dilluns, 8 d’agost de 2016

Caçar pokémons masclistes GO!


Es pot establir algun tipus de conversa o diàleg amb un individu que amenaça amb violar a una dona? Algú que quan dones un argument fonamentat o una dada estadística insulta? Algú que utilitza imatges de companyes feministes sense cap consentiment per fer memes masclistes? No, block and spam. això és CAÇAR POKÉMONS MASCLISTES.

El col·lectiu de matxitrolls i matxirulos a les xarxes socials augmenta cada dia com els pokémons, també s’engreixa el grup de còmplices covards que fan difusió i rt de les seves agressions masclistes.

Preocupa que fins i tot organitzen campanyes de recollida de diners per realitzar documentals que volen donar força als seus tòpics i mites masclistes, per encara tenir més suport de l’opinió pública, tot i que cal dir que la ràpida resposta i resistència feminista ha aturat recentment un d’aquest maleïts projectes #silenciados...

Tot un conjunt d’emocions bulleixen dins meu: preocupació, ràbia i indignació conviuen simultàniament, perquè estic observant darrerament que determinats matxitrolls i neomasclistes que tenen popularitat estan “crescuts”, m’explico, es veuen amb la capacitat i el dret d’orquestrar campanyes en contra de determinades companyes feministes que han denunciat de forma admirable els discursos i pràctiques d’aquests personatges, han denunciat de forma contundent que aquests agressors estan incitant a la violència masclista, i el perill i terribles conseqüències pot tenir això. El fabricant de violadors en sèrie Àlvaro Reyes “the game” s’ha atrevit a denunciar per delicte contra l’honor a una companya que demana el tancament del seu canal de youtube,  estem en “el mundo al reves” com diria Galeano és l’agressor qui denuncia en comptes de ser denunciat... també cal dir que s’està organitzant la resistència i ahir va ser TT #STOPAlvaroReyes.

Per animar aquest agost us proposo aquest nou esport (encara no és olímpic), Caçar Pokémons Masclistes o Matxitrolls, aquí us facilito una petita classificació per detectar diferents espècies masclistes amb una sola neurona que connecta la punta del penis amb el tronc encefàlic. Actuen principalment sota anonimat o no a les xarxes socials.

Matxirulo o Matxuno: Subespècie homínid matxigarruludinus que fa de la seva ignorància un arma de destrucció massiva contra les dones, a través dels seus pensaments, actituds i comportaments masclistes injecta toxicitat allà on respira. Afortunadament està en perill d’extinció tot i que fa 5000 anys que circula pel món. Es caracteritza per la seva mitja neurona que només li permet articular frases o tweets amb 4 o 5 paraules de les quals 2 són Puta, Guarra, Perra, A fregar, me comes la polla, mira que peras ...Aconsegueix construir un cop l’any un frase de 6 o 7 paraules amb el risc que li explota el cervell autodestruïnt-se, perquè ha forçat la màquina, una llàstima.

RABOlucionaris: La pedagoga feminista Eva els va descobrir en una expedició fa pocs anys i els hi va posar nom, hi ha dos famílies: els Anarkomachos també anomenats MatxoPunks i els Masclistes-Leninistes, totes dues subespècies son subtipus de la família dels Masclistes progres que ells mateixos es pensen que són d’extrema esquerra quan el que són d’extrema mentalitat patriarcal, alguns fins i tot parlen en femení i utilitzen arguments una mica elaborats pseudofilosòfics, pseudobiològics, pseudopolítics,...i creuen que el patriarcat també els oprimeix a ells...en perill d’extinció gràcies a la lluita feminista.

Matxielegant: Subespècie homínid neomasclista molt educat i correcte en los palabros i les formes, però que dispara un verí coent sota cada mot, en moltes ocasions en forma de pregunta parany amb doble vincle dirigida eficaçment a posar-te dels nervis...

Aquestes subespècies poden combinar-se i aliar-se entre ells, i reproduir-se com els gremlins, compte!! per això són POKÉMONS MASCLISTES o MATXITROLLS, ara les podeu caçar a través de twitter, facebook, i youtube principalment. 
Ànims i segur que descobriu més subespècies!!

Bona cacera! Afileu les pokeballs feministes!

Cap agressió sense resposta!

Salut
Rubén Sanchez
@RobenFawkes

Banda sonora del post: Klitosoviet https://www.youtube.com/watch?v=fG3oO67CZA8&index=19&list=PLFNJJbk3r72R_MEK9kEUGfDCEhnqfOTnK

PD: Aquí la classificació de MACHUNOS molt més elaborada de la companya Irantzu Varela del Tornillo: 
https://www.youtube.com/watch?v=Lm7QY_RIELU

I aquí la classificació de les companyes Locas del Coño: Premios TopMatxitrolls Gener 2016: 
http://www.locasdelcoño.com/2016/02/premios-machitroll2016-top-10-enero/

dilluns, 11 de juliol de 2016

Amor líquid i dependències emocionals

Vivim i ens relacionem en una societat cada cop més individualitzada, fragmentada i més centrada en el patiment propi i, sovint, fins i tot ni això, estem més dissociats/des i anestesiats/des del dolor i des del patiment aliè.
Les relacions socials d’amistat i les sexoafectives haurien de ser un bàlsam, un petit oasi on beure llibertat, on nodrir-nos, on gaudir, compartir alegries i sostenir el dolor…, però, lluny de tot això, tot i que hi ha excepcions…, les interaccions oscil·len entre el malson i el dolç somni idíl·lic de l’amor romàntic. Actualment, l’ambivalència, la intermitència i la reificació (convertir les persones en propietats) són els eixos de les relacions humanes postmodernes.

El maleït patriarcat condiciona com a paradigma únic de parella l’amor romàntic, l’ànsia de posseir la família nuclear, l’obligació de reproduir-se i la dominació com a forma «normal» de viure i de conviure.

S’entén com a dependència emocional patològica el lligam psicològic amb una persona que és tòxica, on la relació emocional o el vincle amb ella produeix més patiment i dolor intens que no pas moments de pau i de benestar. La ruptura sentimental en moltes ocasions es viu com a fracàs, frustració, por, inseguretat, buidor, soledat, és desaparèixer…, si no és amb aquest altre. Puntualment —o temporalment—, podem experimentar-ho i continuar endavant, no passa res, cicatritzem les ferides emocionals; ara bé, també es pot fer crònic i llavors tot es complica… La dependència emocional està relacionada amb les conductes abusives i la violència, és un factor clau per entendre la dificultat de la ruptura de la relació abusiva. Cal reivindicar el dret a la ruptura, a la desconnexió, a la incomunicació, necessari en molts casos per fer aquest procés de cura, neteja de la infecció i cicatrització, perquè tot allò que no es treballi emocionalment després de la ruptura s’afegirà com a motxilla a la futura relació sexoafectiva…
La cultura del consumisme, fruit del capitalisme més salvatge, condiciona les nostres emocions; sí, condiciona —i molt— la forma d’estimar i de vincular-nos entre nosaltres. De la mateixa manera que el maleït patriarcat condiciona com a paradigma únic de parella l’amor romàntic, l’ànsia de posseir la família nuclear, l’obligació de reproduir-se i la dominació com a forma «normal» de viure i de conviure. La fusió amb l’altre o la dominació semblen ser les dues alternatives possibles davant del conflicte i de la tensió interna viscuda en les relacions sexoafectives. Compte: en moltes ocasions són les mateixes mans que acaronen les que ofeguen.
Vivim en una societat accelerada, en què cal viure a tota velocitat com la tecnologia, i això ens impulsa a la satisfacció immediata, quasi instantània. El desig necessita temps per descobrir, paciència per créixer, esforç per madurar l’aprenentatge de la demora de la satisfacció personal, coratge per gestionar i responsabilitzar-se de la frustració, i crec que cal caminar cap a la satisfacció col·lectiva.
Ara podem observar que, de l’amor, se’n parla en termes econòmics: inversió en la relació sexoafectiva, avaluar l’interès variable de la implicació en la relació…, sembla més la Borsa que una relació entre persones. S’avalua el compromís en relació a la fórmula matemàtica de costos-beneficis, en comptes de valorar-lo en termes de salut, dignitat, llibertat i justícia.
Som éssers socials i històrics, és innegable, busquem i necessitem «el ramat» per trobar suport, coratge, escolta, reconeixement, consol, alegria, plaer i solidaritat.
Però, la moderna societat líquida veu opressió en el compromís…, quan aquesta durabilitat no funciona, pot redimir-nos la rapidesa del canvi…, però, amb conseqüències…, les connexions personals breus i superficials tipus wifi són més econòmiques i fàcils, però no sempre la quantitat omple més que la qualitat.
Il·lustració: Oriol Carbonell

Un altre perillós mite de l’amor romàntic patriarcal és l’omnipotència de l’amor, és a dir, creure que «l’amor ho pot tot» i la perversió de poder canviar l’altre a través del poder de l’estima i de l’afecte…, construir un clon per no acceptar la riquesa de l’alteritat i la diversitat de l’altre. Cal estimar com vulguis, però des de l’autenticitat, la llibertat, la creativitat i la diversitat.
En la suposada societat de la hipercomunicació —amb més desinformació que mai—, s’ha contaminat el tipus de comunicació dins les relacions sexoafectives, es busca ofegar els silencis amb missatges, la por a connectar amb els pensaments propis i les emocions, amb el dubte i la incertesa. Tornem a la qüestió: resulta més important la quantitat de missatges que el seu contingut i això no pot ser. La compulsió d’apagar la introspecció, l’autocrítica i la reflexió pel vòmit impulsiu i controlador, la interacció frenètica i frívola. El silenci ara pren un nou significat: ara el silenci a les xarxes socials s’interpreta com exclusió social.
Podem construir noves formes d’estimar, amb una economia feminista dels vincles i dels afectes, treballar per la responsabilitat de les conductes i de les seves conseqüències, pel benestar col·lectiu, per la cura de l’altre, i per això necessitem desenvolupar una empatia radical, per teixir relacions sexoafectives lliures i recíproques, per crear comunitats lliures de masclisme, interdependents, on la confiança i el suport mutu siguin l’essència, la construcció de vincles afectius segurs.

Rubén Sanchez Ruiz

Primera col·laboració amb el diari SOLIDARITAT OBRERA:  5 Juliol 2016
Per consultar tots el diari: http://lasoli.cnt.cat/

diumenge, 26 de juny de 2016

Aquest estiu...

Imatge Platja Okinawa (Japó)
Sí, arriba l'estiu, i el període de vacances, un espai per descansar, per llegir, per reflexionar sobre tot el curs anterior i el que queda d'any...però també com el nadal es converteix en un període de malson i preocupació per a moltes mares supervivents de la violència masclista, que veuen com la llei obliga que llurs filles i fills hagin de passar molt de temps, massa, d'anar amb un pare/progenitor masclista i maltractador una bona temporada... de 15 dies a 1 mes el màxim...és molt de temps.

Aquest període és una època de por, d'incertesa, de malestar...si com a mare ja veus les conseqüències quan torna el fill o la filla del cap de setmana amb el maltractador, millor dit del règim de visites amb ell, perquè moltes vegades cumpleixen amb la llei però les criatures es queden a casa de l'àvia o a casa de la nova parella d'aquest,...després de 15 dies o 1 mes en un altre entorn molt més hostil, la tornada és dura.

Recomanacions:

1.Ocupa el màxim el temps lliure amb activitats saludables i exclussives per tú. La programació l'has de fer amb temps, amb bona previsió si ja coneixes les dates que les criatures marxaran. No confiïs en la improvització, no acostuma a tenir bons resultats, fes una llista d'aquelles activitats que fa temps que t'agradaria fer, aquest temps que la llei t'obliga a no poder gaudir-lo amb les criatures has d'invertir-lo en tú necessàriament, la teva salut i benestar. Perquè el cervell preocupat cal distreure'l perquè descansi, el pensament recurrent et pot fer més mal que bé, i sumir-te en el dolor i l'angoixa encara et debilitarà més, has d'agafar forces i energia per la tornada que serà llarga, per gaudir amb energia amb les criatures quan tornin.

2.Envolta't de persones de confiança. Pots aprofitar per quedar amb aquelles amistats que fa temps que no veus, aquelles persones que t'han demostrat que t'estimen durant tot aquest procés de recuperació, i dedicar energia per cuidar-les per visitar-les en el seus llocs d'estiueig, així canvies de context i surts de casa. Aquestes amistats es sentiran molt bé de donar un cop de mà, i estaran encantades que vagis uns dies amb elles i ells. Tú, carrega piles, carrega't de bona energia que la necessites per tot l'any, ets una supervivent i també tens dret a gaudir i descansar.

3.Com a màxim fes 1 a 3 intents de comunicació a la setmana amb els teus fills i filles, saps que l'altre progenitor no t'ho posarà gens fàcil, i et generarà molta ràbia, impotència i frustració no poder parlar amb ells o elles, no poder comunicar-te amb els teus fills i filles. En el cas que sí ho aconsegueixes et recomano que no allarguis la conversa telefònica, perquè molt probablement ell haurà posat el "mans lliures" i estarà escoltant tota la conversa, i el més preocupant pels teus fills,/filles és que estarà observant i pressionant perquè ell o ella faci les respostes que el maltractador vol escoltar (progenitor no-custodio agressor masclista)...això genera pressió i patiment a ells/elles, i tú també patiràs indirectament perquè els/les escoltaràs "estranys", incòmodes...i tendiràs a l'autoculpa. Està clar que depèn molt de l'edat dels teus fills i filles, a menys edat més vulnerabilitat a la manipulació i el xantatge emocional, on els agressors són grans mestres, una de les frases que més utilitzen: "tant que t'estima la teva mare i no t'ha trucat cap dia de vacances que has estat amb mi" per això i si és necessari es pot ensenyar el registre del telèfon o fer "pantallazo" per tal de demostrar que sí els/les has trucat, que com a mare has fet varis intents. També cal reflexionar si la trucada respón a una ansietat teva com a mare preocupada per com estarán les criatures, (acostumo a dir que de les males notícies t'assebentes de seguida...) o si respon a les ganes de comunicar-te amb ells i elles, i treballar tot l'any perquè les criatures verbalitzin al pare maltractador que volen parlar amb tú si així ho volen i tenen la necessitat, i no per obligació o per quedar bé amb tú, que demanin parlar amb tú o trucar-te sempre que vulguin.

4.Prepara't per la tornada, sobretot molta paciència, les criatures necessiten temps per adaptar-se a la nova realitat, la vida i convivència amb la seva mare. És molt probable que tornin irritables, freds, agressius fins i tot, això durarà uns dies. No recomano interrrogatoris de tercer grau a la tornada, allò que ells i elles lliurement vulguin compartir ho faran, no pateixis. Fora bó també passar uns dies a casa fent activitats boniques, facilitarà l'adaptació, abans de marxar fora de vacances amb tú.

5.Insisteixo molt en la preparació prèvia a la marxa de les criatures durant les vacances amb el pare maltractador, que coneguin molt i molt bé i de memòria quin dia tornen amb tú. Poden emportar-se algun mocador amb colònia que tú utilitzes habitualment o alguna peça de roba (pijama del nen o la nena) impregnada amb una colònia que a ells/elles els hi agradi molt o els hi recordi a tú o a casa, les ajudarà en moments o hores d'anyorança. Si s'emporten algun objecte de valor sentimental és molt probable que el maltractador pugui fer xantatge amb aquest, o el perdi, el trenqui o li amagui...sona molt fort però les supervivents que estiguin llegint aquest post saben que és així. També té un efecte molt potent acordar amb la criatura, que a una hora concreta del dia o del vespre estaràs pensant en el teu fill o la teva filla, que en aquell moment màgic estareu juntes, a uns quants km de distància estareu connectats/des...

Aquest estiu...desitjo que sigui un estiu d'empoderament i mínim patiment possible. Tú no tens cap culpa d'aquesta situació, és molt menys violent aquesta situació temporal de règim de visites, que dura uns pocs dies o unes setmanes que la convivència permanent i diària amb un maltractador masclista dins de casa, i ser testimonis directes en el día a dia de la violència masclista contra tú dins de casa abans de la ruptura de la relació. Per tant has pres una bona decissió, la fi de la convivència perquè tens dret a viure tú i les teves criatures sense cap forma de violència, i volem desenvolupar la capacitat de resiliència de les criatures en tots els contextos, i tú com a mare resilient ets agent promotora.

Una gran abraçada a totes les mares guerreres i supervivents!

Rubén Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

PD: Si l'has trobat interessant, segur que aquests 2 posts relacionats amb aquest també seran pràctics:
El pare intocable 1: http://elditalanafra.blogspot.com.es/2015/05/el-pare-intocable-part-i.html
El pare intocable 2:  http://elditalanafra.blogspot.com.es/2015/08/el-pare-intocable-part-2.html

dijous, 9 de juny de 2016

Actitud

"És una qüestió d'actitud...més que no pas aptitud"... Tot sovint hem escoltat aquesta frase en algun espai de discussió, de formació o fòrum de professionals quan es parla de com afecten els prejudicis i els tòpics en la intervenció que realitzen els i les professionals de serveis i institucions.

Recordo aquell fantàstic curtmetratge del col·lectiu "Las tejedoras" anomenat "La última gota" on posa en evidència l'atenció vexatòria i masses ocasions surrealista que reben les dones que han denunciat violència de gènere a una comissaria, després la mini-atenció lletrada efectuada pel "super torn ofici especialitzat" i coronem al cap de 48 hores amb la primera compareixença al jutjat mal anomenat "especialitzat"...o de violència vers la dona...lamentable.

Per canviar molts aspectes del patriarcat cal identificar i reconèixer que el fa més fort, quins factors el retroalimenten, i un d'ells és la violència institucional masclista que afecta tots els àmbits de la intervenció professional  i  tots els nivells d'organització contra la violència masclista, aquest tema és crucial per entendre aquest gran monstre amb diferents caps: judicial, policial, sanitari, educatiu,social...Qué està passant de portes cap dins en un consultori, en un judici, en una entrevista o dins una sala? opacitat i impunitat, la negació corporativista és el primer mecanisme davant una reclamació o queixa, és el primer que s'activa: "això aquí no passa", doncs sí que passa i no és una excepció, lamentablement és una norma, la vulneració de drets de les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista en totes les seves formes i tipus. 

Cada cas, cada situació, cada persona requereix d'una o cent intervencions personalitzades i no un disparador automàtic de "receptes" perquè "tenim molta feina"..., d'aquestes creences és imposible que es desprenguin actuacions de qualitat en cap dels àmbits, s'intervé de forma parcialitzada, esbiaixada, prejutjant i m'atreveixo a dir "infantilitzant"  i "menystenint" a les dones que viuen violència masclista i que desafien l'ordre social denunciant que el masclisme mata, i el sistema actúa protegint-se a ell mateix, maltractant-les de nou. Em fa ràbia no trobar les paraules adequades per expressar determinades emocions que sento quan connecto amb la ira, la ràbia, la indignació davant d'aquestes "maneres de fer", "estils professionals"...tot i que per altra banda aquestes mateixes emocions són les que ens fan sentir que estem vius/vives i no anestesiats/des davant les injustícies.

És imprescindible activar la responsabilitat i ètica professional, transformar la por en coratge i denunciar totes aquelles irregularitats quotidianes, abusos, males praxis professionals...no podem mirar cap a una altra i fer com si res. Ja prou. Ni una més, ni una menys. Cal reactivar o crear una xarxa de professionals disposades a plantar cara a aquesta violència institucional estructural perquè volem canviar-ho tot, i disposar de totes les eines necessàries per fer-ho, i no podem oblidar que la lluita social és la principal eina de transformació i ruptura, no podem confiar només en la vía jurídica o de reclamació. I acabo amb la pregunta que respon a la frase del principi del post: és possible transmetre i contagiar aquesta actitud de lluita? és possible injectar esperit de disidència i desobediència per no ser cómplice de la violència institucional a partir de formació especialitzada per a professionals?

Una forta abraçada
Rubén Sanchez 

PD: Celebro l'arxiu judicial de la causa de la "Procesión del Coño Insumiso", una forta abraçada a les companyes feministes!!! https://www.diagonalperiodico.net/libertades/30634-archivada-la-causa-del-cono-insumiso.html

1000 dones en 9 anys...per arribar fins aquí? Trist.
 http://www.bez.es/632961375/Juezas-de-Espana-piden-formacion-obligatoria-en-violencia-de-genero.html

dilluns, 16 de maig de 2016

Estatut de la Víctima SENSE RECURSOS

El passat 27 d'abril de 2015 va ser aprovat l'Estatut de la Víctima del Delicte, Llei 4/2015 tot un "gest" per part de l'Estat Espanyol de posar la mirada cap a les víctimes del delicte després d'uns quants segles mirant només a les víctimes com a "objectes de prova", sí, objectes, "coses sense drets", utitzades per aconseguir dades per fonamentar un càstig a la conducta concreta d'un infractor...o per deixar-lo en llibertat...

La cara més oblidada i matxacada pel sistema judicial sempre han estat les persones perjudicades per un delicte, les persones supervivents. El concepte "gest" per part de l'Estat el dic amb tota la intenció, ja que prèviament la Directiva 2012/29/UE del Parlamento Europeo y del Consejo de 25 de octubre de 2012 definia les línies d'actuació en aquest àmbit, i el poder legislatiu ha fet una traducció de la mateixa al castellà per convertir-la en llei espanyola, així de clar i així de cutre, però amb una incorporació que al meu parer és un insult i una perversió:
Disposición adicional segunda.
Medios.
Las medidas incluidas en esta Ley no podrán suponer incremento de dotaciones de
personal, ni de retribuciones ni de otros gastos de personal.
El que diu explícitament la llei és que cap de les mesures que són per protegir i defensar els drets de les víctimes de delicte seran acompanyades d'un increment del pressupost,ni de personal ni retribucions, ni res de res, i llavors com es pot millorar l'atenció integral a les víctimes del delicte sense un pressupost associat davant uns organismes judicials saturats i serveis públics especialitzats que estan desbordats i precaritzats? Formules una llei, dius que s'ha d'aplicar i no disposes de mitjans ni recursos,...tot molt normal.

Llavors no podem parlar de llei, si no de declaració d'intencions perversa, o un gran insult a totes les persones perjudicades, i a les persones treballadores que cada dia intentem fer de la defensa d'aquests drets entenen la feina com una militància pels drets humans. Per mi constitueix un acte de violència institucional premeditat i pervers.
Com a exemple de la rigidesa del propi poder judicial en el vetllament d'aquests drets del nou Estatut de la Víctima, la resposta negativa i contundent que vaig obtenir fa només uns dies per haver sol·licitat la protecció visual mitjantçant la declaració per sistema de videoconferència (aspecte que preveu diferents articles del mateix estatut de la víctima) d'una dona víctima d'un intent d'assassinat per part de la seva parella per part de la secció 20ena de l'Audiència Provincial de Barcelona i la Fiscalia es va oposar frontalment amb 5 fulls d'articulat per justificar-se, per mi són font de Victimització Secundària amb els seus principis prehistòrics d'inmediació i contradicció...que segons ells ha d'haver la presència física de la víctima necessàriament a l'acte de judici oral...com a la Inquisició.

No deixaré de denunciar aquests fets per avançar, per construir un sistema judicial que realment es preocupi de la restauració i reparació del dany causat, un sistema judicial que no sigui el braç executor del patriarcat més violent, que posi per davant la dignitat, la integritat i els drets de les persones, i que pot evitar el patiment i dany de les víctimes i testimonis, el sistema judicial ha de deixar de ser un generador de dolor i traumes.

Continuarà...
Rubén Sanchez 

PD: Vull dedicar aquest post a T.M per la seva valentía i coratge, i també a Àngela Gonzalez que amb les companyes de Women's Link han posat contra les cordes al sistema judicial de l'Estat Espanyol. Una gran abraçada i la lluita continúa!
Més informació sobre la Llei 4/2015 Estatut de les víctimes de delicte: 

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/928421-victimes-amb-mes-drets-pero-amb-escassos-recursos.html (podria fer un post només contradint moltes de les dades i aspectes d'aquest article...)

Resum comparatiu amb les modificacions:
http://web.icam.es/bucket/CUADRO%20COMPARATIVO_%20LEY%204-2015_%20ESTATUTO%20VICTIMA%20I%20%281%29.pdf

La llei al BOE: 4/2015 https://www.boe.es/boe/dias/2015/04/28/pdfs/BOE-A-2015-4606.pdf

Resum de la Llei i dels drets: http://addvera.eu/wp-content/uploads/2016/01/ADDVP-CIRCULAR-ESTATUT-VICTIMA-DELICTE-CAT.pdf


diumenge, 24 d’abril de 2016

CONCEPTES (1a part)

És important clarificar determinats conceptes que s'utilitzen a vegades indistintament per l'opinió pública, també en els mitjans de comunicació i darrerament per part de determinats partits polítics de determinades ideologies conservadores o de "centre" amb una intenció de tornar a un temps històric de vulneració de drets i llibertats... altres crec que per pura ignorància o per desconeixement. 

En moltes ocasions s'utilitza agressivitat i violència de forma sinònima, i tot i tenir relació una amb l'altra no són el mateix. L'agressivitat humana connecta amb allò més biològic, més instintiu, més lligat a la lluita per la supervivència i la natura, és un motor que com a persones i animals tenim. Ara bé si aquesta agressivitat no és canalitzada i gestionada adequadament amb accions constructives, el més probable és que es transformi en violència, és a dir la violència és apresa, és socialitzada per l'educació dins la nostra societat com a mitjà per interactuar i relacionar-nos, condicionada pels agents socialitzadors principals: la família, l'escola, el grup d'iguals i els mitjans de comunicació i entreteniment...Vivim en una societat on la violència com el sexe és tabú, no se'n parla en profunditat però convivim i som exposats i exposades diàriament de forma massiva, i això genera un espai de contradicció i negació, per una banda hi ha la pressió de no manifestar-la directament entre persones, per l'altra està totalment acceptada com a manifestació de poder i resolució de conflictes a nivell microsocial com macrosocial. Cal dir que amb els anys hem passat a condemnar certes formes de violència, però estem lluny d'una societat que es construeixi amb el diàleg, la pau i la negociació. És cert que els poders polítics i financers utilitzen la violència constantment i no es veu com a tal, per exemple amb l'exercici i aplicació de certes lleis s'exerceix violència i molt poca gent conscienciada la condemna, per exemple els desnonaments són una forma de violència, de la mateixa manera negar el dret d'asil i desatendre persones refugiades també són formes de violències acceptades per la majoria de la població, deixar morir algú per no donar els medicaments que necessita o per manca d'alimentació també és violència. La vulneració de tots i cadasqun dels drets humans són violència.

La violència s'utilitza per expressar determinades emocions: ràbia, por, frustració, tristessa, impotència...i fins i tot l'eufòria. La violència és el mitjà més utilitzat per aconseguir que una persona faci algo que no vol fer, o deixi de fer algo que no vol deixar de fer. 

Tal com la defineix Johan Galtung explica com interactuen la violència directa, la violència estructural (explotació i dominació) i la violència cultural (l'art, les religions, i els mitjans de comunicació) que legitima les altres dues anteriors. Defineix la violència com un atac evitable a les necessitats humanes bàsiques i contra la vida:
-Contra les necessitats de supervivència: Els feminicidis, els assassinats, la fam, la pobresa, tortura,...
-Contra la necessitat de benestar emocional: L'assetjament, les coaccions, els insults, les vexacions...
-Contra la necessitat d'identitat: el sistema binari, els rols tradicionals de gènere,el normalisme...
-Contra la necessitat de representació: la violència psicològica, l'alienació, l'explotació, la cosificació,...
-Contra la necessitat de llibertat: les violències sexuals, els maltractaments, la possessió, les amenaces,... 
-Contra la dignitat...

Un cop fet aquest esquemàtic aclariment podem especificar 3 conceptes que comporten confusió:
-Violència Masclista, o violències masclistes, tal com defineix la llei catalana 5/2008: És aquella violència contra les dones i les nenes pel fet de ser-ho, en el marc d'un sistema de relacions de poder. És una forma de discriminació exercida per mitjans físics, psíquics, sexuals, econòmics, així com les amenaces, intimidacions i coaccions, que tenen per resultat un dany psíquic,físic o sexual (integritat) i /o la privació de la seva llibertat, tant si es produeix en l'àmbit públic com privat. Dins d'aquestes violències masclistes trobarem molt tipus en diferents àmbits: violència dins l'àmbit de la parella (maltractaments), a la comunitat (violència sexual, assetjament,...), a l'entorn laboral (assetjament, discriminació per sexe...). Penso que aquest concepte és el més ajustat per definir la violència contra les dones, perquè evidencia les causes estructurals d'aquest problema social, la violència estructural com a forma d'opressió contra les dones pel fet de ser-ho, de la mateixa manera com a d'altres formes d'opressió que també li afecten a elles i a d'altres col·lectius, variables com el capacitisme, l'etnia, l'orientació sexual i la classe social. Així també és violència masclista la mutilació genital, els matrimonis forçats, l'explotació sexual, ...La violència masclista és estructural, cultural, directa, transversal i universal.

-Violència de gènere: Segons el codi penal és un tipus de delicte, queda definida, com aquella realitzada per l'home sobre la dona a la qual ha estat unit o està encara unit per una relació d'afectivitat anàloga, hi hagi convivència o no. Per mi és un tipus de violència masclista dins l'àmbit de la parella. Actualment existeix una reivindicació dels moviments feministes per poder incloure altres formes de violència masclista dins aquest delicte, com per exemple aquells casos d'agressió sexual que acaben en assassinat de dones, o el que s'anomena també víctimes indirectes com les filles/s, sogres, mares, germanes, amigues...de la víctima directa. Totes aquelles dones que també l'agressor masclista ha atacat, agredit o assassinat, com a forma de càstig etern a la víctima directa.

-Violència domèstica, també segons el codi penal com a delicte la descriu com la violència que es produeix dins la família, qualsevol acte i/o omissió que té com a resultat un dany o sotmetiment físic, psíquic,sexual,...aquests actes estan realitzats per membres de la mateixa família o estructura familiar. 

Continuarà...

Rubén Sanchez Ruiz

dissabte, 9 d’abril de 2016

Origen 1

Any 1987...d'un dia laborable...Són les 6:40h del matí, no ha sonat cap despertador, però he obert un dels dos ulls, des del llit de la meva habitació veig un petit raig de llum artificial que entra per la porta de la meva habitació perquè la porta està semioberta, sento uns sorolls però són coneguts, no m'espanto, com un lleuger xiuxiueig, puc discriminar una conversa, i també identificar un cubell ple d'aigua, una escombra en funcionament, i el lleuger "va y ven" del líquid d'algun producte detergent...

El meu pare està conversant amb ma mare, i li comenta alguna cosa, com una contrassenya amb una veu molt fluixeta perquè el meu germà i jo no ens despertem abans d'hora per anar a escola: "ja està el vàter fregat" (en castellà) li diu, i ma mare contesta: "val, doncs ara anem a fer el menjador i després fas els entrepans pels nens". No és una conversa única i excepcional, és un diàleg quotidià, que he escoltat centenars de vegades a la infantesa des del llit i ja dempeus tots els caps de setmana "fent dissabte".

Ma mare i món pare s'aixecàven i matinàven una hora abans per fer la netega de tot el pis, cada dia, sí de forma equitativa i compartida, com la cosa més habitual i normal del món. Després tots dos marxaven a treballar. 

A les tardes món germà i jo acompanyàvem entre setmana a món pare al súper DIA del barri, ens ensenyava a controlar la data de caducitat dels productes, les ofertes i comprovar el canvi i el ticket. Els divendres tocava mercat del Carmel...amb els anys canvi d'hàbits els 4 anàvem junts a grans superfícies, rotllo Baricentro de Barberà amb el cotxe a fer la compra per tot el mes...sempre a principis de mes és clar...a finals era complicat...Amb ma mare anàvem a comprar roba, que a la botiga Loli del barri es podia pagar a terminis, ho apuntava tot a una llibreta a boli, cada client tenia la seva fitxa...ara les bambes les portava món pare de la sabateria al costat de correus del c/Arenys, món germà i jo amb les bambes noves, realitzàvem minicarreres al passadís de casa i convençuts que amb aquelles noves bambes corríem més i saltàvem més alt...quines coses...

Qui tornava a casa abans de treballar era el responsable de fer el sopar, les truites de patata de món pare arxireconegudes i el puré de patata amb ou fet al forn de ma mare era descomunal, món germà i jo, paràvem i desparavem la taula, els sopars eren l'àpat més divertit (hamburguesses, pizzes, entrepans de barra 1/4 de 4 embotits combinats,...) menys quan tocava una mica de verdureta i peix... s'havia de menjar de tot...

Mai he sentit un crit o un insult entre ma mare i món pare, i és clar que discutien com totes les parelles, però des del respecte. Hi havia un acord respecte el diàleg i la negociació, la criança i l'educació dels seus fills, segur que van cometre errors, però respecte la corresponsabilització de les tasques domèstiques i de cura teníen un consens impecable.

Quan em pregunten: com et vas iniciar en tot això? És de les anècdotes que un cop he tingut consciència social feminista m'agrada més d'explicar, també com aquest fet organitzatiu de ma mare i món pare podia ser vist llavors com a quelcom estrany i fins i tot motiu de rialles per altres "cunyats" de la família...

Serà que he mamat dels mugrons de la meva mare i les abraçades del meu pare la igualtat entre dones i homes?... segur que això ha influït també en la meva consciència feminista.

Continuarà...

Una forta abraçada i seguim.
@RobenFawkes

PD: Dedicat a la meva mare, Glòria, al meu pare, Toni, i al meu germà Raül. Gràcies per ser com sou.
Petons

diumenge, 13 de març de 2016

La cultura dels afectes

En les darreres intervencions públiques d'aquesta passada setmana quan he parlat sobre masculinitats alternatives i dissidents com a part fonamental per a esdevenir com a homes companys veritables i compromesos, com a supporters i aliats de les lluites feministes, destaco principalment com a factors indispensables a desenvolupar el coratge per la desobediència a la masculinitat hegemònica heteropatriarcal, la porositat davant les crítiques, la visibilitat de la pluralitat de masculinitats igualitàries i el desenvolupament de l'empatía radical cap a les dones i les persones que pateixen (concepte desenvolupat per Clara Valverde en el seu darrer llibre de la Necropolítica a l'Empatía Radical).

En el primer punt, en aquesta desobediència i trencament amb el rol de gènere imposat, d'aquella maleïda frase: "actúa com un home!", està implícit fer ús de la violència, la violació, la imposició, el domini, el xantatge i la destrucció...llegint i analitzant diferents textos que parlen de tot el contrari, del desenvolupament de la cultura del diàleg, la pau, lla negociació, la vulnerabilitat i la cultura dels afectes com a antídot per lluitar contra la violència...és precissament en aquest punt on vull centrar aquest post.

Bell Hooks parla de la cultura dels afectes com a contrari a la violència, com a dues cares de la mateixa moneda, la violència és la cura a l'inrevés, violència versus tenir cura, destrucció versus compasió i comprensió.  El fet d'estimar i tenir cura d'altres de forma saludable, té relació directa amb la cura d'un mateix, amb la responsabilitat de les teves emocions, actituds, i conductes, i fer-ho conscientment i íntimament connectat. El fet d'estimar-te bé, és anar a contracorrent, m'explico, no deixar-se arrosegar pel missatge que vol vincular la identitat als mandats de gènere en base a la fredor emocional, l'egoïsme, la contudència, l'aïllament social, ...que són les fonts d'inseguretats, complexes d'inferioritat, desconfiança,...que deriven en superbia i prepotència, configurant una percepció mirant per sobre de com a resposta defensiva...i lamentablement en aquesta manera de ser, hi ha tot un sistema cultural i ideològic anomenat masclisme que bombardeja amb milers de missatges per totes les vies possibles...fins i tot potser els teus referents masculins més propers ( pare, avi, germà gran,...) hagin actuat més o menys d'aquesta forma com a model...i això encara ho fa més complicat...però no imposible.

La vulnerabilitat està conectada amb la confiança en un/a mateix/a i en les altres persones, és a dir la vius amb comoditat aquesta sensació de vulnerabilitat, perquè això requereix la necessària interdependència de les altres persones, entre totes i tots generar benestar. El mandat de no expressar les emocions lliurement com a homes, i no responsabilitzar-nos de les mateixes, fa que es culpabilitzi a les dones de les mateixes, per no afrontar la vergonya incrustada i la misogínia de una gran majoria d'homes. El que fomenta el sistema patriarcal i capitalista és precissament embolcallar-te com a home de poder, estatus, imposició, odi,...per cobrir les inseguretats i necessitats afectives, subtitueix la necessitat de seguretat i d'afecte per imposició i exigència, per sensació de poder...i això és reforçat i premiat pel propi sistema ultracompetitiu i individualista. Per poder desenvolupar aquestes capacitats de cura en els homes és imprescindible generar dinàmiques i estructures de relacions amoroses respectuoses, lliures, i també famílies diferents dins unes comunitats resilients.

El repte com a homes d'esdevenir una font d'afecte i vincle segur, de suport i de confiança, de desenvolupar la capacitat de cura, de saber escoltar, aprendre a mirar profundament dins l'ànima d'un mateix i de les dones, crec que les ulleres liles són imprescindibles per aconseguir-ho.

Una gran abraçada
Rubén Sanchez
@RobenFawkes
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...