dimecres, 20 agost de 2014

Impunitat alimentada per la societat patriarcal


Surt la notícia: "Agressió sexual múltiple", i ràpidament tota la maquinària masclista aflora per tot arreu, es demostra el que he llegit de Pierre Bourdieu, la dominació patriarcal guia la nostra percepció quassi invisiblement..., malgrat aquesta les xarxes socials reaccionen amb contundència i denunciant els primers comentaris masclistes, perquè després de la detenció la @fpol (federació de policies de no sé qué) ho diu en veu alta, posa als 5 presumptes violadors i la víctima sota el mateix prisma segons ells "esto les marca a todos de por vida", l'alcade de Màlaga no triga en minimitzar el delicte ( "esto ocurre unas 1000 al año, no se puede poner un policia detrás de cada mujer"), no sigui que la festa no pugui continuar i perdi diners..., poques hores després la jutgessa pren una decissió: llibertat amb càrrecs...i la reacció fastigosa de les famílies patriarcals amb el crit/argument "son buenos chicos" i "mi hijo no ha sido" surt a rebre'ls a les portes dels jutjats, amb aplaudiments i fortes abraçades, donant tot el suport...al matí els programes més didàctics i amb audiènies massives entrevisten als agressors i els seus testimonis, Només al cap de poques hores més, no arriba ni a 24h, la jutgessa arxiva el cas. Punt i Final...o no? Es lo que hay? O hi ha altres maneres de fer? 
Poques hores més tard un nou delicte masclista, a Gandia hi ha 3 agressors sexuals en presó preventiva per intent de violació, això no és notícia?

És un dels més clars exemples de violència institucional masclista, i fins a quin punt no es parla de la cultura de la violació i com aquesta forma part de la nostra societat, està instaurada en la mentalitat de cada persona, en els homes com a arma per perpetuar la discriminació, la desigualtat i la injustícia, com a exercici de poder masclista de reafirmació de la seva virilitat i masculinitat, en les dones com a sentiment de por i terror, com a coacció de la seva llibertat quotidiana, com a culpabilitat gravada al seu cos i en la seva sexualitat, instaurada des de la infància. La sobresaturació de programes, anuncis, films i sèries són benzina patriarcal, que fan apologia de la violació, o el que és el mateix: de la cosificació de les dones com a objectes i dels seus cossos com a producte i  propietat per la dominació i consum masclista.

Tot un sistema ben orquestrat per mantenir l'ordre desigual tal qual, amb totes les violències masclistes impunes. Les dones només heu de llegir les recomanacions del Ministerio del Interior i automàticament us sentireu més "segures": http://www.interior.gob.es/web/servicios-al-ciudadano/seguridad/consejos-para-su-seguridad/prevencion-de-la-violaci%C3%B3n

La Justicia no és cap dona amb els ulls embenats, és un mascle patriarcal amb el penis erecte, que agredeix continuament.

i mentre això continuï passant..., perquè el que m'indigna profundament és que passi cada dia a milions de dones de tot el món, i passa en silenci, amb una complicitat impressionat, té una explicació, mentre els homes, sí HOMES que NO són educats per a NO violar, més aviat tot el contrari som socialitzats per perpetrar aquesta violència impunement, per tant la única resposta legítima davant les agressions és l'Autodefensa Feminista.

PD: Aquests dies he llegit articles i textos molt ben escrits mil vegades més interessants que aquest, aquí deixo uns quants imprescindibles:
el meu post és un reiterat crit de ràbia , de profunda impotència, transformat i canalitzat, perquè el silenci és complicitat, tenia dues opcions, o escribia això o agafava el primer tren cap a Màlaga armat fins a les dents amb diverses "tissores podadores de polles violadores" i uns quants machetes...concretament 5.

@RobenFawkes

dimecres, 30 juliol de 2014

Testimonis sobre Violència Institucional Masclista

Imatge de l'artista Ana Álvarez-Errecalde, censurada a facebook
Una constant que perdura durant els 4 anys que aquest bloc està en actiu, és la denuncia pública del funcionament de circuits i sistemes actuals que intervenen en els casos de Violència Masclista ( institucionalment ara anomenada Violència de Gènere) per motivar i generar reaccions de protesta i de lluita contra la injustícia definida com a Victimització Secundària que pateixen les dones supervivents que tenen el coratge i la força per interposar una denúncia per violència masclista al 2014 a la ciutat/marca Barcelona. És per això que agraeixo doblement a les dones que envien els seus textos i reflexions per ser publicades al bloc, perquè és una informació fonamental per a totes les dones, elles que ho viuen en primera línia, que ho pateixen i no callen, perquè com veureu tots els punts, punt per punt tenen solució, absolutament tots, i són aspectes a millorar, cal voluntat per part de professionas responsables i amb ètica personal, i per part de les diferents administracions voluntat política per seure i demanar assessorament als professionals que cada dia treballem, i coneixem perfectament les esquerdes per on es filtra la violència institucional...jutgeu per vosaltres mateixes:

1. Manca d'informació disponible a través dels Mossos d'Esquadra sobre el que comporta una ordre de protecció.
Al principi de tot, en el moment de fer la denúncia després de l'agressió, l'assessorament ofert pels Mossos sobre aquesta mesura va ser insuficient. En el meu cas, l'agent que em va agafar la denúncia no em va explicar que una ordre de protecció podria contemplar un règim de visites entre l'agressor i el nostre fill; tampoc em va assessorar sobre els serveis socials disponibles, en el cas que jo no pogués/volgués demanar l'ordre de protecció i necessités un lloc a on anar/viure.

Potser és pel fet de ser estrangera, però crec que alguna informació bàsica a la comissaria sobre com funcionen els advocats d'ofici i les oficines d'atenció a la víctima de jutjats m'hauria anat bé. Com que no en sabia res, l'endemà em vaig presentar a jutjats per a intentar fer-me una idea de com començar a 'navegar' el sistema. (molt recomenable)

2. Condicions inadequades a jutjats "especialitzats" (violència contra la dona).

Em va sobtar que la meva declaració davant el jutge (al jutjat de guàrdia) es fes a un espai obert amb tantes persones present, a una zona de 'pas' amb soroll al fons; em pensava que es faria dins una sala a on es cuidaria més la confidencialitat i sensibilitat de la informació a transmetre. L'entorn només em va agreujar els nervis.

Més endavant, un altre dia mentre esperava la visita de seguiment amb el metge forense, em tenien a una sala familiar equipada amb taula i cadires infantils, etc., però realment no hi havia ni joguines ni contes ni puzzles ni res per als nens.

3. Descoordinació entre els departaments de requeriment judicial i d'atenció a la víctima (a la comissaria dels Mossos)

Quan el meu contacte al Grup d'Atenció a la Víctima (dels Mossos d'Esquadra) em va explicar via la meva advocada (i quasi tres setmanes després) que, el mateix dia que la meva declaració, el meu encara marit ja va entrar a casa acompanyat d'un agent dels Mossos per a recollir els seus objectes personals, realment vaig flipar. Amb una ordre de protecció en mig em pensava que cuidarien molt més aquests temes, per a evitar el contacte entre les dues parts implicades, i perquè no m'imaginés un intent d'entrada al domicili, etc.

4. Descoordinació entre serveis socials, el departament de família i altres òrgans oficials (jutjats, mossos, etc.)
 
Poques setmanes després de la meva declaració (i concessió de l'ordre de protecció integral), a casa va arribar una citació, a nom dels dos (meu i del meu ex), perquè anéssim tots dos junts a una entrevista amb els serveis socials del barri XX on ens anaven a fer una valoració conjunta de la situació de 'risc' en la qual es trobés el nostre fill. No entenia per què no tenien informació de l'ordre d'allunyament.
5. A l'hora de sol·licitar la targeta de família monoparental, la funcionària que em va atendre bàsicament em va dir que la meva còpia original de l'ordre de protecció no era vàlida, per no portar segell de jutjats (tot i ser impresa en paper oficial). Ara m'he vist obligada a demanar-ne una còpia de testimoni via el procurador, més gestions, més temps, més pèrdua d'energia...

6. Manca de coneixement de com respondre a la violència de gènere de part del CAP-Salut.

L'equip del meu centre d'atenció primària no m'ha pogut assessorar bé davant la situació en la qual em trobo: la treballadora social, tot i ser comprensiva i oberta, no em va derivar a cap especialista ni em va preguntar si ja rebia atenció psicològica a algun lloc; la pediatra del nen va expressar el seu desacord amb l'ordre d'allunyament i es va mostrar partidària de la mediació familar, i de no revelar la veritat dels fets al nen fins que tingués un mínim de 8-9 anys. Quan aquest tipus de situació supera un professional de la salut (salut pública, cal reiterar), directament hauria de derivar-la a algú que en sap.

També puc anar més enllà i analitzar el suport rebut de part dels PIADs, abans que es produís aquest últim episodi d'agressió: en general em van atendre bé però les advocades em van espantar una mica, avisant-me que, si volgués denunciar la situació, tot aniria super-ràpid, per tant, abans seria molt important fitxar un/a advocat/da i aconseguir un lloc a on viure (coses que, per a mi, eren muntanyes enormes); en cap moment em van explicar la possibilitat de demanar una ordre de protecció i així aconseguir l'ús del domicili actual (però ara entenc que són casos molt extraordinaris... bueno, igualment s'hauria d'haver explicat).

7. Per últim, tenint en compte les altes xifres de casos de violència que afecten/impliquen gent de totes les cultures i etnies, tots els serveis podrien fer més per a aquest col·lectiu en concret (i disposar de material i professionals que utilitzessin diferents idiomes, etc.).


...Continuarà

Gràcies Karol pel teu testimoni, sóc conscient que no estàs passant per un bon moment, no et rendeixis.
t'envio una forta abraçada feminista!
@RobenFawkes

dissabte, 5 juliol de 2014

Els Punts de Trobada Patriarcal (1a part)

Els Punts de Trobada a Catalunya estan gestionats per fundacions i associacions subcontratades pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya. Són uns espais físics distribuïts pel territori català i espanyol, amb l'objectiu principal de supervisar entregues i recollides d'infants amb els seus pares i mares, com també es realitzen visites "supervisades" per vetlladors/es...quan hi ha una situació de tutela, un procés de separació i divorci complex i també en aquells casos que existeix violència masclista o violència intrafamiliar,...

Jo parlaré des de la meva experiència en casos de violència masclista a la parella i a la família, i que tenen fills/es en comú amb el pare agressor masclista.
En aquests casos des del Punt de Trobada es pretèn potenciar "el vincle amb el pare", "garantir la bona comunicació entre fills i pare", "garantir els drets dels menors al contacte amb el pare", "que les criatures no estiguin en un conflicte de lleialtats",...però lamentablement des de la meva experiència professional són un espai rígid pel cumpliment d'un codi civil profundament masclista i patriarcal, i es converteixen en un instrument institucional del foment de la familía heteropatriarcal, ara ho explico una mica més.

Des d'aquests espais es té una actitud extremadament beligerant amb la figura del progenitor "pare/agressor", excessivament permissiva amb la seva manca de responsabilitat, negligència, absència de compromís, manipulació i control vers els fills/es. I per altra banda una actitud fiscalitzadora i de forta pressió sobre la mare "víctima de violència masclista" fent-la responsable de l'estat de salut, del tipus de vincle amb el progenitor "pare" i de l'afectació emocional que produeix la situació viscuda dins el nucli familiar, causada pel mateix pare maltractador. Això és un continuum dels rols tradicionals de gènere (causa estructural de la violència masclista) i estereotips de culpar a la mare del "benestar de tots els membres de la família", reproduïnt així el model de família tradicional fusional i dificultant la recuperació personal i lliure desenvolupament de les persones, i principalment la salut de les dones, que ho són més enllà de ser mares, són dones supervivents.
 
Cal un posicionament més contundent per part dels professionals que treballen en aquests espais, en aquests Punts de Trobada i són testimoni directe de l'afectació emocional que produeix el contacte i rebuig vers el pare agressor. Està clar que cumpleixen els oficis del Jutjat de Familia o del Jutjat de Violència corresponent, però com a professionals també han de denunciar mitjançant un informe clar i contundent el que està passant, sense que s'arribi a situacions extremes, s'ha de fer sempre que els menors, sempre que les criatures estiguin patint en el contacte amb el pare agressor, i per això no calen 4 màsters, cal tenir perspectiva de gènere i entendre com funciona la violència masclista. Crec que amb bons informes que denunciïn els comportaments dels "pares agressors" es pot començar a fer pedagogia i conscienciar als jutjats de família sobre aquesta greu problemàtica invisible.

Vull dir que cal una actitud valenta i responsable, i això no vol dir que sigui fàcil, perquè el propi codi civil no considera víctimes indirectes als fills i les filles que han absorbit a través dels 5 sentits la violència dins la llar protagonitzada pel seu pare legal. Els fills i les filles no tenen veu pròpia dins el codi civil fins als 12-13 anys. Tot allò que arriba moltes vegades com a patiment, dolor, afectació,... arriba per veu de la mare i és posat sota sospita automàticament pels professionals influenciats per prejudicis i estereotips masclistes, en com per exemple basar-se en el mite de la malignitat de les dones i per tant desconfiar del que digui la mare o fins i tot del que verbalitzin els fills i filles. Doncs vull deixar ben clar que la gran majoria de dones víctimes de la violència masclista no tenen cap tipus d'interés en cap venjança contra el pare, ni cap interés en boicotejar el vincle o la figura paterna, ans al contrari, hi dediquen molta energia a no parlar malament del pare, a tapar-lo, a fingir que el seu pare se'ls estima, a ser flexibles i pacients amb situacions d'injustícia, i només volen que les deixin viure en pau elles i les seves criatures, i sobretot no volen que els seus fills i filles pateixin de forma innecessària i evitable, més del que ja han patit dins el nucli familiar.

El paradigma de la resiliència explica i argumenta que només amb 1 sola figura referent adulta sana, una persona significativa per a l'infant és necessari per desenvolupar autoestima, una persona adulta que accepta fonamentalment i vetla pel lliure densevolupament i creixement de l'infant. Desmuntem el mite del "pare", perquè per mi un "pare" agressor masclista, deixa de ser "pare" quan maltracta, un pare es construeix cada dia amb fets i accions, i no depèn únicament del esperma, del codi genètic o del que posi a un llibre de família, depèn del teu comportament diari, de la criança que ofereixes des del primer dia i de la responsabilitat i comportament que has tingut durant la gestació, donant suport a la mare, exercint una paternitat activa, cobrint tots els tipus de necessitats afectives, físiques, econòmiques,....i no convertint en els teus propis fills/es en armes de destrucció o control contra la teva ex-dona que és la mateixa dona que va engendrar als teus fills/es, un "pare" no fa sentir culpables als fills/es de la situació, ni els utilitza com a agents d'informació  i controladors de la vida de la mare. Un pare que és agressor per mi hauria de perdre absolutament tots els drets de forma inmediata.

Perquè costa tant escoltar als nens i nenes quan diuen que NO volen veure ni anar amb el seu pare? Perquè no se'ls hi ha cas? Perquè ignoren la seva veu...és clar són criatures, no tenen drets. 
A quin cost s'ha de preservar aquest vincle per la salut mental als infants? A quin cost?

Fi de la primera part. Continuarà...
@RobenFawkes

Aquests post està dedicat a totes les mares i dones víctimes de la violència masclista i a les seves criatures que no es rendeixen, que un cop fet el gran esforç de trencar amb la relació sentimental, han d'enfrontar-se a tota la bateria de prejudicis i estereotips masclistes que guien moltes de les intervencions professionals, en gran part del món judicial i del peritatge forense, capficats en demostrar el mite de la malignitat de les dones més que dedicar esforç i temps a investigar sobre els maltractaments psicològics dels pares agressors als seus propis fills i filles, a estudiar en profunditat com pot afectar el contacte quinzenal amb el pare maltractador de forma obligada per part d'un jutjat de familia o de violència sobre la dona...ara que arriben les vacances...en molts casos molts fills i filles hauran de passar tot un mes de condemna amb l'agressor masclista, té 30 dies per boicotejar el vincle materno filial.

dilluns, 9 juny de 2014

Macromasclismes de Crisi

Aquest matí estava rellegint els diferents tipus de micromasclismes de diferents textos que resumien la tipologia de microviolències de Luis Bonino, i quan he arribat als Micromasclismes de Crisi...he començat una reflexió que faig pública:

"es solen activar quan la dona dins la relació de parella augmenta el seu poder personal, o l'agressor el perd per motius econòmics, físics,...amb l'objectiu per part de l'agressor de restablir una desigualtat o relació asimètrica, mantenir el domini dins la relació..."

Aquest és el mecanisme que fan servir a la societat moltes persones que formen part del Neo-masclisme o Post-masclisme amb l'ús reiterat de prejudicis i estereotips masclistes. A qualsevol jornada, taller, formació, xerrada...un/a iluminat/da aixeca la mà i diu: "hi ha moltes denúncies falses" "també existeix la violència feminista" "els homes maltractats estan desamparats" ...i es queden tan amples, suposo que amb un estat de satisfacció interior..."toma, ja ho he dit"...i esperen que els miri amb un somriure o algo? doncs no, disparo una mirada de raigs làser i obro la boca per deixar anar la meva AK-47 i buido tot el cargador d'arguments fins que callen o marxen.
Pero confeso que els que em fan més ràbia, són els que s'autoproclamen: neutrals, realistes, empírics, científics...doncs sou còmplices!!! Als empírics els hi recordo els estudis del senyor Bart als anys 1970 que justificava i demostrava empíricament el quoficient intelectual inferior en persones negres...i tantes altres animalades que demostren com el poder està darrera de molts estudis científics...la majoria del coneixement científic no és neutre, és patriarcal.

Quan surten determinades dades, enquestes europees o estatals, notícies que reforcen el caràcter estructural de la violència masclista, ràpidament s'afanyen a mostrar dades o vídeos per invisibilitzar la gravetat de la realitat cruel que tenim davant dels nostres nassos i que molts volen soterrar. Aquestes estratègies són els que anomeno a partir d'ara MACROMASCLISMES DE CRISI, perquè volen per sobre de tot mantenir la desigualtat i el poder del patriarcat, com també són totes les ofensives contra els drets de les dones, com ara l'ofensiva contra el dret a l'avortament, o tota la violència simbòlica imposada a través de la moda i la pressió estética, la violència masclista contra els seus cossos que cada dia bombardegen amb anuncis, concursos, películes, revistes i botigues per cosificar les dones.

És veritat que hi ha dies que et veus amb més força per contestar o argumentar, altres que gens, però crec que sempre trobarem un bri de força per dir: NO ESTIC GENS D'ACORD AMB EL QUE PLANTEGES. NO TINC RES A DISCUTIR AMB TÚ SI PENSES D'AQUESTA MANERA. FI DE LA INTERACCIÓ. BYE.

Jo plantejo, perdriem el nostre valuós temps i la nostra energia en convèncer a un nazi que s'ens apropa molt elegantment sobre el respecte dels drets humans o la riquesa de la multiculturalitat? o sobre que només existeix una raça, la humana com diu Verena Stolke. Jo crec que no perdríem ni un segon. 
Per tant establim unes bases clares abans de discutir o no tinc res més a dir. 
Missatge per ignorants: Abans d'una intervenció a un congrés, jornada, taller...plantejat imbècil si el que diràs fomentarà la lluita contra les violències masclistes o per contra fomentaràs la seva invisibilitat i impunitat, és a dir estàs emprant Macromasclismes de Crisi...doncs ja t'hem "calat"...així que vigila l'escrot! 

Quina ràbia tenen els post-masclistes quan veuen que no ens rendim, ells són exèrcit amb molta força, moltes armes, però nosaltres som guerrilla feminista i la nostra lluita i resistència s'extèn cada dia més i si voleu proves mireu la pàgina d'aquest bloc AGENDA ANTIMASCLISTA

Una forta abraçada 
Rubèn Sanchez


PD1: Mentre publicava aquest post he sentit una notícia, que deia que un agressor masclista estava escalant la façana de la seva ex-parella al Barri de la Barceloneta, suposo que no amb gaires bones intencions..., i ha caigut, s'ha trencat els dos turmells, la cadera,...i no sé que més, si es confirma li desitjo una lenta, lenta, i dolorosa recuperació. Que et fotin per masclista i agressor! 

PD2: M'ha agradat molt llegir aquest post de Jokin Azpiazu, de bon matí:
http://www.berdingune.euskadi.net/u89-congizon/es/contenidos/informacion/2014_06_05_jokin_azpiazu/es_def/index.shtml  Gràcies Jokin Azpiazu!

dilluns, 19 maig de 2014

Violència Masclista Violència Negada

És impressionant observar les diferents reaccions quan parles de les dades més actuals i objectives referents a violència masclista, em refereixo a la forma més extrema, la innegable (o això penso jo) els feminicidis tal com va definir el concepte Marcela Lagarde, dones assassinades per homes pel fet de ser dones, doncs fins aquest problema social gravíssim es nega cada día.

No només es nega una vegada i una altra per la població en general, sinó també per professionals, institucions, serveis, famílies,...s'entèn com quelcom inevitable, com una enfermetat tropical, aconteixement banal...com qui parla d'inundacions, guerres, robatoris, accidents de trànsit,... així és tractada aquesta informació i em sembla penós i pervers.
Surt la notícia camuflada entre altres menys importants o absurdes ( tàctica per minimitzar el problema i manipular segons Noam Chomsky) a un televisor qualsevol d'un domicili, d'una cafetería o restaurant, i com a molt en el millor dels casos es fa un silenci entre la clientela de 2 milisegons, que no dóna ni tan sols per processar en molts cervells anestesiats,...com a molt es sent un comentari en veu alta: "Otra más", "¿un altra? i la d'ahir?"...en el pitjor dels casos: "Algo habrá hecho", "habría que hablar con él", ..."¡eso es un hombre de verdad!"

He vist de forma reiterada en els darrers dies com quan cito la mitjana de feminicidis a l'Estat Espanyol, uns 70 feminicidis cada any, i la mijana mundial són 60000 dones assassinades a causa de la violència masclista cada any, es mira cap a una altra banda, es relativitza i es silenci amb arguments absurds però habituals: Homes que expliquen la seva situació més propera, normalment relacionada amb un divorci complicat, amics/companys que han estat denunciats "sempre falsament"(segons el seu punt de vista és clar),...o que elles també són molt violentes...retorçades..., manipuladores que es queden amb el pis, els fills i una pensió per a tota la vida...en el fons s'estan justificant del perquè un home, es pot "tornar boig" i convertir-se en un assassí...Doncs no és així, un home agressor masclista decideix de forma premeditada i conscientment maltractar la seva parella, assetjar la seva exparella, com també agredir-la, vexar-la, amenaçar-la, violar-la, coaccionar-la, o fins i tot treure-li la vida, són actes de dominació, formes d'opressió protagonitzades per individus clínicament normals en el 90% dels casos, i això no quadra amb l'opinió pública. Un argument que utilitzo sovint davant tanta ignorància és quantes vegades han sentit a un home reconèixer la pràctica de la violències i abús en la seva vida quotidiana, en la seva relació de parella, dins la família, a la feina o pel carrer...MAI, mai han sentit un home responsabilitzar-se de la seva violència masclista, MAI...sempre culpabilitzen a les dones.

Després de veure el documental "La guerra invisible" (clickeu sobre per veure'l online) on es denuncia la impunitat de la violència sexual patida per les dones soldat dins l'exèrcit nordamericà, on es culpabilitza només a aquestes d'haver donar una oportunitat perquè les agredissin, aquest és un reflex de com les institucions com deia Hannah Arendt es protegeixen a elles mateixes, el masclisme es protegeix a sí mateix amb mil instruments, i un principal és el silenci. No s'emfatitza que pel fet de ser soldat de l'exèrcit es duplica la probabilitat de ser un agressor sexual.

Després d'escriure aquestes frases ja em torna a fer mal l'estómac, no ho puc evitar...La violència masclista és la segona causa de mort entre les dones entre els 20 i 45 anys, la primera és el càncer. La segona causa realitzada per una epidèmia mortal, imposada des de fa segles, un maleït virus mutant molt poderós però no indestructible, el masclisme que corre per les venes dels homes socialitzats en un sistema assassí, el patriarcat que alguns volen negar i revisar, però tenim una vacuna infalible, el feminisme més radical: resistència, lluita i autodefensa feminista.

Cap masclista amb dents...ni ous.

Salut i feminisme
Rubén Sànchez

dissabte, 10 maig de 2014

Què podem fer els homes per la lluita feminista?

En aquest post publico íntegrament l'article del company i aliat Joaquim Ruiz Vazquez, és l'hora de trencar amb la camaraderia i complicitat amb les actituds i agressions masclistes, si com a persones i homes ens indignem davant tots els tipus d'opressió, no podem mirar cap a una altra banda quan aquesta opressió l'exercim nosaltres com a opressors masclistes, no podem mostrar comprensió, hem de denunciar-les i actuar, perquè el nostre silenci és complicitat.
Gràcies Joako! Una forta abraçada feminista!
Rubèn

QUÈ PODEM FER ELS HOMES PER LA LLUITA FEMINISTA?



Ens trobem en un moment d’auge de les lluites feministes. Multitud de grups feministes estan sorgint als nostres a barris, pobles i comarques. A Vilanova i la Geltrú hem pogut aplaudir recentment el sorgiment del grup de dones Bullanga Feminista, el qual s’uneix a altres grups existents al Penedès, com La Ruda o les veteranes dones de La Frontissa. L’actual efervescència d’aquesta lluita no ens ha d’estranyar, doncs estem vivint un moment clau pel que fa a les agressions del sistema patriarcat: contrareforma de l’avortament, augment espectacular d’agressions masclistes i de dones assassinades per homes, precarització de la feina…
I enmig de tot això, ens trobem els homes. Quin paper juguem? Normalment, el d’agressors. Sí, que ningú s’estranye. Els homes som els que exercim la violència en la immensa majoria de casos. Els violadors, els assassins, els maltractadors, els bavosos i, en definitiva, tots els agressors masclistes, són homes. I les dones gairebé sempre es troben en la situació de víctimes, en molts casos de supervivents.
Però… qui paper podem jugar? M’agradaria plantejar per al debat algunes qüestions sobre quines són, en la meua opinió, les contribucions que els homes podem fer a la lluita feminista.
Molts de nosaltres formem part de col·lectius i organitzacions “revolucionàries”, ens considerem “d’esquerres” i volem lluitar per un món “més just”. Per a gairebé tots nosaltres això inclou lluitar per una societat igualitària en qüestions de gènere. Inclús, de forma més explícita, molts de nosaltres tenim el “feminisme” com un dels nostres principals eixos de lluita, al menys en la teoria.
A la pràctica, però, no som gaire coherents. Anem a les manifestacions del 8 de març i del 25 de novembre, posem el símbol feminista als cartells que editem i ens autoanomenem “feministes” sense revisar les nostres pràctiques quotidianes. Per què dic això? Perquè a ningú no se’ns escapa que per a la majoria d’homes militants d’esquerres, les qüestions de gènere estan a un tercer pla, per darrere de la qüestió nacional, de la qüestió social i, si exagerem, inclús del futbol. Pensem que per formar part de l’esquerra deixem de ser uns masclistes de manera automàtica, i no és així.
Potser la primera pregunta que ens podríem fer a nosaltres mateixos és: Què és ser home? Fem l’esforç d’analitzar com està formada la nostra masculinitat. Si som una mica sincers i estem predisposats a l’autocrítica no ens costarà gaire trobar allò que s’ha anomenat el “Model de Masculinitat Hegemònic”, una idea que està fundada sobre el menyspreu i la dominació, en la capacitat d’exercir poder i control, un model que ens atorga privilegis pel simple fet de tenir penis alhora que discrimina a més de la meitat de la població mundial: les dones.
Explicaré això dels privilegis. La nostra classe social, el color de la pell, la nostra religió, l’orientació sexual o les nostres capacitats físiques ens atorguen privilegis; el gènere també. Aquests privilegis tenen uns orígens socials i històrics i normalment han estat implantats amb violència. Amb una violència més o menys explícita o vetllada que alhora també els perpetua. L’exercici d’aquests privilegis no té la necessitat de ser conscient, de fet, gairebé mai no ho és, sinó que s’entén com una conseqüència lògica de la percepció que els homes tenim dels nostre dret a aquests privilegis: El dret a ser servit (a la llar), el dret al plaer sexual (encara que siga unilateral, a la violació o assetjament sexual), el dret a ocupar de manera abusiva l’espai físic (al carrer, al transport públic, a l’assemblea o al sofà de casa), o simplement el dret a tornar sol a casa de nit sense por a que ens assetgen o violen, per citar només alguns exemples.
Per tant, podem dir que cada home portem una motxilla invisible carregada de privilegis que exercim -encara que siga de manera inconscient o involuntària- pel simple fet de ser homes. La traducció directa d’això és que una dona sempre s’haurà d’esforçar el doble a qualsevol àmbit per rebre el mateix reconeixement que rep l’home. Haurà de treballar el doble per obtenir el mateix reconeixement, haurà d’argumentar el doble per a que li facen cas, haurà de cridar el doble per a ser escoltada, haurà de ser el doble d’agressiva per a ser respectada, etc.
M’agradaria també aprofitar aquest article per fer una referència breu però molt important a la manera de transmissió de les pràctiques que perpetuen aquests privilegis. Lògicament, la socialització juga un rol molt important, però sobretot la socialització entre homes a espais definits com a masculins. A més a més, entre els homes existeix un cert corporativisme, un instint de defensa de l’altre davant dels atacs que reben, per exemple, davant d’actituds masclistes. Aquest suport és la base de la impunitat. Massa cops hem vist com agressors masclistes han pogut guanyar espais i reconeixement, inclús per davant de la víctima, gràcies a la complicitat d’altres homes.
Però… Tot això és inevitable? Estic condemnat a ser un porc masclista pel simple fet de tenir penis? Rotundament, no. La nostra identitat masculina està construïda socialment, per tant podem qüestionar-la i rebutjar-la.
Crec que aquesta és la principal urgència i primera contribució que els homes podem fer cap a la lluita feminista: Reconèixer els nostres privilegis i treballar per renunciar-hi. Cal, per tant, una tasca de revisió i autocrítica de les nostres actituds en diferents àmbits: en l’àmbit social, en l’àmbit personal… Aquesta tasca és constant i mai no acaba, es tracta de posar-nos, nosaltres també, les famoses “ulleres liles” de les feministes i analitzar-nos a nosaltres mateixos des del prisma de gènere.
Altre consell per als homes: Posem en pràctica la nostra capacitat d’empatia. Pregunta’t constantment: com es sentiria una dona en la meva situació? Què faria ella? Pensem en les nostres  companyes quan actuem. No t’has adonat que a les reunions i assemblees els homes acaparem bona part dels torns de paraula? Intentem posar-nos al seu lloc i potser llavors podrem entendre per què cada cop hi ha menys dones al nostre col·lectiu.
De igual manera, tolerància zero amb el masclisme. Prou corporativisme entre homes, prou suport a agressors masclistes, encara que abans haguéssim estat amics. Prou riure els acudits masclistes i altres formes més “lleugeres” de discriminació. Cal fugir de les formes d’imposició i xantatge del corporativisme masculí i començar a qüestionar-lo per tal d’acabar amb la seva impunitat. Quan un home es rebel·la contra aquest domini i assenyala amb el dit a un masclista, té un poder brutal, sobretot si es fa “entre iguals”.
I encara: Cal un compromís ferm amb la lluita feminista. Si no fos per l’herència del moviment feminista segurament no podríem debatre sobre aquest tema. Reconeixem aquest fet i traslladem-lo als actuals grups de dones, lesbianes, transexuals… Reconeguem la seva diferència i el seu protagonisme a aquesta lluita. Sapiguem restar a un segon plànol quan toca i, per un cop a la vida, deixem que les dones ocupen la primera línia. No ens podem autoanomenar feministes nosaltres mateixos, sinó que han de ser les dones activistes les que ens anomenen així, si ens ho mereixem.
I, per acabar, un consell. En tot aquest procés és normal cometre errades, però el que compta és el que fem després d’equivocar-nos. Ho acceptem i ho corregim, o ho neguem?
Joaquim Ruiz Vázquez. Valencià assentat a la Geltrú. Historiador, arqueòleg, estudiant de turisme i treballador precari. Membre del col·lectiu d’homes “Aliats del feminisme”

dilluns, 14 abril de 2014

Violència Masclista Institucional: Sistema Judicial V

Són múltiples les excuses i arguments judicials emprats cada día en les compareixences, declaracions, judicis orals...i en els previs mal anomenats "assessoraments"de professionals que formen part del sistema judicial penal en els casos de violència de gènere...

Jo considero tot aquest conjunt de comportaments i actituds formes de microviolència dins el sistema judicial, per tant són violència institucional masclista. Es vulneren greus drets de les dones que han patit violència masclista.

Us presento un resum amb diferents exemples a continuació:
  • Fer servir l'engany, total o parcial, no informant de tot el procés, ni de les possibles conseqüències, quan des dels organismes judicials es COACCIONA a la víctima a NO declarar. En els casos de testimoni protegit per explotació sexual, és al contrari se les COACCIONA perquè declarin. 
  • Un dels arguments més emprats: "Tú no quieres declarar, verdad?" "Tú sabes que él puede ir a la cárcel?" "que les vas a decir a tus hijos?" ...imagineu-vos en quin estat psicològic post-traumàtic es troba una dona després de denunciar l'agressió ( això vol dir que ha saltat el filtre de la comissaria de policia...haurà topat a 1 o 2 agents conscienciats sobre aquest problema, un factor de sort important...) imagineu l'estat de xoc i confussió quan escolta aquestes paraules d'un funcionari d'un jutjat "especialitzat"...devastador...
  • "Pero si no va a servir de nada": "Perquè NO hi ha proves", "és la teva paraula contra la d'ell", "no s'ha identificat a l'agressor degudament", "no hi ha testimonis"...blablabla. El que passa és que NO hi ha voluntat real de fer una instrucció amb condicions, una investigació profunda del cas, prima el "quan abans s'acabi millor"...que hi ha molta feina...
  • "No hace falta que declares con abogado": Una auténtica animalada, si la dona no es persona com acusació particular, en moltes ocasions es tanca l'expedient i s'arxiva el cas...a no ser que topi amb un/a fiscal ultraconscienciat/da que vegi que hi ha una situació objectiva de risc...i tot i així pot mirar cap a les finestres...perquè també té molta molta feina...
  • "en el parte médico pone ex-pareja, pero no el nombre y apellidos": Aquest és recent, just de la setmana passada. Argument emprat per la jutgessa en qüestió per no disposar de cap ordre d'alunyament a una dona que portava mitja cara amoratada dels cops de puny i el lobul de l'orella dreta amb 4 punts de sutura provocats per la seva ex-parella, quin "motiu" tenia per agredir-la? Doncs trobar-se a la mateixa discoteca, vestida per a l'ocasió i acompanyada de dues amigues, intentant passar una bona estona, vet aquí el motiu de l'agressió impune.
  • "pero es que usted también le agredió": Això és massa, és a dir, l'agressor masclista pot colpejar amb totes les seves forces, però les dones s'han de quedar ben quietes i plorar molt, dones i companyes no se us acudeixi esgarrapar, mossegar, colpejar, clavar les ungles, donar un cop de cap, utilitzar un spray...perquè llavors passareu ràpidament de la categoria víctima a la d'agressora, i imputades per un delicte de lesions.
  • ...

I per afegir una mica més de benzina al còctel : Com és possible que amb els mitjans tecnològics actuals les bases de dades de diferents institucions implicades no estiguin interconnectades? Doncs no, cada departament, institució, ministeri té la seva pròpia, i hi dediquen moltes però moltes hores a engreixar-les, sí, darrerament sóc testimoni com és molt més important el que reflecteixi una pantalla d'ordinador que la persona que tens davant i has d'atendre, així de dur i així de trist , la dona no importa, només importa quan es transforma en un codi o número, llavors sí...o no? un número més...o ni així.

No vull extendre'm més, però us ben asseguro que continuarà aquesta denúncia pública.

Més informació i altres posts relacionats:







Resistència feminista!
@RobenFawkes
(també conegut com: El de los pelos raros)
PD: Disculpeu les meves faltes ortogràfiques.

dijous, 27 març de 2014

DONA, tú no tens cap culpa!

Quantes vegades hauré contestat a aquesta pregunta? Centenars de vegades, cada cop que realitzo una formació o xerrada, s'aixeca una mà i patapam: 
Perquè algunes dones no volen declarar o no es presenten al judici?
El factor principal: -Per la POR, pànic i terror a les represàlies de l'agressor masclista, perquè després de sortir del maleït edifici judicial es trobarà SOLA.

-Perquè pensen que serà la seva paraula contra la d'ell. Hi ha una manca escandalosa d'investigació en els delictes de violència de gènere, violència "domèstica" i agressió sexual ( adopto la terminología del codi penal patriarcal, són tot formes de violència masclista, com els feminicidis, l'explotació sexual, els abusos sexuals, violència psicològica,...). 

-Per la manca de sensibilitat, informació i de protecció a tots els nivells:
No es disposen els mitjans necessaris per a protegir a víctimes i testimonis, a nivell per exemple en el tema de la protecció visual ( l'ús de la sala d'espera, la mampara o la videoconferència) és una excepció en el dia a dia en els judicis orals.
Moltes dones, moltes m'han dit, "vale yo declaro ahora, y al salir del juicio, qué?" 
He sentit en vàries ocasions agents judicials que li diuen a la dona: "pero porque estas tan nerviosa?, si aquí no te va a hacer nada!!!" Exactament, allà l'agressor es portarà com un santet...però a fora, qui el controla? Ningú!!!!! cap organisme ni institució!
Això es tradueix que en els passadísos que hi ha davant les sales de vista es converteix en un espai de coacció, intimidació, amenaça, xantatge, manipulació...continuo? m'explico, tot el temps d'espera de la víctima al passadís ( de 30 minuts fins a 1 o 2 hores) a un metre o 2 del seu agressor, allà mateix, i els advocats (majoritàriament) allà parlant, convencent i mirant pels interessos de l'imputat, intentant arribar a "acords", coaccionant-la perquè no declari, amb fòrmules com "que si ella vol que "el pare dels seus fills vagi a la presó, que perdrà la feina, que es pot solucionar d'una altra manera, que si vol buscar-li la ruina...i ella confosa, desorientada,...i amb por.
i l'agressor amb 2 mirades i 3 paraules en té suficient, fins i tot hi ha casos que amb la seva presència física, bloqueja a la víctima, anul·la la seva capacitat de reacció, ella connecta amb totes les vivències traumàtiques de por viscudes amb aquest mateix agressor que té molta influència i pot exercir abús de confiança i de poder contra ella de forma molt fàcil i invisible als ulls de terceres persones. Això és la indefensió apresa, l'estrés post-traumàtic, l'afectació emocional pròpia pel patiment de la violència.

-Per la manca de recursos: ja siguin d'atenció especialitzada, com recursos de tots els tipus: vivenda, treball, ajudes econòmiques, psicoterapèutics,...Manca de recursos!!!!. Això augmenta la dependència vers l'agressor i la única forma de supervivència per ella i els seus fills és retirar i reanudar la convivència ( això succeeix segons el CGPJ en un 11'7% dels casos de violència de gènere), perquè algunes dones en situacions de violència depenen econòmicament i la situació actual "d'estafa/crisi" no afavoreix la independència i autonomia de les dones que es separen, les dones pateixen molt més la crisi/estafa, com poden pagar un lloguer elles soles, asumir totes les despesses de la criança, conciliació vida familiar i laboral...i cent inconvenients més del sistema actual, amb una ajuda de 400 euros? Si us plau, això és vergonyós i indignant, és un insult a les dones. Una de les formes més emprades pels agressors masclistes progenitors és deixar de pagar la pensió d'aliments dels seus propis fills i filles, que quedi clar, i a sobre exigir el dret a "visita, custòdia compartida, control de l'educació i comunicació..."

-Per la dependència emocional: Sí, forma part del cicle de la violència investigat per Leonor Walker, una de les fases més difícils per la intervenció professional, és la fase de "manipulació afectiva o també anomenada lluna de mel", en el període just després de l'agressió, quan la víctima es troba més sola o vulnerable, l'agressor promet canvis en la seva conducta, exigeix una darrera oportunitat, se'n "penedeix" dels seus actes, promet que farà un tractament...tota una sèrie de conductes de violència psicològica i xantatge per aconseguir que la dona no continuï amb el trencament de la relació, i torni amb ell, a la situació d'abús i desigualtat,  i no pugui aconseguir el seu alliberament sinó que torni sota el seu domini masclista, que el torni a obeir, per així beneficiar-se ell emocional i personalment d'ella i dels seus recursos personals i/o econòmics, per seguir exercint poder...les dones víctimes de la violència masclista, volen creure que "tot s'arreglarà" "que ell canviarà".... El millor factor de protecció és trencar amb la relació de parella i rebre suport especialitzat.

-Pel bé dels seus fills i filles i per llàstima vers ell:
Sí, és així, les dones que han viscut violència masclista no volen que els fills i filles pateixin, i saben que si el pare entra a la presó o és condemnat, seran assenyalats i etiquetats socialment, pel veïnatge, familiars, a l'escola...i també pel patiment intern de saber que "el teu pare/progenitor està a la presó". Es canvien els rols, és impressionant, i es veu la víctima com a "dolenta" i l'agressor com a "pobre desgraciat". Alguns fills i filles adults o joves pressionen a la mare de forma brutal, perquè ho deixi estar tot, que es divorcii d'ell però que no declarin al judici penal. També és veritat que hi ha a vegades posicionaments dicotòmics, un fill vol que declari i l'altra no, i també s'exerceix xantatge d'aquesta forma...situacions molt complexes on es barregen tot tipus de sentiments.

El vincle que existeix entre la víctima i l'agressor té unes característiques molt particulars, conjuntament amb els rols acceptats i tradicions de la nostra societat masclista independentment de la classe, etnia i edat de la dona el motllo de la feminitat pesa i molt lligat a la identitat i projecte de vida patriarcal, com a "cuidadora i mare universal", fa que es generi un tipus de relació més pròpia de "mare-fill", que no pas entre persones adultes en igualtat de condicions i oportunitats, és una relació desigual, i això comporta sentiments molt tòxics com el de pena, llàstima, compasió...vers l'agressor, l'individu masclista egoïsta.

Les dones que pateixen violència masclista, pel fet de patir violència senten un profund sentiment de culpabilitat vers elles i els agressors masclistes una manca tota de responsabilitat per part d'ells, els agressors masclistes sempre culpen a la dona de "provocar-los, de "sacarlos de quicio", de no comprendre'ls..." "de ser una lianta", "una boja que exagera..." "una inutil y una puta", "una vaga i una guarra"un desastre y una merda", dins les agressions està implícit o explícit que "això passa perquè jo com a dona ho faig tot  malament, perquè no ser portar la relació de parella, o li dic les coses que no li hauria de dir, o pregunto massa...o treballo massa, o estudio massa i no estic per ell,...perquè no li mostro afecte suficient, perquè no cobreixo les seves expectatives..."
DONCS NO, TÚ DONA NO TENS CAP CULPA DEL PATIMENT DE LA VIOLÈNCIA,
L'ÚNICA RESPONSABILITAT ÉS DE L'AGRESSOR MASCLISTA, ÉS DE QUI EXERCEIX LA VIOLÈNCIA, MAI DE QUI LA PATEIX.

Trencar amb una relació sentimental, no és gens fàcil, des de fora es veu d'una forma molt clara, des de dins totalment diferent, i menys encara amb tota la propaganda dels mites de l'amor romàntic, "san valentín", els prínceps blaus, la mitja taronja, el pànic a la soledat,...i és més, és trencar tot un projecte familiar, de parella... on s'han volcat moltes energies, moltes per salvar la relació , "no trencar la familia", i acceptar i ser conscient que amb aquell home concretament això és imposible, que al seu costat no serà feliç, sinó tot el contrari, que fins i tot està en perill, la seva salut s'està resentint, els seus recursos s'estan esgotant, i això no és gens fàcil d'asumir. és un llarg procés de treball individual de recuperació i empoderament per arribar a veure i ser conscient que en aquest cas, qui diu que t'estima et vol destruir, anul·lar, consumir...

Les dones que han viscut situacions de violència masclista, No volen venjança, volen justícia, llibertat, dignitat i que les deixin viure tranquil·les, en pau, fora del domini i imposició dels agressors masclistes, volen respecte, volen ser tractades com a persones!!!! volen que des del primer moment que decideix trencar el silenci que no es vulnerin els seus drets,  viure lliures!  I ja és hora que es comencin a fer canvis profunds dins del sistema judicial, dins el sistema policial, sanitari, social, educatiu, polític,...per fer caure tots els prejudicis masclistes que ceguen el que estan vivint i patint les dones dia a dia, i es canviin procediments,protocols, circuits, actuacions... i es deixin de banda les propagandes, tríptics hipòcrites, i bones intencions, cal un treball en profunditat, i cal coratge, per no amagar tot això, cal treballar molt dur, un gran esforç dins i fora de les institucions, i que  es tinguin en compte tots aquests factors dins de totes les intervencions sobretot en el procediment judicial.

Per acabar, en moltes ocasions les dones que pateixen violència no declaren, no compareixen, no testifiquen...per la combinació de tots aquests factors anteriors i cent més.

Dedicat a totes les dones que han patit la violència masclista institucional, totes elles SUPERVIVENTS!
Jo tampoc em rendeixo. Contra el masclisme i les seves violències...
Autodefensa, resistència i consciència feminista!

Una forta abraçada
Rubèn Sanchez