diumenge, 26 de juny de 2016

Aquest estiu...

Imatge Platja Okinawa (Japó)
Sí, arriba l'estiu, i el període de vacances, un espai per descansar, per llegir, per reflexionar sobre tot el curs anterior i el que queda d'any...però també com el nadal es converteix en un període de malson i preocupació per a moltes mares supervivents de la violència masclista, que veuen com la llei obliga que llurs filles i fills hagin de passar molt de temps, massa, d'anar amb un pare/progenitor masclista i maltractador una bona temporada... de 15 dies a 1 mes el màxim...és molt de temps.

Aquest període és una època de por, d'incertesa, de malestar...si com a mare ja veus les conseqüències quan torna el fill o la filla del cap de setmana amb el maltractador, millor dit del règim de visites amb ell, perquè moltes vegades cumpleixen amb la llei però les criatures es queden a casa de l'àvia o a casa de la nova parella d'aquest,...després de 15 dies o 1 mes en un altre entorn molt més hostil, la tornada és dura.

Recomanacions:

1.Ocupa el màxim el temps lliure amb activitats saludables i exclussives per tú. La programació l'has de fer amb temps, amb bona previsió si ja coneixes les dates que les criatures marxaran. No confiïs en la improvització, no acostuma a tenir bons resultats, fes una llista d'aquelles activitats que fa temps que t'agradaria fer, aquest temps que la llei t'obliga a no poder gaudir-lo amb les criatures has d'invertir-lo en tú necessàriament, la teva salut i benestar. Perquè el cervell preocupat cal distreure'l perquè descansi, el pensament recurrent et pot fer més mal que bé, i sumir-te en el dolor i l'angoixa encara et debilitarà més, has d'agafar forces i energia per la tornada que serà llarga, per gaudir amb energia amb les criatures quan tornin.

2.Envolta't de persones de confiança. Pots aprofitar per quedar amb aquelles amistats que fa temps que no veus, aquelles persones que t'han demostrat que t'estimen durant tot aquest procés de recuperació, i dedicar energia per cuidar-les per visitar-les en el seus llocs d'estiueig, així canvies de context i surts de casa. Aquestes amistats es sentiran molt bé de donar un cop de mà, i estaran encantades que vagis uns dies amb elles i ells. Tú, carrega piles, carrega't de bona energia que la necessites per tot l'any, ets una supervivent i també tens dret a gaudir i descansar.

3.Com a màxim fes 1 a 3 intents de comunicació a la setmana amb els teus fills i filles, saps que l'altre progenitor no t'ho posarà gens fàcil, i et generarà molta ràbia, impotència i frustració no poder parlar amb ells o elles, no poder comunicar-te amb els teus fills i filles. En el cas que sí ho aconsegueixes et recomano que no allarguis la conversa telefònica, perquè molt probablement ell haurà posat el "mans lliures" i estarà escoltant tota la conversa, i el més preocupant pels teus fills,/filles és que estarà observant i pressionant perquè ell o ella faci les respostes que el maltractador vol escoltar (progenitor no-custodio agressor masclista)...això genera pressió i patiment a ells/elles, i tú també patiràs indirectament perquè els/les escoltaràs "estranys", incòmodes...i tendiràs a l'autoculpa. Està clar que depèn molt de l'edat dels teus fills i filles, a menys edat més vulnerabilitat a la manipulació i el xantatge emocional, on els agressors són grans mestres, una de les frases que més utilitzen: "tant que t'estima la teva mare i no t'ha trucat cap dia de vacances que has estat amb mi" per això i si és necessari es pot ensenyar el registre del telèfon o fer "pantallazo" per tal de demostrar que sí els/les has trucat, que com a mare has fet varis intents. També cal reflexionar si la trucada respón a una ansietat teva com a mare preocupada per com estarán les criatures, (acostumo a dir que de les males notícies t'assebentes de seguida...) o si respon a les ganes de comunicar-te amb ells i elles, i treballar tot l'any perquè les criatures verbalitzin al pare maltractador que volen parlar amb tú si així ho volen i tenen la necessitat, i no per obligació o per quedar bé amb tú, que demanin parlar amb tú o trucar-te sempre que vulguin.

4.Prepara't per la tornada, sobretot molta paciència, les criatures necessiten temps per adaptar-se a la nova realitat, la vida i convivència amb la seva mare. És molt probable que tornin irritables, freds, agressius fins i tot, això durarà uns dies. No recomano interrrogatoris de tercer grau a la tornada, allò que ells i elles lliurement vulguin compartir ho faran, no pateixis. Fora bó també passar uns dies a casa fent activitats boniques, facilitarà l'adaptació, abans de marxar fora de vacances amb tú.

5.Insisteixo molt en la preparació prèvia a la marxa de les criatures durant les vacances amb el pare maltractador, que coneguin molt i molt bé i de memòria quin dia tornen amb tú. Poden emportar-se algun mocador amb colònia que tú utilitzes habitualment o alguna peça de roba (pijama del nen o la nena) impregnada amb una colònia que a ells/elles els hi agradi molt o els hi recordi a tú o a casa, les ajudarà en moments o hores d'anyorança. Si s'emporten algun objecte de valor sentimental és molt probable que el maltractador pugui fer xantatge amb aquest, o el perdi, el trenqui o li amagui...sona molt fort però les supervivents que estiguin llegint aquest post saben que és així. També té un efecte molt potent acordar amb la criatura, que a una hora concreta del dia o del vespre estaràs pensant en el teu fill o la teva filla, que en aquell moment màgic estareu juntes, a uns quants km de distància estareu connectats/des...

Aquest estiu...desitjo que sigui un estiu d'empoderament i mínim patiment possible. Tú no tens cap culpa d'aquesta situació, és molt menys violent aquesta situació temporal de règim de visites, que dura uns pocs dies o unes setmanes que la convivència permanent i diària amb un maltractador masclista dins de casa, i ser testimonis directes en el día a dia de la violència masclista contra tú dins de casa abans de la ruptura de la relació. Per tant has pres una bona decissió, la fi de la convivència perquè tens dret a viure tú i les teves criatures sense cap forma de violència, i volem desenvolupar la capacitat de resiliència de les criatures en tots els contextos, i tú com a mare resilient ets agent promotora.

Una gran abraçada a totes les mares guerreres i supervivents!

Rubén Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

PD: Si l'has trobat interessant, segur que aquests 2 posts relacionats amb aquest també seran pràctics:
El pare intocable 1: http://elditalanafra.blogspot.com.es/2015/05/el-pare-intocable-part-i.html
El pare intocable 2:  http://elditalanafra.blogspot.com.es/2015/08/el-pare-intocable-part-2.html

dijous, 9 de juny de 2016

Actitud

"És una qüestió d'actitud...més que no pas aptitud"... Tot sovint hem escoltat aquesta frase en algun espai de discussió, de formació o fòrum de professionals quan es parla de com afecten els prejudicis i els tòpics en la intervenció que realitzen els i les professionals de serveis i institucions.

Recordo aquell fantàstic curtmetratge del col·lectiu "Las tejedoras" anomenat "La última gota" on posa en evidència l'atenció vexatòria i masses ocasions surrealista que reben les dones que han denunciat violència de gènere a una comissaria, després la mini-atenció lletrada efectuada pel "super torn ofici especialitzat" i coronem al cap de 48 hores amb la primera compareixença al jutjat mal anomenat "especialitzat"...o de violència vers la dona...lamentable.

Per canviar molts aspectes del patriarcat cal identificar i reconèixer que el fa més fort, quins factors el retroalimenten, i un d'ells és la violència institucional masclista que afecta tots els àmbits de la intervenció professional  i  tots els nivells d'organització contra la violència masclista, aquest tema és crucial per entendre aquest gran monstre amb diferents caps: judicial, policial, sanitari, educatiu,social...Qué està passant de portes cap dins en un consultori, en un judici, en una entrevista o dins una sala? opacitat i impunitat, la negació corporativista és el primer mecanisme davant una reclamació o queixa, és el primer que s'activa: "això aquí no passa", doncs sí que passa i no és una excepció, lamentablement és una norma, la vulneració de drets de les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista en totes les seves formes i tipus. 

Cada cas, cada situació, cada persona requereix d'una o cent intervencions personalitzades i no un disparador automàtic de "receptes" perquè "tenim molta feina"..., d'aquestes creences és imposible que es desprenguin actuacions de qualitat en cap dels àmbits, s'intervé de forma parcialitzada, esbiaixada, prejutjant i m'atreveixo a dir "infantilitzant"  i "menystenint" a les dones que viuen violència masclista i que desafien l'ordre social denunciant que el masclisme mata, i el sistema actúa protegint-se a ell mateix, maltractant-les de nou. Em fa ràbia no trobar les paraules adequades per expressar determinades emocions que sento quan connecto amb la ira, la ràbia, la indignació davant d'aquestes "maneres de fer", "estils professionals"...tot i que per altra banda aquestes mateixes emocions són les que ens fan sentir que estem vius/vives i no anestesiats/des davant les injustícies.

És imprescindible activar la responsabilitat i ètica professional, transformar la por en coratge i denunciar totes aquelles irregularitats quotidianes, abusos, males praxis professionals...no podem mirar cap a una altra i fer com si res. Ja prou. Ni una més, ni una menys. Cal reactivar o crear una xarxa de professionals disposades a plantar cara a aquesta violència institucional estructural perquè volem canviar-ho tot, i disposar de totes les eines necessàries per fer-ho, i no podem oblidar que la lluita social és la principal eina de transformació i ruptura, no podem confiar només en la vía jurídica o de reclamació. I acabo amb la pregunta que respon a la frase del principi del post: és possible transmetre i contagiar aquesta actitud de lluita? és possible injectar esperit de disidència i desobediència per no ser cómplice de la violència institucional a partir de formació especialitzada per a professionals?

Una forta abraçada
Rubén Sanchez 

PD: Celebro l'arxiu judicial de la causa de la "Procesión del Coño Insumiso", una forta abraçada a les companyes feministes!!! https://www.diagonalperiodico.net/libertades/30634-archivada-la-causa-del-cono-insumiso.html

1000 dones en 9 anys...per arribar fins aquí? Trist.
 http://www.bez.es/632961375/Juezas-de-Espana-piden-formacion-obligatoria-en-violencia-de-genero.html

dilluns, 16 de maig de 2016

Estatut de la Víctima SENSE RECURSOS

El passat 27 d'abril de 2015 va ser aprovat l'Estatut de la Víctima del Delicte, Llei 4/2015 tot un "gest" per part de l'Estat Espanyol de posar la mirada cap a les víctimes del delicte després d'uns quants segles mirant només a les víctimes com a "objectes de prova", sí, objectes, "coses sense drets", utitzades per aconseguir dades per fonamentar un càstig a la conducta concreta d'un infractor...o per deixar-lo en llibertat...

La cara més oblidada i matxacada pel sistema judicial sempre han estat les persones perjudicades per un delicte, les persones supervivents. El concepte "gest" per part de l'Estat el dic amb tota la intenció, ja que prèviament la Directiva 2012/29/UE del Parlamento Europeo y del Consejo de 25 de octubre de 2012 definia les línies d'actuació en aquest àmbit, i el poder legislatiu ha fet una traducció de la mateixa al castellà per convertir-la en llei espanyola, així de clar i així de cutre, però amb una incorporació que al meu parer és un insult i una perversió:
Disposición adicional segunda.
Medios.
Las medidas incluidas en esta Ley no podrán suponer incremento de dotaciones de
personal, ni de retribuciones ni de otros gastos de personal.
El que diu explícitament la llei és que cap de les mesures que són per protegir i defensar els drets de les víctimes de delicte seran acompanyades d'un increment del pressupost,ni de personal ni retribucions, ni res de res, i llavors com es pot millorar l'atenció integral a les víctimes del delicte sense un pressupost associat davant uns organismes judicials saturats i serveis públics especialitzats que estan desbordats i precaritzats? Formules una llei, dius que s'ha d'aplicar i no disposes de mitjans ni recursos,...tot molt normal.

Llavors no podem parlar de llei, si no de declaració d'intencions perversa, o un gran insult a totes les persones perjudicades, i a les persones treballadores que cada dia intentem fer de la defensa d'aquests drets entenen la feina com una militància pels drets humans. Per mi constitueix un acte de violència institucional premeditat i pervers.
Com a exemple de la rigidesa del propi poder judicial en el vetllament d'aquests drets del nou Estatut de la Víctima, la resposta negativa i contundent que vaig obtenir fa només uns dies per haver sol·licitat la protecció visual mitjantçant la declaració per sistema de videoconferència (aspecte que preveu diferents articles del mateix estatut de la víctima) d'una dona víctima d'un intent d'assassinat per part de la seva parella per part de la secció 20ena de l'Audiència Provincial de Barcelona i la Fiscalia es va oposar frontalment amb 5 fulls d'articulat per justificar-se, per mi són font de Victimització Secundària amb els seus principis prehistòrics d'inmediació i contradicció...que segons ells ha d'haver la presència física de la víctima necessàriament a l'acte de judici oral...com a la Inquisició.

No deixaré de denunciar aquests fets per avançar, per construir un sistema judicial que realment es preocupi de la restauració i reparació del dany causat, un sistema judicial que no sigui el braç executor del patriarcat més violent, que posi per davant la dignitat, la integritat i els drets de les persones, i que pot evitar el patiment i dany de les víctimes i testimonis, el sistema judicial ha de deixar de ser un generador de dolor i traumes.

Continuarà...
Rubén Sanchez 

PD: Vull dedicar aquest post a T.M per la seva valentía i coratge, i també a Àngela Gonzalez que amb les companyes de Women's Link han posat contra les cordes al sistema judicial de l'Estat Espanyol. Una gran abraçada i la lluita continúa!
Més informació sobre la Llei 4/2015 Estatut de les víctimes de delicte: 

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/928421-victimes-amb-mes-drets-pero-amb-escassos-recursos.html (podria fer un post només contradint moltes de les dades i aspectes d'aquest article...)

Resum comparatiu amb les modificacions:
http://web.icam.es/bucket/CUADRO%20COMPARATIVO_%20LEY%204-2015_%20ESTATUTO%20VICTIMA%20I%20%281%29.pdf

La llei al BOE: 4/2015 https://www.boe.es/boe/dias/2015/04/28/pdfs/BOE-A-2015-4606.pdf

Resum de la Llei i dels drets: http://addvera.eu/wp-content/uploads/2016/01/ADDVP-CIRCULAR-ESTATUT-VICTIMA-DELICTE-CAT.pdf


diumenge, 24 d’abril de 2016

CONCEPTES (1a part)

És important clarificar determinats conceptes que s'utilitzen a vegades indistintament per l'opinió pública, també en els mitjans de comunicació i darrerament per part de determinats partits polítics de determinades ideologies conservadores o de "centre" amb una intenció de tornar a un temps històric de vulneració de drets i llibertats... altres crec que per pura ignorància o per desconeixement. 

En moltes ocasions s'utilitza agressivitat i violència de forma sinònima, i tot i tenir relació una amb l'altra no són el mateix. L'agressivitat humana connecta amb allò més biològic, més instintiu, més lligat a la lluita per la supervivència i la natura, és un motor que com a persones i animals tenim. Ara bé si aquesta agressivitat no és canalitzada i gestionada adequadament amb accions constructives, el més probable és que es transformi en violència, és a dir la violència és apresa, és socialitzada per l'educació dins la nostra societat com a mitjà per interactuar i relacionar-nos, condicionada pels agents socialitzadors principals: la família, l'escola, el grup d'iguals i els mitjans de comunicació i entreteniment...Vivim en una societat on la violència com el sexe és tabú, no se'n parla en profunditat però convivim i som exposats i exposades diàriament de forma massiva, i això genera un espai de contradicció i negació, per una banda hi ha la pressió de no manifestar-la directament entre persones, per l'altra està totalment acceptada com a manifestació de poder i resolució de conflictes a nivell microsocial com macrosocial. Cal dir que amb els anys hem passat a condemnar certes formes de violència, però estem lluny d'una societat que es construeixi amb el diàleg, la pau i la negociació. És cert que els poders polítics i financers utilitzen la violència constantment i no es veu com a tal, per exemple amb l'exercici i aplicació de certes lleis s'exerceix violència i molt poca gent conscienciada la condemna, per exemple els desnonaments són una forma de violència, de la mateixa manera negar el dret d'asil i desatendre persones refugiades també són formes de violències acceptades per la majoria de la població, deixar morir algú per no donar els medicaments que necessita o per manca d'alimentació també és violència. La vulneració de tots i cadasqun dels drets humans són violència.

La violència s'utilitza per expressar determinades emocions: ràbia, por, frustració, tristessa, impotència...i fins i tot l'eufòria. La violència és el mitjà més utilitzat per aconseguir que una persona faci algo que no vol fer, o deixi de fer algo que no vol deixar de fer. 

Tal com la defineix Johan Galtung explica com interactuen la violència directa, la violència estructural (explotació i dominació) i la violència cultural (l'art, les religions, i els mitjans de comunicació) que legitima les altres dues anteriors. Defineix la violència com un atac evitable a les necessitats humanes bàsiques i contra la vida:
-Contra les necessitats de supervivència: Els feminicidis, els assassinats, la fam, la pobresa, tortura,...
-Contra la necessitat de benestar emocional: L'assetjament, les coaccions, els insults, les vexacions...
-Contra la necessitat d'identitat: el sistema binari, els rols tradicionals de gènere,el normalisme...
-Contra la necessitat de representació: la violència psicològica, l'alienació, l'explotació, la cosificació,...
-Contra la necessitat de llibertat: les violències sexuals, els maltractaments, la possessió, les amenaces,... 
-Contra la dignitat...

Un cop fet aquest esquemàtic aclariment podem especificar 3 conceptes que comporten confusió:
-Violència Masclista, o violències masclistes, tal com defineix la llei catalana 5/2008: És aquella violència contra les dones i les nenes pel fet de ser-ho, en el marc d'un sistema de relacions de poder. És una forma de discriminació exercida per mitjans físics, psíquics, sexuals, econòmics, així com les amenaces, intimidacions i coaccions, que tenen per resultat un dany psíquic,físic o sexual (integritat) i /o la privació de la seva llibertat, tant si es produeix en l'àmbit públic com privat. Dins d'aquestes violències masclistes trobarem molt tipus en diferents àmbits: violència dins l'àmbit de la parella (maltractaments), a la comunitat (violència sexual, assetjament,...), a l'entorn laboral (assetjament, discriminació per sexe...). Penso que aquest concepte és el més ajustat per definir la violència contra les dones, perquè evidencia les causes estructurals d'aquest problema social, la violència estructural com a forma d'opressió contra les dones pel fet de ser-ho, de la mateixa manera com a d'altres formes d'opressió que també li afecten a elles i a d'altres col·lectius, variables com el capacitisme, l'etnia, l'orientació sexual i la classe social. Així també és violència masclista la mutilació genital, els matrimonis forçats, l'explotació sexual, ...La violència masclista és estructural, cultural, directa, transversal i universal.

-Violència de gènere: Segons el codi penal és un tipus de delicte, queda definida, com aquella realitzada per l'home sobre la dona a la qual ha estat unit o està encara unit per una relació d'afectivitat anàloga, hi hagi convivència o no. Per mi és un tipus de violència masclista dins l'àmbit de la parella. Actualment existeix una reivindicació dels moviments feministes per poder incloure altres formes de violència masclista dins aquest delicte, com per exemple aquells casos d'agressió sexual que acaben en assassinat de dones, o el que s'anomena també víctimes indirectes com les filles/s, sogres, mares, germanes, amigues...de la víctima directa. Totes aquelles dones que també l'agressor masclista ha atacat, agredit o assassinat, com a forma de càstig etern a la víctima directa.

-Violència domèstica, també segons el codi penal com a delicte la descriu com la violència que es produeix dins la família, qualsevol acte i/o omissió que té com a resultat un dany o sotmetiment físic, psíquic,sexual,...aquests actes estan realitzats per membres de la mateixa família o estructura familiar. 

Continuarà...

Rubén Sanchez Ruiz

dissabte, 9 d’abril de 2016

Origen 1

Any 1987...d'un dia laborable...Són les 6:40h del matí, no ha sonat cap despertador, però he obert un dels dos ulls, des del llit de la meva habitació veig un petit raig de llum artificial que entra per la porta de la meva habitació perquè la porta està semioberta, sento uns sorolls però són coneguts, no m'espanto, com un lleuger xiuxiueig, puc discriminar una conversa, i també identificar un cubell ple d'aigua, una escombra en funcionament, i el lleuger "va y ven" del líquid d'algun producte detergent...

El meu pare està conversant amb ma mare, i li comenta alguna cosa, com una contrassenya amb una veu molt fluixeta perquè el meu germà i jo no ens despertem abans d'hora per anar a escola: "ja està el vàter fregat" (en castellà) li diu, i ma mare contesta: "val, doncs ara anem a fer el menjador i després fas els entrepans pels nens". No és una conversa única i excepcional, és un diàleg quotidià, que he escoltat centenars de vegades a la infantesa des del llit i ja dempeus tots els caps de setmana "fent dissabte".

Ma mare i món pare s'aixecàven i matinàven una hora abans per fer la netega de tot el pis, cada dia, sí de forma equitativa i compartida, com la cosa més habitual i normal del món. Després tots dos marxaven a treballar. 

A les tardes món germà i jo acompanyàvem entre setmana a món pare al súper DIA del barri, ens ensenyava a controlar la data de caducitat dels productes, les ofertes i comprovar el canvi i el ticket. Els divendres tocava mercat del Carmel...amb els anys canvi d'hàbits els 4 anàvem junts a grans superfícies, rotllo Baricentro de Barberà amb el cotxe a fer la compra per tot el mes...sempre a principis de mes és clar...a finals era complicat...Amb ma mare anàvem a comprar roba, que a la botiga Loli del barri es podia pagar a terminis, ho apuntava tot a una llibreta a boli, cada client tenia la seva fitxa...ara les bambes les portava món pare de la sabateria al costat de correus del c/Arenys, món germà i jo amb les bambes noves, realitzàvem minicarreres al passadís de casa i convençuts que amb aquelles noves bambes corríem més i saltàvem més alt...quines coses...

Qui tornava a casa abans de treballar era el responsable de fer el sopar, les truites de patata de món pare arxireconegudes i el puré de patata amb ou fet al forn de ma mare era descomunal, món germà i jo, paràvem i desparavem la taula, els sopars eren l'àpat més divertit (hamburguesses, pizzes, entrepans de barra 1/4 de 4 embotits combinats,...) menys quan tocava una mica de verdureta i peix... s'havia de menjar de tot...

Mai he sentit un crit o un insult entre ma mare i món pare, i és clar que discutien com totes les parelles, però des del respecte. Hi havia un acord respecte el diàleg i la negociació, la criança i l'educació dels seus fills, segur que van cometre errors, però respecte la corresponsabilització de les tasques domèstiques i de cura teníen un consens impecable.

Quan em pregunten: com et vas iniciar en tot això? És de les anècdotes que un cop he tingut consciència social feminista m'agrada més d'explicar, també com aquest fet organitzatiu de ma mare i món pare podia ser vist llavors com a quelcom estrany i fins i tot motiu de rialles per altres "cunyats" de la família...

Serà que he mamat dels mugrons de la meva mare i les abraçades del meu pare la igualtat entre dones i homes?... segur que això ha influït també en la meva consciència feminista.

Continuarà...

Una forta abraçada i seguim.
@RobenFawkes

PD: Dedicat a la meva mare, Glòria, al meu pare, Toni, i al meu germà Raül. Gràcies per ser com sou.
Petons

diumenge, 13 de març de 2016

La cultura dels afectes

En les darreres intervencions públiques d'aquesta passada setmana quan he parlat sobre masculinitats alternatives i dissidents com a part fonamental per a esdevenir com a homes companys veritables i compromesos, com a supporters i aliats de les lluites feministes, destaco principalment com a factors indispensables a desenvolupar el coratge per la desobediència a la masculinitat hegemònica heteropatriarcal, la porositat davant les crítiques, la visibilitat de la pluralitat de masculinitats igualitàries i el desenvolupament de l'empatía radical cap a les dones i les persones que pateixen (concepte desenvolupat per Clara Valverde en el seu darrer llibre de la Necropolítica a l'Empatía Radical).

En el primer punt, en aquesta desobediència i trencament amb el rol de gènere imposat, d'aquella maleïda frase: "actúa com un home!", està implícit fer ús de la violència, la violació, la imposició, el domini, el xantatge i la destrucció...llegint i analitzant diferents textos que parlen de tot el contrari, del desenvolupament de la cultura del diàleg, la pau, lla negociació, la vulnerabilitat i la cultura dels afectes com a antídot per lluitar contra la violència...és precissament en aquest punt on vull centrar aquest post.

Bell Hooks parla de la cultura dels afectes com a contrari a la violència, com a dues cares de la mateixa moneda, la violència és la cura a l'inrevés, violència versus tenir cura, destrucció versus compasió i comprensió.  El fet d'estimar i tenir cura d'altres de forma saludable, té relació directa amb la cura d'un mateix, amb la responsabilitat de les teves emocions, actituds, i conductes, i fer-ho conscientment i íntimament connectat. El fet d'estimar-te bé, és anar a contracorrent, m'explico, no deixar-se arrosegar pel missatge que vol vincular la identitat als mandats de gènere en base a la fredor emocional, l'egoïsme, la contudència, l'aïllament social, ...que són les fonts d'inseguretats, complexes d'inferioritat, desconfiança,...que deriven en superbia i prepotència, configurant una percepció mirant per sobre de com a resposta defensiva...i lamentablement en aquesta manera de ser, hi ha tot un sistema cultural i ideològic anomenat masclisme que bombardeja amb milers de missatges per totes les vies possibles...fins i tot potser els teus referents masculins més propers ( pare, avi, germà gran,...) hagin actuat més o menys d'aquesta forma com a model...i això encara ho fa més complicat...però no imposible.

La vulnerabilitat està conectada amb la confiança en un/a mateix/a i en les altres persones, és a dir la vius amb comoditat aquesta sensació de vulnerabilitat, perquè això requereix la necessària interdependència de les altres persones, entre totes i tots generar benestar. El mandat de no expressar les emocions lliurement com a homes, i no responsabilitzar-nos de les mateixes, fa que es culpabilitzi a les dones de les mateixes, per no afrontar la vergonya incrustada i la misogínia de una gran majoria d'homes. El que fomenta el sistema patriarcal i capitalista és precissament embolcallar-te com a home de poder, estatus, imposició, odi,...per cobrir les inseguretats i necessitats afectives, subtitueix la necessitat de seguretat i d'afecte per imposició i exigència, per sensació de poder...i això és reforçat i premiat pel propi sistema ultracompetitiu i individualista. Per poder desenvolupar aquestes capacitats de cura en els homes és imprescindible generar dinàmiques i estructures de relacions amoroses respectuoses, lliures, i també famílies diferents dins unes comunitats resilients.

El repte com a homes d'esdevenir una font d'afecte i vincle segur, de suport i de confiança, de desenvolupar la capacitat de cura, de saber escoltar, aprendre a mirar profundament dins l'ànima d'un mateix i de les dones, crec que les ulleres liles són imprescindibles per aconseguir-ho.

Una gran abraçada
Rubén Sanchez
@RobenFawkes

dimarts, 1 de març de 2016

La minimització de la violència masclista

Avui escric des de la tristesa i la preocupació, i també amb un punt de ràbia, perquè amagar-ho?

Ens preguntem en moltes ocasions com pot ser que els feminicidis no siguin motiu de grans mobilitzacions? que només escoltar la notícia no ens remogui les vísceres de totes i tots i esclatem en indignació ocupant places i carrers i també des de casa amb les cassoles, des dels balcons cada día i cada nit... tant de bó els feminicidis ens aixequessin del sofà i davant de l'ordinador per saltar amb el megàfon cridant: "masclisme mata!"...

Cada cop tenim més clara la metàfora de l'iceberg per entendre la violència masclista, on la punta més visible i explícita són els feminicidis, i anem baixant cap a les agressions físiques, els insults, les amenaces, l'assetjament, les violacions...i baixant encara més a les profunditats més fosques i més fredes més gel trobem: la violència simbòlica, l'abús emocional, la cosificació, les bromes masclistes, el llenguatge sexista, el control,... Com a metàfora és clara i contundent que evidencïa la gran quantitat de violència masclista invisible als ulls i mirada de la població en general, la base on es sustenta tota la resta de tipus i formes de violència masclista, configura l'anomenat "sub-món" que molts i moltes professionals coneixem pel nostre treball diari i tan amagat darrera les parets de pladur i persianes baixades...dins masses vivendes,  i a moltes famílies...encara avui els draps bruts es renten a casa...diguin les lleis el que vulguin...

Precissament d'aquest punt us vull parlar avui, de la minimització i justificació de moltes conductes abusives, fins i tot agressions físiques que pateixen les dones dins la relació de parella, dins el matrimoni i dins l'entorn familiar...No deixa d'impactar-me la polarització que provoca sobretot en filles i fills, i d'altres parents quan una dona s'atreveix a trencar el seu rol "esposa #ejemplaraguantatodo" i denuncia una agressió, o s'atreveix a verbalitzar que vol divorciar-se del seu marit maltractador en menor o major grau amb el qual porta casada XXX anys, perquè lamentablement molts familiars i amistats ho veuen així, normal: "el seu maltractador", és a dir, que és "cosa seva"...Però si la dona és manté ferma i té la intenció d'arribar fins al final, és a dir fins al judici, els membres de la família propera es posicionen a banda i banda, i normalment al bàndol de l'agressor (pare, avi, marit,...) acumula més adeptes... és curiós oi? A l'inici de l'esclat, quan explota la situació, quan es trenca el silenci tot està molt clar...però quan passen els dies, les setmanes, els mesos...només queden cendres...El bàndol més obedient "a la paraula del pare" guanya força, el bàndol "del cap de família" i el seu poder acostuma a arrosegar més suports, així de dur...no deixa de ser paradoxal quan és la dona la que ha estat agredida  sempre injustament i sense cap motiu vàlid, però és ella la que ha destapat la capsa dels trons..., ha posat sobre la taula la capsa dels secrets de família, ha cridat als quatre vents que la família no és un nucli armònic, ans al contrari, que més aviat és un niu de tensió, de violència, i d'abús quotidià...i quan ha dit això, que la societat és masclista, perquè la seva veu és un testimoni viu i prova que això passa, que és una dura realitat, és la que queda més sola, aïllada i incompresa.

Aquests familiars "normalitzats" (sense cap tipus de patologia diagnosticada) que com ells mateixos verbalitzen "som neutrals, donem suport a totes dues parts", no es mullen, és sorprenent com són capaços de veure i identificar, fins i tot intervenir com a bons ciutadans cívics davant una agressió masclista al carrer patida per una dona desconeguda...però aiiii sí aquesta dona agredida és la seva mare, la sogra, la germana, l'àvia...davant la mateixa agressió diuen i minimitzen que "no és tan greu", "segur que ho poden arreglar per altres vies sense arribar a judici", "que l'ordre d'allunyament és un error"...aiiii si és l'avi, el pare, el germà, el millor amic i no un desgraciat qualsevol qui ha fet l'agressió...aiii que aquí es disparen tots els mecanismes de defensa abans que reconèixer que el teu propi pare, germà, amic, avi, oncle és un agressor masclista...

L'habitualitat no és normalitat, i la normalitat quotidiana està impregnada de profunda violència. Cal coratge i ètica a dojo, cal reflexionar i posicionar-se de forma radical contra les violències masclistes, cal empatizar amb les dones supervivents, i això a vegades té un cost personal molt elevat,...però segur que no és tan elevat com la dignitat i la llibertat d'una sola dona.

@RobenFawkes



dissabte, 13 de febrer de 2016

Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMATA a "Salvados"


Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMata a “Salvados”

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez



Marina Marroqui supervivent entrevistada per J.Évole
Ha passat una setmana des de l’emissió del “Salvados” sobre la violència masclista i hem tingut temps de pair i donar voltes tant al contingut com a la forma del programa i aquí teniu algunes de les reflexions que hem anat teixint:

En primer lloc, ens sumem al parer i l’anàlisi que la nostra companya Barbijaputa va fer fa uns dies a eldiario.es i, com ella, com a feministes, agraïm que aquest tema s'hagi abordat en un programa de prime time com el de Jordi Évole. Agraïm, sí, però sense escarafalls, perquè en realitat ja era hora… A grans trets, va ser un bon pas que des del moviment feminista li portàvem reclamant a Jordi Évole des fa temps, però es va quedar curt. Anem més enllà.

El programa comença amb una compareixença als jutjats. És la segona declaració sobre els fets que fa la dona dos dies després de passar per comissaria a interposar la denúncia. Des del passat 27 d'octubre de 2015 les declaracions es fan en aquesta sala.  Abans es realitzaven en una taula petita envoltada d'altres taules de treball i altres dones que també declaraven i al costat d'un passadís amb gent amunt i avall, amb els interlocutors dempeus interrogant... En la imatge es veu com ni fiscal ni lletrades miren a la dona mentre declara. Estan pendents dels seus papers...

Si parlem de les entrevistes, per què diem que el programa es va quedar curt? Évole va entrevistar a 4 persones: Francisca Verdejo, jutgessa de violència sobre la dona del jutjat nº2 de Barcelona, Jorge Freudenthal, un psicòleg del servei d'atenció a homes al País Basc, un empresari maltractador condemnat en ferm i, Marina Marroquí, supervivent de violència masclista que imparteix tallers de prevenció de la violència a la parella a joves dins l'associació AIVIG. Sens dubte, van mancar veus d'especialistes que treballen dia a dia en temes relacionats amb violència masclista ja sigui des de l'atenció directa a dones que pateixen violència com des d’àmbits acadèmics o la sensibilització des del tercer sector, per exemple. Tampoc no es va donar veu a activistes del moviment feminista ni es va fer esment a la mobilització del 7N a Madrid.


Els motius pels quals això va ser així poden ser ben diversos i, probablement, alguns tinguin a veure amb temes de format i temps, però aquesta excusa no ens satisfà tenint en compte que altres programes de “Salvados” han abordat altres qüestions d’aquest nivell de complexitat amb molta més cura i detall. Així que deixant de banda autojustificacions d’aquest tipus, ens fa l’efecte que aquesta absència de veus o silencis mediàtics, al cap i a la fi, tenen molt més a veure amb la por: por a contradir les opinions manifestades, por a que la crítica fos tant dura que la gent que estigués veient el programa l’endemà sortís al carrer moguda per la vergonya de veure com funciona tot plegat, por a que un missatge massa explícit sobre el sistema patriarcal i el silenci còmplice d’institucions i societat no fos acceptat...


Tornant a l’entrevista amb la magistrada Francisca Verdejo, trobem molt oportú el fet de remarcar el caràcter de delicte públic de la violència masclista i la responsabilitat de tota la societat. D’altra banda, va ser encertat també incidir en la diversitat en quant al perfil de víctimes i agressors, així com la comparació entre el tractament públic i institucional que es dóna a les víctimes del terrorisme i no pas a les dones assassinades, la idea errònia sobre les denúncies falses (0'0015-1'7%) o l’escassetat i descoordinació de recursos. Ara també cal dir que a les persones se les coneix més pels seus fets que pels seus discursos, així doncs existeix una forta contradicció entre el discurs i la praxis professional del dia a dia de la jutgessa en els jutjats de violència sobre la dona en l'atenció a les dones supervivents de la violència masclista.


En aquest sentit trobem a faltar un llenguatge més polititzat al llarg de tot el programa. Es va parlar en tot moment de violència de gènere quan a La Sexta Noticias ja fa temps que es parla de violència masclista. Tampoc no es va aprofitar l’oportunitat d’incloure el terme feminicidi i col·laborar en la seva popularització a través dels mitjans generalistes per tal d’incorporar una veritable integralitat en les xifres d’assassinades, tot aprofitant per explicar que el feminicidi, com a conseqüència extrema del sistema patriarcal i de la violència contra les dones, és un fenomen global (amb especificitats locals, és clar) i que, segons s’estima a alguns informes com Femicide: a global problem (2012), cada any són assassinades 66.000 dones pel fet de ser-ho.

Alhora va mancar contextualitzar i comentar algunes de les dades que s’aportaven i que apareixien en un tamany molt petit, intercalades entre les entrevistes. En un moment donat, per exemple, apareix un rètol que diu: “1 de cada 4 mujeres continúan con la relación a pesar de haber denunciado”. Aquesta dada, sense explicar el perquè, col·loca la responsabilitat de la situació de violència en les víctimes-supervivents. Tampoc no es va comentar la desproporció entre el nombre de denúncies per delicte públic s'interposen cada dia a l'Estat Espanyol (355) i les ordres de protecció dictades (64 al dia). I és precisament en aquesta manca de context i explicació on rau el desconeixement social sobre les raons que fan que les dones no declarin, que no denunciïn, que retirin els càrrecs, etc.

En certa forma va sobrar també “empatia” amb el maltractador, l’entrevista del qual ens genera molts qüestionaments. En primer lloc, l’home, que oculta la seva identitat, afirma que a seva parella actual, el seu fill i el seu entorn desconeixen que va ser condemnat a 2 anys de presó per violència de gènere. Sent així i tenint en compte les dades que ofereix Viogen, el sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere que gestiona el Ministeri de l'Interior, sobre la reincidència dels agressors masclistes (2.234 maltractadors múltiples denunciats cada any), considerem que aquesta dona i, per extensió, el seu fill, es troba desinformada i en una situació de risc. Així mateix, el testimoni d’aquest home sembla una continua justificació, més que no una veritable transformació tal com mostren algunes de les seves afirmacions: “yo la machacaba y se me daba bien”, “yo creo que lo hacía porque estaba con ella sin quererla”, “la mujer estaba sufriendo, lo que pasa es que no te das cuenta”, “explotó el tema y utilizó sus armas para deshacerse ella de mí”, “todos vamos a regañadientes [a teràpia]”, “mi madre se lo consentia a mi padre y mi abuela a mi abuelo”... Tampoc reconeix que el maltracte es conseqüència d’un determinat sistema masclista i de la socialització de gènere i s'autodefineix com a “enfermo emocional en vías de recuperación” quan sempre cal deixar molt clar que un maltractador no és un malalt.

La part del programa de Jordi Évole sobre grups de teràpia amb agressors va resultar confusa i va donar la imatge que es poden equiparar els estralls que fa el patriarcat en uns i en les altres, i no, les assassinades (deixant de banda fills i parelles actuals) són sempre dones. El psicòleg entrevistat cau en contradiccions com quan afirma que la violència es fruit del sistema patriarcal i que no es una malaltia, però alhora compara la violència masclista amb la drogadicció. Potser hagués estat més assenyat i interessant tractar el tema de la “recuperació” de maltractadors en un programa específic parlant dels èxits i també de les ombres d’aquests projectes que han estat mols qüestionats en els darrers anys. Focalitzant la informació en els maltractadors també hagués estat interessant parlar de les campanyes publicitàries contra la violència masclista; dels tòpics sobre el paper de les adiccions, l’atur, la dependència econòmica...; sobre la ideologia masclista i el sistema patriarcal i com es socialitza als nens en ella; l’índex de reincidència dels maltractadors, etc.

Més enllà de la intervenció de la magistrada a l’inici del programa, el més destacable és la intervenció de Marina Marroquí com a supervivent i el relat de la seva vivència, les fases del cicle de la violència, l'asimetria de poder dins la relació, el xantatge i la dependència emocional ("Hacen todo el teatro para que te quedes sola"), el control, les violacions dins la relació. Marina també va fer incidència en el desconeixement social impetant sobre la violència contra les dones: "La gente no entiende la violencia de genero. La miran desde fuera y desde dentro es muy diferente". També resulta interessant l'apunt contra els "minuts de silenci", que han de ser crits contra els feminicidis, i la seva valentia per explicar tota la seva història de maltractaments continauts durant 5 anys.

Cal destacar també la part del reportatge a l'aula de secundària del taller de prevenció sobre l'abús dins la parella amb els i les adolescents impartit per Marina, iniciativa que fa anys que es treballa i que cal incorporar als nivells inicials de l’ensenyament, des de l'escola bressol i la primària.

Com apuntàvem al principi d’aquest text, s’ha fet un pas petit d’incloure en l’agenda mediàtica del prime time la xacra de la violència masclista, però s’ha desaprofitat l’oportunitat de fer una crítica contundent a l'alarmant situació actual, parlant de la interrelació dels diferents tipus de violència masclista, fent èmfasi i autocrítica com a mitjans de comunicació pel que fa a la violència simbòlica, alertant sobre l'enorme necessitat d'una educació en igualtat veritablement transformadora que porti a un canvi cultural imprescindible i que passa per qüestionar tots els productes culturals que sostenen i reprodueixen aquest sistema masclista i que són el brou de cultiu de la violència física, una violència que com molt bé deia Barbijaputa en el seu article, és “l’eterna punta de l’iceberg”.

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...