diumenge, 2 de desembre de 2018

Ándese con cuidado...

Els diferents i més habituals sistemes de protecció estan consolidats en un paradigma patriarcal, que continua responsabilizant a les víctimes de la violència masclista de les situacions d'alt risc i de tot allò que les ocurreixi. Em refereixo a les Ordres d'Allunyament i els sistemes de localització. M'explico, la pressió, el control i la càrrega emocional està sempre sobre la supervivent. Quan les instàncies judicials no han interposat cap d'aquestes mesures la pressió de diferents serveis és que la supervivent tingui un paper actiu: Que canviï de domicili, de muncipi, de feina, de número de teléfon, de rutina horària, d'itineraris, que vagi acompanyada, que ho deixi tot i vagi a una casa d'acollida ... la frase més habitual quan dones alguna d'aquestes consignes d'autoprotecció és "perquè jo? perquè no ha de canviar ell? perquè ell pot circular tan tranquil?". El pes cau sobre elles de nou, l'agressor masclista és un ciutadà lliure de ple dret, que fa el que li dona la gana sense cap impediment, sense cap tipus de seguiment ni vigilància, i aquest agressor sap que la majoria de les seves conductes violentes quedaran impunes.

M'explico, actualment en les poques ocasions que el sistema detecta "alt risc" ( alta probabilitat que l'agressor masclista torni a agredir a la dona, assetjar-la, intentar assassinar-la...) la Fiscalia (de forma excepcional) i majoritàriament l'acusació  particular demana una Orde de Protecció ( Llei 27/2003 per a més informació) que el Jutjat de Violència sobre la Dona por interposar després de la compareixença ( un cop escoltades les parts, els testimonis i revisades les escasses proves existents en aquest tipus de casos que com ja sabeu l'alt grau d'impunitat té a veure amb el caràcter íntim i de secret d'aquesta violència masclista).

Perquè en la majoria de casos de violència masclista ( per als senyoros del codi penal "violència de gènere" ) la valoració del risc que emeten els cossos policials és de "baix risc" o "risc no apreciat"? Doncs sense posar en dubte la gran experiència i coneixement sobre el tema dels cossos policials crec que hi ha una raó política i econòmica de fons: Què passaria si la puntuació més comuna fos "alt risc"? Doncs que s'haurien d'articular tots els mitjans necessaris per protegir a la víctima i llurs fills/es, i mitjans dins del capitalisme vol dir DINERS, vol dir milions d'euros (molts més que els del "pacto de Estado"), en el dilema "protegir i salvar vides de dones" versus "economitzar" sempre guanya el segon criteri. Els cossos policials no tenen efectius suficients per a realitzar tasques de protecció policial integral.

Des de fa anys que el paradigma d'intervenció integral en l'eradicació de la violència masclista comença a fer aigües...Els sistemes de protecció per les supervivents no son efectius ni saludables. Em comprometo a parlar de forma extensiva en un nou post sobre les diferents incidències respecte el dispositiu gestionat pel Centro de Control de Medidas Telemáticas (COMETA). 

Hi ha advocats del torn de violència que es creuen amb "poder màgics", m'explico la capacitatt d'influenciar a l'agressor masclista perquè desisteixi en el seu assetjament o conducta violenta: " tu tranquil·la que jo he parlat amb ell i m'ha dit que si retires la denúncia et deixarà en pau i no tornarà a molestar-te més, i et facilitarà el divorci".  Quina garantia és aquesta? Quin tipus de xantatge és aquest? 
He escoltat també en vàries ocasions com personal del jutjat li deia a la víctima: "el juez te ha denegado la orden pero este tio es peligroso, ándate con cuidado". 

Des dels poders i les institucions implicades en els circuits d'atenció hi ha la tendència a moures després quan ja la dona ha estat assassinada per l'agressor masclista, es mouen per cercar "qui ha comès l'error".  Fora bo que aquesta preocupació existís abans, quan moltes professionals i associacions que lluitem pels drets de les dones a viure lliure de violències denunciem que és urgent una gran inversió de recursos i més qualitat de l'atenció realitzada. L'autocrítica del poder judicial i la Fiscalia després d'un feminicidi habitualment acostuma a ser 0, la resta de poders busquen a les seves bases de dades de forma desesperada quan es va fer la darrera trucada de seguiment a la víctima, la darrera entrevista, quines consignes es van oferir...per tal que no els esquitxi gaire i a veure si troben  un "cap de turc" normalment a la base de la piràmide. Que quedi clar que l'únic culpable quan hi ha un feminicidi és l'agressor masclista. Ara bé, sempre hi ha un cúmul de diferents factors desencadenants i indicadors previs que no podem ignorar, aquests són els que s'han d'analitzar exhaustivament si volem canviar la situació actual i trencar amb l'actitud passiva dels poders polítics més enllà dels seus discursos buits, i declaracions de bones intencions passin a l'acció més enllà de posar-se darrera la pancarta amb el llacet lila el dia 25N, també cal conscienciar i mobilitzar tota la societat durant tot l'any per no normalitzar els feminicidis. 

Canviar el paradigma al respecte dels sistemes de protecció és un deure ètic.

Qui segueix aquest bloc ja coneixeu que no m'agrada generar indefensió apresa, per tant ofereixo diferents
propostes: 
-Les ordres d'allunyament i de prohibició de comunicació són efectives dictaminades des d'un principi davant la denúncia penal que ha interposat la dona que pateix la situació de violència masclista, sobretot en aquells casos de risc baix o baix-moderat. Per tant per veure la seva efectivitat com a mesures cautelars hem d'invertir els percentatges, actualment no arriba al 30% de les Ordres sol·licitades. Jutges/sses dels jutjats de violència sobre la dona INTERPOSEU MÉS ORDRES DE PROTECCIÓ, disposen del marc jurídic per fer-ho possible.
-En els casos de risc moderat o alt la mesura de presó provisional és la mesura adequada per aturar a un feminicida. Està en joc la vida de centenars de dones i llurs fills i filles.
-Els agressors masclistes són un perill públic per tota la societat, per tant cal un seguiment policial directament sobre ell. Qui ha comès la conducta delictiva és ell, per tant la pressió ha de recaure única i exclussivament sobre ell.
-Potenciar el teixit comunitari perquè esdevingui una xarxa de suport i protecció efectiva davant la impunitat de l'agressor masclista per tal que deixi d'exercir la seva violència.
-L'autodefensa feminista és el recurs més efectiu, perquè és tot allò que es pot fer en el moment just de l'agressió, quan moltes vegades no hi ha temps material per activar l'ajuda de cap servei especialitzat i l'agressor està agredint o té la intenció de tornar a agredir-la. Per tant cal organitzar formacions, tallers i difondre materials.
-Dissenyar nous dispositius de seguiment telemàtic efectius.
-...


Seguim i seguirem picant pedra
@RobenFawkes


He participat en el Documental MAI MÉS VÍCTIMA produït per Tv3: Aquí l'enllaç:

dijous, 30 d’agost de 2018

La primera deconstrucció

Celebro que cada cop més "homes" tinguin dubtes i preguntes respecte com es pot "deixar de ser home" dins el patriarcat. Cada cop observo més tweets, comentaris i mails que pregunten i demanen què es pot fer per matar el masclisme que portem dins, i ja aviso que no serà gens fàcil.  Com a contraposició lamentablement també observo darrerament una mena de reacció ultraviolenta de reafirmació del masclisme més ranci que agafa volada i aquests a sobre son recompensats amb molts euros per youtube i altres marques publicitàries, aquests guanyen de moment la batalla en visibilitat, seguir la corrent patriarcal sempre aporta més beneficis i privilegis...és més còmode, però ja fa uns anys que alguns homes formem part d'una "tàctica de guerrilla antipatriarcal" i tenim pressa per fer girar la truita.

Però vull centrar el post com pots "entrenar-te" per formar part d'aquesta "guerrilla", perquè crec que encara hi ha esperança en el que té ganes i voluntad ferma per transformar-se del tot, el que ha près consciència després de veure per les notícies la sentència dels violadors de San fermín i fins i tot ha sortit al carrer per denunciar-ho, o almenys des de casa ha posat el crit al cel. El que després de llegir-se "Teoria King Kong de Virginie Despentes" o "Tot el món hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie" ha dit prou, està convençut que no vol seguir fomentant el merdós patriarcat i les seves violències masclistes.

El primer pas seria reconèixer amb la màxima sinceritat possible les pròpies actituds i creences masclistes que tots tenim, com han estat treballades des de la infància per la socialització de la família i l'escola, repasar quins han estat els nostres models de masculinitat del nostre entorn més proper ( pare, avi, tiets, germans, cosins,...) i després quin tipus de masculinitat era la predominant dins el nostre grup d'iguals ( companys de classe i amistats) pressionava i s'esforçava en fer pública ( al carrer, en espais d'oci, el tipus de bromes i jocs, quin tipus de sexualitat i fantasies sexuals, com veiem a les dones i els seus cossos,...). És molt impactant també recordar quina era l'actitud i el comportament més habitual davant la diversitat o les masculinitats alternatives, el més probable era la discriminació, l'exclussió i la violència contra aquestes "altres formes de ser". Ara aquestes alternatives son clau, cal ser desobedient amb el que el patriarcat espera de tu com a home.

Després d'aquest reconeixement íntim i públic, que si ha estat veritablement sincer provoca dolor i fàstic, cal avançar per trencar el postureig, és a dir coratge per avançar de les paraules als fets. Les accions les pots desenvolupar en tots els àmbits, 24 hores al dia, has de mantenir la guàrdia en alt i estar atent per detectar les teves conductes masclistes i la dels altres. No esperis reconeixement ni cap medalla al respecte, aquest canvi és per responsabilitat.

Considero que el treball de cures formi part de les masculinitats alternatives és revolucionari, en el sentit que fa connectar amb les emocions i construeix vinculacions que considero vitals en la deconstrucció: la interdependència, la cooperació, el suport mutu, l'empatia i la vulnerabilitat ( parlar d'aquesta requereix un post exclussiu) trencant amb el rol individualista patriarcal. Assumir el treball de cures, la criança i les tasques domèstiques (+60%) és vital per a esdevenir militant antipatriarcal i activista.

Després de llegir aquest post mulla't! i assenyala els comportaments masclistes del teu entorn, dels homes propers a tu, no els hi farà gaire gràcia ja t'aviso... és un primer pas. 

Continuarà...

Rubén Sanchez Ruiz

P.D: Si t'ha agradat el post, pots fer comentaris al respecte i si t'animes pots contestar aquestes dues preguntes:
Hi ha alguna manera d'actuar diferent que debiliti les estructures patriarcals?
Hi ha alguna manera per treure força als masclistes?

Si vols accelerar aquest procés de conscienciació et recomano les següents lectures:
-Masculinidades y feminismo de Jokin Azpiazu.
-Relato de un macho disidente de Octavio Salazar.
-Chicos son, hombres seran de Miriam Miedzian.
-La Caída del Imperio macho https://www.nodo50.org/cntcatalunya/index.php?option=com_content&view=article&id=126:la-caida-del-imperio-macho&catid=45:antipatriarcal&Itemid=75

Si vols passar a l'acció aquí trobaràs conductes concretes:
http://aliatsdelfeminisme.blogspot.com/2015/06/responsabilitzat-per-descarregar.html

diumenge, 1 de juliol de 2018

Apunts sobre el comportament violent masclista




Hi haurà aspectes relacionats amb la violència masclista que no arribaré a entendre mai per molt que reflexioni, per molt que llegeixo sobre el tema sempre arribo a un punt sense sortida...i crec que té relació directa amb la indignació que sento, amb la ràbia que surt pels meus queixals,...amb aquella sensació a l’estómac tan peculiar després d'escoltar una dona que comparteix la seva vivència i relata diferents agressions masclistes viscudes a la pròpia pell, quan connecto amb allò viscut i visualitzo el que m’està explicant, buf...a vegades dura uns segons...i a vegades perdura hores o dies. Crec que el valor d'aquest testimoni és inmens, és una font per la transformació de tota la societat patriarcal, la veu de les supervivents és una font d'aprenentatge, estic convençut.

Sempre he dit que espero no immunitzar-me mai davant la violència masclista, perquè no sé treballar des d’un altre lloc que no sigui des de l’empatia radical, si això passa algun dia de ben segur m'he promès a mi mateix que canviaré de feina.


Un dels aspectes que estic analitzant és la consciència de l'exercici de la violència masclista per part dels agressors, i cada dia estic més segur que són plenament conscients del dany que causen. És més,  seleccionen quina forma i tipus d'agressió, on utilitzar-la, davant de qui, quan i en quin moment...és a dir per mi queden destruïts 2 mites: el del control dels impulsos i el mite de la provocació.

Tot el ventall d’agressions masclistes i tipus de violència tenen diferents objectius, però penso que un dels principals és l’explotació psicològica i emocional de la dona amb la qual té un lligam afectiu i/o de parella.

El context de violència masclista és descrit per algunes autores com de “cautivitat”, és a dir on es pot desenvolupar amb més facilitat la indefensió apresa . L'exercici de la persuasió coercitiva genera un efecte: l'estat dissociatiu. L’objectiu de l’agressor és el sotmetiment de la dona, aquest és el principal objectiu, l’agressor escull quina és la millor forma per agredir, i escull la millor on hi hagi equilibri entre efectivitat, eficàcia i seguretat. 

Aquest procés de dominació i sotmetiment genera ansietat i angoixa, i quan el control està amenaçat és quan l’agressor converteix la impotència en ira i sura a la superfície. L’agressor masclista sempre és conscient de tot el que està fent. La violència és conscient i planificada ( les diferents agressions són modulades en el temps i l’espai), però la seva aparició és imprevisible, i aquesta imprevisibilitat activa els mecanismes de supervivència de la víctima, li genera un estat d’alerta i d'estrés important, i això comporta un esgotament i debilitament de les seves defenses, aquest esgotament és més visible per a persones que estan fora de la relació ( amistats, familiars, veïnatge, professionals...que per la mateixa dona que està dins la situació de violència ).
L’Amenaça és una forma de violència eidètica, per la tendència a convertir els pensaments en imatges, l’amenaça és reproduïda en l’imaginari de la dona com una seqüència d’imatges que també poden aparèixer durant la vigília i també duran el cicle de son dificultant el descans i accentuant més l'esgotament.


Jukes proposa la teoria de la "bombolla", segons la qual el maltractor viu en un "self privat", amb una vida mental i emocional que no vol compartir amb ningú. La bombolla genera una mena d'escut autoprotector, li permet mantenir una percepció positiva d'ell mateix, sense sentir-se amenaçat per les percepcions que entren en contradicció amb les seves creences, actituds i comportaments masclistes, així tot el que existeix fora de la seva bombolla és hostilitat, per tant el que està fora d'ell va contra ell, per tant sota aquest esquema ell viu que la seva dona està contra ell, això es reafirma quan la dona aconsegueix trencar la relació o interposa una denúncia.

Té relació amb aquesta bombolla quan reacciona de forma violenta l'agressor amb els gelos però no d’un hipotètic amant, està gelós de la relació d’amistat amb una amiga o un amic, o de l’atenció donada a un familiar malalt, gelós de l'atenció donada al seu propi fill o filla, ...gelós que l’energia d’ella no la dediqui en exclussiva per ell. Aquestes “terceres persones” que acostumen a ser font de suport fonamental per a la dona supervivent són les que poden posar en qüestionament el maltractament, llavors el control i aïllament posat en acció per l’agressor masclista perquè seran considerats “enemics” per ell, així que intentarà per tots els mitjans possibles (des de la manipulació afectiva fins a la prohibició o també l’agressió física) destruir els vincles que ella té amb aquestes persones importants per ella, més aïllament és més vulnerabilitat.


Per l'agressor masclista els únics desitjos i les úniques necessitats importants són les pròpies...els/les altres només son importants en la mesura que estan disposats/des a satisfer les necessitats d'ell. Tot el que està fora de la bombolla és viscut com una amenaça per ell i reaccionarà en conseqüència. 


Miguel Lorente afirma: "En el cas dels maltractadors, tots necessiten el control de la dona...l'agressor manté amb la violència el control de la situació mitjançant estratègies d'intmidació i coacció, així es fa present sempre", i jo afegeixo "així fa perdurar en el temps la relació". 

Per finalitzar aquest post: La sortida d'una situació de violència masclista és un procés, un procés de centenars de petites accions, que van empoderant a la supervivent i així pren la força necessària per trencar la relació, i durant tot aquest procés l'acompanyament especialitzat és fonamental.

Una abraçada ben forta

Rubén Sanchez Ruiz




900900120 Telèfon per a dones en situació de violència masclista a Catalunya.( 24h 365 dies )
016 

dissabte, 28 d’abril de 2018

No sou cap manada, sou escòria masclista

No és el redactat d'una sentència concreta...és una manera de fer justícia que enforteix el patriarcat, això és el que hi ha sota. La interpretació d'unes imatges, d'un vídeo d'una violació múltiple a una dona, d'un testimoni colpidor des de la mirada de 3 togues, una mirada impregnada de masclisme i prejudicis. 

El dret penal està pensat per dissuadir? Amb caràcter dissuasori? Vol castigar a uns determinats subjectes perquè no torni a passar?

Què haguès passat si sobre aquest cas no cau pressió mediàtica? Si amb tota la pressió existent les 3 togues del tribunal s'han atrevit a interpretar el codi penal per acabar sentenciant per delicte d'Abús sexual, estic convençut que sense pressió social i mediàtica els 5 violadors serien absolts, avui estarien al carrer.

Les agressions sexuals, l'assetjament sexual, totes les formes de violència masclista no són un problema o qüestió personal, són un gravíssim problema social universal, una qüestió pública de grans magnituds.  A la sentència de san fermín parla de "la denunciante",  la denunciante? No pot dir "la perjudicada", no pot dir "víctima" perquè com em va recordar un jutge no fa gaire "presunta víctima, que aún no hay sentencia firme"...és clar.

El que em preocupa des de fa molts anys són les creences i la percepció de la violència sexual i de la violència masclista que tenen des del sistema judicial (tribunals, fiscalia, advocacia, personal administració de justícia...)  No és una sentència aïllada, és una manera de fer determinada, una interpretació de les lleis sense cap tipus de perspectiva de genére , no és només el vot particular del president de la sala del tribunal que vol dedicar clar el seu pensament contaminat per milers de films pornogràfics.

A principis d'aquesta setmana vaig testificar com a professional en un judici d'agressió sexual. En aquest judici la víctima dins la sala de vistes va haver de reconèixer els 2 agressors protegida darrera d'un vidre tamany din-A4 i assenyalar-los novament, feia molts anys, potser uns 12 que no tornava a ser testimoni d'una vulneració d'aquest calibre. I tot estava impregnat de "normalitat", i això és el que més mal fa, aquesta normalitat masclista:

-Els drets dels investigats sempre per sobre i molt més protegits que els drets de les víctimes del delicte. Això és un axioma.
-Des de cap institució es combat la cultura de la violació i el que comporta la socialització masclista, només el moviment de dones i els col·lectius feministes s'enfronten cada dia i amb escasos recursos.

La impunitat dels agressors retroalimentada per la pròpia impunitat del poder judicial, quina perversió oi? o potser se'n diu simplement patriarcat. I davant aquesta situació l'autodefensa feminista individual i col·lectiva és legítima.

Vaig llegir ahir molts tweets amb hastag #Cuentalo, dolor i més dolor, fàstic i més fàstic per compartir la condició "d'home" en aquesta societat,  Segur que com a home he protagonitzat situacions incòmodes a moltes dones..., us demano disculpes, em comprometo a fixar-me molt més, ser més conscient encara del meu cos, de la meva mirada, de l'espai que ocupo..., per transformar-lo, per transformar-me i deixar de ser un fill del patriarcat, perquè no hi ha dret que no sigueu considerades persones, perquè vull fer tot el possible perquè us sentiu més lliures i tranquil·les, i això passa per canviar la miarada, les actituds, el llenguatge, les conductes abussives fetes des dels privilegis masclistes. 

@RobenFawkes

PD: He trigat hores en escriure aquest petit post, m'he aturat, he respirat fons, he apagat l'ordinador, l'he tornat a encendre...mal d'estómac, i la ràbia continuava bullint dins meu. he esperat uns dies més per acabar-lo, he reflexionat si el publicava o no, i al final he dit, sí, perquè no podem ser còmplices amb el nostre silenci d'aquestes atrocitats masclistes. 

dissabte, 6 de gener de 2018

Impotència davant la violència institucional

Encenc l'ordinador mentre prenc un tallat amb el primer cigarro del dia llegeixo al twitter una notícia de El Periodico que ha fet retweet feminicidio.net, el titular "Catalunya denega la meitat de la protecció de les maltractades". http://www.elperiodico.com/es/sociedad/20180104/catalunya-deniega-la-mitad-de-las-peticiones-de-proteccion-de-maltratadas-6524437
Imatge taller autodefensa feminista 1981

Donat que fa 16 anys que treballo dins un servei especialitzat i que una de les nostres funcions és atendre les dones que venen a declarar al jutjat de violència sobre la dona després d'interposar la denúncia, vull explicar la situació de la qual som testimonis i relacionar-ho amb el contingut de l'article:
 
1. En l'article crec que s'excusa a la Fiscalia, dient que fan la petició de les proteccions i que són jutges/jutgesses dels jutjats "especialitzats" en violència sobre la dona que les deneguen, sí però no...és a dir que en moltes ocasions, NO fan cap petició de protecció i el jutge/ssa no ha de fer res.  Nosaltres com a professionals que hem detectat situacions d'alt risc hem demanat en moltes ocasions protecció policial a la Fiscalia directament i les han denegat sistemàticament, i això només depén de la Fiscalia i no de la judicatura. 

2.També cal dir que en moltes ocasions com a professional que treballo en aquest àmbit he vist i escoltat com Fiscal i Jutge amb el somriure dibuixat a la boca acusen a les dones que han denunciat violència masclista de "exagerades", "mentideres i manipuladores", ...i altres adjectius vexatoris, perquè són incapaços o simplement no volen fer una exploració més exhaustiva de la situació que es presenta al jutjat, per tant deixen actuar lliurement els seus prejudicis masclistes que fan la feina més ràpida. Quan he intentat ser pedagògic i explicar-lis que vol dir la indefensió apresa, el estat agèntic, com funciona la violència psicològica, el cicle de la violència,...m'han mirat amb cara d'extraterrestre.

3.En l'article es recull l'opinió "d'una jurista" que diu que "muchas veces se otorgan por el por si acaso y eso no es correcto". Senyora jurista, desconec el seu nom, però dir-li que "por si acaso" són vides humanes, és a dir implica protegir la vida de una dona i dels seus fills/filles, que les dades de 2016 afirmen que el 50% de les dones assassinades havien denunciat, vol dir que les institucions i serveis eren coneixedores de la situació de violència masclista i NO VAREN FER RES PER EVITAR QUE LES ASSESSINESSIN. Les ordres de protecció són mesures cautelars, és a dir estan dissenyades per evitar més dany, per prevenir noves i més greus situacions de violència masclista.

4.El 48% de les dones que tenien ordre de protecció en 2017 i van ser assassinades per agressors masclistes, en el moment de la denúncia en comptes d'una ordre de protecció, sobre aquests agressors que són tan perillosos haurien d'haver estat tancats inmediatament a un centre penitenciari en preventiu fins a la data de judici oral, i això senyors/es fiscals, jutges/sses  és responsabilitat seva, única i exclussivament seva.

5.El seguiment que cita l'article per part dels Mossos d'Esquadra i de totes les policies de l'Estat es limita a trucades telefòniques "per veure com va tot". També cal dir que en la majoria dels atestats policials la valoració del risc "no apreciado" és errònia, es tendeix sistemàticament a minimitzar el risc, perquè això implica menys mitjans i menys recursos a destinar a la protecció.

6.Per últim senyors del Periodico, la foto i el peu de foto de l'article: Curso de Seguridad y autoestima de la Cruz Roja. A veure si volen parlar de l'autodefensa feminista contactin amb les expertes, amb els col·lectius de dones que entrenen i la practiquen, i facin un article en condicions, perquè l'autodefensa feminista és molt més que tot això, i s'imparteix de dones cap a dones, la resta són cursos cutres que es fan a gimnasos i serveixen de ben poc. L'Autodefensa feminista és un dret de les dones, molt efectiva, més que les polítiques del govern, perquè canvia la perspectiva i augmenta en un 81% les possibilitats d'evitar una agressió. Com a imatges per ilustrar l'article proposo les d'aquest post. De res.

Conclusió: El corporativisme és la impunitat de la violència institucional masclista practicada de manera sistemàtica per totes les institucions i poders: polítics, judicials, policials, socials, sanitaris... Sino hi ha una autocrítica i voluntad real de millorar la situació, sino s'apliquen sancions davant la mala praxis professional i la vulneració de drets fonamentals de les dones, tot això amb una imprescindible gran inversió en recursos a tots els nivells, el patriarcat i els agressors masclistes continuaran actuant impunement.

@RobenFawkes

Imatge taller autodefensa feminista LaiaEskola Alava

dimarts, 12 de desembre de 2017

Desfer-se és desobeïr

Està molt extesa la por dels homes a manifestar-se obertament contra el masclisme i les seves violències. Perquè costa tant mirar cara cara als ulls d'agressors masclistes i #matxitrolls, aquesta actitud explicada i definida molt bé per la companya Lidia Infante com #Hidrofobia remou els ciments de la pròpia masculinitat hegemònica construïda en el grup d'homes...és el grup d'homes que t'accepta o et rebutja, que t'exclou del "club de los matxotes" si no ets "dels seus" mitjançant insults, rialles, bromes...i això implica riure de les seves gràcies, dels acudits masclistes, de banalitzar la violència sexual, de compartir imatges de cossos de dones nues als whatsapp, de vacilar de les seves experiències sexuals (sempre que siguin heterosexuals és clar!)...si entres en aquestes pràctiques et donaran el diploma de #matxote...o no?

Avui estava sopant a un bar de barri, allà un client habitual està parlant per telèfon cridant, és impossible no escoltar la seva violència verbal:
"-Pedazo de zorra, sí tu, que llevas 4 días follando con tíos.
...cuando te comes una polla ¿te acuerdas de la cara del tío?¿eres capaz de recordar su cara?... la teta esa asquerosa que tienes operada, ahora no tengo la mano ahí...ahora estás con ese tío por la pasta..." 
Penja. Silenci tens al bar.

Mentre escoltava aquest vomit masclista i misògen perpetrat per aquest desgraciat, he mirat desafiant als 2 cambrers i encarregats del bar, la seva cara mostrava incomoditat i al mateix temps intentant dissimular mirant cap a una altra banda, després he començat a parlar jo fort amb les dues amistats que compartiem taula, amb un to de veu alt perquè m'escolti també l'agressor, dient: "perquè haig de sopar escoltant aquest masclista de merda? perquè no el foten fora d'aquí?" La ràbia encara perdura després de 4 hores la noto a l'estómac, crec que ha estat el motor conjuntament després de la lectura de https://directa.cat/un-home perquè he sentit el mateix, que no he fet res per canviar la situació, o potser que la única via que he sentit viable era un enfrontament violent i explícita amb aquest agressor del bar, metralleta! com diu Bel Olid.

Les diferents pràctiques s'inicien des de ben petits, els nens en els jocs i les dinàmiques a l'escola, les baralles, els jocs de força (els habituals campionats de pulso a sobre del pupitre, el passadís de les collejas, cops a l'espatlla com a salutació)... ja arribada l'adolescència es potencia al líder #mascleAlfa com el més xulo o xungo del grup, qui més fa la guitza a les noies, les vacil·la, les hi fa la punyeta, l'afició i entreteniment com a forma de "cortejo" és envair el seu cos (com descordar sostenidors per sorpresa per darrera, travetes, empentes o tocar-li els pits, el cul o els genitals i sortir correns...).

Recordo començar moltes de les primeres sessions de formació amb la pregunta: Algú té algun germà, cosí, pare, amic...cumplint condemna a la presó actualment per un delicte sexual o de violència de gènere? Cap braç aixecat a l'aula...es produeix un silenci tens, fins i tot incòmode...Ningú vol reconèixer si hi ha algun agressor masclista proper, això és així, la familia és la família, si els agressors són dels altres vale però si són dels nostres s'invisibilitzen, més encara si som nosaltres mateixos.

Com diu Virginie Despentes, la masculinitat hegemònica és dèbil i covarda: " En mi opinión es una masculinidad que rechaza enfrentarse directamente con lo que realmente la oprime: la docilidad que exige el trabajo, la violencia laboral, la humillación cotidiana del liberalismo, la ausencia de sentido de tu trabajo, la inseguridad sistemática que te hace sentir siempre mal, etc."  i afegeix "todas las masculinidades contemporáneas se construyen sobre la idea del derecho a matar. En el cine de Hollywood: los hombres matan, es lo que les caracteriza. Matan enemigos, matan chicas, matan animales. No importa mucho lo que matan, lo importante es el uso de la arma.Tienen que relacionarse con la violencia.

La por a l'enfrontament directe contra els agressors masclistes, por a rebre un cop? por a rebre un insult? Por a sortir del club de los matxotes? Que és això en comparació a tota la violència que pateixen les dones a tot el món per part dels homes?

@RobenFawkes

PD: Com he citat en vàries ocasions a Virginie Despentes us deixo l'enllaç d'una de les darreres entrevistes que li han fet després de publicar Vernon Subutex: https://www.pagina12.com.ar/5102-entrevista-de-gabriela-cabezon-camara-a-virginie-despentes
 

dissabte, 18 de novembre de 2017

Yo te creo

#Noestássola #Yotecreo
Cuando la rabia no te deje respirar después de escuchar las preguntas ofensivas de los abogados defensores, cuando notes la presión en tu estómago o en tu garganta, tómate unos segundos antes de responder, toma aire, respira y contesta sin vacilar, siente todas las emociones pero no calles, contesta de forma firme. Cuando veas las muecas del tribunal o del fiscal durante tu declaración levanta la cabeza, piensa que esta gente no te conoce de nada, que estan anestesiados y cargados de prejuicios machistas. #Noestássola

Mientras esperas en una sala dentro de la Audiencia Provincial, espero y deseo que acompanyada de al menos 1 persona, o varias personas cercanas y de confianza para ti,  tus amistades y tus familiares que brindan su apoyo, también espero acompanyada por alguna profesional comprometida con la lucha contra las violencias machistas, que te abrazan y transmiten su apoyo, que despiertan tu fuerza y tu coraje, repite en tu mente #Noestássola #soysuperviviente.

Cuando acabes tu declaración y te levantes de la silla, mira la puerta cuando se cierre, quédate con ese instante, porque se cierra una etapa y se abre otra diferente, porque tu proceso de recuperación no dependerá del resultado de la sentencia, dependerá de tu resiliencia, que la tienes, porque lo has demostrado cada día en tu proceso de recuperación, no te preocupes por los bajones, se llama estrés post-traumático y te vas a recuperar seguro, confia en ti, has llegado hasta hoy por tus propios medios, porque eres más de todo lo que has sufrido, mucho más, muchísimo más.

Tu dolor, tus secuelas, no quedarán impunes, no olvidaremos nunca pase lo que pase, gracias por tu enorme valentía por tu coraje y tu generosidad, gracias por denunciar la agresión sexual que sufriste, porque por eso ahora estos agresores estan encerrados y no en la calle organizando su próxima agresión, y durante ese período de tiempo de condena en la cárcel no volverán a hacer daño a ninguna mujer, de ésa cárcel que éstos no debedían salir nunca!

Ahora descansa, no enciendas la tele, ni leas periódicos, ni mires las redes sociales, rodéate de la gente incondicional que siempre ha estado contigo des del primer momento. Hoy han salido cientos de mujeres en muchas ciudades para denunciar la Justícia Patriarcal y se han manifestado, han gritado que estan contigo que #Noestássola #Yotecreo, y estarán cada día luchando para destruir el patriarcado asesino.




diumenge, 5 de novembre de 2017

1a Presentació en castellà LA MIRADA DE MICHONNE

Després de  3 anys de la publicació de LA MIRADA DE MICHONNE, més de 25 presentacions realitzades per tot el territori i 1000 exemplars venuts ara arriba 
1ª edició en castellà gràcies a l'Editorial Aldarull.

És un plaer compartir aquesta experiència i projecte col·lectiu amb totes i tots.
Gràcies per tot el suport!

Rubén Sanchez Ruiz

https://twitter.com/xfarahalyx/status/926855704840982528
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Presentació del llibre: La mirada de Michonne. Guía de autodefensa feminista.
Editorial Aldarull, novembre del 2017. Barcelona.

Divendres 10 de novembre, a les 18h, al Banc Expropiat de Gràcia (Antic CAP Quevedo, Carrer Quevedo, 13-17)
Amb l'acompanyament de Rubén Sànchez Ruíz (l'autor) i membres de grups d'autodefensa


Benvolgudes, benvolguts,

Tenim el plaer de convidar-vos a la presentació d'aquesta guia d'autodefensa feminista, breu, integral i amb un caràcter eminentment focalitzat a servir en la pràctica, que us oferim a l'abast del públic castellano-parlant i acompanyat de recursos extesos en un àmbit territorial que hem extès el màxim que hem pogut d'acord alconeixement que tenim a l'actualitat.

L'autor, Rubén Sànchez Ruíz, que ja ha publicat dues edicions al català, compaginat amb la seva feina com a psicoterapeuta acompanyant dones que han patit violència masclista i el blog titulat El dit a la nafra, ens brinda un treball fruit de l'experiència terapèutica, la reflexió amb inquietud i vocació de dotar d'eines per combatre aquesta xacra, i el bagatge activista, amb els quals ha anat revisant i acurant aquest conjunt de temes que van des de l'àmbit més emocional fins al més marcial, on s'ha implicat amb una ampliació introductòria Karin Konkle, coordinadora amb gran rodatge en impartir tallers d'autodefensa feminista.

Aquesta obra de gran qualitat, per l'encaix de l'estil amb l'objectiu amb què es presenta, malhauradament segueix tenint tanta o més vigència de la que tenia quan va sortir la seva primera edició. Les xifres que recullen associacions com Feminicidio.net, els recorrents casos que ens colpegen a la premsa sobre maltractaments, sobre abusos i assassinats, vides destrossades; els casos emergents de supervivents, de persones que surten endavant després de vivències que les van estripar; la quotidiana violència normalitzada en la seva intensitat i geometria variable. Tot s'uneix en un mateix clam de rebuig a la violència patriarcal i a la resistència i resiliència de totes aquelles persones i grups que lluiten contra aquesta violència.

Aquesta breu guia, concebuda amb una finalitat eminentment pragmàtica, i l'objectiu de servir a aquelles que han viscut situacions traumàtiques o que conviuen amb aquest ambient de violència patriarcal sempre present, disposa d'un ventall de suggerències, descripcions, recursos i consells expossats amb molta claredat, que conviden, no només a posar-los en pràctica des del primer moment, sinó també resulten un estímul a aprofundir i treballar en aquesta línia, enfortint-se, aprenent, etc.

És una introducció i un detonant per a produir una convulsió en l'ànim i prendre una actitud amb força. Perquè recuperar una certa força de l'ànim canviant d'actitud pot resultar un pas decisiu que orienti 180º el sentit del curs de moltes vides i del conjunt orgànic que formen com a teixit social.

Una eina, per tant, molt útil i necessària, que pot fer servei a un nombre gegant de persones que vivim aquesta realitat, amb els matissos particulars de cadascú. Estendre el seu àmbit lingüístic considerem que serà de gran ajuda, i tota és poca i benvinguda davant d'un sofriment i d'un monstre tan ancorat als costums i de tan grans dimensions.

Per a aquesta edició, hem d'agrair la col·laboració també de la il·lustradora Alba Feito, que ha dissenyat la present coberta i diverses il·lustracions que encapçalen els capítols. Així mateix, a l'Hèctor de l'Editorial Descontrol per l'ajuda en posar en marxa aquesta edició i fer-ne una primera correcció. I finalment, a totes aquelles persones que ens han ajudat aportant diversos recursos que poden facilitar cercar ajuda i escalfor a aquelles que pateixen aquesta violència, sigui en la intensitat que sigui.

Sense més preàmbul us convidem al proper dia 10 de novembre a la presentació de La mirada de Michonne, esperant que pugui suggestionar a moltes a emprendre o aprofundir en aquesta tasca fonamental d'afrontar i suprimir tota expressió del patriarcat fins a la seva extinció.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
 Queridas, queridos,

Tenemos el placer de invitaros a la presentación de esta guía de autodefensa feminista, breve, integral y con un carácter eminentemente focalizado al terreno práctico, que ofrecemos por primera vez al público castellanoparlante y acompañado de recursos cuya extensión territorial hemos ensanchado lo más que hemos podido según el alcance de nuetro conocimiento al respecto.

El autor, Rubén Sànchez Ruíz, que ya ha publicado la segunda edición de la misma al catalán, companinado ésto con su trabajo como psicoterapeuta dedicado a acompañar a mujeres que han sufrido violencia machista y el blog titulado El dit a la nafra (El dedo en la llaga), nos brinda un trabajo fruto de la experiencia terapéutica, la reflexión con inquietud y vocación de dotar de herramientas para combatir esta lacra, y el bagaje activista, con los cuales ha ido revisando y puliendo este conjunto de temas que van desde el ámbito más emocional hasta el más marcial, éste último, donde se ha implicado con una ampliación introductoria Karin Konkle, coordinadora con gran rodaje en impartir talleres de autodefensa feminista.

Esta obra de gran calidad por el encaje del estilo con que está escrita y el objetivo con el que se presenta, sigue siendo desdichadamente de tanta o más vigencia que cuando se publicó su primera edición. Las cifras que recojen asociaciones como Feminicidio.net, los recurrentes casos que nos golpean en la prensa sobre malos tratos, sobre abusos y asesinatos, vidas rotas; los casos emergentes de supervivientes, de personas que salen adelante tras vivencias que las desgarraron; la cotidiana violencia normalizada en su intensidade y geometría variables. Todo se concierta en un mismo clamor de rechazo a la violencia patriarcal y a la resistencia y resiliencia de todas aquellas personas y grupos que uchan contra esta violencia.

Esta breve guía, concebida con una finalidad emimentemente pragmática, y el objetivo de servir a aquellas que han vivido situaciones traumáticas o que conviven con este ambiente de violencia patriarcal sempiterno, dispone de un elenco de sugerencias, descripciones, recursos y consejos expuestos con mucha claridad, que invitan, no sólo a ponerlos en práctica desde el primer momento, sino también resultan un estímulo a ahondar y trabajar en esta línea, fortaleciéndose, aprendiendo, etc.

Es una introducción y un detonante para producir una convulsión en el ánimo y tomar una actitud con fuerza. Porque recuperar una cierta fuerza de ánimo cambiando de actitud puede resultar un paso decisivo que oriente 180º el sentido del curso de muchas vidas y del conjunto orgánico que forman como tejido social.

Una herramienta, por tanto, muy útil y necesaria, que puede ser de utilidad a un enorme número de perssonas que vivimos esta realidad, con los particulares matices de cada cual. Extender su ámbito lingüístico consideramos que será de gran ayuda, y toda es poca y bienvenida frente a un sufrimiento y un monstruo tan anclado en las costumbres y de tamañas dimensiones.

Para la presente edición hemos de agradecer la colaboración también de la ilustradora Alba Feito, que ha diseñado la cubierta y varias de las ilustraciones que encabezan los capítulos. Asimismo, a Hèctor, de la Editorial Descontrol, por su ayuda en ponerlo en marcha y hacer una primera corrección. Y finalmente, a todas aquellas personas que nos han ayudado aportando distintos recursos que pueden facilitar la búsqueda de apoyo a aquellas que sufren esta violencia, sea en la intensidad que sea.

Sin más dilación os invitamos el próximo día 10 de noviembre a la presentación de La mirada de Michonne, esperando que pueda sugestionar a muchas a emprender o profundizar en la tarea fundamental de afrontar y suprimir toda expresión del patriarcado hasta su extinción.


Evento facebook: https://www.facebook.com/events/1593042850738559/?acontext=%7B%22action_history%22%3A%22[%7B%5C%22surface%5C%22%3A%5C%22page%5C%22%2C%5C%22mechanism%5C%22%3A%5C%22page_upcoming_events_card%5C%22%2C%5C%22extra_data%5C%22%3A[]%7D]%22%2C%22has_source%22%3Atrue%7D


 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...