diumenge, 5 de febrer de 2017

Observant l'adolescència

Actualitzo el bloc amb la primera col·laboració de la companya Núria Mora i de ben segur no serà la darrera..., amb la Núria compartim la passió per la resiliència pràctica i la lluita contra la victimització secundària :

Observant l'adolescència
 
M'han convidat a escriure i passar els pensament a paraula escrita és un exercici fantàstic. Darrerament moltes mares d'adolescents, sobretot de noies molt joves, em comenten que és sorprenent el nivell de masclisme que detecten entre adolescents, nois i noies d'entre 15 i 18 anys. No es refereixen a manifestacions evidents de violència masclista com la que surt a les notícies sinó a actituds, comentaris i estils de relació que els recorda a generacions anteriors. Verbalitzar que els nois són més forts,  millors en matemàtiques, més intel·ligents...; i les noies han de ser maques, discretes, xerraires i han d'anar de dos en dos al lavabo, i que sobretot s’interessen en la moda i el maquillatge,.... Aquestes mares es sorprenen, creien que amb l'accés il·limitat a informació que tenen les noves generacions anirien endavant, i no enrere, com estan veient que passa. Es un procés educatiu lent que es comença a detectar quan els fills i els seus iguals arriben a l'adolescència. No puc més que donar la raó a aquestes mares en la seva observació.
Darrerament també trec el tema del masclisme en converses informals i sembla que els adults tenen clar el concepte, però l'apliquen poc en els anàlisi i observacions de les relacions socials. Subscric totalment el que comenta una tècnica d'igualtat,”esperar a que el jovent arribi a la ESO per començar a educar en igualtat es arribar tard”, molt tard. El tema de la igualtat, el feminisme i el respecte mutu han d'estar presents en l'educació des del principi, com altres qüestions com la autocora personal, l'alimentació saludable i altres temes que he vist repetir als meus fills durant tota la primària. Quan comentes que trobes a faltar temes com la responsabilitat, la empatia,  la igualtat i el respecte a la diferència individual et diuen que això és dona per suposat i es treballa en tots els temes i classes. Cosa que  contrasta amb la realitat que observo.
En l’educació familiar dels fills i filles sembla que tothom accepta que han de fer les mateixes feines a casa des de parar taula a netejar, estic d’acord, però també cal parlar-ne, explicitar-ho. És evident que aprendre totes aquestes coses els prepara per ser adults autònoms, però també cal educar les actituds, entendre perquè fan les coses, des d’on les fan i amb quin objectiu. El meu fill de 12 anys es declara feminista, entén que com a persona no és més ni menys que els altres, que per ser noi ha de renunciar uns privilegis culturals i socials que el posen per davant de les noies, per formar part d’aquesta societat masclista. Cal seguir parlant i analitzant cada dia els esdeveniments i vivències que explica per donar-li punts de vista diferents que li permetin ser crític. Avui m’ha demanat començar a llegir junts “El diari Violeta de la Carlota” de Gemma Lienas, que per cert és un molt bon material per començar a treballar aquests temes.

També tinc una filla de 9 anys a la que em trobo ensenyant-li a detectar actituds masclistes i a saber respondre a les mateixes, perquè són els seus companys de classe els que tenen actituds, comentaris i actuacions masclistes. Tot això m’ha portat a la recerca de material educatiu per a primària que tracti aquests aspectes, sorprenentment trobo moltes propostes per a petits (4-6 anys) i per a adolescents, però no per l’etapa de 9 a 11. Ara comença l’etapa creativa per proposar activitats i materials a l’escola, estic en la fase de recerca d’idees, ja us explicaré.

Participar en l’AMPA, Consell Escolar o altres formes de participació en l’educació ens dóna l’oportunitat de fer propostes i introduir petits canvis que poden portar a grans resultats segons postula la Teoria del Caos. Per tant cal observar, conèixer i sobretot passar a l’acció.

Núria Mora

dijous, 12 de gener de 2017

Gràcies companyes de Feminicidio.net

Comencem el 2017 amb una mala notícia, les companyes de Feminicidio.net no han aconseguit prou recursos econòmics per continuar fent la inmensa tasca d'investigació i denúncia sobre la violència masclista a l'Estat Espanyol.

En les seves pròpies paraules que exposo a continuació s'explica el perquè de tot plegat:

"La mala noticia es que no vamos a poder continuar con la documentación del feminicidio en España. Geofeminicidio, la máquina de la memoria, se apaga hoy, 31 de diciembre 2016.
Del objetivo económico, alcanzamos el 22% de lo que necesitábamos para seguir funcionando en el 2017. Llevamos siete años de sostenibilidad casi totalmente voluntaria y ya no podemos seguir así.
Las instituciones han sido reticentes a apoyar este proyecto desde un principio y sin ayuda institucional es imposible continuar con nuestra labor pública de la documentación del feminicidio en España.
Los aportes conseguidos tanto de mecenas como de patrocinadores han posibilitado que sostuviéramos en mínimos la base de datos durante el 2016, elaborar el informe de 2015, imprimir 500 ejemplares para cumplir con nuestros compromisos asumidos y cubrir dos medios sueldos durante seis meses del diseñador y la coordinación de mecenazgo del proyecto, en el 2017.
No consideramos que la razón de la falta de apoyo sean la crisis económica y el austericidio; la raíz del problema está en el Estado español, patriarcal, neoliberal y autoritario, en un marco histórico como el actual, carente de democracia real y por ende, que no reconoce la labor que realizamos en la sociedad civil muchas de las organizaciones independientes y ajenas a los partidos políticos."

Que les institucions de l'Estat no donin suport a una iniciativa tan imprescindible com la tasca de Feminicidio.net diu molt del tipus d'Estat, que ven la imatge de dol i minut de silenci i per darrera amaga les dades reals de totes les víctimes de la violència masclista. També per altra banda diu molt del treball heroic de les companyes activistes, una tasca veritablement transformadora de l'ordre social, perquè quan es mostren les dades demolidores els prejudicis i les excuses cauen una darrera l'altra.

Quan un Estat retalla i no dóna suport econòmic en la lluita contra les violències masclistes és un Estat còmplice de cadasqun dels feminicidis, un Estat perpretador i principal causant d'aquesta violència, les seves mans executores són els agressors masclistes i el cos el propi Estat.

Resulta vergonyant i provoca profunda ràbia constatar que aquesta és l'actitud hipòcrita d'una mal anomenada democràcia. La mateixa democràcia que publica les seves estadístiques perverses i esbiaixades de dones assassinades per violència masclista, i treu pit a través del seu Ministerio del Interior dient que és el millor dels darrers anys...104 vides li deuen semblar poques a l'Estat Espanyol.

Seguim i seguirem cultivant l'esperança, la sororitat i l'empatia radical, teixint resistències dins la lluita feminista dels diferents col·lectius, serveis i grups de persones compromeses que amb poquíssims recursos i molta energia no es rendeixen mai, per contagiar de coratge les dones supervivents i no callar mai davant les injustícies.

Companyes de feminicidio.net mil gràcies i endavant!

Una gran abraçada
Rubén Sanchez

 
 

dimarts, 27 de desembre de 2016

El vestido azul de Carlota (20 Hilos caídos)

Amb molta emoció he publicat aquest post, "El vestido azul de Carlota" (20 hilos caídos), un relat curt escrit per una dona valenta, una jove supervivent, Catherine Fuentes. Quan el vaig llegir vaig voler publicar-ho, així que ho vaig parlar amb la Catherine, que estrena bloc http://catherinefuentesromero.blogspot.com.es/ i li va semblar molt bona idea, doncs aquí està. D'aquest relat curt m'agrada l'ús de la metàfora del vestit, dels fils i el recurs visual de la lletra cada cop més petita... com els vels anestèsics i la indefensió apresa que amb cada acció es fa i desfa poc a poc...a vegades lamentablement massa tard per reaccionar.

Amb la intenció d'obrir els ulls, de reflexionar, de conscienciar...de tot això i més aquí està:

EL VESTIDO AZUL DE CARLOTA (20 HILOS CAÍDOS)
 Catherine Fuentes
 
Pude ver con mis ojos como brillaba cuando sonreía, pude ver a cámara lenta como movía su cabello de un lado a otro, mientras su vestido azul giraba lentamente acariciando sus piernas y a la vez protegiéndola.
Nunca había visto una mirada tan dulce. Su sonrisa era el sitio al que siempre me hubiera gustado volver. Todo esto lo decía el, mientras la miraba.
Ella era la chica que cualquier chico hubiera deseado tener, y el, el era el chico que toda chica quisiera tener.
Hasta que un día cruzaron palabras, muy simples, pero cruzaron y eso para ellos ya significaba mucho.
Se conocieron a través de amigos en común. Los presentaron, intercambiaron miradas, gestos y alguna que otra sonrisa.
Empezaron siendo compañeros de universidad, mas tarde amigos. Ella le ayudaba con biología, ya que los dos estaban estudiando la carrera de enfermería. Y a el algunas materias le costaba un poco más, y entonces Carlota decidió hacer el gran esfuerzo de ayudarlo.
Fueron pasando los días, las semanas, los meses…
y empezaron como novios, creían que ya habían compartido muchas cosas y los dos se tenían mucho aprecio y se preguntaban por que no intentarlo? No tenemos nada que perder y quien no arriesga no gana. Lo que no sabia Carlota es todo lo que iba a perder y todo lo que iba arriesgar y no iba a ganar.
La gente los envidiaba, era una relación de las que hoy en día como suelen decir ya no hay. La forma de mirarse de tocarse y de quererse. Su amiga siempre le decía que siempre hubiera querido conocer a un chico como él.
Carlota todavía no sabia lo que estaba apunto de pasar.


(6 meses mas tarde)
Día 1:
-Ethan: Carlota pasame una foto de como vas vestida y así te digo yo si vas bien o vas hacer el ridículo.
Día 2:
- Ethan: 10 llamas perdidas y 4 mensajes.
Día 3:
-Ethan: Que hacías conectada a esas horas si me dijiste que te ibas a dormir, por que me mientes?
Día 4:
- Ethan: Por que has mirado así a ese chico cuando hemos pasado por su lado?
Día 5:
- Ethan: Cuando me respetes y me valores volveré a ser yo.

Día 5:
-Ethan: Todo esto lo hago por que te quiero y por que veo que no vas por buen camino.
Día 6:
-Ethan: Deberías dejar enfermería no sirves para esto. Me siento inferior por que tienes mejores notas que yo.
Día 7:
-Ethan: Gritos.
Día 8:
-Ethan: empujones
Día 9:
- Ethan: Le pega.
(4 años después)
Día 10:
- Ni se te ocurra llevar ese vestido que tanto te gusta a la graduación por que sino luego vas a recibir lo que te mereces.

10 hilos de su vestido azul caídos.
Carlota hacia caso a todo lo que le decía por que sabia que sino luego le iba a pegar y ella creía que esto era el amor de verdad, que si duele es el camino correcto.
Día 11,12,13,14,15,16,17.18,19.:
19 hilos caídos.


Día 20.
Carlota cayó al suelo, no respondía. Ethan la cogió de la cabeza y con un susurro le dijo: No te vayas amor , yo te quiero por eso he echo todo esto, por ti. Mientras le decía esas palabras el vestido azul de Carlota se llenaba de sangre y a la vez él mismo vestido le acariciaba y protegía sus piernas
20 hilos azules caídos.

dijous, 8 de desembre de 2016

Beneficis de la deconstrucció?

Article publicat a:  http://lasoli.cnt.cat/02/12/2016/beneficis-de-la-deconstruccio/

Per deconstrucció s'entèn un procés de transformació personal i de canvi radical, prèviament hi ha un procés d'introspecció, de reflexió profunda de com ens hem format com a homes dins el patriarcat, per després executar la rebelió contra aquesta socialització masclista.

És un procés que comença amb moltes preguntes que requereixen de molta sinceritat amb un mateix.
La primera potser seria quins referents masculins hem tingut quan érem nens? Quins referents dins la nostra família, del nostre barri, del nostre grups d'amics, dels professors, del món del cinema, del futbol, de la música, de la televisió...? Com éren  o com són aquests referents? Quins atributs tenen? Com els definiriem com a homes? forts, temeraris, poderosos, violents, competitius,...freds, poc comunicatius, egoïstes, estrategues,...i preguntar-nos com aquests referents contestarien les següents preguntes que a la vegada ens fem a nosaltres mateixos:

-Com ens relacionem amb altres homes? com ens saludem? Ens estrenyem fort les mans, ens donem cops a l'esquena, saccejades, cops de puny a les espatlles? Ens fem petons?
-Com interaccionem amb altres dones?
-Quin rol i quines tasques desenvolupem dins el domicili? Quan de temps dediquem en comparació a les dones de la família a netejar, endreçar, comprar, cuinar,...?
-Quin paper juguem en la criança, cura i educació de les criatures? El rol desenvolupat és d'autoritat, de passotisme, indiferència, d'imposició, de crits, d'intimidació...?
-Quina actitud i paper hem realitzar quan un membre de la família s'ha posat malalt? I si els malalts som nosaltres com actuem?
-Quin poder adquisitiu tenim o hem acumulat? 
-Com a homes disposàvem d'agun espai privilegiat dins la casa? una habitació pròpia per les aficions? el sofà on millor es veu la tv? l'hort on marxar cada cap de setmana? es negociava o no el temps lliure? Sempre hi havia prioritats abans que estar amb la família?
-Quin rol i actituds mantenim durant les relacions sexuals? 
-Com hem actuat en les relacions sexo-afectives? Com em gestionat els gelos? Com parlem de les exparelles un cop s'han trencat les relacions? Quin tipus de relació construïm després del trencament? Som respectuosos quan no volen saber res de nosaltres? Si és així perquè?
-Com actuem i som amb els nostres amics? Hi ha diferència si hi ha dones dins el grup? Realitzem o es realitzen acudits masclistes, bromes sexistes, comentaris homòfobs i/o vexatoris cap a les dones...?
-En relació a la cura del propi cos i de la salut: Som negligents o abandònics? Som hipersensibles i hipocondríacs? Som agressius vers nosaltres mateixos? Ens resistim a anar al metge o preocupar-nos de prendre medicació quan estem malalts?
-Infravalorem el treball, sou, dedicació de les dones a la família? 
-En relació al control de l'economia hi ha obssessió o despreocupació total?
-Quins tipus de jocs i películes ens agradem més? tenen a veure amb la belicositat i la violència?
-Al Carrer, a l'espai públic: com actuem, com ens seiem en els transports públics, com caminem, com mirem?
-Ens costa escoltar? Ens costa callar? Ens costa reconèixer els errors? Ens costa mantenir-nos en un segon pla?
-Què fem amb les nostres emocions? les compartim? les expressem? les canalitzem o les tapem?

De totes les respostes es pot fer un "mapa de la masculinitat", no hi ha respostes correctes o incorrectes, però serveix per valorar i saber quin és el punt de partida, sobretot totes aquelles conductes que hem integrat en el gran conjunt de la "normalitat", la naturalitat patricarcal.
Contra quines de les respostes anteriors t'has rebel·lat? Contra quins rols imposats i que continuen present en aquells referents sobretot dins la familia has reaccionat? Quines d'aquelles conductes i actituds masclistes no les veus quan et mires al mirall però dones i companyes les han verbalitzat i t'han assenyalat que sí les tens?

La deconstrucció és un exercici de coratge, d'enfrontar-nos amb els nostres fantasmes interns, les pors, els complextes, les ombres i les carències, i sobretot a les mentides d'alló que havies de demostrar com a home...les màximes apreses ara podem qüestionar-les i rebutjar-les,...i arribarem a la terrible conclusió que tots com a homes hem exercit alguna forma de violència masclista al llarg de la nostra existència, sí, tots i cadasqun de nosaltres. La deconstrucció és dolorosa i alliberadora al mateix temps, és permanent, 24 hores, 365 dies, un cop comença no té aturador, per això hi ha tanta resistència neomasclista.

Benefici personal de la deconstrucció? Doncs crec que no és això, no és l'objectiu, perquè principalment seran beneficiàries totes les dones de tot el món, i especialment aquelles que es creuin en les nostres vides. Podem deixar d'acaronar-nos la base de l'escrot i començar de forma inminent aquesta deconstrucció per responsabilitat i acabar amb els 5000 anys de patriarcat? Segurament només així deixarem de ser armes de destrucció massiva per a les dones, les criatures, els altres homes i nosaltres mateixos, només així podrem viure totes i tots en llibertat...no està mal com a benefici col·lectiu oi?

Rubén Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

dimecres, 2 de novembre de 2016

I la víctima?


Aquesta és la qüestió fonamental, la pregunta que no es fa ningú; vull creure que sense mala intenció, simplement és invisible, simplement fa mal: I la víctima? I les víctimes? I les supervivents?


Avui he llegit 3 articles i he vist una tertúlia sobre la brutal agressió sexual i intent de feminicidi d'un pres condemnat en ferm, un depredador i sàdic sexual que gaudia d'un permís penitenciari de 3 dies, ell, conscient, ha aprofitat aquest permís per cometre un nou delicte, exactament el mateix delicte en les mateixes condicions (en el mateix lloc geogràfic, amb el mateix modus operandi,...) però amb una tercera dona que es troba actualment greu però estable a la UCI d'un hospital ingresada. 

En primer lloc, enviar totes les meves forces, ànims, abraçades i tot el suport per aquesta dona supervivent que es recupera de les lesions físiques, perquè la recuperació emocional serà molt més llarga, dura i silenciosa. I per suposat vull enviar a M. i a L. tot el meu afecte, tendresa i tot el suport incondicional, temps i energia que us puc oferir com a professional, de tot cor ho sabeu.

Aquesta dona supervivent que tenia la seva vida abans del dia 31 d'ctubre, de cop s'ha vist trencada per la conducta violenta conscient d'un individu que així ho ha decidit, s'han vulnerat tots els seus drets de cop per part d'un home en el cumpliment dels seus drets com a pres/ciutadà dins la societat democràtica a la reinserció social i rehabilitació, i jo pregunto quin preu s'ha de pagar aquestes segones i terceres oportunitats? M'explico, el cost són 1,2,3,...vides trencades de dones? El cost jo crec que és altíssim, massa, per això cal reflexionar perquè estem parlant de vides humanes, vides de dones, d'integritat física i moral, de llibertat, de dolor, de tranquil·litat...de vides trencades...que ho pateixen elles moltes vegades en silenci i les seves amistats, familiars,...perquè sempre va més enllà del dany gravíssim causat a la supervivent directament, també hi ha un dany indirecte i molt potent, d'aquest gairebé no se'n parla mai, el dany a l'entorn de la supervivent, també pateixen molt i sense cap tipus de suport especialitzat.  

He sentit i llegit, avui, molt material respecte aquest violador múltiple que "no s'han analitzat totes les variables no controlades", "factors", "desencadenants", que "havia fet el programa voluntàriament del centre penitenciari  per a agressors sexuals", que "ha degut enganyar a tots els professionals", que "hi ha factors incontrolables que poden desencadenar un nou delicte", "se li creuen els cables", "la reincidència és d'un 6%", "que si el jutge va autoritzar", "que la junta de tractament va emetre informes...", "algo ha fallat o el sistema no funciona"...No he escoltat cap reflexió sobre la banalització de la violència diària i quotidiana, sobre la cultura de la violació, sobre el masclisme. Tampoc he escoltat cap professional ni cap institució asumint responsabilitats pel que ha passat ni cap preocupació cap a la víctima. I la víctima?

M'agradaria demanar i exigir com a professional que acompanya des de fa 15 anys dones supervivents que han patit delictes violents en el seu procés de recuperació una mica de seriositat, i molta humanitat i ètica, per això des d'aquest post em dirigeixo a tots aquells professionals del món de la judicatura, del camp de la salut, de la psicologia, del món penitenciari, policial, periodístic o polític, si llegiu això és per demanar-vos humanitat i ètica. Sempre que aneu a un mitjà de comunicació o feu algun tipus de declaració o article mesureu el vostre llenguatge verbal i corporal, és lamentable la frivolitat quan parleu d'aquests temes, és esgarrifosa i feu mal, provoqueu més mal, i això també és la victimització secundària. M'agradaria que com a professionals escoltessin més la saviesa i experiència de les supervivents, la seva veu està plena de coneixement i aquesta informació és valuosa, perquè es tingui en compte per a valorar i avaluar el risc, la perillositat dels agressors, els programes de rehabilitació, els protocols i circuits, les decisions judicials...Crec que tenim molt aprendre de les supervivents i de la victimologia, tristament molt desprestigiada a data d'avui sovint dins l'àmbit forense i criminal.

Aquest matí sentia profunda ràbia i molta impotència, i he preferit processar i reprocessar les emocions abans d'escriure aquest post, perquè crec que realment es pot canviar molt el funcionament de serveis i institucions, tenim molt per millorar, i hi ha moltes formes i maneres de fer-ho, l'autocrítica i combatre el corporativisme és una d'elles. 

Per acabar, només un apunt: sabeu què deien les víctimes de T.P.C? Que no el deixessin sortir perquè ho tornaria a fer, i així ha estat, lamentablement. Crec que cal estar molt més a sobre de cada subjecte que ha demostrat malhauradament que és un perill públic per a les dones d'aquesta societat masclista, no és just que ell exerceixi el dret a circular lliurement i elles s'hagin de tancar a casa o evitar certs llocs amb la por de tornar a ser agredides per ells, en tot cas que la pressió o coerció la sentin ells, canviem el focus d'una vegada, que els hi apliquin a ells més mesures de vigilància i control 24h costi el que costi econòmicament sempre serà menys que la traumatització provocada per la seva conducta delictiva. Fins que aquesta situació continuïi així està legitimada l'autodefensa feminista, individual i col·lectiva.

 @RobenFawkes

"Sobretot, sigues l'heroïna de la teva vida, no la víctima". Nora Ephron

"Victims are not victims, not some fragile, sorrowful aftermath. Victims are survivors, and survivors are going to be doing a hell of a lot more than surviving"
  

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Què passa el 21 d'octubre?


Què passa el 21 d’octubre?

El 21 d’octubre és un dia de protesta global per visibilitzar aquells homes que estem lluitant contra les violències masclistes.

Som conscients que són els homes qui causen més de 60000 feminicidis al món cada any, homes que assassinen dones a cada ciutat, poble i barri de tot el món...homes que pel fet de ser homes es creuen amb el dret d’imposar, violar, agredir, assetjar, controlar, comprar els cossos i les vides de les dones. Són els homes qui ocupen les altes esferes del poder de les grans multinacionals que exploten els recursos naturals i volen exprimir i destruir la terra. Són homes qui des de els seus governs promouen la cultura de la guerra, la cultura de l’extermini, la cultura del genocidi, la cultura de la dominació i la violació.

Som pocs homes que alcen la veu contra els feminicidis, tot i ser opressors ens rebel·lem contra les violències masclistes, i som encara menys qui fem de la lluita feminista l’eix de la seva vida i militància...i per contra són milions els homes que perpetúen les agressions masclistes, i encara més els que són còmplices perquè callen, perquè miren cap a una altra banda com si tot això no anés amb ells, perquè riuen i “jalean” amb els seus grups de whatsapp davant les agressions sexuals múltiples, i són també milions els que insulten a les companyes feministes, els que les qüestionen fent mansplainning, les ataquen als carrers, a les xarxes, als mitjans...cada dia amb els seus comentaris repugnants.

Són milions d’homes que minimitzen les seves actituds i comportaments masclistes cridant #Notallmen, aquests que no volen canviar ni renunciar als seus privilegis,...són homes també qui ocupen l’espai públic com si fos seu fent manspreading, són homes qui utilitzen la violència de forma quotidiana com a forma de resoldre els conflictes, el seu cos, la  seva veu com a arma per a intimidar, per apropiar-se del cos i la sexualitat de les dones.

Són homes qui lluny de responsabilitzar-se de les seves emocions, culpen a les dones de tot, són homes qui jutgen a les supervivents, són homes qui fomenta els prejudicis i mites masclistes...qui sota la capa del “príncep blau” amaga el seu ganivet ple de sang...són homes qui violen a bebès, abusen de criatures i dones cada dia a tot el món.

Alguns homes, només uns pocs volem deixar de ser homes dins el patriarcat, però volem ser més, perquè volem construir masculinitats dissidents, alternatives, no-violentes i co-responsables, i si això ara és possible és només gràcies a les lluites feministes. Estem disposats a deixar-nos la pell en la renúncia dels privilegis masclistes, en el trencament del silenci còmplice i la camaraderia masculina. Volem desenvolupar, responsabilitzar-nos i realitzar els treballs de cures i tasques domèstiques per justícia a les dones que ens han criat i educat. Volem construir relacions sexo-afectives lliures, igualitàries i respectuoses. Volem estar només on les companyes feministes decideixin i desitgin. Volem estar, observar, escoltar i aprendre d'elles. Volem ser traïdors al patriarcat assassí!

Rubén Sanchez Ruiz membre @AliatsF

PD: Des d’Aliats del Feminisme conjuntament amb els companys AHIGE organitzem la concentració/manifestació del proper 21 Octubre a les 19:00 al portal de l’Àngel per anar fins a la pl.Sant Jaume (19:30h). Si podeu venir amb samarreta negra millor. Agraïm tota la difusió d’aquesta acció!

L’acció vol cridar a altres homes a participar a les següents manifestacions:

  • Manifestació del 5 de Novembre a Tarragona contra les Violències Masclistes
           12:00h del migdia a la Plaça Imperial Tarraco.

  • Manifestació el 25 de Novembre a Barcelona, Dia Internacional contra les violències masclistes.
  
Per tots aquests motius volem fer una crida a la mobilització de tots els homes i dones de tots els moviments socials a participar en totes les accions i activitats que lluitin contra les violències masclistes en tots els territoris, i animar a crear més accions i concentracions el proper 21 d’octubre.

Per saber més sobre 21 octubre “Rodes d’homes”:

Per saber més de l’origen de la campanya del llaç blanc: https://heterodoxia.wordpress.com/2008/12/08/la-historia-del-lazo-blanco/
 

dimarts, 20 de setembre de 2016

Opressors (1a Part)

 "L'opressió és una terrible caricatura de l'obediència". SIMONE WEIL

"La justícia no hauria de referirse només a la distribució, sino també a les condicions institucionals necessàries per al desenvolupament i exercici de les capacitats individuals, de la comunicació col·lectiva i de la cooperació". IRIS MARION YOUNG

L'opinió pública evita el terme "Opressió" per a referir-se a la injustícia que regna en aquesta societat. Però per a un nodrit col·lectiu format per activistes i moviments socials l'opressió es part fonamental del discurs polític per tal d'analitzar i avaluar les estructures i pràctiques socials.

Totes les persones oprimides pateixen algun tipus de limitació en les seves facultats per desenvolupar i l'exercici de les seves capacitats, en l'expressió de les seves necessitats, la manifestació dels seus pensaments i sentiments...l'opressió és una condició de grups que viuen situacions d'injustícia, afronten una condició comuna. Aquesta opressió és fàcil de reconèixer públicament en Estats dictatorials..."el mal el fan els altres"...ara bé l'opressió exercida dins d'Estats democràtics no s'identifica com a tal per la majoria de la població, es nega sistemàticament perpetuant-la. L'opressió és estructural i té caràcter sistèmic, les seves causes estan inserides en normes, hàbits, actituds i símbols que no es qüestionen, com tampoc es qüestionen els preceptes que estan subjectes a les regles institucionals i en les conseqüències col·lectives de seguir aquests preceptes. 

Els prejudicis, els estereotips i rols tradicionals, les dinàmiques culturals, les pràctiques educatives, els aspectes jeràrquics de la burocràcia i els mecanismes dels grans "mercats" per distribuir béns i beneficis, fins les conductes més comuns...tots aquests factors produeixen i retroalimenten els agents opressors.

Podem visualitzar l'opressió com una estructura tancada, vigilada i reforçada per barreres, tanques,càmeres, filat espinós...que garanteixen que els grups oprimits segueixin alimentant els privilegis de cada grup opressor corresponent. El concepte de grup social el definim com a tipus específic de col·lectiu i conjunt de relacions socials amb característiques específiques i un sentit d'identitat. 

Per saber si un grup és oprimit o no Iris Marion Young planteja les 5 cares de l'opressió:

1a Classe, Gènere i Explotació:   C.B. Macpherson (1973) parlar de la injustícia de la societat capitalista consisteix en el fet que un grup exerceix les seves capacitats sota control i domini d'uns altres d'acord amb les seves finalitats i els seus propis beneficis. El capitalisme transfereix poder d'unes persones a unes altres. Aquesta transferència genera desigualtat, injustícia i acumulació d'enorme riquesa en un petit grup opressor, mentre la major part del món som expremudes per augmentar el poder del grup privilegiat. En base aquesta perspectiva, el masclisme i opressió contra les dones consistiria en una transferència sistemàtica i unidireccional de poder de les dones als homes. La llibertat, poder, estatus, privilegis i autorealització dels homes és possible perquè les dones treballen i són explotades pels homes. Aquesta explotació de gènere té dos aspectes: la transferència dels resultats del treball material (treball domèstic) i la transferència de les energies sexuals i de criança (treball de cures, Ann Ferguson parla de cura emocional, contenció emocional, empatía i satisfacció sexual). David Alexander (1987) parla com aquesta entrega d'energia, aquesta sobreexplotació dedicada als altres consumeix a les dones i reforça els privilegis masclistes. 

El racisme es creua amb el gènere i amb totes les categories d'opressió, aquest punt serà desenvolupat en la segona part d'aquest post. 

Continuarà...

Rubén Sanchez

Referència bibliogràfica: Young, Iris Marion. "La justícia y la política de la diferencia". Madrid, Cátedra (2000)

divendres, 26 d’agost de 2016

Pedagogia sobre les Ordres d'Allunyament

Les ordres d'allunyament són una mesura de protecció, poden ser cautelars (al cap de 1 o 2 dies després d'interposar la denúncia a comisaria hi ha una compareixença on l'autoritat pertinent, el jutjat d'instrucció o el jutjat de violència sobre la dona corresponent pot dictar-la, sempre i quan la demani la pròpia víctima, l'acusació particular o la fiscalia) o també les ordres d'allunyament poden ser una pena accesòria dins la sentència condemnatòria per alguns tipus de delicte violent.

En moltes ocasions hi ha confusió entre Ordre d'Allunyament i la Ordre de Protecció. La Ordre de Protecció són diferents mesures de protecció per a casos de violència de gènere (art.544 ter) i violència domèstica (art.544 bis). Dins la OP (Ordre de Protecció) hi ha mesures penals i/o civils i/o socials, es poden adoptar algunes,  totes o cap d'elles. Les penals serien la prohibició de comunicació per cap mitjà (carta, telèfon, email, xarxes socials,...) inclós per terceres persones. La prohibició d'anar a determinats llocs, per exemple al domicili, al lloc de feina,...i la prohibició d'apropar-se a determinades persones a X metres, 50, 100, 200, 500, 1000 metres. La Ordre d'Allunyament seria un subtipus dins l'Ordre de Protecció.

La prohibició o privació del dret a la lliure circulació pujaria de nivell amb l'expulsió i prohibició d'entrada a un barri, vila o ciutat determinada. També una mesura extrema de protecció seria la Presó preventiva que pot arribar fins a la data del judici oral, és a dir l'agressor està tancat a presó fins el dia del judici oral, és la mesura més dràstica i només s'adopta en situacions extremes i delictes molt greus i amb moltes proves. Sóc conscient que és la mesura més extrema, però també crec que en casos de violència de gènere la mesura de presó preventiva s'hauria d'adoptar en més ocasions, ja que el risc és alt, m'explico, si tenim en compte el perill real que la dona que està vivint la violència masclista perdi la seva vida o llurs criatures, per tant cal sacrificar "la llibertat" de l'agressor masclista per garantir la vida de la dona i llurs criatures, crec que és motiu suficient i necessari per dictar la mesura.

Cal dir que les Ordres de Protecció són efectives, funcionen, vull dir que la gran majoria d'agressors masclistes que tenen una Ordre la cumpleixen. El problema és que els Jutjats "especialitzats" NO les donen, no creuen a les dones que denuncien violència masclista, o també verbalitzen que no serveixen per res, i això és un problema greu. Aquests jutges i jutgesses són extremadament garantistes i creuen que si un agressor té una Ordre de Protecció és un indici o es podria utilitzar en contra de l'agressor com a prova en el judici oral. Cal dir que és un element judicial, un mecanisme per evitar més risc, evitar un dany major i evitar que la situació vagi a més, evitar un nou delicte violent, la Ordre de Protecció és un trencament a una situació espiral i cíclica.

Des de fa 10 anys la interposició d'Ordres de Protecció per part dels jutjats especialitzats ha descendit dràsticament, el que vull dir analitzant les dades és que el sentiment de credibilitat del testimoni de la dona que ha patit violència masclista ha disminuït. M'explico, l'any 2009 s'adoptaven un  34'7% d'Ordres de Protecció, el passat 2015 es van adoptar un 28'7% de les Ordres. Una caiguda del 6%, i si ens fixem en el 71'3% de casos que han denunciat i surten per la porta sense cap tipus de protecció, la OP denegada o directament amb l'arxiu de la causa.

És alarmant que el 40% de les dones assassinades per agressors masclistes el passat 2015 havien interposat una denúncia, és a dir havien demanat ajuda i protecció. Cal exigir responsabilitat a les institucions en aquesta negligència i manca de rigor en les seves intervencions, principalment a l'intocable poder judicial, és antidemocràtic la seva impunitat i el seu classisme, cal humiltat per reconèixer que sí necessiten ajuda per decidir si interposar o no Odres de Protecció, cal desenvolupar la transdisciplinarietat en la lluita contra la violència masclista, i dins el sistema judicial posar en funcionament equips professionals de valoració integral amb perspectiva de gènere de manera inminent, tal com recull la Llei 1/2004.

@RobenFawkes
"Detrás de mujeres felices, hay machistas abandonados"

PD: Si ets un agressor masclista i estàs llegint aquest post, si ets un individu al qual un jutjat X ha dictaminat una Ordre de Protecció o una ordre d'allunyament, et recomano que la cumpleixis de forma estricte, perquè quebrantar-la és un delicte de desobediència i està penat amb 3 anys de presó. Aprofita aquest temps que tens la Ordre per reflexionar, demanar ajuda professional al SAH i allunyar-te al màxim de la víctima i les persones properes a ella. Si creus que no pots cumplir-la, has pensat en fer-li més mal a la víctima o a altres persones, i ets incapaç de respectar decissions que ha pres ella, el millor que pots fer és suïcidar-te i punt.

 Més informació i anàlisi sobre la DENEGACIÓ  d'Ordres de Protecció a l'Estat:  http://www.eldiario.es/sociedad/Barcelona-Cartagena-posibilidades-proteccion-violencia_0_551895267.html

 Més info sobre les ORDRES DE PROTECCIÓ: http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Violencia-domestica-y-de-genero/La-orden-de-proteccion/

M'agradaria dedicar aquest post a Angela Gonzalez, la seva lluita valenta conjuntament amb Women's Link van aconseguir que la Unió Europea sancionés a la Justícia Espanyola:  http://www2.womenslinkworldwide.org/wlw/new.php?modo=detalle_prensa&dc=481 tot i que encara la Justícia espanyola no ha compensat a Àngela.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...