dissabte, 6 de gener de 2018

Impotència davant la violència institucional

Encenc l'ordinador mentre prenc un tallat amb el primer cigarro del dia llegeixo al twitter una notícia de El Periodico que ha fet retweet feminicidio.net, el titular "Catalunya denega la meitat de la protecció de les maltractades". http://www.elperiodico.com/es/sociedad/20180104/catalunya-deniega-la-mitad-de-las-peticiones-de-proteccion-de-maltratadas-6524437
Imatge taller autodefensa feminista 1981

Donat que fa 16 anys que treballo dins un servei especialitzat i que una de les nostres funcions és atendre les dones que venen a declarar al jutjat de violència sobre la dona després d'interposar la denúncia, vull explicar la situació de la qual som testimonis i relacionar-ho amb el contingut de l'article:
 
1. En l'article crec que s'excusa a la Fiscalia, dient que fan la petició de les proteccions i que són jutges/jutgesses dels jutjats "especialitzats" en violència sobre la dona que les deneguen, sí però no...és a dir que en moltes ocasions, NO fan cap petició de protecció i el jutge/ssa no ha de fer res.  Nosaltres com a professionals que hem detectat situacions d'alt risc hem demanat en moltes ocasions protecció policial a la Fiscalia directament i les han denegat sistemàticament, i això només depén de la Fiscalia i no de la judicatura. 

2.També cal dir que en moltes ocasions com a professional que treballo en aquest àmbit he vist i escoltat com Fiscal i Jutge amb el somriure dibuixat a la boca acusen a les dones que han denunciat violència masclista de "exagerades", "mentideres i manipuladores", ...i altres adjectius vexatoris, perquè són incapaços o simplement no volen fer una exploració més exhaustiva de la situació que es presenta al jutjat, per tant deixen actuar lliurement els seus prejudicis masclistes que fan la feina més ràpida. Quan he intentat ser pedagògic i explicar-lis que vol dir la indefensió apresa, el estat agèntic, com funciona la violència psicològica, el cicle de la violència,...m'han mirat amb cara d'extraterrestre.

3.En l'article es recull l'opinió "d'una jurista" que diu que "muchas veces se otorgan por el por si acaso y eso no es correcto". Senyora jurista, desconec el seu nom, però dir-li que "por si acaso" són vides humanes, és a dir implica protegir la vida de una dona i dels seus fills/filles, que les dades de 2016 afirmen que el 50% de les dones assassinades havien denunciat, vol dir que les institucions i serveis eren coneixedores de la situació de violència masclista i NO VAREN FER RES PER EVITAR QUE LES ASSESSINESSIN. Les ordres de protecció són mesures cautelars, és a dir estan dissenyades per evitar més dany, per prevenir noves i més greus situacions de violència masclista.

4.El 48% de les dones que tenien ordre de protecció en 2017 i van ser assassinades per agressors masclistes, en el moment de la denúncia en comptes d'una ordre de protecció, sobre aquests agressors que són tan perillosos haurien d'haver estat tancats inmediatament a un centre penitenciari en preventiu fins a la data de judici oral, i això senyors/es fiscals, jutges/sses  és responsabilitat seva, única i exclussivament seva.

5.El seguiment que cita l'article per part dels Mossos d'Esquadra i de totes les policies de l'Estat es limita a trucades telefòniques "per veure com va tot". També cal dir que en la majoria dels atestats policials la valoració del risc "no apreciado" és errònia, es tendeix sistemàticament a minimitzar el risc, perquè això implica menys mitjans i menys recursos a destinar a la protecció.

6.Per últim senyors del Periodico, la foto i el peu de foto de l'article: Curso de Seguridad y autoestima de la Cruz Roja. A veure si volen parlar de l'autodefensa feminista contactin amb les expertes, amb els col·lectius de dones que entrenen i la practiquen, i facin un article en condicions, perquè l'autodefensa feminista és molt més que tot això, i s'imparteix de dones cap a dones, la resta són cursos cutres que es fan a gimnasos i serveixen de ben poc. L'Autodefensa feminista és un dret de les dones, molt efectiva, més que les polítiques del govern, perquè canvia la perspectiva i augmenta en un 81% les possibilitats d'evitar una agressió. Com a imatges per ilustrar l'article proposo les d'aquest post. De res.

Conclusió: El corporativisme és la impunitat de la violència institucional masclista practicada de manera sistemàtica per totes les institucions i poders: polítics, judicials, policials, socials, sanitaris... Sino hi ha una autocrítica i voluntad real de millorar la situació, sino s'apliquen sancions davant la mala praxis professional i la vulneració de drets fonamentals de les dones, tot això amb una imprescindible gran inversió en recursos a tots els nivells, el patriarcat i els agressors masclistes continuaran actuant impunement.

@RobenFawkes

Imatge taller autodefensa feminista LaiaEskola Alava

dimarts, 12 de desembre de 2017

Desfer-se és desobeïr

Està molt extesa la por dels homes a manifestar-se obertament contra el masclisme i les seves violències. Perquè costa tant mirar cara cara als ulls d'agressors masclistes i #matxitrolls, aquesta actitud explicada i definida molt bé per la companya Lidia Infante com #Hidrofobia remou els ciments de la pròpia masculinitat hegemònica construïda en el grup d'homes...és el grup d'homes que t'accepta o et rebutja, que t'exclou del "club de los matxotes" si no ets "dels seus" mitjançant insults, rialles, bromes...i això implica riure de les seves gràcies, dels acudits masclistes, de banalitzar la violència sexual, de compartir imatges de cossos de dones nues als whatsapp, de vacilar de les seves experiències sexuals (sempre que siguin heterosexuals és clar!)...si entres en aquestes pràctiques et donaran el diploma de #matxote...o no?

Avui estava sopant a un bar de barri, allà un client habitual està parlant per telèfon cridant, és impossible no escoltar la seva violència verbal:
"-Pedazo de zorra, sí tu, que llevas 4 días follando con tíos.
...cuando te comes una polla ¿te acuerdas de la cara del tío?¿eres capaz de recordar su cara?... la teta esa asquerosa que tienes operada, ahora no tengo la mano ahí...ahora estás con ese tío por la pasta..." 
Penja. Silenci tens al bar.

Mentre escoltava aquest vomit masclista i misògen perpetrat per aquest desgraciat, he mirat desafiant als 2 cambrers i encarregats del bar, la seva cara mostrava incomoditat i al mateix temps intentant dissimular mirant cap a una altra banda, després he començat a parlar jo fort amb les dues amistats que compartiem taula, amb un to de veu alt perquè m'escolti també l'agressor, dient: "perquè haig de sopar escoltant aquest masclista de merda? perquè no el foten fora d'aquí?" La ràbia encara perdura després de 4 hores la noto a l'estómac, crec que ha estat el motor conjuntament després de la lectura de https://directa.cat/un-home perquè he sentit el mateix, que no he fet res per canviar la situació, o potser que la única via que he sentit viable era un enfrontament violent i explícita amb aquest agressor del bar, metralleta! com diu Bel Olid.

Les diferents pràctiques s'inicien des de ben petits, els nens en els jocs i les dinàmiques a l'escola, les baralles, els jocs de força (els habituals campionats de pulso a sobre del pupitre, el passadís de les collejas, cops a l'espatlla com a salutació)... ja arribada l'adolescència es potencia al líder #mascleAlfa com el més xulo o xungo del grup, qui més fa la guitza a les noies, les vacil·la, les hi fa la punyeta, l'afició i entreteniment com a forma de "cortejo" és envair el seu cos (com descordar sostenidors per sorpresa per darrera, travetes, empentes o tocar-li els pits, el cul o els genitals i sortir correns...).

Recordo començar moltes de les primeres sessions de formació amb la pregunta: Algú té algun germà, cosí, pare, amic...cumplint condemna a la presó actualment per un delicte sexual o de violència de gènere? Cap braç aixecat a l'aula...es produeix un silenci tens, fins i tot incòmode...Ningú vol reconèixer si hi ha algun agressor masclista proper, això és així, la familia és la família, si els agressors són dels altres vale però si són dels nostres s'invisibilitzen, més encara si som nosaltres mateixos.

Com diu Virginie Despentes, la masculinitat hegemònica és dèbil i covarda: " En mi opinión es una masculinidad que rechaza enfrentarse directamente con lo que realmente la oprime: la docilidad que exige el trabajo, la violencia laboral, la humillación cotidiana del liberalismo, la ausencia de sentido de tu trabajo, la inseguridad sistemática que te hace sentir siempre mal, etc."  i afegeix "todas las masculinidades contemporáneas se construyen sobre la idea del derecho a matar. En el cine de Hollywood: los hombres matan, es lo que les caracteriza. Matan enemigos, matan chicas, matan animales. No importa mucho lo que matan, lo importante es el uso de la arma.Tienen que relacionarse con la violencia.

La por a l'enfrontament directe contra els agressors masclistes, por a rebre un cop? por a rebre un insult? Por a sortir del club de los matxotes? Que és això en comparació a tota la violència que pateixen les dones a tot el món per part dels homes?

@RobenFawkes

PD: Com he citat en vàries ocasions a Virginie Despentes us deixo l'enllaç d'una de les darreres entrevistes que li han fet després de publicar Vernon Subutex: https://www.pagina12.com.ar/5102-entrevista-de-gabriela-cabezon-camara-a-virginie-despentes
 

dissabte, 18 de novembre de 2017

Yo te creo

#Noestássola #Yotecreo
Cuando la rabia no te deje respirar después de escuchar las preguntas ofensivas de los abogados defensores, cuando notes la presión en tu estómago o en tu garganta, tómate unos segundos antes de responder, toma aire, respira y contesta sin vacilar, siente todas las emociones pero no calles, contesta de forma firme. Cuando veas las muecas del tribunal o del fiscal durante tu declaración levanta la cabeza, piensa que esta gente no te conoce de nada, que estan anestesiados y cargados de prejuicios machistas. #Noestássola

Mientras esperas en una sala dentro de la Audiencia Provincial, espero y deseo que acompanyada de al menos 1 persona, o varias personas cercanas y de confianza para ti,  tus amistades y tus familiares que brindan su apoyo, también espero acompanyada por alguna profesional comprometida con la lucha contra las violencias machistas, que te abrazan y transmiten su apoyo, que despiertan tu fuerza y tu coraje, repite en tu mente #Noestássola #soysuperviviente.

Cuando acabes tu declaración y te levantes de la silla, mira la puerta cuando se cierre, quédate con ese instante, porque se cierra una etapa y se abre otra diferente, porque tu proceso de recuperación no dependerá del resultado de la sentencia, dependerá de tu resiliencia, que la tienes, porque lo has demostrado cada día en tu proceso de recuperación, no te preocupes por los bajones, se llama estrés post-traumático y te vas a recuperar seguro, confia en ti, has llegado hasta hoy por tus propios medios, porque eres más de todo lo que has sufrido, mucho más, muchísimo más.

Tu dolor, tus secuelas, no quedarán impunes, no olvidaremos nunca pase lo que pase, gracias por tu enorme valentía por tu coraje y tu generosidad, gracias por denunciar la agresión sexual que sufriste, porque por eso ahora estos agresores estan encerrados y no en la calle organizando su próxima agresión, y durante ese período de tiempo de condena en la cárcel no volverán a hacer daño a ninguna mujer, de ésa cárcel que éstos no debedían salir nunca!

Ahora descansa, no enciendas la tele, ni leas periódicos, ni mires las redes sociales, rodéate de la gente incondicional que siempre ha estado contigo des del primer momento. Hoy han salido cientos de mujeres en muchas ciudades para denunciar la Justícia Patriarcal y se han manifestado, han gritado que estan contigo que #Noestássola #Yotecreo, y estarán cada día luchando para destruir el patriarcado asesino.




diumenge, 5 de novembre de 2017

1a Presentació en castellà LA MIRADA DE MICHONNE

Després de  3 anys de la publicació de LA MIRADA DE MICHONNE, més de 25 presentacions realitzades per tot el territori i 1000 exemplars venuts ara arriba 
1ª edició en castellà gràcies a l'Editorial Aldarull.

És un plaer compartir aquesta experiència i projecte col·lectiu amb totes i tots.
Gràcies per tot el suport!

Rubén Sanchez Ruiz

https://twitter.com/xfarahalyx/status/926855704840982528
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Presentació del llibre: La mirada de Michonne. Guía de autodefensa feminista.
Editorial Aldarull, novembre del 2017. Barcelona.

Divendres 10 de novembre, a les 18h, al Banc Expropiat de Gràcia (Antic CAP Quevedo, Carrer Quevedo, 13-17)
Amb l'acompanyament de Rubén Sànchez Ruíz (l'autor) i membres de grups d'autodefensa


Benvolgudes, benvolguts,

Tenim el plaer de convidar-vos a la presentació d'aquesta guia d'autodefensa feminista, breu, integral i amb un caràcter eminentment focalitzat a servir en la pràctica, que us oferim a l'abast del públic castellano-parlant i acompanyat de recursos extesos en un àmbit territorial que hem extès el màxim que hem pogut d'acord alconeixement que tenim a l'actualitat.

L'autor, Rubén Sànchez Ruíz, que ja ha publicat dues edicions al català, compaginat amb la seva feina com a psicoterapeuta acompanyant dones que han patit violència masclista i el blog titulat El dit a la nafra, ens brinda un treball fruit de l'experiència terapèutica, la reflexió amb inquietud i vocació de dotar d'eines per combatre aquesta xacra, i el bagatge activista, amb els quals ha anat revisant i acurant aquest conjunt de temes que van des de l'àmbit més emocional fins al més marcial, on s'ha implicat amb una ampliació introductòria Karin Konkle, coordinadora amb gran rodatge en impartir tallers d'autodefensa feminista.

Aquesta obra de gran qualitat, per l'encaix de l'estil amb l'objectiu amb què es presenta, malhauradament segueix tenint tanta o més vigència de la que tenia quan va sortir la seva primera edició. Les xifres que recullen associacions com Feminicidio.net, els recorrents casos que ens colpegen a la premsa sobre maltractaments, sobre abusos i assassinats, vides destrossades; els casos emergents de supervivents, de persones que surten endavant després de vivències que les van estripar; la quotidiana violència normalitzada en la seva intensitat i geometria variable. Tot s'uneix en un mateix clam de rebuig a la violència patriarcal i a la resistència i resiliència de totes aquelles persones i grups que lluiten contra aquesta violència.

Aquesta breu guia, concebuda amb una finalitat eminentment pragmàtica, i l'objectiu de servir a aquelles que han viscut situacions traumàtiques o que conviuen amb aquest ambient de violència patriarcal sempre present, disposa d'un ventall de suggerències, descripcions, recursos i consells expossats amb molta claredat, que conviden, no només a posar-los en pràctica des del primer moment, sinó també resulten un estímul a aprofundir i treballar en aquesta línia, enfortint-se, aprenent, etc.

És una introducció i un detonant per a produir una convulsió en l'ànim i prendre una actitud amb força. Perquè recuperar una certa força de l'ànim canviant d'actitud pot resultar un pas decisiu que orienti 180º el sentit del curs de moltes vides i del conjunt orgànic que formen com a teixit social.

Una eina, per tant, molt útil i necessària, que pot fer servei a un nombre gegant de persones que vivim aquesta realitat, amb els matissos particulars de cadascú. Estendre el seu àmbit lingüístic considerem que serà de gran ajuda, i tota és poca i benvinguda davant d'un sofriment i d'un monstre tan ancorat als costums i de tan grans dimensions.

Per a aquesta edició, hem d'agrair la col·laboració també de la il·lustradora Alba Feito, que ha dissenyat la present coberta i diverses il·lustracions que encapçalen els capítols. Així mateix, a l'Hèctor de l'Editorial Descontrol per l'ajuda en posar en marxa aquesta edició i fer-ne una primera correcció. I finalment, a totes aquelles persones que ens han ajudat aportant diversos recursos que poden facilitar cercar ajuda i escalfor a aquelles que pateixen aquesta violència, sigui en la intensitat que sigui.

Sense més preàmbul us convidem al proper dia 10 de novembre a la presentació de La mirada de Michonne, esperant que pugui suggestionar a moltes a emprendre o aprofundir en aquesta tasca fonamental d'afrontar i suprimir tota expressió del patriarcat fins a la seva extinció.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
 Queridas, queridos,

Tenemos el placer de invitaros a la presentación de esta guía de autodefensa feminista, breve, integral y con un carácter eminentemente focalizado al terreno práctico, que ofrecemos por primera vez al público castellanoparlante y acompañado de recursos cuya extensión territorial hemos ensanchado lo más que hemos podido según el alcance de nuetro conocimiento al respecto.

El autor, Rubén Sànchez Ruíz, que ya ha publicado la segunda edición de la misma al catalán, companinado ésto con su trabajo como psicoterapeuta dedicado a acompañar a mujeres que han sufrido violencia machista y el blog titulado El dit a la nafra (El dedo en la llaga), nos brinda un trabajo fruto de la experiencia terapéutica, la reflexión con inquietud y vocación de dotar de herramientas para combatir esta lacra, y el bagaje activista, con los cuales ha ido revisando y puliendo este conjunto de temas que van desde el ámbito más emocional hasta el más marcial, éste último, donde se ha implicado con una ampliación introductoria Karin Konkle, coordinadora con gran rodaje en impartir talleres de autodefensa feminista.

Esta obra de gran calidad por el encaje del estilo con que está escrita y el objetivo con el que se presenta, sigue siendo desdichadamente de tanta o más vigencia que cuando se publicó su primera edición. Las cifras que recojen asociaciones como Feminicidio.net, los recurrentes casos que nos golpean en la prensa sobre malos tratos, sobre abusos y asesinatos, vidas rotas; los casos emergentes de supervivientes, de personas que salen adelante tras vivencias que las desgarraron; la cotidiana violencia normalizada en su intensidade y geometría variables. Todo se concierta en un mismo clamor de rechazo a la violencia patriarcal y a la resistencia y resiliencia de todas aquellas personas y grupos que uchan contra esta violencia.

Esta breve guía, concebida con una finalidad emimentemente pragmática, y el objetivo de servir a aquellas que han vivido situaciones traumáticas o que conviven con este ambiente de violencia patriarcal sempiterno, dispone de un elenco de sugerencias, descripciones, recursos y consejos expuestos con mucha claridad, que invitan, no sólo a ponerlos en práctica desde el primer momento, sino también resultan un estímulo a ahondar y trabajar en esta línea, fortaleciéndose, aprendiendo, etc.

Es una introducción y un detonante para producir una convulsión en el ánimo y tomar una actitud con fuerza. Porque recuperar una cierta fuerza de ánimo cambiando de actitud puede resultar un paso decisivo que oriente 180º el sentido del curso de muchas vidas y del conjunto orgánico que forman como tejido social.

Una herramienta, por tanto, muy útil y necesaria, que puede ser de utilidad a un enorme número de perssonas que vivimos esta realidad, con los particulares matices de cada cual. Extender su ámbito lingüístico consideramos que será de gran ayuda, y toda es poca y bienvenida frente a un sufrimiento y un monstruo tan anclado en las costumbres y de tamañas dimensiones.

Para la presente edición hemos de agradecer la colaboración también de la ilustradora Alba Feito, que ha diseñado la cubierta y varias de las ilustraciones que encabezan los capítulos. Asimismo, a Hèctor, de la Editorial Descontrol, por su ayuda en ponerlo en marcha y hacer una primera corrección. Y finalmente, a todas aquellas personas que nos han ayudado aportando distintos recursos que pueden facilitar la búsqueda de apoyo a aquellas que sufren esta violencia, sea en la intensidad que sea.

Sin más dilación os invitamos el próximo día 10 de noviembre a la presentación de La mirada de Michonne, esperando que pueda sugestionar a muchas a emprender o profundizar en la tarea fundamental de afrontar y suprimir toda expresión del patriarcado hasta su extinción.


Evento facebook: https://www.facebook.com/events/1593042850738559/?acontext=%7B%22action_history%22%3A%22[%7B%5C%22surface%5C%22%3A%5C%22page%5C%22%2C%5C%22mechanism%5C%22%3A%5C%22page_upcoming_events_card%5C%22%2C%5C%22extra_data%5C%22%3A[]%7D]%22%2C%22has_source%22%3Atrue%7D


 

dilluns, 25 de setembre de 2017

Violència institucional masclista (V part)

Desconec autora o autor de la imatge
Preocupant, aquest és l'adjectiu més adequat per definir la situació actual del tractament i la intervenció institucional contra la violència masclista perquè és ineficaç, feble i iatrogènica (és a dir acaba perjudicant a les dones que denuncien la siuació patida en comptes d'empoderar-les). 

Al sistema judicial penal actual se li ha donat una capa de maquillatge amb les darreres modificacions legals: 27/003, 1/2004, 4/2015,...per en cap cas s'ha traduït en un canvi significatiu de millora al respecte en l'atenció i intervenció. No existeix la perspectiva de gènere en el sistema judicial penal i civil, domina la perspectiva masclista i patriarcal per analitzar les situacions en base a prejudicis i estereotips de tot tipus (dels més retrògrads als més moderns com el SAP). 

En totes les seves vessants es minimitzen els fets denunciats recollits a l'atestat policial, fins i tot provoquen comentaris i rises entre Funcionaris/es, Fiscals, Advocats i Jutges tots/es ells/es "professionals especialitzats en la matèria". Ho dic amb profunda indignació i contundència perquè sóc testimoni directe cada dia de la vulneració de drets recollits al Títol II Capítol 1 com per exemple l'Art.17 i 18 de la LO1/2004 sobre el dret a la informació i de la Llei 4/2015  Títol III Art.21 c) sobre el dret de la dona a ser acompanyada en tota diligència judicial per una persona de la seva elecció o també Art. 10 de la mateixa llei: Derecho de acceso a los servicios de asistencia y apoyo...

La llista de drets vulnerats és interminable, però no vull deixar de citar: 

Lle 4/2015 de l'Estatut de les Víctimes del Delicte: Títol Preliminar Art.3.1 Drets de les víctimes:
Toda víctima tiene derecho a la protección, información, apoyo, asistencia y atención, así como a la participación activa en el proceso penal y a recibir un trato respetuoso, profesional, individualizado y no discriminatorio desde su primer contacto con las autoridades o funcionarios, durante la actuación de los servicios de asistencia y apoyo a las víctimas y de justicia restaurativa, a lo largo de todo el proceso penal y por un período de tiempo adecuado después de su conclusión, con independencia de que se conozca o no la identidad del infractor y del resultado del proceso.

Fins i tot metges/sses forenses ignoren tota seqüela que no sigui física, i vivim al 2017 no al 1950. L'atenció per part dels professionals de la medicina forense ubicats als Jutjats de Violència sobre la Dona podem afirmar de forma generalitzada que és inocua, revictimitzant i pràcticament sembla que estiguin allà com atrezzo o per cobrir el circuit judicial i que passin les hores de la guàrdia. No s'estableix cap tipus d'eina formal per valorar les seqüeles psicològiques i emocionals de les dones supervivents que han denunciat la violència de gènere. En la recerca de l'objectivitat perduda...És curiós com és exactament el mateix que es visibilitza als mitjans de comunicació, allò objectiu:  l'hematoma, la taca de sang al terra, el guant de làtex de la policia científica, la imatge d'una camilla entrant a l'ambulància o la sirena blava de la policia. Aquesta mirada particularment patriarcal de la violència masclista només busca la morbositat i el terror, és a dir generar més indenfesió.

La investigació policial és mínima o nul·la. Ni es demanen historials mèdics de la dona, ni informes socials o psicosocials, ni s'interroga al veïnatge , ni es citen testimonis de la violència, no s'analitzen correctament telèfons, mails, missatges...  redueix tot a la paraula de l'agressor masclista contra la paraula de la dona que s'atreveix a denunciar.

Els mecanismes de protecció per a dones supervivents es converteixen en un autèntic control i tutela per part d'institucions socials i policials. És a dir en comptes de fer la vigilància i pressionar l'agressor masclista perquè cumpleixi amb les mesures judicials i no torni a agredir, es reclou a la dona en un pis d'acollida amb control brutal o se li imposa el "toque de queda" i control d'horaris/itineraris, o se l'expulsa del seu barri o municipi "perquè l'agressor no la trobi i la mati", es produeix una desconnexió del seu entorn de suport que és fonamental per trencar amb la dependència emocional. El trencament de la relació violenta amb l'agresor masclista no es pot convertir en una presó per a la dona supervivent, i en molts casos és precissament el que està passant. La dona té el dret de viure amb la màxima normalitat i qualitat de vida possible, aquest canvi d'enfocament és imprescindible en la intervenció de la prevenció secundària de la violència masclista. Actualment cap poder (judicial, policial,...) està fent aquest abordatge, es limita a "tenir controlada" o "trucar-la a diari per fer seguiment" a la dona, això dificulta més la seva recuperació i la possibilitat de realitzar un nou projecte vital.

El sistema judicial penal no aplica les modificacions i reformes necessàries per arribar a ser justícia efectiva i restaurativa, sinó perquè també sigui preventiva, és a dir que amb les seves accions (mesures penals, civils i socials) s'evitin noves situacions de violència masclista, de les més lleus a les més greus.

Em preocupa que s'extengui el sentiment de desesperança que és font de burn-out entre professionals de la matèria que "no hi ha res a fer" perquè això és fals, sí que es poden canviar moltíssimes dinàmiques i cobrir moltes mancances, però això sí cal el coratge de fer autocrítica i no fer corporativisme.

Aquí s'expliquen diferents situacions de les comentades en el post, aquesta és la vida si es pot dir així de les supervivents que denuncien situacions de violència masclista d'alt risc:

Un nou exemple de violència patriarcal:
Mèxico: https://actualidad.rt.com/actualidad/251012-mexico-liberar-acusar-violacion-video

dissabte, 12 d’agost de 2017

STALKING Apunts des de la praxi professional


STALKING: APUNTS DES DE LA PRAXI PROFESSIONAL

RUBÉN SANCHEZ RUIZ
Psicòleg clínic i social
Formador en matèria de violència masclista i Agent d’Igualtat.
  

Al llarg d’aquests 15 anys d’experiència professional com a psicòleg he pogut observar en l’atenció i intervenció d’acompanyament i orientació a dones supervivents a diferents formes i tipus de violència masclista a l’àmbit de la parella com després del trencament de la relació sentimental s’inicia un procés d’assetjament o stalking contra la dona per part de l’agressor masclista.

Quan vaig començar a llegir sobre stalking em va sorprendre que diferents autors i autores no parlessin de forma explícita de violència directament com a tal, ja que la invasió de la intimitat, el control del temps i dels espais de la persona és una greu forma de violència i dominació.

He pogut detectar i classificar diferents tipus de conductes d’stalking o d’assetjament en funció dels diferents objectius que vol aconseguir l’agressor:

Objectiu 1 “Reconquesta o reconciliació”: En una primera fase l’agressor pot tenir un comportament igualment intrusiu però dins la seva pròpia fantasia de la “reconquesta” o “reconciliació”, és a dir enviant regals com rams de flors, perfums, bombons,...i també missatges romàntics, whatsapps, cartes o mails “d’amor”,...per aconseguir l’atenció i captar de nou l’interés en ell...també pot optar per demanar disculpes, fent falses promeses o exigint una darrera oportunitat per restablir la relació... si la resposta és negativa o és aquella que l’agressor no vol escoltar, per tant no obté el que ell vol, pot anar pujant la intensitat de l’assetjament i pot canviar dràsticament les seves conductes incrementant la seva violència i brutalitat en qüestió de segons o minuts, he pogut observar converses de whatsapp on just sota el missatge “ets la dona de la meva vida, sense tú no puc viure” , davant el silenci de la dona com a resposta, l’agressor contesta “ets una mala puta i una malfollada”.
Són comuns també una sèrie de comentaris o missatges carregats de xantatge emocional, del tipus “si no tornes amb mi em suïcidaré”...aquests tipus de missatge busca alimentar el sentiment de culpabilitat de la víctima i aconseguir que torni amb ell, considero que són un indicador d’alt risc i de perill d’agressió física que no es pot ignorar ni per la pròpia dona ni pels diferents serveis i institucions ( judicials, fiscalia, policials,...) implicats en l’atenció i abordatge d’aquests casos.

Objectiu 2 “ets meva i de ningú més” : Destruir el sentiment de control de la pròpia vida, de la llibertat de viure i decidir per ella mateixa un nou projecte vital:
Exercir control extrem inclou conductes com seguiment físic, aparicions sorpresa al domicili, al portal de casa ,al lloc de feina,...-Ús de terceres persones o fins i tot contractar detectius privats per obtenir informació de la persona, per saber si ha canviat de domicili, de feina, de telèfon, si té una nova relació de parella,...per continuar amb les aparicions i fer acte de presència, per continuar amb l’assetjament.
Un nivell més greu dins aquest objectiu seria la usurpació o suplantació de l’identitat, invasió dels comptes de correu, enviament de missatges a l’empresa o fer múltiples reclamacions d’ella com a treballadora per perjudicar-la a l’àmbit laboral o aconseguir que l’acomiadin o també la creació de comptes amb el seu nom a les xarxes socials,...també dins aquesta categoria s’utilitza l’anomenada “porno-venjança”[1].

Objectiu 3 “Si no m’estimes, em tindràs por”: La suma dels anteriors objectius ja comporta destrucció de recursos personals, però aquí es posa en marxa tot un conjunt de noves agressions per aconseguir la intimidació i el terror, la idea que es transmet és que “això no acabarà mai”, a través de missatges, centenars de trucades, emails alliçonadors, missatges anònims amenaçants, pintades al domicili amb insults,...també la destrucció de béns o propietats personals de forma reiterada: cremar la catifa de l’entrada del domicili, trencar el interfono, fer malbé la porta o el pany de la casa, punxar les rodes del vehicle, tallar subministraments ( tallar cables elèctrics, tuberies aigua,...)...

Les diferents formes de violència aquí mostrades en els diferents 3 objectius no tenen perquè ser seqüencials, es poden donar en diferent ordre o de forma simultània, o només mostrar conductes d’un dels grups citats.

Si entre l’assetjador i la víctima hi ha fills/lles en comú, tot es complica molt més, aquets fills i filles són emprats com a arma de vigilància 24h per part de l’agressor, com a transmissors de missatges amenaçants, són els missatgers d’insults, o per perpretar interrogatoris a la mare sobre la seva vida sexo-afectiva, sobre qui entra i qui surt de casa, si dorm algun altre home, saber a quina hora arriba la mare de treballar, amb qui queda la mare el cap de setmana,...Molts agressors masclistes utilitzen com a excusa “només vull quedar amb tú per parlar dels nostres fills” com a excusa i falsa preocupació pels fills i filles, per després exigir converses a soles o íntimes amb la dona,  imposant trobades amb l’objectiu de “reconquesta” ja que després en la trobada no fan cap pregunta sobre els fills i filles que tenen en comú. Davant el rebuig l’agressor “progenitor” torna a culpabilitzar a la dona com a “mala mare i manipuladora”, en aquest cas dient als fills i filles, “si no podem tornar a estar tots junts com a família és per culpa de ta mare que ja no m’estima”, això provocarà situacions de conflicte, malestar i afectació emocional ( ràbia, ira, impotència,...) als seus propis fills/filles que descarregaran contra la mare, la culpabilitzaran i aquesta haurà de gestionar-ho, un nou factor estressor i obstacle en la seva recuperació emocional.

L’Stalking com a assetjament o forma continuada de violència comporta una sèrie de seqüeles en les persones perjudicades, que donaria per un article sencer només per parlar d’aquest tema. La principal afectació o conseqüència directa és l’esgotament progressiu dels recursos personals i una sensació d’indefensió apresa, “que no es pot fer res perquè això s’aturi”. La impotència, la por i la tristesa inunda la vida de la dona, per això és tan important oferir un bon acompanyament terapèutic especialitzat, que empoderi i doni pautes concretes, que torni a transmetre la sensació de control de la seva pròpia vida.

És cert que també alguns casos en els quals he intervingut l’agressor no havia tingut cap tipus de relació sexo-afectiva prèvia a l’assetjament amb la víctima, cap contacte conscient o intencionat per part de la víctima amb l’agressor, és a dir que podia haver una interacció puntual, casual a un carrer del mateix barri, una interacció a una botiga o coincidència casual a l’espai públic, ...aquest pot ser un detonant suficient per un agressor obsessiu, a partir del qual comença a construir tota la seva pel·lícula o fantasia al voltant del seu objectiu “estar amb ella”.

Però continuo mantenint que sense menystenir la gravetat dels casos d’assetjadors sense cap tipus de vincle afectiu previ amb la víctima, en la majoria de casos l’agressor és l’ex-parella. Dels diferents casos que he intervingut la mitjana de durada de l’stalking és entre 1 i 5 anys de mitjana, i les relacions de parella pot variar des de 3 mesos fins a 15 anys de relació de parella. L’assetjament o stalking començaria un cop es comunica el trencament de la relació sentimental.

Les primeres pautes que dono davant una situació d’aquest tipus és la indiferència i la ignorància. És a dir no contestar a cap de les senyals, ni trucades ni missatges, així l’agressor no disposi d’un motiu extra, de cap tipus de missatge que ell pugui interpretar amb el significat que ell li vulgui donar. Per tant ha d’obtenir el silenci com a única resposta, com a forma d’exclusió social, el silenci com a límit clar, “no et vull a la meva vida”, sense dir-li explícitament el silenci també significa això, qualsevol altra construcció per exemple insultar-lo ell pot interpretar-ho com “encara m’estima, li importo perquè m’ha contestat”.

A nivell de xarxes socials el bloqueig és la conducta més coherent davant de l’assetjament. Si l’agressor no es cansa en un període de temps ( d’un a tres mesos) o incrementa la seva conducta violenta, cal recopilar el major nombre de proves (“screenshoot” o “pantallazos”) si es tenen sí que és recomanable denunciar-ho com a stalking a una comissaria de policia, també es pot redactar la denúncia amb còpia de les proves i presentar-ho tot al jutjat de guàrdia corresponent. Sempre és millor l’assessorament jurídic d’una advocada o advocat especialista abans de presentar la denúncia corresponent. Tot i els canvis al codi penal en el reconeixement d’aquest nou delicte d’stalking calen canvis estructurals importants en tot el sistema judicial per poder atendre de forma adequada a les víctimes i supervivents d’stalking i així reduir al màxim la victimització secundària.

 atacant la seva qualitat de vida suport i retornar un sentiment de seguretat i control de la seva vida, tornar a sentir que la
Crec que en general existeix la resistència a pensar que l’stalking pot acabar en violència física o fins i tot en intent d’assassinat, no es vol creure que això pot passar, ningú vol posar-se en la pitjor de les situacions, ningú vol imaginar que això sigui així...però cal avaluar el risc de la situació periódicament i el tipus d’assetjament i violència per determinar quines són les millors actuacions i pautes tàctiques per aconseguir aturar a l’agressor, si no ho fa per ell mateix pel cansament, el sistema judicial i policial haurà d’actuar amb contundència perquè així sigui. Al llarg de tots aquests anys no he conegut cap persona que li agradi viure amb un sentiment de por constant, o en estat de guàrdia permanent vigilant constantment els seus moviments, els horaris, els llocs per on passa per evitar que aparegui de sobte l’agressor...però també és freqüent observar a professionals que “treuen importància “ a aquestes situacions d’assetjament o culpabilitzen a la perjudicada dient “que li has fet” perquè això passi. Una qüestió important com a professional és evitar ser alarmista i generar més ansietat a la perjudicada, i al mateix temps tampoc treure importància a la situació, mantenir el temple i facilitar eines a la persona perjudicada d’autoprotecció, cal analitzar cada cas d’stalking en la seva profunditat i veure que està passant i des de quan.

Com es pot deduir és important oferir un suport professional especialitzat, tant a nivell jurídic com a nivell psicològic, perquè ja he dit que les conseqüències per a la salut de les persones perjudicades poden ser molt greus, perquè l’agressor està atacant la seva qualitat de vida, ataca la seva tranquil·litat, ataca la seva vida. La intervenció professional va orientada cap al suport segur i  poc a poc retornar un sentiment de seguretat i control de la seva vida, tornar a sentir que la seva vida és seva i no dels desitjos de l’agressor. La intervenció psicològica especialitzada basada en el paradigma de la resiliència i amb perspectiva de gènere vol injectar coratge i confiança a la supervivent, perquè les institucions tenen els seus límits i al llarg de les 24h que té el dia ella estarà moltes hores ella sola enfrontant-se a l’stalking. Cal buscar un equilibri entre prudència i obsessió quan estàs patint stalking i no és gens fàcil. Dotar d’eines per abaixar el sentiment de culpabilitat, i canalitzar altres emocions com la ràbia, la ira, la impotència i la por. Tenir capacitat per desconnectar i també estar disposada a fer canvis en la teva vida diària, és totalment injust perquè ella no ha fet res que motivi aquest stalking, però ara per ara els sistemes tenen límits però cal ser conscient, en ocasions seran canvis temporals i en altres lamentablement canvis radicals ( canvi d’habitatge, canvi de barri, canvi de feina, canvi de número de telèfon, canvi de nom i cognoms...).

Per acabar comentar que el 95% dels homicides són homes[2], sí homes i la gran majoria dels assetjadors són homes, són agressors masclistes que es creuen amb el dret d’invair la vida de les dones que les veuen com a objectes o propietats. Dic això de forma contundent per evidenciar que en moltes de les pel·lícules i sèries contemporànies s’ha enfocat l’stalking o s’ha volgut crear un imaginari on l’agressora o assetjadora és una dona, dos exemples “Atracción fatal” o “Acoso”, la psicòpata o assassina és una “dona despechada” rebutjada per un home, així es construeix l’imaginari i es dóna força al mite de "la malignitat de les dones", un dels principals mites masclistes que enforteix el patriarcat amb tota la seva maquinària. No estic afirmant que una dona no pugui desenvolupar o executar conductes d’stalking, el que vull mostrar és que resulta pervers com aquests films no mostren una crua i duríssima situació molt més comuna, com és que l’stalking està vinculat a conductes prèvies abans d’un feminicidi. Aquests films no mostren que 1/3 dones europees han patit una agressió masclista[3], que 2/3 dones eren assetjades per l’ex-parella home, que ¼ de les dones han estat assetjades per un conegut home, que 1/8 dones han estat assetjades per un home desconegut o sense cap vincle amb ell. Com vegeu realitat i ficció no apunten cap al mateix objectiu, una llàstima que el cinema no sigui una eina pedagògica de denúncia per canviar la societat profundament masclista en la que vivim, on cada any a tot el món es produeixen 66000 feminicidis, és a dir homes que assassinen dones pel simple fet de ser dones.

Bibliografia

EWANS, P. El abuso verbal. La violència negada. Javier Vergara Editor, Grupo Zeta. Argentina,2000.
SANCHEZ RUIZ, R. La mirada de Michonne. Editorial Tigre de Paper, Manresa,2014.
KONKLE,K. ¿Estás segura? Autodefensa y las claves de la auténtica seguridad. Ediciones QVE, Barcelona,2012.


[1] Porno-venjança és el terme per definir de forma col·loquial una forma de violència masclista com és utilitzar les dades personals de la dona ex-parella després del trencament sentimental, com són el nom i cognoms, imatges de la cara i el cos, vídeos realitzats en un context d’intimitat de la parella i fer-ne una difusió massiva en webs de contactes o webs de serveis sexuals, grups de whatsapps, i en general a les xarxes socials, evidentment sense cap tipus d’autorització prèvia de la persona perjudicada i amb l’únic objectiu de vexar i danyar la integritat psicològica de la mateixa com a forma de venjança per la ruptura.
[2] Dato extraido del Estudio Mundial del Homicidio 2013 UNODC (Unidad de las Naciones Unidas contra la Droga y el Delito) pág.5 “…Aunado a lo anterior, cerca de 95% de los homicidas a nivel global son hombres, un porcentaje más o menos constante de país a país y entre regiones, independientemente de la tipología de homicidio y del arma empleada”.

[3] Macroencuesta sobre violencia contra las mujeres a nivel europeo realizada por la Agencia Europea de Derechos Humanos (FRA) 2014 a petición del Parlamento Europeo: … En la UE, el 18 % de las mujeres han sido objeto de acoso a partir de los 15 años de edad, y un 5 % de las mujeres lo habían experimentado en los 12 meses previos a la encuesta. Esto implica que 9 millones de mujeres en la UE fueron víctimas de acoso en un periodo de 12 meses.
En torno al 12 % de las encuestadas indicaron que habían experimentado alguna forma de agresión o incidente sexual por parte de un adulto antes de los 15 años, lo que equivaldría a 21 millones de mujeres en la UE.
Los resultados revelan que el 30 % de las mujeres que han sido víctimas de agresiones sexuales por parte de su pareja actual o de las anteriores, habían sufrido también violencia sexual en la infancia.
http://www.infocop.es/pdf/MacroencuestaFRA2014.pdf

PD: Tot el meu suport a Juana R i els seus fills, contra la persecució judicial que està patint.  Protegir i defensar els seus fills davant un progenitor maltractador no és cap delicte! Davant un sistema patriarcal i una justícia masclista, la desodediència és la única sortida. #Juanaestáconmigo #TodxsconJuana

divendres, 4 d’agost de 2017

La anguila


A veces iba con mis hermanos y mi primo a pescar. Solíamos ir al puerto en autobús. Ellos tenían cañas con carrete y aparejos; yo, un palito con un sedal atado en un extremo y un simple anzuelo. Mi palito no daba problemas, pero ellos, en cambio, se pasaban media tarde desenredando las líneas, desatascando los carretes, ajustando las boyas y los plomos… Bien, pero la cuestión no es ésa; no es que yo pescara más con menos recursos y más rudimentarios por ser una niña de ocho años. Lo que voy a contar es otra cosa.
Aquel día no fuimos al puerto, fuimos al río, ya muy cerca de la desembocadura en la playa. Ya habíamos ido otras veces, aunque en el río sólo había muiles y no eran muy apetecibles. Tampoco es que comiéramos lo que pescábamos, que normalmente nunca llegaba a casa porque lo dejábamos en los solares a los gatos.
Había un señor.
Había un señor muy mayor -tenía el pelo completamente blanco- que llegaba en bicicleta y solía pararse a charlar un rato. Era simpático, supo ganarse nuestra confianza. Recuerdo aquella dentadura tan blanca, seguramente postiza. También recuerdo que tenía una cojera pronunciada y que siempre llevaba camisas a cuadros.
Volviendo a aquel día, mi hermano pequeño cruzó el puente y pasó a la otra orilla. Al cabo de un rato, lo vimos entusiasmado sacando un pez que había picado el anzuelo. Nos gritó que era una anguila. Yo jamás había visto una. Caminé hasta el puente, lo crucé y fui a ver la anguila. No era gran cosa. Mi hermano me la regaló y yo la agarré con dos dedos. Estaba fría, viscosa, y se debatía abriendo mucho la boca.
Retomé el camino de vuelta a la otra orilla y, de repente, apareció el señor amable, que también había cruzado el puente en bicicleta. Paró la bici, se bajó y me propuso llevarme en el trasportín. Yo acepté y él me dio unas indicaciones innecesarias para subirme. ¡Como si nunca me hubiera subido yo en un trasportín! Me dijo "Pones una pierna a cada lado de la rueda y luego te sientas". Y eso estaba haciendo cuando antes de llegar a sentarme sentí sus dedos escurrirse por mi entrepierna debajo de las bragas. Me sobresalté y me quité. Y él, con aquella sonrisa de dientes exageradamente blancos, me dijo que no lo estaba haciendo bien, que lo volviera a intentar. Pensé por un instante que yo me había equivocado, que el señor no pretendía tocarme ahí, que fue algo fortuito, sin querer. Y volví a intentarlo. Y volví a sentir por segunda vez sus dedos deslizarse muy rápidos y certeros por debajo de mis bragas y tocarme ahí donde jamás, nunca, nadie me había tocado.
Me asusté pero no me atreví a exteriorizarlo. Porque aún me quedaba la duda. Cómo aquel señor tan amable y tan mayor… No, no podía ser. No era posible. O sí. No lo sabía. No lo entendía. Le dije que volvía andando y él insistía en llevarme. Todavía lo oigo decir "Ven, nenina, ven, ven…"
Apuré el paso y luego corrí. Al cruzar el puente, me di cuenta que la anguila ya no estaba fría, que tenía la misma temperatura que mis dedos, que ya no se debatía, ya no se erguía, su cuerpecito colgando. Y me entraron muchas ganas de llorar por la anguila muerta.


                                                                                                                                               B. O.G.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Tormenta en un día de verano

-->
El sol brillaba con fuerza en un cielo completamente despejado, que enseñaba su azul pulcro y reluciente.
El calor era tan ardiente que incrementaba las ganas que tenía de vivir esos días de julio entre la playa y la piscina, disfrutando de las aguas cristalinas y de ese olor a cloro que se había convertido en un aroma imprescindible del verano.

Faltaban dos días para mi cumpleaños y la emoción por celebrar ese momento, la emoción de ser un año más mayor, me hacía sentir enérgica y radiante.

Yo me encontraba en la piscina, con mis amigas. Habíamos estado toda la mañana en la playa y tocaba pasar un rato por la piscina, antes de subir a casa.

No me había quitado la camiseta en toda la mañana; de hecho, en las dos semanas que llevaba de vacaciones no me había atrevido a mostrar mi torso, todavía, en público. Ese verano había empezado a notar ciertos cambios en mí. Cambios importantes que me hacían tomar conciencia sobre la transformación que estaba sufriendo mi cuerpo, en su paso por la pubertad. Además de experimentar nuevas sensaciones, que me llevaban a pensamientos y deseos antes inexplorados, también sentía que mi cuerpo estaba tomando su propia forma, principalmente mis pechos, que en su desarrollo parecían estar deseosos por salir al mundo.

El verano anterior apenas se me veían dos diminutos bultos, que dejaban asomar su pequeño y casi inapreciable pezón. En ese tiempo, ni siquiera prestaba atención a eso, así que me resultaba realmente fácil mostrarme casi desnuda. Vivía con total normalidad y sin ningún tipo de alerta o tensión pasarme el día entero solamente con la parte de abajo del bikini, ya fuera en la playa o la piscina.

Con mi camiseta puesta, la cual se había convertido en mi fiel aliada y me ayudaba a sobrellevar esta nueva y curiosa inseguridad, corría por el bordillo, de un lado a otro de la piscina, tirándome agua con mis amigas y disfrutando entre los gritos y las risas de ese pequeño y a la vez maravilloso juego de mojarnos.

Obviamente, mi camiseta estaba cada vez más empapada, pero aún así, yo me resistía a sacarla de mi cuerpo. Estaba sumergida en esa nueva y desconocida sensación intentando averiguar qué lugar debían ocupar mis pechos. Pensaba que quizá tocaba el momento de comprarme un bikini con la parte de arriba o un bañador, el cual me taparía, también, esa tripita que empezaba a resultarme un tanto incómoda. Pero me sentía tan extraviada con todo eso, que me resultaba difícil resolver ese asunto y no sentirme entre dos tierras. Dejármela puesta, sin duda alguna, era la mejor opción.

De pronto se acercó él. Era el padre de un amigo y vivía en la misma planta de apartamentos que mis padres y yo. Su hijo y yo, que teníamos la misma edad, jugábamos juntos desde los dos años y él y su mujer eran prácticamente como de la familia. Los días de verano siempre los pasábamos compartiendo las vacaciones.

Me llamó, y yo me acerqué. Cuando estuve frente a él, se me quedó mirando, me cogió la camiseta y mientras me la levantaba con sus manos, dijo:

- Llevas la camiseta muy mojada; quítatela. Como vayas así a casa, tu madre te va a reñir.

Levantó la camiseta hasta mi cuello, clavó sus ojos en mis pechos y yo sentí un escalofrío que recorrió todo mi cuerpo, tan fuerte, que me quedé completamente paralizada. Me di cuenta de lo que su mirada buscaba, y mientras volvía a bajar la camiseta al mismo tiempo que decía:  «bueno, no la tienes tan mojada como pensaba» noté como sus dedos, de una forma muy suave y sutil, rozaron mis pezones. Mis pies se clavaron al suelo. Mi cuerpo se tensó y perdí la voz y la movilidad. Con una sonrisa en su boca, me miró, dio media vuelta y se fue por dónde había venido. Yo me quedé ahí, parada, petrificada, absorta por lo que acababa de pasar.

Con mucho esfuerzo e intentando no perder el equilibrio, me moví del sitio y fui caminando hasta uno de las bancos que había en la piscina. Dejé caer mi cuerpo, que ahora pesaba como si estuviera lleno de cemento, me senté y de nuevo mis pies se clavaron al suelo.

Fue ahí donde cesó el juego, donde desapareció la euforia y la alegría. Donde se esfumó la ilusión por mi cumpleaños y la emoción por hacerme mayor. Ni dos minutos atrás, me había sentido quebrantada, despreciada, abusada y violentada. Fue en ese momento que crucé una línea que no tenía que haber cruzado. Una línea a la que fui llevada sin mi consentimiento, por quien resultaba ser alguien que yo creía de confianza y cariño para mí, por quién debería haberme cuidado y no llevarme a un lugar de miedo y confusión. Ese alguien que me llevó a transgredir una parte íntima y personal. Alguien que decidió llevarse por su cuenta la primera experiencia, al contacto, de mis pechos, con unas manos que no fueran las mías - de un modo que yo no había elegido ni deseado por mí misma. 
Empecé a sentirme desnuda, tan desnuda que ni mi camiseta, mi fiel aliada, podía protegerme de sentirme así. Era como si hubiera desaparecido. Y me quedé ahí, expuesta ante el mundo.

Me cayó una gota en la cara, que me hizo despertar de esa parálisis onírica que acababa de empezar. Miré hacia arriba y vi que el sol radiante había desaparecido. Que el cielo con su azul pulcro y reluciente había sido tapado con grandes nubes negras y entonces, empezó la tormenta...

La lluvia cayó con fuerza, el viento comenzó a soplar hercúleo y los truenos y relámpagos se acercaban abriéndose paso entre mar y cielo.

Todo el mundo empezó a correr, buscando un sitio para refugiarse. Yo seguía sentada en el banco. El peso de mi cuerpo seguía impidiéndome moverme y mi mente había decidido diluirse junto con la tormenta, la cual estaba cogiendo, cada vez, más y más fuerza.

- ¡Raquel, Raquel!, ¿qué haces aquí? ¡Vamos!, nos estamos empapando, vamos a refugiarnos dentro del portal -gritaba Ana mientras me tiraba del brazo.

Me dejé llevar por ella y me despegué del lugar. Corrí hacia el portal, todo lo deprisa que daban mis piernas. Entramos y yo me quedé mirando la tormenta a través de los cristales, con el deseo de que los rompiera y me llevara volando con ella.

La lluvia, el viento, los truenos y los relámpagos se habían convertido en las lágrimas, la frustración, la rabia y la impotencia que momentos antes acababa de sentir y no había sido capaz de mostrar. Ahora la tormenta mostraba todo eso por mí.

- ¿Raquel, qué te pasa? -preguntó Ana, con cara de extrañada.- De pronto te has quedado como atontada.

- No me pasa nada -le dije.- Sólo que me duele un poco la tripa.

¿De qué modo podía contar lo que acababa de vivir? ¿Habría tenido yo la culpa por ir con la camiseta mojada? ¿Acaso esa persona, tan cercana a mi familia, no era alguien que debía cuidar de mí? Pensarían que me lo estaba inventando todo... que eran fabulaciones mías y lo estaba exagerando.

A casi dos días de mi noveno cumpleaños me encontraba haciéndome preguntas que no correspondían a una niña de mi edad. Preguntas que abarcaban espacios que debían haber sido explorados desde el consentimiento y la responsabilidad. Había sido llevada de la inocencia y la vulnerabilidad, a un lugar que quedaba fuera de mi manejo. ¿Cómo le iba a explicar, entonces, todo eso a Ana? Me resultaba más fácil guardarlo dentro de mí. Fue en ese momento que decidí esconderlo en alguna parte de mi cabeza.

- ¡Raquel!, vamos, hay que irse a casa. Se acerca la hora de comer y tu madre me pidió que te llevará sobre las dos -me dijo él. Y poniendo un brazo sobre mis hombros y el otro sobre los de su hijo, nos fuimos los tres hacia el ascensor. Me dejé llevar con mi cuerpo, ahora convertido en plomo, con la mirada al suelo y la voz extraviada, impotente y paralizada. Asimilando, como podía, la experiencia que me había quitado la sensación de estar viva.



ESTHER H. LUCAS
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...