dissabte, 27 setembre de 2014

dissabte, 20 setembre de 2014

Trinxeres contra el masclisme institucional

En moltes ocasions tinc la sensació d'estar treballant a un hospital de campanya...amb pocs recursos de confiança i sota els bombardejos constants de prejudicis i tòpics masclistes verbalitzats per personal del món judicial, social, mèdic i policial...que cauen per totes bandes..., hi ha dies que tens una ràbia acumulada per les injustícies que has vivenciat des de les 8:00 i t'he és fàcil contestar, defensar-te, argumentar i desmuntar estereotips, però d'altres dies calles o et fas el sord...fas una contenció emocional potent...respires amb el diafragma...cal ser pedagògic? Doncs a vegades és impossible.

Treballo i milito al mateix temps en un servei públic petit, molt especialitzat, és com una bombolla estranya dins un macroedifici creat a partir d'operacions especulatives, li diuen la Ciutat de la Justícia, però a mi em sembla que és la Ciutat de la in-Justícia diària i fa olor a Ciutat Podrida, com em va dir un amic: "això sembla entre un centre comercial i un tanatori", perquè és grisa, construïda per intimidar amb alts edificis jeràrquics, reixes, centenars de finestretes sempre tancades i una bona fosa sèptica en els seus soterranis, al costat de garjoles i arxius gegantins. En aquest espai hostil, com a principal funció desenvolupo un programa d'atenció psicològica especialitzada per fer acompanyament a persones que han patit delictes violents. És difícil aconseguir construir un espai terapèutic en circumstàncies tant adverses, les sales semblen més d'interrogatori que un lloc on fer una intervenció terapèutica acurada per aconseguir un acompanyament psicològic, per tant has de fer servir la imaginació i t'has esforçar molt més per generar un efecte terapèutic, l'arma més potent és el bon tracte a les persones, una bona acollida, ser escrupulosament respectuós i disposar d'ampli bagatge de coneixements reciclats i tècniques flexibles i adaptables per a cada estil de persona.

La gran majoria de les persones ateses són dones, i la gran majoria dels delictes patits formen part de les violències masclistes ( segons definició de la Llei catalana 5/2008 ), aproximadament el 95% dels casos. En els 12 anys acumulats d'experiència, he estat testimoni directe de les nefastes conseqüències de la violència, de les seves seqüeles i també de la capacitat de resiliència de les dones, de la seva fortalesa per enfrontar-se i ressorgir de les cendres. L'Afectació pel patiment del propi delicte està al mateix nivell que la causada directament per la violència masclista institucional, el que s'anomena victimització secundària, em refereixo a una manera de fer, de procedir dins el circuit judicial que no tenen en compte l'estat emocional de la persona perjudicada ni els testimonis, menysprear les seves necessitats més bàsiques, i darrerament tampoc tenen en compte els drets bàsics de les persones, un exemple recent ( n'hi ha centenars, però alguns els memoritzo més que altres) l'altre dia vaig intentar fer una gestió a instàncies judicials per evitar victimitzar més a una noia de 16 anys que havia patit abusos sexuals i ja portava 4 declaracions sobre els mateixos fets, i la treballadora pública em van contestar "una cosa és el que es vol i l'altra la que és"...és a dir, "això és així i no flipis més, i deixans tranquils". La meva resposta: " si tots penséssim així, encara estaríem a l'esclavitud, jo crec que s'ha d'intentar"...ara ja veurem que passa...Em provoca ràbia el tarannà d'incumpliment sistemàtic de la normativa europea  2012/29/UE del 25 d'octubre de 2012, com a quelcom quotidià. Em provoca moltíssima indignació que la injustícia i vulneració de drets es converteixin en Norma.

Intentar construir trinxeres des del feminisme pel cumpliment d'unes condicions mínimes d'atenció de qualitat és difícil però imprescindible, contagiar a altres professionals ho és encara més... i vetllar pels drets bàsics de les persones que han patit delictes violents, és dur, requereix d'una perseverància infinita, i cal repetir-se mentalment: "No et rendeixis mai" cada dia. I sí, hi ha moments màgics, quan veus que la dona torna a ser ella mateixa, i així t'ho verbalitza, ella torna a somriure i et diu "Gràcies", i com un flash trobes el sentit de l'esforç, jo només puc dir: "Gràcies a tú per no defallir, per no rendir-te". Les paraules són armes, com deia Emma Goldman, poderoses en ambdós sentits, també quan són paraules maques, boniques,... perquè aquestes donen moltíssimes forces quan estàs allà a la trinxera contra el masclisme, perquè et reafirmen que és possible esquerdar el patriarcat des del feminisme i amb resiliència.

@RobenFawkes

dissabte, 30 agost de 2014

Sobre la Dominació masculina (1a part)

Durant aquestes vacances i per desconnectar he llegit el llibre de Pierre Bourdieu "La Dominación masculina", de l'Editorial Anagrama,  com que tinc la mania de llegir amb un llapis a la mà això em facilita fer resums i donats els fets d'aquest agost relacionats amb violència sexual i violència masclista tot plegat han motivat aquest post: un resum amb les idees principals del llibre, per no fer-ho excessivament llarg el dividiré en diferents posts:

Les estructures que fan possible la Divisió Sexual que ratifica la dominació masculina (i el seu poder hipnòtic com diu Virginia Wolf) en l'ordre social patriarcal, són: La Família, l'Estat, l'Esglèsia i l'Escola, que estan interconnectades i són responsables directes, i en un altre nivell: El periodisme, l'Esport de masses i (jo afegeixo) les Xarxes Socials.

Una de les formes de construcció social del gènere a través de les diferències sexuals és la Violència Simbòlica que és invisible, insensible i esmorteïda, i s'exerceix bàsicament mitjançant la comunicació i la transmissió del coneixement.

La dominació comença en les formes de pensar, en les estructures cognitives, que ja són un producte de la pròpia dominació, la mateixa categoria de "normal", marca l'ordre "natural" de les coses, "el que ha de ser"... Les estructures cognitives creen una percepció androcèntrica de les divisions objectives, creen una sèrie de comportaments, actituds, emocions, hàbits, predisposicions...per construir allò "inevitable"..."natural"..."normal"...i al mateix temps profundament injust i discriminatori per les dones.

La força de l'ordre masclista prescindeix de qualsevol justificació, s'imposa com a "natural" o "objectiva", o "neutre" ( el neutre sempre és masculí, d'aquí la importància de l'ús del llenguatge no sexista).

La sexualitat heteropatriarcal estructurada sota el prisma de la dominació amb el penis com a símbol de la virilitat, el seu tamany i la potencia sexual com a símbols de força, de domini, d'imposició i de masculinitat heteropatriarcal. L'Agressió sexual com a exercici brutal de poder sobre els cossos de les dones reduïts a la condició d'objectes, "sotmetre al poder", "apropiació", "possessió", "restringir la llibertat"...reafirmació de la dominació masclista. La cultura de la violació és violència simbòlica que vol construir un escenari d'impunitat per la violència sexual.

El patriarcat imposa una dicotomia femení vs masculí: interior vs exterior, sota vs sobre, inferior vs superior, invisible vs visible, sensibilitat vs raó, dependència vs autosuficiència, por vs violència, privat vs públic, ...i assimilar aquestes distincions...
L'estricta disciplina moral femenina dictamina "no mantenir les cames obertes", "no portar faldilles massa curtes",...tancar-se, fer-se invisibles...això és "femení", i al mateix temps imposen contradicció, una estètica esclava d'estar sempre accesibles a la mirada masculina, sempre guapes, sempre estupendes, sempre joves i depilades...sempre explotades... per altra banda als homes s'ens diu: "ocupeu l'espai ( exemple als seients del metro , o als patis de les escoles...), imposeu-vos, sigueu els primers...

La cosificació dels cossos de les dones, un cos ofert i negat simultàniament, manifestar la disponibilitat simbòlica, una combinació de poder d'atracció i seducció, les dones obligades "venerar" als homes amb els quals està vinculada afectivament que li oferiran protecció davant altres homes... i rebujar sel·lectivament alguns..., i que afegeix l'efecte de consum ostentós el premi de l'exclussivitat...

Continuarà
@RobenFawkes

:) La cursiva és aportació pròpia.
Disculpeu les faltes ortogràfiques i de redacció.

dimecres, 20 agost de 2014

Impunitat alimentada per la societat patriarcal


Surt la notícia: "Agressió sexual múltiple", i ràpidament tota la maquinària masclista aflora per tot arreu, es demostra el que he llegit de Pierre Bourdieu, la dominació patriarcal guia la nostra percepció quassi invisiblement..., malgrat aquesta les xarxes socials reaccionen amb contundència i denunciant els primers comentaris masclistes, perquè després de la detenció la @fpol (federació de policies de no sé qué) ho diu en veu alta, posa als 5 presumptes violadors i la víctima sota el mateix prisma segons ells "esto les marca a todos de por vida", l'alcade de Màlaga no triga en minimitzar el delicte ( "esto ocurre unas 1000 al año, no se puede poner un policia detrás de cada mujer"), no sigui que la festa no pugui continuar i perdi diners..., poques hores després la jutgessa pren una decissió: llibertat amb càrrecs...i la reacció fastigosa de les famílies patriarcals amb el crit/argument "son buenos chicos" i "mi hijo no ha sido" surt a rebre'ls a les portes dels jutjats, amb aplaudiments i fortes abraçades, donant tot el suport...al matí els programes més didàctics i amb audiènies massives entrevisten als agressors i els seus testimonis, Només al cap de poques hores més, no arriba ni a 24h, la jutgessa arxiva el cas. Punt i Final...o no? Es lo que hay? O hi ha altres maneres de fer? 
Poques hores més tard un nou delicte masclista, a Gandia hi ha 3 agressors sexuals en presó preventiva per intent de violació, això no és notícia?

És un dels més clars exemples de violència institucional masclista, i fins a quin punt no es parla de la cultura de la violació i com aquesta forma part de la nostra societat, està instaurada en la mentalitat de cada persona, en els homes com a arma per perpetuar la discriminació, la desigualtat i la injustícia, com a exercici de poder masclista de reafirmació de la seva virilitat i masculinitat, en les dones com a sentiment de por i terror, com a coacció de la seva llibertat quotidiana, com a culpabilitat gravada al seu cos i en la seva sexualitat, instaurada des de la infància. La sobresaturació de programes, anuncis, films i sèries són benzina patriarcal, que fan apologia de la violació, o el que és el mateix: de la cosificació de les dones com a objectes i dels seus cossos com a producte i  propietat per la dominació i consum masclista.

Tot un sistema ben orquestrat per mantenir l'ordre desigual tal qual, amb totes les violències masclistes impunes. Les dones només heu de llegir les recomanacions del Ministerio del Interior i automàticament us sentireu més "segures": http://www.interior.gob.es/web/servicios-al-ciudadano/seguridad/consejos-para-su-seguridad/prevencion-de-la-violaci%C3%B3n

La Justicia no és cap dona amb els ulls embenats, és un mascle patriarcal amb el penis erecte, que agredeix continuament.

i mentre això continuï passant..., perquè el que m'indigna profundament és que passi cada dia a milions de dones de tot el món, i passa en silenci, amb una complicitat impressionat, té una explicació, mentre els homes, sí HOMES que NO són educats per a NO violar, més aviat tot el contrari som socialitzats per perpetrar aquesta violència impunement, per tant la única resposta legítima davant les agressions és l'Autodefensa Feminista.

PD: Aquests dies he llegit articles i textos molt ben escrits mil vegades més interessants que aquest, aquí deixo uns quants imprescindibles:
el meu post és un reiterat crit de ràbia , de profunda impotència, transformat i canalitzat, perquè el silenci és complicitat, tenia dues opcions, o escribia això o agafava el primer tren cap a Màlaga armat fins a les dents amb diverses "tissores podadores de polles violadores" i uns quants machetes...concretament 5.

@RobenFawkes

dimecres, 30 juliol de 2014

Testimonis sobre Violència Institucional Masclista

Imatge de l'artista Ana Álvarez-Errecalde, censurada a facebook
Una constant que perdura durant els 4 anys que aquest bloc està en actiu, és la denuncia pública del funcionament de circuits i sistemes actuals que intervenen en els casos de Violència Masclista ( institucionalment ara anomenada Violència de Gènere) per motivar i generar reaccions de protesta i de lluita contra la injustícia definida com a Victimització Secundària que pateixen les dones supervivents que tenen el coratge i la força per interposar una denúncia per violència masclista al 2014 a la ciutat/marca Barcelona. És per això que agraeixo doblement a les dones que envien els seus textos i reflexions per ser publicades al bloc, perquè és una informació fonamental per a totes les dones, elles que ho viuen en primera línia, que ho pateixen i no callen, perquè com veureu tots els punts, punt per punt tenen solució, absolutament tots, i són aspectes a millorar, cal voluntat per part de professionas responsables i amb ètica personal, i per part de les diferents administracions voluntat política per seure i demanar assessorament als professionals que cada dia treballem, i coneixem perfectament les esquerdes per on es filtra la violència institucional...jutgeu per vosaltres mateixes:

1. Manca d'informació disponible a través dels Mossos d'Esquadra sobre el que comporta una ordre de protecció.
Al principi de tot, en el moment de fer la denúncia després de l'agressió, l'assessorament ofert pels Mossos sobre aquesta mesura va ser insuficient. En el meu cas, l'agent que em va agafar la denúncia no em va explicar que una ordre de protecció podria contemplar un règim de visites entre l'agressor i el nostre fill; tampoc em va assessorar sobre els serveis socials disponibles, en el cas que jo no pogués/volgués demanar l'ordre de protecció i necessités un lloc a on anar/viure.

Potser és pel fet de ser estrangera, però crec que alguna informació bàsica a la comissaria sobre com funcionen els advocats d'ofici i les oficines d'atenció a la víctima de jutjats m'hauria anat bé. Com que no en sabia res, l'endemà em vaig presentar a jutjats per a intentar fer-me una idea de com començar a 'navegar' el sistema. (molt recomenable)

2. Condicions inadequades a jutjats "especialitzats" (violència contra la dona).

Em va sobtar que la meva declaració davant el jutge (al jutjat de guàrdia) es fes a un espai obert amb tantes persones present, a una zona de 'pas' amb soroll al fons; em pensava que es faria dins una sala a on es cuidaria més la confidencialitat i sensibilitat de la informació a transmetre. L'entorn només em va agreujar els nervis.

Més endavant, un altre dia mentre esperava la visita de seguiment amb el metge forense, em tenien a una sala familiar equipada amb taula i cadires infantils, etc., però realment no hi havia ni joguines ni contes ni puzzles ni res per als nens.

3. Descoordinació entre els departaments de requeriment judicial i d'atenció a la víctima (a la comissaria dels Mossos)

Quan el meu contacte al Grup d'Atenció a la Víctima (dels Mossos d'Esquadra) em va explicar via la meva advocada (i quasi tres setmanes després) que, el mateix dia que la meva declaració, el meu encara marit ja va entrar a casa acompanyat d'un agent dels Mossos per a recollir els seus objectes personals, realment vaig flipar. Amb una ordre de protecció en mig em pensava que cuidarien molt més aquests temes, per a evitar el contacte entre les dues parts implicades, i perquè no m'imaginés un intent d'entrada al domicili, etc.

4. Descoordinació entre serveis socials, el departament de família i altres òrgans oficials (jutjats, mossos, etc.)
 
Poques setmanes després de la meva declaració (i concessió de l'ordre de protecció integral), a casa va arribar una citació, a nom dels dos (meu i del meu ex), perquè anéssim tots dos junts a una entrevista amb els serveis socials del barri XX on ens anaven a fer una valoració conjunta de la situació de 'risc' en la qual es trobés el nostre fill. No entenia per què no tenien informació de l'ordre d'allunyament.
5. A l'hora de sol·licitar la targeta de família monoparental, la funcionària que em va atendre bàsicament em va dir que la meva còpia original de l'ordre de protecció no era vàlida, per no portar segell de jutjats (tot i ser impresa en paper oficial). Ara m'he vist obligada a demanar-ne una còpia de testimoni via el procurador, més gestions, més temps, més pèrdua d'energia...

6. Manca de coneixement de com respondre a la violència de gènere de part del CAP-Salut.

L'equip del meu centre d'atenció primària no m'ha pogut assessorar bé davant la situació en la qual em trobo: la treballadora social, tot i ser comprensiva i oberta, no em va derivar a cap especialista ni em va preguntar si ja rebia atenció psicològica a algun lloc; la pediatra del nen va expressar el seu desacord amb l'ordre d'allunyament i es va mostrar partidària de la mediació familar, i de no revelar la veritat dels fets al nen fins que tingués un mínim de 8-9 anys. Quan aquest tipus de situació supera un professional de la salut (salut pública, cal reiterar), directament hauria de derivar-la a algú que en sap.

També puc anar més enllà i analitzar el suport rebut de part dels PIADs, abans que es produís aquest últim episodi d'agressió: en general em van atendre bé però les advocades em van espantar una mica, avisant-me que, si volgués denunciar la situació, tot aniria super-ràpid, per tant, abans seria molt important fitxar un/a advocat/da i aconseguir un lloc a on viure (coses que, per a mi, eren muntanyes enormes); en cap moment em van explicar la possibilitat de demanar una ordre de protecció i així aconseguir l'ús del domicili actual (però ara entenc que són casos molt extraordinaris... bueno, igualment s'hauria d'haver explicat).

7. Per últim, tenint en compte les altes xifres de casos de violència que afecten/impliquen gent de totes les cultures i etnies, tots els serveis podrien fer més per a aquest col·lectiu en concret (i disposar de material i professionals que utilitzessin diferents idiomes, etc.).


...Continuarà

Gràcies Karol pel teu testimoni, sóc conscient que no estàs passant per un bon moment, no et rendeixis.
t'envio una forta abraçada feminista!
@RobenFawkes

dissabte, 5 juliol de 2014

Els Punts de Trobada Patriarcal (1a part)

Els Punts de Trobada a Catalunya estan gestionats per fundacions i associacions subcontratades pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya. Són uns espais físics distribuïts pel territori català i espanyol, amb l'objectiu principal de supervisar entregues i recollides d'infants amb els seus pares i mares, com també es realitzen visites "supervisades" per vetlladors/es...quan hi ha una situació de tutela, un procés de separació i divorci complex i també en aquells casos que existeix violència masclista o violència intrafamiliar,...

Jo parlaré des de la meva experiència en casos de violència masclista a la parella i a la família, i que tenen fills/es en comú amb el pare agressor masclista.
En aquests casos des del Punt de Trobada es pretèn potenciar "el vincle amb el pare", "garantir la bona comunicació entre fills i pare", "garantir els drets dels menors al contacte amb el pare", "que les criatures no estiguin en un conflicte de lleialtats",...però lamentablement des de la meva experiència professional són un espai rígid pel cumpliment d'un codi civil profundament masclista i patriarcal, i es converteixen en un instrument institucional del foment de la familía heteropatriarcal, ara ho explico una mica més.

Des d'aquests espais es té una actitud extremadament beligerant amb la figura del progenitor "pare/agressor", excessivament permissiva amb la seva manca de responsabilitat, negligència, absència de compromís, manipulació i control vers els fills/es. I per altra banda una actitud fiscalitzadora i de forta pressió sobre la mare "víctima de violència masclista" fent-la responsable de l'estat de salut, del tipus de vincle amb el progenitor "pare" i de l'afectació emocional que produeix la situació viscuda dins el nucli familiar, causada pel mateix pare maltractador. Això és un continuum dels rols tradicionals de gènere (causa estructural de la violència masclista) i estereotips de culpar a la mare del "benestar de tots els membres de la família", reproduïnt així el model de família tradicional fusional i dificultant la recuperació personal i lliure desenvolupament de les persones, i principalment la salut de les dones, que ho són més enllà de ser mares, són dones supervivents.
 
Cal un posicionament més contundent per part dels professionals que treballen en aquests espais, en aquests Punts de Trobada i són testimoni directe de l'afectació emocional que produeix el contacte i rebuig vers el pare agressor. Està clar que cumpleixen els oficis del Jutjat de Familia o del Jutjat de Violència corresponent, però com a professionals també han de denunciar mitjançant un informe clar i contundent el que està passant, sense que s'arribi a situacions extremes, s'ha de fer sempre que els menors, sempre que les criatures estiguin patint en el contacte amb el pare agressor, i per això no calen 4 màsters, cal tenir perspectiva de gènere i entendre com funciona la violència masclista. Crec que amb bons informes que denunciïn els comportaments dels "pares agressors" es pot començar a fer pedagogia i conscienciar als jutjats de família sobre aquesta greu problemàtica invisible.

Vull dir que cal una actitud valenta i responsable, i això no vol dir que sigui fàcil, perquè el propi codi civil no considera víctimes indirectes als fills i les filles que han absorbit a través dels 5 sentits la violència dins la llar protagonitzada pel seu pare legal. Els fills i les filles no tenen veu pròpia dins el codi civil fins als 12-13 anys. Tot allò que arriba moltes vegades com a patiment, dolor, afectació,... arriba per veu de la mare i és posat sota sospita automàticament pels professionals influenciats per prejudicis i estereotips masclistes, en com per exemple basar-se en el mite de la malignitat de les dones i per tant desconfiar del que digui la mare o fins i tot del que verbalitzin els fills i filles. Doncs vull deixar ben clar que la gran majoria de dones víctimes de la violència masclista no tenen cap tipus d'interés en cap venjança contra el pare, ni cap interés en boicotejar el vincle o la figura paterna, ans al contrari, hi dediquen molta energia a no parlar malament del pare, a tapar-lo, a fingir que el seu pare se'ls estima, a ser flexibles i pacients amb situacions d'injustícia, i només volen que les deixin viure en pau elles i les seves criatures, i sobretot no volen que els seus fills i filles pateixin de forma innecessària i evitable, més del que ja han patit dins el nucli familiar.

El paradigma de la resiliència explica i argumenta que només amb 1 sola figura referent adulta sana, una persona significativa per a l'infant és necessari per desenvolupar autoestima, una persona adulta que accepta fonamentalment i vetla pel lliure densevolupament i creixement de l'infant. Desmuntem el mite del "pare", perquè per mi un "pare" agressor masclista, deixa de ser "pare" quan maltracta, un pare es construeix cada dia amb fets i accions, i no depèn únicament del esperma, del codi genètic o del que posi a un llibre de família, depèn del teu comportament diari, de la criança que ofereixes des del primer dia i de la responsabilitat i comportament que has tingut durant la gestació, donant suport a la mare, exercint una paternitat activa, cobrint tots els tipus de necessitats afectives, físiques, econòmiques,....i no convertint en els teus propis fills/es en armes de destrucció o control contra la teva ex-dona que és la mateixa dona que va engendrar als teus fills/es, un "pare" no fa sentir culpables als fills/es de la situació, ni els utilitza com a agents d'informació  i controladors de la vida de la mare. Un pare que és agressor per mi hauria de perdre absolutament tots els drets de forma inmediata.

Perquè costa tant escoltar als nens i nenes quan diuen que NO volen veure ni anar amb el seu pare? Perquè no se'ls hi ha cas? Perquè ignoren la seva veu...és clar són criatures, no tenen drets. 
A quin cost s'ha de preservar aquest vincle per la salut mental als infants? A quin cost?

Fi de la primera part. Continuarà...
@RobenFawkes

Aquests post està dedicat a totes les mares i dones víctimes de la violència masclista i a les seves criatures que no es rendeixen, que un cop fet el gran esforç de trencar amb la relació sentimental, han d'enfrontar-se a tota la bateria de prejudicis i estereotips masclistes que guien moltes de les intervencions professionals, en gran part del món judicial i del peritatge forense, capficats en demostrar el mite de la malignitat de les dones més que dedicar esforç i temps a investigar sobre els maltractaments psicològics dels pares agressors als seus propis fills i filles, a estudiar en profunditat com pot afectar el contacte quinzenal amb el pare maltractador de forma obligada per part d'un jutjat de familia o de violència sobre la dona...ara que arriben les vacances...en molts casos molts fills i filles hauran de passar tot un mes de condemna amb l'agressor masclista, té 30 dies per boicotejar el vincle materno filial.

dilluns, 9 juny de 2014

Macromasclismes de Crisi

Aquest matí estava rellegint els diferents tipus de micromasclismes de diferents textos que resumien la tipologia de microviolències de Luis Bonino, i quan he arribat als Micromasclismes de Crisi...he començat una reflexió que faig pública:

"es solen activar quan la dona dins la relació de parella augmenta el seu poder personal, o l'agressor el perd per motius econòmics, físics,...amb l'objectiu per part de l'agressor de restablir una desigualtat o relació asimètrica, mantenir el domini dins la relació..."

Aquest és el mecanisme que fan servir a la societat moltes persones que formen part del Neo-masclisme o Post-masclisme amb l'ús reiterat de prejudicis i estereotips masclistes. A qualsevol jornada, taller, formació, xerrada...un/a iluminat/da aixeca la mà i diu: "hi ha moltes denúncies falses" "també existeix la violència feminista" "els homes maltractats estan desamparats" ...i es queden tan amples, suposo que amb un estat de satisfacció interior..."toma, ja ho he dit"...i esperen que els miri amb un somriure o algo? doncs no, disparo una mirada de raigs làser i obro la boca per deixar anar la meva AK-47 i buido tot el cargador d'arguments fins que callen o marxen.
Pero confeso que els que em fan més ràbia, són els que s'autoproclamen: neutrals, realistes, empírics, científics...doncs sou còmplices!!! Als empírics els hi recordo els estudis del senyor Bart als anys 1970 que justificava i demostrava empíricament el quoficient intelectual inferior en persones negres...i tantes altres animalades que demostren com el poder està darrera de molts estudis científics...la majoria del coneixement científic no és neutre, és patriarcal.

Quan surten determinades dades, enquestes europees o estatals, notícies que reforcen el caràcter estructural de la violència masclista, ràpidament s'afanyen a mostrar dades o vídeos per invisibilitzar la gravetat de la realitat cruel que tenim davant dels nostres nassos i que molts volen soterrar. Aquestes estratègies són els que anomeno a partir d'ara MACROMASCLISMES DE CRISI, perquè volen per sobre de tot mantenir la desigualtat i el poder del patriarcat, com també són totes les ofensives contra els drets de les dones, com ara l'ofensiva contra el dret a l'avortament, o tota la violència simbòlica imposada a través de la moda i la pressió estética, la violència masclista contra els seus cossos que cada dia bombardegen amb anuncis, concursos, películes, revistes i botigues per cosificar les dones.

És veritat que hi ha dies que et veus amb més força per contestar o argumentar, altres que gens, però crec que sempre trobarem un bri de força per dir: NO ESTIC GENS D'ACORD AMB EL QUE PLANTEGES. NO TINC RES A DISCUTIR AMB TÚ SI PENSES D'AQUESTA MANERA. FI DE LA INTERACCIÓ. BYE.

Jo plantejo, perdriem el nostre valuós temps i la nostra energia en convèncer a un nazi que s'ens apropa molt elegantment sobre el respecte dels drets humans o la riquesa de la multiculturalitat? o sobre que només existeix una raça, la humana com diu Verena Stolke. Jo crec que no perdríem ni un segon. 
Per tant establim unes bases clares abans de discutir o no tinc res més a dir. 
Missatge per ignorants: Abans d'una intervenció a un congrés, jornada, taller...plantejat imbècil si el que diràs fomentarà la lluita contra les violències masclistes o per contra fomentaràs la seva invisibilitat i impunitat, és a dir estàs emprant Macromasclismes de Crisi...doncs ja t'hem "calat"...així que vigila l'escrot! 

Quina ràbia tenen els post-masclistes quan veuen que no ens rendim, ells són exèrcit amb molta força, moltes armes, però nosaltres som guerrilla feminista i la nostra lluita i resistència s'extèn cada dia més i si voleu proves mireu la pàgina d'aquest bloc AGENDA ANTIMASCLISTA

Una forta abraçada 
Rubèn Sanchez


PD1: Mentre publicava aquest post he sentit una notícia, que deia que un agressor masclista estava escalant la façana de la seva ex-parella al Barri de la Barceloneta, suposo que no amb gaires bones intencions..., i ha caigut, s'ha trencat els dos turmells, la cadera,...i no sé que més, si es confirma li desitjo una lenta, lenta, i dolorosa recuperació. Que et fotin per masclista i agressor! 

PD2: M'ha agradat molt llegir aquest post de Jokin Azpiazu, de bon matí:
http://www.berdingune.euskadi.net/u89-congizon/es/contenidos/informacion/2014_06_05_jokin_azpiazu/es_def/index.shtml  Gràcies Jokin Azpiazu!

dilluns, 19 maig de 2014

Violència Masclista Violència Negada

És impressionant observar les diferents reaccions quan parles de les dades més actuals i objectives referents a violència masclista, em refereixo a la forma més extrema, la innegable (o això penso jo) els feminicidis tal com va definir el concepte Marcela Lagarde, dones assassinades per homes pel fet de ser dones, doncs fins aquest problema social gravíssim es nega cada día.

No només es nega una vegada i una altra per la població en general, sinó també per professionals, institucions, serveis, famílies,...s'entèn com quelcom inevitable, com una enfermetat tropical, aconteixement banal...com qui parla d'inundacions, guerres, robatoris, accidents de trànsit,... així és tractada aquesta informació i em sembla penós i pervers.
Surt la notícia camuflada entre altres menys importants o absurdes ( tàctica per minimitzar el problema i manipular segons Noam Chomsky) a un televisor qualsevol d'un domicili, d'una cafetería o restaurant, i com a molt en el millor dels casos es fa un silenci entre la clientela de 2 milisegons, que no dóna ni tan sols per processar en molts cervells anestesiats,...com a molt es sent un comentari en veu alta: "Otra más", "¿un altra? i la d'ahir?"...en el pitjor dels casos: "Algo habrá hecho", "habría que hablar con él", ..."¡eso es un hombre de verdad!"

He vist de forma reiterada en els darrers dies com quan cito la mitjana de feminicidis a l'Estat Espanyol, uns 70 feminicidis cada any, i la mijana mundial són 60000 dones assassinades a causa de la violència masclista cada any, es mira cap a una altra banda, es relativitza i es silenci amb arguments absurds però habituals: Homes que expliquen la seva situació més propera, normalment relacionada amb un divorci complicat, amics/companys que han estat denunciats "sempre falsament"(segons el seu punt de vista és clar),...o que elles també són molt violentes...retorçades..., manipuladores que es queden amb el pis, els fills i una pensió per a tota la vida...en el fons s'estan justificant del perquè un home, es pot "tornar boig" i convertir-se en un assassí...Doncs no és així, un home agressor masclista decideix de forma premeditada i conscientment maltractar la seva parella, assetjar la seva exparella, com també agredir-la, vexar-la, amenaçar-la, violar-la, coaccionar-la, o fins i tot treure-li la vida, són actes de dominació, formes d'opressió protagonitzades per individus clínicament normals en el 90% dels casos, i això no quadra amb l'opinió pública. Un argument que utilitzo sovint davant tanta ignorància és quantes vegades han sentit a un home reconèixer la pràctica de la violències i abús en la seva vida quotidiana, en la seva relació de parella, dins la família, a la feina o pel carrer...MAI, mai han sentit un home responsabilitzar-se de la seva violència masclista, MAI...sempre culpabilitzen a les dones.

Després de veure el documental "La guerra invisible" (clickeu sobre per veure'l online) on es denuncia la impunitat de la violència sexual patida per les dones soldat dins l'exèrcit nordamericà, on es culpabilitza només a aquestes d'haver donar una oportunitat perquè les agredissin, aquest és un reflex de com les institucions com deia Hannah Arendt es protegeixen a elles mateixes, el masclisme es protegeix a sí mateix amb mil instruments, i un principal és el silenci. No s'emfatitza que pel fet de ser soldat de l'exèrcit es duplica la probabilitat de ser un agressor sexual.

Després d'escriure aquestes frases ja em torna a fer mal l'estómac, no ho puc evitar...La violència masclista és la segona causa de mort entre les dones entre els 20 i 45 anys, la primera és el càncer. La segona causa realitzada per una epidèmia mortal, imposada des de fa segles, un maleït virus mutant molt poderós però no indestructible, el masclisme que corre per les venes dels homes socialitzats en un sistema assassí, el patriarcat que alguns volen negar i revisar, però tenim una vacuna infalible, el feminisme més radical: resistència, lluita i autodefensa feminista.

Cap masclista amb dents...ni ous.

Salut i feminisme
Rubén Sànchez