinàven una hora abans per fer la netega de tot el pis, cada dia, sí de forma equitativa i compartida, com la cosa més habitual i normal del món. Després tots dos marxaven a treballar. 

A les tardes món germà i jo acompanyàvem entre setmana a món pare al súper DIA del barri, ens ensenyava a controlar la data de caducitat dels productes, les ofertes i comprovar el canvi i el ticket. Els divendres tocava mercat del Carmel...amb els anys canvi d'hàbits els 4 anàvem junts a grans superfícies, rotllo Baricentro de Barberà amb el cotxe a fer la compra per tot el mes...sempre a principis de mes és clar...a finals era complicat...Amb ma mare anàvem a comprar roba, que a la botiga Loli del barri es podia pagar a terminis, ho apuntava tot a una llibreta a boli, cada client tenia la seva fitxa...ara les bambes les portava món pare de la sabateria al costat de correus del c/Arenys, món germà i jo amb les bambes noves, realitzàvem minicarreres al passadís de casa i convençuts que amb aquelles noves bambes corríem més i saltàvem més alt...quines coses...

Qui tornava a casa abans de treballar era el responsable de fer el sopar, les truites de patata de món pare arxireconegudes i el puré de patata amb ou fet al forn de ma mare era descomunal, món germà i jo, paràvem i desparavem la taula, els sopars eren l'àpat més divertit (hamburguesses, pizzes, entrepans de barra 1/4 de 4 embotits combinats,...) menys quan tocava una mica de verdureta i peix... s'havia de menjar de tot...

Mai he sentit un crit o un insult entre ma mare i món pare, i és clar que discutien com totes les parelles, però des del respecte. Hi havia un acord respecte el diàleg i la negociació, la criança i l'educació dels seus fills, segur que van cometre errors, però respecte la corresponsabilització de les tasques domèstiques i de cura teníen un consens impecable.

Quan em pregunten: com et vas iniciar en tot això? És de les anècdotes que un cop he tingut consciència social feminista m'agrada més d'explicar, també com aquest fet organitzatiu de ma mare i món pare podia ser vist llavors com a quelcom estrany i fins i tot motiu de rialles per altres "cunyats" de la família...

Serà que he mamat dels mugrons de la meva mare i les abraçades del meu pare la igualtat entre dones i homes?... segur que això ha influït també en la meva consciència feminista.

Continuarà...

Una forta abraçada i seguim.
@RobenFawkes

PD: Dedicat a la meva mare, Glòria, al meu pare, Toni, i al meu germà Raül. Gràcies per ser com sou.
Petons

diumenge, 13 de març de 2016

La cultura dels afectes

En les darreres intervencions públiques d'aquesta passada setmana quan he parlat sobre masculinitats alternatives i dissidents com a part fonamental per a esdevenir com a homes companys veritables i compromesos, com a supporters i aliats de les lluites feministes, destaco principalment com a factors indispensables a desenvolupar el coratge per la desobediència a la masculinitat hegemònica heteropatriarcal, la porositat davant les crítiques, la visibilitat de la pluralitat de masculinitats igualitàries i el desenvolupament de l'empatía radical cap a les dones i les persones que pateixen (concepte desenvolupat per Clara Valverde en el seu darrer llibre de la Necropolítica a l'Empatía Radical).

En el primer punt, en aquesta desobediència i trencament amb el rol de gènere imposat, d'aquella maleïda frase: "actúa com un home!", està implícit fer ús de la violència, la violació, la imposició, el domini, el xantatge i la destrucció...llegint i analitzant diferents textos que parlen de tot el contrari, del desenvolupament de la cultura del diàleg, la pau, lla negociació, la vulnerabilitat i la cultura dels afectes com a antídot per lluitar contra la violència...és precissament en aquest punt on vull centrar aquest post.

Bell Hooks parla de la cultura dels afectes com a contrari a la violència, com a dues cares de la mateixa moneda, la violència és la cura a l'inrevés, violència versus tenir cura, destrucció versus compasió i comprensió.  El fet d'estimar i tenir cura d'altres de forma saludable, té relació directa amb la cura d'un mateix, amb la responsabilitat de les teves emocions, actituds, i conductes, i fer-ho conscientment i íntimament connectat. El fet d'estimar-te bé, és anar a contracorrent, m'explico, no deixar-se arrosegar pel missatge que vol vincular la identitat als mandats de gènere en base a la fredor emocional, l'egoïsme, la contudència, l'aïllament social, ...que són les fonts d'inseguretats, complexes d'inferioritat, desconfiança,...que deriven en superbia i prepotència, configurant una percepció mirant per sobre de com a resposta defensiva...i lamentablement en aquesta manera de ser, hi ha tot un sistema cultural i ideològic anomenat masclisme que bombardeja amb milers de missatges per totes les vies possibles...fins i tot potser els teus referents masculins més propers ( pare, avi, germà gran,...) hagin actuat més o menys d'aquesta forma com a model...i això encara ho fa més complicat...però no imposible.

La vulnerabilitat està conectada amb la confiança en un/a mateix/a i en les altres persones, és a dir la vius amb comoditat aquesta sensació de vulnerabilitat, perquè això requereix la necessària interdependència de les altres persones, entre totes i tots generar benestar. El mandat de no expressar les emocions lliurement com a homes, i no responsabilitzar-nos de les mateixes, fa que es culpabilitzi a les dones de les mateixes, per no afrontar la vergonya incrustada i la misogínia de una gran majoria d'homes. El que fomenta el sistema patriarcal i capitalista és precissament embolcallar-te com a home de poder, estatus, imposició, odi,...per cobrir les inseguretats i necessitats afectives, subtitueix la necessitat de seguretat i d'afecte per imposició i exigència, per sensació de poder...i això és reforçat i premiat pel propi sistema ultracompetitiu i individualista. Per poder desenvolupar aquestes capacitats de cura en els homes és imprescindible generar dinàmiques i estructures de relacions amoroses respectuoses, lliures, i també famílies diferents dins unes comunitats resilients.

El repte com a homes d'esdevenir una font d'afecte i vincle segur, de suport i de confiança, de desenvolupar la capacitat de cura, de saber escoltar, aprendre a mirar profundament dins l'ànima d'un mateix i de les dones, crec que les ulleres liles són imprescindibles per aconseguir-ho.

Una gran abraçada
Rubén Sanchez
@RobenFawkes

dimarts, 1 de març de 2016

La minimització de la violència masclista

Avui escric des de la tristesa i la preocupació, i també amb un punt de ràbia, perquè amagar-ho?

Ens preguntem en moltes ocasions com pot ser que els feminicidis no siguin motiu de grans mobilitzacions? que només escoltar la notícia no ens remogui les vísceres de totes i tots i esclatem en indignació ocupant places i carrers i també des de casa amb les cassoles, des dels balcons cada día i cada nit... tant de bó els feminicidis ens aixequessin del sofà i davant de l'ordinador per saltar amb el megàfon cridant: "masclisme mata!"...

Cada cop tenim més clara la metàfora de l'iceberg per entendre la violència masclista, on la punta més visible i explícita són els feminicidis, i anem baixant cap a les agressions físiques, els insults, les amenaces, l'assetjament, les violacions...i baixant encara més a les profunditats més fosques i més fredes més gel trobem: la violència simbòlica, l'abús emocional, la cosificació, les bromes masclistes, el llenguatge sexista, el control,... Com a metàfora és clara i contundent que evidencïa la gran quantitat de violència masclista invisible als ulls i mirada de la població en general, la base on es sustenta tota la resta de tipus i formes de violència masclista, configura l'anomenat "sub-món" que molts i moltes professionals coneixem pel nostre treball diari i tan amagat darrera les parets de pladur i persianes baixades...dins masses vivendes,  i a moltes famílies...encara avui els draps bruts es renten a casa...diguin les lleis el que vulguin...

Precissament d'aquest punt us vull parlar avui, de la minimització i justificació de moltes conductes abusives, fins i tot agressions físiques que pateixen les dones dins la relació de parella, dins el matrimoni i dins l'entorn familiar...No deixa d'impactar-me la polarització que provoca sobretot en filles i fills, i d'altres parents quan una dona s'atreveix a trencar el seu rol "esposa #ejemplaraguantatodo" i denuncia una agressió, o s'atreveix a verbalitzar que vol divorciar-se del seu marit maltractador en menor o major grau amb el qual porta casada XXX anys, perquè lamentablement molts familiars i amistats ho veuen així, normal: "el seu maltractador", és a dir, que és "cosa seva"...Però si la dona és manté ferma i té la intenció d'arribar fins al final, és a dir fins al judici, els membres de la família propera es posicionen a banda i banda, i normalment al bàndol de l'agressor (pare, avi, marit,...) acumula més adeptes... és curiós oi? A l'inici de l'esclat, quan explota la situació, quan es trenca el silenci tot està molt clar...però quan passen els dies, les setmanes, els mesos...només queden cendres...El bàndol més obedient "a la paraula del pare" guanya força, el bàndol "del cap de família" i el seu poder acostuma a arrosegar més suports, així de dur...no deixa de ser paradoxal quan és la dona la que ha estat agredida  sempre injustament i sense cap motiu vàlid, però és ella la que ha destapat la capsa dels trons..., ha posat sobre la taula la capsa dels secrets de família, ha cridat als quatre vents que la família no és un nucli armònic, ans al contrari, que més aviat és un niu de tensió, de violència, i d'abús quotidià...i quan ha dit això, que la societat és masclista, perquè la seva veu és un testimoni viu i prova que això passa, que és una dura realitat, és la que queda més sola, aïllada i incompresa.

Aquests familiars "normalitzats" (sense cap tipus de patologia diagnosticada) que com ells mateixos verbalitzen "som neutrals, donem suport a totes dues parts", no es mullen, és sorprenent com són capaços de veure i identificar, fins i tot intervenir com a bons ciutadans cívics davant una agressió masclista al carrer patida per una dona desconeguda...però aiiii sí aquesta dona agredida és la seva mare, la sogra, la germana, l'àvia...davant la mateixa agressió diuen i minimitzen que "no és tan greu", "segur que ho poden arreglar per altres vies sense arribar a judici", "que l'ordre d'allunyament és un error"...aiiii si és l'avi, el pare, el germà, el millor amic i no un desgraciat qualsevol qui ha fet l'agressió...aiii que aquí es disparen tots els mecanismes de defensa abans que reconèixer que el teu propi pare, germà, amic, avi, oncle és un agressor masclista...

L'habitualitat no és normalitat, i la normalitat quotidiana està impregnada de profunda violència. Cal coratge i ètica a dojo, cal reflexionar i posicionar-se de forma radical contra les violències masclistes, cal empatizar amb les dones supervivents, i això a vegades té un cost personal molt elevat,...però segur que no és tan elevat com la dignitat i la llibertat d'una sola dona.

@RobenFawkes



dissabte, 13 de febrer de 2016

Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMATA a "Salvados"


Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMata a “Salvados”

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez



Marina Marroqui supervivent entrevistada per J.Évole
Ha passat una setmana des de l’emissió del “Salvados” sobre la violència masclista i hem tingut temps de pair i donar voltes tant al contingut com a la forma del programa i aquí teniu algunes de les reflexions que hem anat teixint:

En primer lloc, ens sumem al parer i l’anàlisi que la nostra companya Barbijaputa va fer fa uns dies a eldiario.es i, com ella, com a feministes, agraïm que aquest tema s'hagi abordat en un programa de prime time com el de Jordi Évole. Agraïm, sí, però sense escarafalls, perquè en realitat ja era hora… A grans trets, va ser un bon pas que des del moviment feminista li portàvem reclamant a Jordi Évole des fa temps, però es va quedar curt. Anem més enllà.

El programa comença amb una compareixença als jutjats. És la segona declaració sobre els fets que fa la dona dos dies després de passar per comissaria a interposar la denúncia. Des del passat 27 d'octubre de 2015 les declaracions es fan en aquesta sala.  Abans es realitzaven en una taula petita envoltada d'altres taules de treball i altres dones que també declaraven i al costat d'un passadís amb gent amunt i avall, amb els interlocutors dempeus interrogant... En la imatge es veu com ni fiscal ni lletrades miren a la dona mentre declara. Estan pendents dels seus papers...

Si parlem de les entrevistes, per què diem que el programa es va quedar curt? Évole va entrevistar a 4 persones: Francisca Verdejo, jutgessa de violència sobre la dona del jutjat nº2 de Barcelona, Jorge Freudenthal, un psicòleg del servei d'atenció a homes al País Basc, un empresari maltractador condemnat en ferm i, Marina Marroquí, supervivent de violència masclista que imparteix tallers de prevenció de la violència a la parella a joves dins l'associació AIVIG. Sens dubte, van mancar veus d'especialistes que treballen dia a dia en temes relacionats amb violència masclista ja sigui des de l'atenció directa a dones que pateixen violència com des d’àmbits acadèmics o la sensibilització des del tercer sector, per exemple. Tampoc no es va donar veu a activistes del moviment feminista ni es va fer esment a la mobilització del 7N a Madrid.


Els motius pels quals això va ser així poden ser ben diversos i, probablement, alguns tinguin a veure amb temes de format i temps, però aquesta excusa no ens satisfà tenint en compte que altres programes de “Salvados” han abordat altres qüestions d’aquest nivell de complexitat amb molta més cura i detall. Així que deixant de banda autojustificacions d’aquest tipus, ens fa l’efecte que aquesta absència de veus o silencis mediàtics, al cap i a la fi, tenen molt més a veure amb la por: por a contradir les opinions manifestades, por a que la crítica fos tant dura que la gent que estigués veient el programa l’endemà sortís al carrer moguda per la vergonya de veure com funciona tot plegat, por a que un missatge massa explícit sobre el sistema patriarcal i el silenci còmplice d’institucions i societat no fos acceptat...


Tornant a l’entrevista amb la magistrada Francisca Verdejo, trobem molt oportú el fet de remarcar el caràcter de delicte públic de la violència masclista i la responsabilitat de tota la societat. D’altra banda, va ser encertat també incidir en la diversitat en quant al perfil de víctimes i agressors, així com la comparació entre el tractament públic i institucional que es dóna a les víctimes del terrorisme i no pas a les dones assassinades, la idea errònia sobre les denúncies falses (0'0015-1'7%) o l’escassetat i descoordinació de recursos. Ara també cal dir que a les persones se les coneix més pels seus fets que pels seus discursos, així doncs existeix una forta contradicció entre el discurs i la praxis professional del dia a dia de la jutgessa en els jutjats de violència sobre la dona en l'atenció a les dones supervivents de la violència masclista.


En aquest sentit trobem a faltar un llenguatge més polititzat al llarg de tot el programa. Es va parlar en tot moment de violència de gènere quan a La Sexta Noticias ja fa temps que es parla de violència masclista. Tampoc no es va aprofitar l’oportunitat d’incloure el terme feminicidi i col·laborar en la seva popularització a través dels mitjans generalistes per tal d’incorporar una veritable integralitat en les xifres d’assassinades, tot aprofitant per explicar que el feminicidi, com a conseqüència extrema del sistema patriarcal i de la violència contra les dones, és un fenomen global (amb especificitats locals, és clar) i que, segons s’estima a alguns informes com Femicide: a global problem (2012), cada any són assassinades 66.000 dones pel fet de ser-ho.

Alhora va mancar contextualitzar i comentar algunes de les dades que s’aportaven i que apareixien en un tamany molt petit, intercalades entre les entrevistes. En un moment donat, per exemple, apareix un rètol que diu: “1 de cada 4 mujeres continúan con la relación a pesar de haber denunciado”. Aquesta dada, sense explicar el perquè, col·loca la responsabilitat de la situació de violència en les víctimes-supervivents. Tampoc no es va comentar la desproporció entre el nombre de denúncies per delicte públic s'interposen cada dia a l'Estat Espanyol (355) i les ordres de protecció dictades (64 al dia). I és precisament en aquesta manca de context i explicació on rau el desconeixement social sobre les raons que fan que les dones no declarin, que no denunciïn, que retirin els càrrecs, etc.

En certa forma va sobrar també “empatia” amb el maltractador, l’entrevista del qual ens genera molts qüestionaments. En primer lloc, l’home, que oculta la seva identitat, afirma que a seva parella actual, el seu fill i el seu entorn desconeixen que va ser condemnat a 2 anys de presó per violència de gènere. Sent així i tenint en compte les dades que ofereix Viogen, el sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere que gestiona el Ministeri de l'Interior, sobre la reincidència dels agressors masclistes (2.234 maltractadors múltiples denunciats cada any), considerem que aquesta dona i, per extensió, el seu fill, es troba desinformada i en una situació de risc. Així mateix, el testimoni d’aquest home sembla una continua justificació, més que no una veritable transformació tal com mostren algunes de les seves afirmacions: “yo la machacaba y se me daba bien”, “yo creo que lo hacía porque estaba con ella sin quererla”, “la mujer estaba sufriendo, lo que pasa es que no te das cuenta”, “explotó el tema y utilizó sus armas para deshacerse ella de mí”, “todos vamos a regañadientes [a teràpia]”, “mi madre se lo consentia a mi padre y mi abuela a mi abuelo”... Tampoc reconeix que el maltracte es conseqüència d’un determinat sistema masclista i de la socialització de gènere i s'autodefineix com a “enfermo emocional en vías de recuperación” quan sempre cal deixar molt clar que un maltractador no és un malalt.

La part del programa de Jordi Évole sobre grups de teràpia amb agressors va resultar confusa i va donar la imatge que es poden equiparar els estralls que fa el patriarcat en uns i en les altres, i no, les assassinades (deixant de banda fills i parelles actuals) són sempre dones. El psicòleg entrevistat cau en contradiccions com quan afirma que la violència es fruit del sistema patriarcal i que no es una malaltia, però alhora compara la violència masclista amb la drogadicció. Potser hagués estat més assenyat i interessant tractar el tema de la “recuperació” de maltractadors en un programa específic parlant dels èxits i també de les ombres d’aquests projectes que han estat mols qüestionats en els darrers anys. Focalitzant la informació en els maltractadors també hagués estat interessant parlar de les campanyes publicitàries contra la violència masclista; dels tòpics sobre el paper de les adiccions, l’atur, la dependència econòmica...; sobre la ideologia masclista i el sistema patriarcal i com es socialitza als nens en ella; l’índex de reincidència dels maltractadors, etc.

Més enllà de la intervenció de la magistrada a l’inici del programa, el més destacable és la intervenció de Marina Marroquí com a supervivent i el relat de la seva vivència, les fases del cicle de la violència, l'asimetria de poder dins la relació, el xantatge i la dependència emocional ("Hacen todo el teatro para que te quedes sola"), el control, les violacions dins la relació. Marina també va fer incidència en el desconeixement social impetant sobre la violència contra les dones: "La gente no entiende la violencia de genero. La miran desde fuera y desde dentro es muy diferente". També resulta interessant l'apunt contra els "minuts de silenci", que han de ser crits contra els feminicidis, i la seva valentia per explicar tota la seva història de maltractaments continauts durant 5 anys.

Cal destacar també la part del reportatge a l'aula de secundària del taller de prevenció sobre l'abús dins la parella amb els i les adolescents impartit per Marina, iniciativa que fa anys que es treballa i que cal incorporar als nivells inicials de l’ensenyament, des de l'escola bressol i la primària.

Com apuntàvem al principi d’aquest text, s’ha fet un pas petit d’incloure en l’agenda mediàtica del prime time la xacra de la violència masclista, però s’ha desaprofitat l’oportunitat de fer una crítica contundent a l'alarmant situació actual, parlant de la interrelació dels diferents tipus de violència masclista, fent èmfasi i autocrítica com a mitjans de comunicació pel que fa a la violència simbòlica, alertant sobre l'enorme necessitat d'una educació en igualtat veritablement transformadora que porti a un canvi cultural imprescindible i que passa per qüestionar tots els productes culturals que sostenen i reprodueixen aquest sistema masclista i que són el brou de cultiu de la violència física, una violència que com molt bé deia Barbijaputa en el seu article, és “l’eterna punta de l’iceberg”.

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez

dimecres, 20 de gener de 2016

A una comissaria de policia...(part 1)



Preparant el terreny per a la porositat: no caldria però com que aquests temes són delicats i moltes persones tenen la pell molt fina, ho dic: de bons i bones professionals hi ha a tots els àmbits, és a dir persones que es creuen la seva feina, són bons professionals i habitualment aquest aspecte està vinculat a ser també persones íntegres, autèntiques amb uns valors humans i una ètica personal, és a dir que fan la seva feina el millor possible i una mica més...acostumen a tenir bona capacitat d’introspecció i capacitat d’autocrítica, i tenen iniciativa, creativitat, perseverança, no es conformen i ho deixen estar davant el primer obstacle que se’ls posa davant i busquen les mil alternatives per aconseguir arribar a l’objectiu: preservar la integritat, garantir la protecció i defensar els drets de les víctimes del delicte, tal com diu Graciela B.Ferreira "detectar una dona en situació de violència és un compromís ètic, acompanyar-la en la recerca d'una solució resulta una tasca delicada i rellevant, donar-li una millor atenció fa pròpia una causa transformadora, participar en la restitució de la seva llibertat i els seus drets humans". Fins i tot aquests/es professionals responsables estan disposats/des a desobeïr si es té com a fita aquesta gran cita de la Graciela.



Ja fa uns 5 anys aproximadament que constato des del meu lloc de treball una davallada en la qualitat de l'atenció policial especialment en els casos de violència de gènere, ja sigui en la primera acollida a comissaria com les intervencions als domicilis. És curiós que tot coïncideix amb un canvi polític conservador a l'Estat i al principat..., amb unes retallades ferotges, i canvis en els plans d'igualtat, protocols i en les funcions dels Grups d'Atenció a la Víctima dels Mossos d'Esquadra... 

I podeu dir, i no ve d'abans? Doncs segurament però no tan pronunciat...hi ha una inèrcia instaurada i d’aquí el motiu del post, malauradament massa quotidiana perquè la meva memòria ho retingui i persisteixi al llarg del temps...una inèrcia instaurada i relacionada directament amb el burn-out, “el quemazón” que he detectat en les diferents formacions de reciclatge que he impartit jo mateix com a formador en matèria de violència masclista aquests darrers 10 anys a molts professionals (centenars...) dels cossos de seguretat pública, i sóc plenament conscient i no tinc cap problema en reconèixer que tenen una feina dura i complicada (com la meva i tantes altres professions relacionades amb el món de la salut, de l’educació social, de la mineria...) que en moltes ocasions traspassa l’àmbit personal i això acaba fent un dany,...d’aquí sorgeix la primera reivindicació d'aquest post dirigida a les administracions i departaments responsables de crear i posar en marxa mitjans i programes d’autocura per a professionals que tinguin contacte directa amb la violència sigui del tipus que sigui, si volem un servei de qualitat i millor atenció cal tenir cura dels i les professionals, cal tenir cura dels equips de professionals...ara també hi ha una part de responsabilitat individual que mentre això no arribi com a professionals també hem de tenir la responsabilitat de l’autocura personal, i buscar l’ajuda i els mitjans necessaris davant els indicadors i avisos q el nostre organisme ens va donant i no fem cap cas...un molt bon indicador de burn-out en equips de professionals és l’absència de comunicació entre els membres de l’equip, l’aïllament de cada professional a l'hora de treballar, també la queixa instal·lada per sistema dins l'equip, o queixar-se absolutament de tot i per tot, i vull destacar un de perillós que té un greu efecte en les persones que atenem: el domini dels prejudicis de tot tipus (masclistes, xenòfobs, classistes...) i que lamentablement contaminen les intervencions, actuacions i percepcions...amb greus conseqüències per a les persones que s'atèn, especialment les persones que han patit un delicte...cal una revisió urgent dels equips, professionals i actuacions.(ho faig extensible a tots els àmbits: policial,ensenyament, salut, serveis socials, serveis especialitzats...) que estiguin implicats en els circuits i la xarxa contra la violència masclista.

Quan es denuncien aspectes relacionats amb la pràctica professional automàticament "salten les alarmes" i els mecanismes de defensa es disparen a gran velocitat: el negacionisme ("això no és així", "això no passa") i el corporativisme ("tot ho fem superbé", "som els millors","qualsevol error és una debilitat, per tant ens defensarem a nosaltres mateixos fins a l'absurd..."). Jo considero el corporativisme una font de violència institucional, però això serà el nucli d'un altre post.



No es tracta de parlar de males intencions que motivin aquests tipus de maneres de "fer malament", tampoc buscar caps de turc, es tracta de ser estrictament crítics i denunciar les males pràctiques dels serveis públics, i en moltes ocasions no és només per manca de mitjans (principal argument quan hi ha un lleu reconeixement), sinó per tots els motius exposats abans i podem afegir-ne més: per manca de voluntat, motivació personal, falta de formació específica, comoditat, passivitat,por a la reacció d'exclussió o rebuig de l'equip...i això sí que ho defensaré avui i demà on faci falta, no tinc cap problema en fer-ho.



Algunes de les principals males pràctiques detectades (en la part 2 d'aquest mateix post tractaré sobre més pràctiques detectades i algunes conseqüències de les mateixes):

-En moltes ocasions dones que tenen intenció de denunciar situacions de violència de gènere són animades a NO fer-ho, per diferents tècniques: principalment informant-li que NO li donaran cap ordre de protecció al respecte..., preguntant més de 5 vegades si està segura..., afirmant amb contundència que la situació pot anar a pitjor si denuncia... que el marit maltractador s’emprenyarà més i/o es posarà més violent..., o simplement dient que No hi ha proves suficients i que el més probable és que li arxivaran el procediment, en definitiva transmetre el missatge “que no val la pena” iniciar un procés judicial...això recorda massa a l’anecdòta que explicava quan vaig començar a treballar i lluitar contra la violència masclista (2002) aquell policia nacional que li deia a la víctima: “¿denunciar a su marido?, no, mire usted, vuelva a su casa y le prepara una tortilla de patatas a su marido y verá como todo se arregla”...i és preocupant, les formes són diferents, més cuidades, però el sentit és el mateix: la violència com a tema privat. Recordo que denunciar és un dret, i es pot presentar denúncia a qualsevol comissaria, al jutjat de guàrdia i davant la fiscalia.

Cal prendre consciència que quan una dona que està patint violència va a un servei especialitzat, quan va a una comissaria de policia, no va a passar l’estona, va perquè té un problema seriós, i un problema greu que per ella mateixa no pot gestionar, va a demanar ajuda, protecció, seguretat, orientació... La violència masclista, la violència sexual, l'assetjament, els abusos sexuals...són delictes molt greus, cal una intervenció molt acurada amb les dones que estan patint aquestes situacions, una intervenció especialitzada i molt efectiva, perquè una mala praxis, un malgest, una mirada, un comentari concret pot tombar tot un treball previ de preparació de mesos...



Els únics que tenen la competència per jutjar que allò que explica la dona és un delicte són jutges i jutgesses. Faig aquest recordatori per resituar en les diferents funcions que cada professional ha de desenvolupar, cal destacar que treballem amb persones danyades, persones traumades, persones i ciutadanes de ple dret i cal defensar la vida,llibertat,seguretat i dignitat de les mateixes fins persones. Cal reflexionar per millorar, cal reconèixer i coratge per canviar el que faci falta, cal voluntat individual i política seriosa, i sobretot tenacitat per avançar.

Escric aquest post des de la profunda preocupació i indignació per la situació i amb ànims de canviar i millorar la intervenció policial que s'està donant a moltes de les comissaries, als domicilis i als carrers davant situacions de violència masclista. No és una qüestió només de règim intern o codis de conducta d'uns agents concrets, vaig molt més enllà, precissament escric aquest post també des del cor i agraïment a tots i totes aquelles agents del cos policial que volen treballar més i millor, que també pateixen la impotència, la ràbia, la soledat i són testimonis de tot allò que aquí he explicat. Treballo cada dia enxarxat amb professionals de molts sectors, els fets exposats estan fonamentats amb proves concretes, testimonis i registres. Crec que els casos de violència de gènere, la violència sexual, els maltractaments intrafamiliars,...des de l'inici que és vital fins al final del procés, la intervenció professional a tots els nivells (policial, social, psicològica, judicial) ha de ser especialitzada i amb perspectiva de gènere sí o sí.

Continuarà...

Rubèn Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

dimecres, 30 de desembre de 2015

SUFRAGISTAS i l'Autodefensa Feminista, Edith Garrud

SUFRAGISTAS arriba a la gran pantalla el passat 18 de desembre 2015, un film realitzat després d'un ampli treball de documentació, dirigida per Sarah Gavron ('Brick Lane') i la guionista Abi Morgan. En el repartiment d'actrius principals: Meryl Streep, Carey Mulligan i Helena Bonham Carter. La crítica cinematogràfica diu que és "la película de l'any", tant de bó, com més difusió i reconeixement tingui molt millor!

Crec que aquesta película és un acte de justícia en ella mateixa, i penso que s'hauria d'incorporar com a material pedagògic obligatori a escoles i instituts. SUFRAGISTAS és "emotiva, dura, colpidora, i "visibilitza moltes violències masclistes actuals i ben presents en la societat actual". SUFRAGISTAS "Una sacudida al entretenimiento patriarcal", evidencia com "cada pas cap a l'emancipació de les classes oprimides com les dones, i encara molt més dur les dones obreres, pobres, negres,...i encara les lluitadores feministes pateixen moltíssim a tot el món. En el film es fa explícita la violència institucional, com a resposta per mantenir l'ordre social patriarcal intacte, actualment aquesta mateixa violència existeix contra les dones feministes i activistes i la pateixen també les dones supervivents de la violència masclista en els circuits institucionals.

He escrit aquest post perquè m'agrada sumergir-me en els detalls i els secrets, i he descobert un fet poc conegut que queda reflectit en alguns fotogrames de la película, són com es defensen les sufragistes de la violència policial, doncs investigant per la xarxa he trobat la gran tasca que va fer Edith Margaret Garrud i el seu marit William, que es van encarregar de formar i entrenar a grups de Sufragistes en l'autodefensa, concretament en l'art marcial Jiu-Jitsu, per defensar-se i respondre als cops de porra policials, a les empentes, als cops dels agressors fins llavors impunes...Edith desafia al poder i la violència policial.

Edith Garrud, advocada, conscient que l'autodefensa feminista era efectiva no només durant les manifestacions contra la policia sinó també en la vida quotidiana, contra els homes agressors masclistes. Edith i el seu marit que era professor d'educació física a diferents Universitats i practicant de boxa, van entrenar junts amb el sensei Sadakazu Uenishi. Edit i William dos bons alumnes es fan càrrec del dojo quan el mestre japonés torna al seu pais. William es va retirar, i ella va ser la instructora de dones sufragistas que es volien defensar dels provocadors en les manifestacions, va ser motivada i animada per la mateixa Emeline Pankhurts (protagonitzada per Meryl Streep en el film SUFRAGISTAS). Edith i William també van rebre classes de Edward William Wright fundador de l'art marcial híbrida Bartitsu.

Després de les vagues de fam, la violència de l'Estat va augmentar, i llavors la Union Política y Social de la Mujer va crear un grup de 30 dones combatives i molt formades en autodefensa, "The Bodyguard", la premsa les anomenava "Amazonas" i de forma satírica "JiuJitsufragistes" però es va convertir en un terme comú per a referir-s'hi, elles eren entrenades en secret per Edith també en la tècnica dels "Indian clubs" (pals indis) al dojo amagat al barri londinenc de Soho fins al 1914 quan va començar la primera guerra mundial...L'any 1911 la revista "Salud y Fuerza" va publicar un article escrit per ella sobre la necessitat de l'autodefensa.

Edith i William van seguir entrenant al dojo fins al 1925...van passar 3 anys més fins que dones i homes tingueren els mateixos drets polítics al Regne Unit.

Edith Garrud entenia l'autodefensa com un acte de resistència activa, com a contrapoder, com la manera efectiva d'enfrontar-se a un enemic poderós utilitzant la seva pròpia força en contra d'aquest. Edith conjuntament amb Pankhurst dissenyaven estratègies col·lectives per evitar detencions, aconseguir rescats, realitzar actes de sabotatge i també escapolir-se de la policia en circumstàncies molt complicades.

Edith Garrud és una de les primeres instructores d'arts marcials i d'autodefensa feminista al món  Occidental, ella no ensenyava a aplicar la força per la força, ensenyava a exercir el dret legítim a defensar-se mitjançant l'habilitat, la tècnica i la constància en l'entrenament. L'Any 1965 en una entrevista explicava com va fer volar pels aires sense problemes un policia que li obstaculitzava el seu camí. Edith Garrud va morir l'any 1971 als 99 anys d'edat.


Per acabar destacar que l'actriu Helena Bonham Carter va canviar el nom del seu personatge "Caroline" per "Edith" com a gest de reconeixement.

En aquest enllaç podeu veure el trailer oficial del film:  https://www.youtube.com/watch?v=5v6aKU9clHc  SUFRAGISTAS

I si voleu més informació sobre les SUFRAGISTES en aquests 3 enllaços us recomano veure sencer el documental de 3 capítols de la BBC: SUFFRAGETTES FOREVER
Capítol 1: https://www.youtube.com/watch?v=rCty50zaGro
Capítol 2: https://www.youtube.com/watch?v=Recg9FL-cTQ
Capítol 3: https://www.youtube.com/watch?v=M128OUQbbeU

Recomano la crítica realitzada per María Castejón Leorza publicada a Píkara: http://www.pikaramagazine.com/2015/12/sufragistas-construyendo-epica-feminista/

PD: Aquest post vol ser un exercici de recuperació de herstòria per Edith Margaret Garrud dins el moviment sufragista, i en gran part ha estat construït amb la síntesi de diferents textos, articles, comentaris i opinions realitzats en les xarxes socials per dones que han vist la película i/o que han investigat sobre el moviment sufragista, a totes elles moltes gràcies!

Rubèn Sanchez Ruiz

Jet City Comics /Tony Wolf i Joao Vieira Novela gràfica SUFFRAGITSU
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...