dissabte, 13 de febrer de 2016

Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMATA a "Salvados"


Reflexions a 4 mans sobre #MachismoMata a “Salvados”

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez



Marina Marroqui supervivent entrevistada per J.Évole
Ha passat una setmana des de l’emissió del “Salvados” sobre la violència masclista i hem tingut temps de pair i donar voltes tant al contingut com a la forma del programa i aquí teniu algunes de les reflexions que hem anat teixint:

En primer lloc, ens sumem al parer i l’anàlisi que la nostra companya Barbijaputa va fer fa uns dies a eldiario.es i, com ella, com a feministes, agraïm que aquest tema s'hagi abordat en un programa de prime time com el de Jordi Évole. Agraïm, sí, però sense escarafalls, perquè en realitat ja era hora… A grans trets, va ser un bon pas que des del moviment feminista li portàvem reclamant a Jordi Évole des fa temps, però es va quedar curt. Anem més enllà.

El programa comença amb una compareixença als jutjats. És la segona declaració sobre els fets que fa la dona dos dies després de passar per comissaria a interposar la denúncia. Des del passat 27 d'octubre de 2015 les declaracions es fan en aquesta sala.  Abans es realitzaven en una taula petita envoltada d'altres taules de treball i altres dones que també declaraven i al costat d'un passadís amb gent amunt i avall, amb els interlocutors dempeus interrogant... En la imatge es veu com ni fiscal ni lletrades miren a la dona mentre declara. Estan pendents dels seus papers...

Si parlem de les entrevistes, per què diem que el programa es va quedar curt? Évole va entrevistar a 4 persones: Francisca Verdejo, jutgessa de violència sobre la dona del jutjat nº2 de Barcelona, Jorge Freudenthal, un psicòleg del servei d'atenció a homes al País Basc, un empresari maltractador condemnat en ferm i, Marina Marroquí, supervivent de violència masclista que imparteix tallers de prevenció de la violència a la parella a joves dins l'associació AIVIG. Sens dubte, van mancar veus d'especialistes que treballen dia a dia en temes relacionats amb violència masclista ja sigui des de l'atenció directa a dones que pateixen violència com des d’àmbits acadèmics o la sensibilització des del tercer sector, per exemple. Tampoc no es va donar veu a activistes del moviment feminista ni es va fer esment a la mobilització del 7N a Madrid.


Els motius pels quals això va ser així poden ser ben diversos i, probablement, alguns tinguin a veure amb temes de format i temps, però aquesta excusa no ens satisfà tenint en compte que altres programes de “Salvados” han abordat altres qüestions d’aquest nivell de complexitat amb molta més cura i detall. Així que deixant de banda autojustificacions d’aquest tipus, ens fa l’efecte que aquesta absència de veus o silencis mediàtics, al cap i a la fi, tenen molt més a veure amb la por: por a contradir les opinions manifestades, por a que la crítica fos tant dura que la gent que estigués veient el programa l’endemà sortís al carrer moguda per la vergonya de veure com funciona tot plegat, por a que un missatge massa explícit sobre el sistema patriarcal i el silenci còmplice d’institucions i societat no fos acceptat...


Tornant a l’entrevista amb la magistrada Francisca Verdejo, trobem molt oportú el fet de remarcar el caràcter de delicte públic de la violència masclista i la responsabilitat de tota la societat. D’altra banda, va ser encertat també incidir en la diversitat en quant al perfil de víctimes i agressors, així com la comparació entre el tractament públic i institucional que es dóna a les víctimes del terrorisme i no pas a les dones assassinades, la idea errònia sobre les denúncies falses (0'0015-1'7%) o l’escassetat i descoordinació de recursos. Ara també cal dir que a les persones se les coneix més pels seus fets que pels seus discursos, així doncs existeix una forta contradicció entre el discurs i la praxis professional del dia a dia de la jutgessa en els jutjats de violència sobre la dona en l'atenció a les dones supervivents de la violència masclista.


En aquest sentit trobem a faltar un llenguatge més polititzat al llarg de tot el programa. Es va parlar en tot moment de violència de gènere quan a La Sexta Noticias ja fa temps que es parla de violència masclista. Tampoc no es va aprofitar l’oportunitat d’incloure el terme feminicidi i col·laborar en la seva popularització a través dels mitjans generalistes per tal d’incorporar una veritable integralitat en les xifres d’assassinades, tot aprofitant per explicar que el feminicidi, com a conseqüència extrema del sistema patriarcal i de la violència contra les dones, és un fenomen global (amb especificitats locals, és clar) i que, segons s’estima a alguns informes com Femicide: a global problem (2012), cada any són assassinades 66.000 dones pel fet de ser-ho.

Alhora va mancar contextualitzar i comentar algunes de les dades que s’aportaven i que apareixien en un tamany molt petit, intercalades entre les entrevistes. En un moment donat, per exemple, apareix un rètol que diu: “1 de cada 4 mujeres continúan con la relación a pesar de haber denunciado”. Aquesta dada, sense explicar el perquè, col·loca la responsabilitat de la situació de violència en les víctimes-supervivents. Tampoc no es va comentar la desproporció entre el nombre de denúncies per delicte públic s'interposen cada dia a l'Estat Espanyol (355) i les ordres de protecció dictades (64 al dia). I és precisament en aquesta manca de context i explicació on rau el desconeixement social sobre les raons que fan que les dones no declarin, que no denunciïn, que retirin els càrrecs, etc.

En certa forma va sobrar també “empatia” amb el maltractador, l’entrevista del qual ens genera molts qüestionaments. En primer lloc, l’home, que oculta la seva identitat, afirma que a seva parella actual, el seu fill i el seu entorn desconeixen que va ser condemnat a 2 anys de presó per violència de gènere. Sent així i tenint en compte les dades que ofereix Viogen, el sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere que gestiona el Ministeri de l'Interior, sobre la reincidència dels agressors masclistes (2.234 maltractadors múltiples denunciats cada any), considerem que aquesta dona i, per extensió, el seu fill, es troba desinformada i en una situació de risc. Així mateix, el testimoni d’aquest home sembla una continua justificació, més que no una veritable transformació tal com mostren algunes de les seves afirmacions: “yo la machacaba y se me daba bien”, “yo creo que lo hacía porque estaba con ella sin quererla”, “la mujer estaba sufriendo, lo que pasa es que no te das cuenta”, “explotó el tema y utilizó sus armas para deshacerse ella de mí”, “todos vamos a regañadientes [a teràpia]”, “mi madre se lo consentia a mi padre y mi abuela a mi abuelo”... Tampoc reconeix que el maltracte es conseqüència d’un determinat sistema masclista i de la socialització de gènere i s'autodefineix com a “enfermo emocional en vías de recuperación” quan sempre cal deixar molt clar que un maltractador no és un malalt.

La part del programa de Jordi Évole sobre grups de teràpia amb agressors va resultar confusa i va donar la imatge que es poden equiparar els estralls que fa el patriarcat en uns i en les altres, i no, les assassinades (deixant de banda fills i parelles actuals) són sempre dones. El psicòleg entrevistat cau en contradiccions com quan afirma que la violència es fruit del sistema patriarcal i que no es una malaltia, però alhora compara la violència masclista amb la drogadicció. Potser hagués estat més assenyat i interessant tractar el tema de la “recuperació” de maltractadors en un programa específic parlant dels èxits i també de les ombres d’aquests projectes que han estat mols qüestionats en els darrers anys. Focalitzant la informació en els maltractadors també hagués estat interessant parlar de les campanyes publicitàries contra la violència masclista; dels tòpics sobre el paper de les adiccions, l’atur, la dependència econòmica...; sobre la ideologia masclista i el sistema patriarcal i com es socialitza als nens en ella; l’índex de reincidència dels maltractadors, etc.

Més enllà de la intervenció de la magistrada a l’inici del programa, el més destacable és la intervenció de Marina Marroquí com a supervivent i el relat de la seva vivència, les fases del cicle de la violència, l'asimetria de poder dins la relació, el xantatge i la dependència emocional ("Hacen todo el teatro para que te quedes sola"), el control, les violacions dins la relació. Marina també va fer incidència en el desconeixement social impetant sobre la violència contra les dones: "La gente no entiende la violencia de genero. La miran desde fuera y desde dentro es muy diferente". També resulta interessant l'apunt contra els "minuts de silenci", que han de ser crits contra els feminicidis, i la seva valentia per explicar tota la seva història de maltractaments continauts durant 5 anys.

Cal destacar també la part del reportatge a l'aula de secundària del taller de prevenció sobre l'abús dins la parella amb els i les adolescents impartit per Marina, iniciativa que fa anys que es treballa i que cal incorporar als nivells inicials de l’ensenyament, des de l'escola bressol i la primària.

Com apuntàvem al principi d’aquest text, s’ha fet un pas petit d’incloure en l’agenda mediàtica del prime time la xacra de la violència masclista, però s’ha desaprofitat l’oportunitat de fer una crítica contundent a l'alarmant situació actual, parlant de la interrelació dels diferents tipus de violència masclista, fent èmfasi i autocrítica com a mitjans de comunicació pel que fa a la violència simbòlica, alertant sobre l'enorme necessitat d'una educació en igualtat veritablement transformadora que porti a un canvi cultural imprescindible i que passa per qüestionar tots els productes culturals que sostenen i reprodueixen aquest sistema masclista i que són el brou de cultiu de la violència física, una violència que com molt bé deia Barbijaputa en el seu article, és “l’eterna punta de l’iceberg”.

Sonia Herrera i Rubèn Sanchez

dimecres, 20 de gener de 2016

A una comissaria de policia...(part 1)



Preparant el terreny per a la porositat: no caldria però com que aquests temes són delicats i moltes persones tenen la pell molt fina, ho dic: de bons i bones professionals hi ha a tots els àmbits, és a dir persones que es creuen la seva feina, són bons professionals i habitualment aquest aspecte està vinculat a ser també persones íntegres, autèntiques amb uns valors humans i una ètica personal, és a dir que fan la seva feina el millor possible i una mica més...acostumen a tenir bona capacitat d’introspecció i capacitat d’autocrítica, i tenen iniciativa, creativitat, perseverança, no es conformen i ho deixen estar davant el primer obstacle que se’ls posa davant i busquen les mil alternatives per aconseguir arribar a l’objectiu: preservar la integritat, garantir la protecció i defensar els drets de les víctimes del delicte, tal com diu Graciela B.Ferreira "detectar una dona en situació de violència és un compromís ètic, acompanyar-la en la recerca d'una solució resulta una tasca delicada i rellevant, donar-li una millor atenció fa pròpia una causa transformadora, participar en la restitució de la seva llibertat i els seus drets humans". Fins i tot aquests/es professionals responsables estan disposats/des a desobeïr si es té com a fita aquesta gran cita de la Graciela.



Ja fa uns 5 anys aproximadament que constato des del meu lloc de treball una davallada en la qualitat de l'atenció policial especialment en els casos de violència de gènere, ja sigui en la primera acollida a comissaria com les intervencions als domicilis. És curiós que tot coïncideix amb un canvi polític conservador a l'Estat i al principat..., amb unes retallades ferotges, i canvis en els plans d'igualtat, protocols i en les funcions dels Grups d'Atenció a la Víctima dels Mossos d'Esquadra... 

I podeu dir, i no ve d'abans? Doncs segurament però no tan pronunciat...hi ha una inèrcia instaurada i d’aquí el motiu del post, malauradament massa quotidiana perquè la meva memòria ho retingui i persisteixi al llarg del temps...una inèrcia instaurada i relacionada directament amb el burn-out, “el quemazón” que he detectat en les diferents formacions de reciclatge que he impartit jo mateix com a formador en matèria de violència masclista aquests darrers 10 anys a molts professionals (centenars...) dels cossos de seguretat pública, i sóc plenament conscient i no tinc cap problema en reconèixer que tenen una feina dura i complicada (com la meva i tantes altres professions relacionades amb el món de la salut, de l’educació social, de la mineria...) que en moltes ocasions traspassa l’àmbit personal i això acaba fent un dany,...d’aquí sorgeix la primera reivindicació d'aquest post dirigida a les administracions i departaments responsables de crear i posar en marxa mitjans i programes d’autocura per a professionals que tinguin contacte directa amb la violència sigui del tipus que sigui, si volem un servei de qualitat i millor atenció cal tenir cura dels i les professionals, cal tenir cura dels equips de professionals...ara també hi ha una part de responsabilitat individual que mentre això no arribi com a professionals també hem de tenir la responsabilitat de l’autocura personal, i buscar l’ajuda i els mitjans necessaris davant els indicadors i avisos q el nostre organisme ens va donant i no fem cap cas...un molt bon indicador de burn-out en equips de professionals és l’absència de comunicació entre els membres de l’equip, l’aïllament de cada professional a l'hora de treballar, també la queixa instal·lada per sistema dins l'equip, o queixar-se absolutament de tot i per tot, i vull destacar un de perillós que té un greu efecte en les persones que atenem: el domini dels prejudicis de tot tipus (masclistes, xenòfobs, classistes...) i que lamentablement contaminen les intervencions, actuacions i percepcions...amb greus conseqüències per a les persones que s'atèn, especialment les persones que han patit un delicte...cal una revisió urgent dels equips, professionals i actuacions.(ho faig extensible a tots els àmbits: policial,ensenyament, salut, serveis socials, serveis especialitzats...) que estiguin implicats en els circuits i la xarxa contra la violència masclista.

Quan es denuncien aspectes relacionats amb la pràctica professional automàticament "salten les alarmes" i els mecanismes de defensa es disparen a gran velocitat: el negacionisme ("això no és així", "això no passa") i el corporativisme ("tot ho fem superbé", "som els millors","qualsevol error és una debilitat, per tant ens defensarem a nosaltres mateixos fins a l'absurd..."). Jo considero el corporativisme una font de violència institucional, però això serà el nucli d'un altre post.



No es tracta de parlar de males intencions que motivin aquests tipus de maneres de "fer malament", tampoc buscar caps de turc, es tracta de ser estrictament crítics i denunciar les males pràctiques dels serveis públics, i en moltes ocasions no és només per manca de mitjans (principal argument quan hi ha un lleu reconeixement), sinó per tots els motius exposats abans i podem afegir-ne més: per manca de voluntat, motivació personal, falta de formació específica, comoditat, passivitat,por a la reacció d'exclussió o rebuig de l'equip...i això sí que ho defensaré avui i demà on faci falta, no tinc cap problema en fer-ho.



Algunes de les principals males pràctiques detectades (en la part 2 d'aquest mateix post tractaré sobre més pràctiques detectades i algunes conseqüències de les mateixes):

-En moltes ocasions dones que tenen intenció de denunciar situacions de violència de gènere són animades a NO fer-ho, per diferents tècniques: principalment informant-li que NO li donaran cap ordre de protecció al respecte..., preguntant més de 5 vegades si està segura..., afirmant amb contundència que la situació pot anar a pitjor si denuncia... que el marit maltractador s’emprenyarà més i/o es posarà més violent..., o simplement dient que No hi ha proves suficients i que el més probable és que li arxivaran el procediment, en definitiva transmetre el missatge “que no val la pena” iniciar un procés judicial...això recorda massa a l’anecdòta que explicava quan vaig començar a treballar i lluitar contra la violència masclista (2002) aquell policia nacional que li deia a la víctima: “¿denunciar a su marido?, no, mire usted, vuelva a su casa y le prepara una tortilla de patatas a su marido y verá como todo se arregla”...i és preocupant, les formes són diferents, més cuidades, però el sentit és el mateix: la violència com a tema privat. Recordo que denunciar és un dret, i es pot presentar denúncia a qualsevol comissaria, al jutjat de guàrdia i davant la fiscalia.

Cal prendre consciència que quan una dona que està patint violència va a un servei especialitzat, quan va a una comissaria de policia, no va a passar l’estona, va perquè té un problema seriós, i un problema greu que per ella mateixa no pot gestionar, va a demanar ajuda, protecció, seguretat, orientació... La violència masclista, la violència sexual, l'assetjament, els abusos sexuals...són delictes molt greus, cal una intervenció molt acurada amb les dones que estan patint aquestes situacions, una intervenció especialitzada i molt efectiva, perquè una mala praxis, un malgest, una mirada, un comentari concret pot tombar tot un treball previ de preparació de mesos...



Els únics que tenen la competència per jutjar que allò que explica la dona és un delicte són jutges i jutgesses. Faig aquest recordatori per resituar en les diferents funcions que cada professional ha de desenvolupar, cal destacar que treballem amb persones danyades, persones traumades, persones i ciutadanes de ple dret i cal defensar la vida,llibertat,seguretat i dignitat de les mateixes fins persones. Cal reflexionar per millorar, cal reconèixer i coratge per canviar el que faci falta, cal voluntat individual i política seriosa, i sobretot tenacitat per avançar.

Escric aquest post des de la profunda preocupació i indignació per la situació i amb ànims de canviar i millorar la intervenció policial que s'està donant a moltes de les comissaries, als domicilis i als carrers davant situacions de violència masclista. No és una qüestió només de règim intern o codis de conducta d'uns agents concrets, vaig molt més enllà, precissament escric aquest post també des del cor i agraïment a tots i totes aquelles agents del cos policial que volen treballar més i millor, que també pateixen la impotència, la ràbia, la soledat i són testimonis de tot allò que aquí he explicat. Treballo cada dia enxarxat amb professionals de molts sectors, els fets exposats estan fonamentats amb proves concretes, testimonis i registres. Crec que els casos de violència de gènere, la violència sexual, els maltractaments intrafamiliars,...des de l'inici que és vital fins al final del procés, la intervenció professional a tots els nivells (policial, social, psicològica, judicial) ha de ser especialitzada i amb perspectiva de gènere sí o sí.

Continuarà...

Rubèn Sanchez Ruiz
@RobenFawkes

dimecres, 30 de desembre de 2015

SUFRAGISTAS i l'Autodefensa Feminista, Edith Garrud

SUFRAGISTAS arriba a la gran pantalla el passat 18 de desembre 2015, un film realitzat després d'un ampli treball de documentació, dirigida per Sarah Gavron ('Brick Lane') i la guionista Abi Morgan. En el repartiment d'actrius principals: Meryl Streep, Carey Mulligan i Helena Bonham Carter. La crítica cinematogràfica diu que és "la película de l'any", tant de bó, com més difusió i reconeixement tingui molt millor!

Crec que aquesta película és un acte de justícia en ella mateixa, i penso que s'hauria d'incorporar com a material pedagògic obligatori a escoles i instituts. SUFRAGISTAS és "emotiva, dura, colpidora, i "visibilitza moltes violències masclistes actuals i ben presents en la societat actual". SUFRAGISTAS "Una sacudida al entretenimiento patriarcal", evidencia com "cada pas cap a l'emancipació de les classes oprimides com les dones, i encara molt més dur les dones obreres, pobres, negres,...i encara les lluitadores feministes pateixen moltíssim a tot el món. En el film es fa explícita la violència institucional, com a resposta per mantenir l'ordre social patriarcal intacte, actualment aquesta mateixa violència existeix contra les dones feministes i activistes i la pateixen també les dones supervivents de la violència masclista en els circuits institucionals.

He escrit aquest post perquè m'agrada sumergir-me en els detalls i els secrets, i he descobert un fet poc conegut que queda reflectit en alguns fotogrames de la película, són com es defensen les sufragistes de la violència policial, doncs investigant per la xarxa he trobat la gran tasca que va fer Edith Margaret Garrud i el seu marit William, que es van encarregar de formar i entrenar a grups de Sufragistes en l'autodefensa, concretament en l'art marcial Jiu-Jitsu, per defensar-se i respondre als cops de porra policials, a les empentes, als cops dels agressors fins llavors impunes...Edith desafia al poder i la violència policial.

Edith Garrud, advocada, conscient que l'autodefensa feminista era efectiva no només durant les manifestacions contra la policia sinó també en la vida quotidiana, contra els homes agressors masclistes. Edith i el seu marit que era professor d'educació física a diferents Universitats i practicant de boxa, van entrenar junts amb el sensei Sadakazu Uenishi. Edit i William dos bons alumnes es fan càrrec del dojo quan el mestre japonés torna al seu pais. William es va retirar, i ella va ser la instructora de dones sufragistas que es volien defensar dels provocadors en les manifestacions, va ser motivada i animada per la mateixa Emeline Pankhurts (protagonitzada per Meryl Streep en el film SUFRAGISTAS). Edith i William també van rebre classes de Edward William Wright fundador de l'art marcial híbrida Bartitsu.

Després de les vagues de fam, la violència de l'Estat va augmentar, i llavors la Union Política y Social de la Mujer va crear un grup de 30 dones combatives i molt formades en autodefensa, "The Bodyguard", la premsa les anomenava "Amazonas" i de forma satírica "JiuJitsufragistes" però es va convertir en un terme comú per a referir-s'hi, elles eren entrenades en secret per Edith també en la tècnica dels "Indian clubs" (pals indis) al dojo amagat al barri londinenc de Soho fins al 1914 quan va començar la primera guerra mundial...L'any 1911 la revista "Salud y Fuerza" va publicar un article escrit per ella sobre la necessitat de l'autodefensa.

Edith i William van seguir entrenant al dojo fins al 1925...van passar 3 anys més fins que dones i homes tingueren els mateixos drets polítics al Regne Unit.

Edith Garrud entenia l'autodefensa com un acte de resistència activa, com a contrapoder, com la manera efectiva d'enfrontar-se a un enemic poderós utilitzant la seva pròpia força en contra d'aquest. Edith conjuntament amb Pankhurst dissenyaven estratègies col·lectives per evitar detencions, aconseguir rescats, realitzar actes de sabotatge i també escapolir-se de la policia en circumstàncies molt complicades.

Edith Garrud és una de les primeres instructores d'arts marcials i d'autodefensa feminista al món  Occidental, ella no ensenyava a aplicar la força per la força, ensenyava a exercir el dret legítim a defensar-se mitjançant l'habilitat, la tècnica i la constància en l'entrenament. L'Any 1965 en una entrevista explicava com va fer volar pels aires sense problemes un policia que li obstaculitzava el seu camí. Edith Garrud va morir l'any 1971 als 99 anys d'edat.


Per acabar destacar que l'actriu Helena Bonham Carter va canviar el nom del seu personatge "Caroline" per "Edith" com a gest de reconeixement.

En aquest enllaç podeu veure el trailer oficial del film:  https://www.youtube.com/watch?v=5v6aKU9clHc  SUFRAGISTAS

I si voleu més informació sobre les SUFRAGISTES en aquests 3 enllaços us recomano veure sencer el documental de 3 capítols de la BBC: SUFFRAGETTES FOREVER
Capítol 1: https://www.youtube.com/watch?v=rCty50zaGro
Capítol 2: https://www.youtube.com/watch?v=Recg9FL-cTQ
Capítol 3: https://www.youtube.com/watch?v=M128OUQbbeU

Recomano la crítica realitzada per María Castejón Leorza publicada a Píkara: http://www.pikaramagazine.com/2015/12/sufragistas-construyendo-epica-feminista/

PD: Aquest post vol ser un exercici de recuperació de herstòria per Edith Margaret Garrud dins el moviment sufragista, i en gran part ha estat construït amb la síntesi de diferents textos, articles, comentaris i opinions realitzats en les xarxes socials per dones que han vist la película i/o que han investigat sobre el moviment sufragista, a totes elles moltes gràcies!

Rubèn Sanchez Ruiz

Jet City Comics /Tony Wolf i Joao Vieira Novela gràfica SUFFRAGITSU

divendres, 18 de desembre de 2015

Ser un Calçasses

Ser un calçasses... "¡no seas un calzonazos!" aquest missatge explícit o implícit és llençat com a insult pel grup d'homes majoritàriament contra alguns homes traïdors al patriarcat, és una definició que el grup format per homes mascles alfa etiqueta ibèrica heteropatriarcal diagnostica i sentencia a aquell home que no s'imposa dins la seva relació de parella heterosexual, aquell que concedeix tots els desitjos a la seva parella, aquell que no surt habitualment amb els seus colegues mascles alfa, i tambè aquell que fa de penjador de la roba quan van junts de compres i de porta-bosses quan vas de botigues també amb la teva parella... (Aquesta definició és la que he trobat després de consultar diversos blocs neomasclistes...)

Pugem doncs un llistó més...continuem navegant per la xarxa, i trobes que el calçasses deixa que la seva parella dona (és clar, no es contempla aquesta categoria en les relacions homosexuals) el cridi, l'insulti o l'esbronqui en públic i en privat, el calçasses no té veu pròpia, només pot pronunciar "Sí, amor meu", callar i fer el cap cot, tot obeïnt allò que li diu la seva parella dona...(com vegeu les definicions estan pujant a categories científicament patriarcals)

Reflexionem llavors sota aquest prisma, sobre aquestes 2 categories patriarcals, establertes pel grup d'homes dominant és a dir pels masclistes, 2 categories d'homes, o ets un "matxote" o ets un "calçasses", no hi ha escapatòria ni altra alternativa donades les definicions anteriors,  i la pressió social del grup, el prestigi de la teva pròpia masculinitat tradicional posada en escac, i per pujar d'estatus dins el grup de matxirulos que t'empenyen a inclinar-te cap a ser un "matxote" més que un "calçasses"., qui vol identificar-se amb quelcom despectiu?..potser alguns que no volem passar més per un tub patriarcal?
Atenció! La categoria "pagafantas" també entraria com un subtipus de "calçasses" però en aquest cas aplicable en el tipus específic de relació social que s'estableix entre un home i una dona, una relació d'amistat sense sexe ja et converteix automàticament en "pagafantes".

Si analitzem la categoria "calçasses" es parla obertament de dominació de les dones contra els homes...dones que s'aprofiten de la "debilitat dels homes pobrets màrtirs, dels seus recursos econòmics, que els posen en contra de la seva pròpia família, en contra dels seus amics..." Es dispara el generador d'odi i repulsa de la societat cap aquest tipus d'homes "que es deixen dominar"...i el mite masclista de la malignitat de les dones agafa força "la maligna, capgirada, dominatrix, aprofitada que utilitza les armes de seducció per al seu interés" , perquè doncs en el cas invers no es reconeix la dominació? Doncs perquè llavors hauríem de reconèixer el masclisme i això sí que és perillós qüestionar el masclisme més quotidià... llavor que succeeix quan la categoria "masclista" entra al terreny de joc...que cap home vol identificar-se però tampoc vol ser un calçasses...

Els calçasses es renta els seus propis "calzones", els seus propis calçotets i també les calces de la seva dona, també tota la roba que hi ha al cubell, i fins i tot l'esten en públic amb un somriure i sense portar un passamuntanyes per tal que no el reconeguin. Els calçasses es baixen els pantalons dins de les relacions sentimentals, això vol dir que "renuncia a portar els pantalons dins de casa", renúncia a l'abús de poder i als privilegis masclistes. És a dir, que ser un "calçasses" desafia la masculinitat dominant...ser un calçasses implica negociar i pactar el temps lliure amb la teva parella, perquè també és un temps compartit, ser un calçasses implica donar suport als projectes de la teva parella, cooperar, renunciar a la violència i l'abús de poder, ser un calçasses implica corresponsabilitzar-te del treball de cures i les tasces pròpies de la convivència dins d'una casa, ser un calçasses implica saber dialogar, escoltar, saber estar en espais mixtes, gestionar els teus propis sentiments i la teva salut...ser un calçasses implicar gaudir de relacions sexoafectives lliures i respectuoses, gaudir i mantenir relacions d'amistat saludables i no abussives amb altres dones,...

Doncs si ser un calçasses implica posar als matxotes i agressors masclistes nerviosos, sóc un calçasses, tot un orgull, i sóc feliç.

@RobenFawkes



dijous, 10 de desembre de 2015

Entrevista i conversa amb Cesk Freixas



Actualitzo el post amb l'entrevista íntegra, per mi una interessant conversa i trobada d'aprenentatge mutu, que el passat 4 de desembre de 2015 em va realitzar l'amic i aliat Cesk Freixas. Moltes gràcies Cesk per tot!

Entrevista a Rubèn Sànchez: “Un moviment revolucionari que no tingui com a eix la lluita feminista està condemnat a morir”

Hem quedat davant de l’estació de ferrocarrils de Rubí. Arriba poc després de les 11 del matí. Ens abracem i ens saludem amb dos petons. A poc a poc, mentre ens posem al dia, busquem un espai tranquil on poder conversar. La plaça on hi ha la seu social de la CGT es troba en obres i, pel soroll, decidim seure a la terrassa d’un bar de l’Avinguda de Barcelona. És desembre, fa fred, però tots dos fumem. Ell és en Rubèn Sànchez Ruiz, psicòleg, formador, budoka i activista feminista. Des de fa 12 anys treballa en l’àmbit de la victimologia acompanyant la recuperació de dones que han patit violència masclista. En el seu procés de deconstrucció masculina permanent, ha editat el llibre “La mirada de Michonne” (Tigre de paper, 2014) i escriu periòdicament al seu blog El dit a la nafra.
Li pregunto pel moment que va prendre consciència del problema de la violència masclista. Fa un glop de cafè i, mentre s’enrotlla una cigarreta de tabac picat, assenteix amb el cap.

Va ser al febrer de 2002, quan vaig començar a treballar com a tècnic de primera acollida a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. La realitat era que el 95% de les persones que hi arribaven eren dones. Dones de totes les edats, ètnies, religions, classes socials… I això em va impactar. Perquè a l’altra banda, tot i que jo no els veia, els agressors també eren homes de tot tipus. La violència de gènere venia associada a l’exclusió social, amb una sèrie de tòpics molt marcats, i a mi em van començar a caure tots, un per un. Al febrer de 2002, en la meva primera entrevista, hi havia una funcionària de correus plena de contusions, amb diversos cops. Li vaig fer l’assessorament (en aquell moment, redactava la denúncia amb ella al costat, imagina’t si han canviat les coses…) i la vaig adreçar a la comissaria especialitzada, que era el Servicio de Atención a la Mujer, de la Policia Nacional, per tal que presentés la denúncia. Era una comissaria especialitzada. Al cap de dos dies, fent el seguiment telefònic, li truco i li pregunto com ha anat tot, si ha tingut algun problema, etc… Any 2002, eh? I em diu: “No, al final no he presentat la denúncia”. I li dic: “Què ha passat?”. I ella em respon: “No, mira, res, que hi havia un policia a la porta i m’ha preguntat on anava. Li he dit que a presentar una denúncia al meu marit per maltractament. I el policia m’ha contestat que el que he de fer és tornar cap a casa, preparar-li una truita de patates, i que demà ho veuré tot d’una altra manera”. Febrer de 2002. Fa quatre dies! A mi això em va impactar. Ja no només era la violència del marit, sinó que s’hi sumava la pròpia violència del sistema d’atenció, dels circuits d’intervenció. Em va esgarrifar. I aquí vaig voler saber-ne més coses. Vaig fer un parell de cursos al Centre d’Estudis, amb una professora que es diu Leonor Cantera. Recordo un esquema a la pissarra, com un partenó grec, que simbolitzava el patriarcat, i els seus pilars: la família nuclear, els mites de l’amor romàntic, la socialització de gènere… Per mi, allò era ciència ficció. A partir d’aquest moment, hi va haver un canvi a dins del Servei, l’equip es va ampliar amb treballadores socials, psicòlogues, i va arribar una companya nova, com a jurista: l’Engràcia. Ella em va remarcar que em faltava un cos teòric en temes de gènere. Aprofitant que s’acabava una suplència i em quedava a l’atur, vaig començar a cursar el postgrau de Polítiques d’igualtat i gènere, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

En Rubèn, a partir d’aquest punt d’inflexió, s’interessa per les associacions feministes. Com William Bunge, geògraf radical estadounidenc, decideix recórrer el territori per a conèixer com funcionen aquestes xarxes associatives de suport. Agafava la seva motxilla i circulava: sempre he sigut més de carrer que de despatx, remarca. A través del dolor i del patiment de les dones va prendre consciència que la causa es trobava en els homes. El motor d’aquesta consciència i la necessitat d’aturar aquesta barbàrie naixia en el sentiment d’impotència que li generaven les intervencions amb les dones afectades. Partint de la teva experiència, què és el feminisme?
Per a mi, el feminisme és una manera de viure i veure el món. És un instrument d’anàlisi complert de la realitat per a desmuntar tot tipus d’opressió, ja no només la de gènere, sinó qualsevol: de classe, d’ètnia, d’origen, de normalisme… És aquesta frase d’Angela Davis: “el feminisme és la idea radical que les dones són persones”. No és només un moviment necessari, és imprescindible. Sense els feminismes (i ho dic en plural, perquè penso que són plurals, i tendim a fer-lo individual, quan penso que la pluralitat el fa molt més ric i fort) estem acabats, així de clar. Un moviment revolucionari que no tingui com a eix la lluita feminista està condemnat a morir.
Què ha canviat i què segueix fallant per a fer efectiva la societat d’equivalència entre gèneres, per a l’eradicació de la violència masclista?
Si bé és cert que s’ha lluitat molt per a la visualització terminològica de “violència de gènere”, en els darrers temps s’està produint una involució. Si t’hi fixes, hi ha programes electorals, com el de Ciutadans, que volen tornar a usar la terminologia de “violència domèstica”, argumentant que “violència de gènere” estigmatitza a tots els homes. Fixa’t quina poca visió, quina perversió del llenguatge, quina ignorància i quina poca consideració cap a la lluita de visualització dels maltractaments i els feminicidis, amb tot el que ha costat. Ara, a nivell social, hi ha més consciència? Sí. Si hi ha una agressió masclista al carrer, hi ha una resposta per part de la gent. M’atreviria a dir que, majoritàriament, trucarien a la policia, cridarien, o fins i tot agafarien a l’agressor. Hi ha més consciència que això no és una discussió normal de parella, ni un tema privat on no hi haguem d’anar a fer res… Una miqueta, tot això ha canviat. Però també és cert que, a nivell institucional, els circuits no són efectius. En general, falten recursos especialitzats que funcionin durant 24 hores els 365 dies l’any. I cal, sobretot, una visió més multidisciplinar. No pot ser que, per exemple, a les comissaries dels Mossos d’Esquadra no hi hagi persones treballant en psicologia, treball social, educació social, antropologia, criminologia, sociologia… Cal dotar-nos de més recursos especialitzats, i cal una millor coordinació interdepartamental. Si ens n’anem a la prevenció d’aquesta violència, i com intentar eradicar-la, ens hem de dirigir a les escoles bressol, perquè la identitat de gènere als 3 anys ja està construïda. Per tant, no dic que no serveixi de res tot el que es faci a primària, a secundària i a les facultats, però cal treballar la coeducació (que no és el mateix que les escoles mixtes) des de les primeres edats, que implica dinàmiques de socialització entre iguals, la cultura del diàleg, de la pau, de l’assemblearisme, de la horitzontalitat, de la no-violència… i tot a dins les escoles. Les grans inversions haurien d’anar cap aquí. La resta, què és? Doncs intentar pal·liar una mica les conseqüències. Si volem resoldre el problema des de la base, hem d’anar a l’educació. I a la comunitat. És a dir, l’educació no només passa a les escoles, també passa als carrers, en els missatges de la publicitat, a Internet, a la televisió, als dibuixos animats… i s’ha de canviar, per suposat. Això serviria per aconseguir més conscienciació i més canvis individuals, però penso que sovint deixem de banda (i això és el més complicat) els canvis d’estructures. És a dir, hem de ser capaces de construir estructures i institucions no violentes. I això és difícil. Perquè, en una societat democràtica, al segle XXI, la violència es nega sistemàticament. Si tu afirmes que aquest problema social és gravíssim, has de fer alguna cosa. Si el negues, no has de fer res. La violència masclista no és una prioritat per als governs. És evident, oi? Quin Estat com l’Estat espanyol, que és el 7è en exportació d’armes, té legitimitat per lluitar contra la violència masclista?
Si és impossible combatre el patriarcat sense un canvi d’estructura, quina és la seva connexió més directa amb el capitalisme?
Són cosins germans. Un retroalimenta a l’altre, i vicerversa. Sense capitalisme hi hauria patriarcat? Sí, segur. Ara bé, el capitalisme és la corretja de transmissió del patriarcat. El capitalisme invisibilitza el patriarcat en benefici comú, el nega, en una suma de forces d’explotació on les dones en són les màximes perjudicades. La revolució anticapitalista seria un cop d’efecte, un sotrac, una eina, que es podria aprofitar per a la lluita contra el sistema patriarcal. Una cosa és el canvi d’estructures i l’altra és la conscienciació individual. Són dos processos, que es necessiten mútuament, però si oblidem el segon no avançarem. Ens calen dinàmiques més sanes. Cal que el treball de cures estigui per sobre de moltes coses i, lamentablement, actua sempre en segon o tercer pla. Es posen uns objectius polítics per davant dels problemes individuals o d’interacció que hi hagi hagut. En els moviments revolucionaris hem de fer un treball de responsabilització de les nostres emocions, i intentar cultivar i construir relacions més lliures, cooperatives i horitzontals, més afectuoses. No ho cuidem. El militant es converteix en un superheroi, amb els calçotets per fora i marcant paquet. I et preguntes: aquest senyor té fills? Sí? Qui està tenint cura dels seus fills mentre ell assisteix a les assemblees? Ah, la seva companya! Al final acabem reproduint les mateixes dinàmiques i rols que critiquem. Si no estem en guàrdia, sempre ens surt aquesta mirada patriarcal. Són 5.000 anys de dominació masclista, és per això que hem d’estar alerta, com a homes, sempre en guàrdia, com a part de la nostra deconstrucció i pèrdua de privilegis. Demano empatia, i exigeixo al moviment revolucionari la mateixa coherència, en el discurs i les convocatòries, quan hi ha una persona detinguda després d’una manifestació que quan hi ha un cas d’agressió masclista.

Enllaç al post del Bloc de Cesk Freixas:  http://ceskfreixas.cat/2015/12/10/entrevista-a-ruben-sanchez/

dissabte, 21 de novembre de 2015

Contra el masclisme, tots els mesos són de lluita!

Sí, estem en les darreres setmanes del mes de novembre, sí és el MES...conjuntament amb Març, són els 2 mesos de l'any que la lluita feminista guanya visibilitat, hi ha rebombori, hi ha més accions, manifestació unitària, tallers, xerrades, jornades...i així la lluita contra les violències masclistes es fa resó per diferents racons i cantonades...fins i tot en els balcons de les institucions es pengen banderes, pancartes i llaços liles...fins i tot algún polític,empresari,burócrata indigne es posa un llaçet a la solapa de la seva americana aquell dia per posar davant la foto i evitar certes mirades...també els mitjans de comunicació dediquen columnes, articles, editorial,alguna tertúlia,...però malhauradament no revisaran com escriuen les notícies sobre feminicidis amb la seva mirada patriarcal, això és intocable...ara es parla "perquè toca", perquè sinó no estan "en la onda".

L'agenda és plena, treu fum, fins i tot el mateix dia hi ha multiplicitat d'activitats a tot el territori,...a quin interés respon aquesta concentració d'activitats? Si l'objectiu és la conscienciació ( i no pas la sensibilització, ja que no és que hem de ser sensibles a les diferents violències masclistes i nefastes conseqüències, es tracta de ser conscients de la vulneració de drets i llibertats que pateixen les dones de tot el món, es tracta de renunciar com a homes a l'ús de la violència i als privilegis masclistes...) és un procés complex i llarg, com a autocrítica proposo que com més activitats fem i organitzem distribuïdes durant tot l'any crec que molt millor, o és que els feminicidis o les agressions sexuals només es produeixen al novembre i al març? Que cada any el nombre d'activitats i actes es multipliqui per 3 és una gran notícia, vol dir que hi ha més col·lectius i persones volcades en la necessitat de fer quelcom contra la violència masclista, és a dir que fa uns 5 o 6 anys, els actes es concentraven el 25N o el dia abans, o com a molt es limitava o es realitzàven actes aquella setmana de novembre, actualment és tot el mes ple d'activitats interessants, i això també cal destacar-ho com a element molt positiu en l'empoderament de la lluita feminista i en la conscienciació social de la societat en general.

Després de participar en les II Jornades contra la violència masclista a Cerdanyola el passat 19 de novembre vaig reflexionar sobre les accions amb visibilitat cap a fora, la necessitat de simbologia contundent als carrers i places contra el masclisme, també més accions amb la comunitat i veïnatge perquè esdevingui un teixit comunitari fort i resilient, que sigui una autèntica mesura de protecció en ella mateixa contra totes les violències masclistes,...i també les accions de "portes endins" , vull dir les que poden transformar les nostres vides quotidianes i relacions sexo-afectives, però també les que s'han de realitzar de forma continuada cada dia dins les institucions, especialment per la seva trascendència en la socialització destacar les que calen dins les escoles, instituts, centres de lleure, agrupaments, associacions, facultats, ateneus,...no només l'escola ha de ser coeducativa sinó totes les institucions han de cultivar dinàmiques despatriarcalitzades per així canviar les seves estructures jeràrquiques i autoritàries, només així la conscienciació serà efectiva...per acabar amb aquest monstre patriarcal de 1000 caps.

Una gran abraçada a tota la gent que ens estem deixant la pell en la trinxera contra el masclisme, cada dia i també com no podia ser d'una altra manera aquest novembre feminista.

Aquí podeu llegir el Manifest de la manifestació 25N:  http://www.violenciadegenere.org/pcvg/images/stories/pdf/20151125_manifest.pdf

@RobenFawkes

PD: Vull aprofitar aquest post per fer difusió d'una nova web feminista http://www.locasdelcoño.com cada cop més i més enxarxades contra el patriarcat! Benvingudes companyes!

diumenge, 1 de novembre de 2015

La caça de bruixes del s.XXI, els feminicidis

Com a homes socialitzats en aquesta societat masclista, estem acostumats a funcionar i relacionar-nos en base a la imposició, el domini, el control, a tenir la raó sempre, a fer el que ens surt dels ous, al reconeixement i la vida pública...i en aquest sentit no m'ha sorprès gens el posicionament i comportament que ha passat força desapercebut del partit polític Ciutadan's (Ciudadanos, la nueva regeneración política...) que s'ha negat a signar un pacte d'Estat contra la violència masclista, perquè tal com pensen els seus amics de UpD la llei integral (1/2004) contra la violència de gènere "estigmatitza a tots els homes", pobrets...és impressionant el nivell d'anàlisi d'aquests persons, com diria el sr.Rajoy i els feminicidis?..."ya tal"...el més important és preservar la imatge social dels intocables, els masclistes, i el concepte que els maltractadors són 4 bojos psicòpates...i no "tots els homes"...home per favor... i llavors són les hordes de gobblins neomasclistes amb les espasses oxidades ja les estan afilant amb arguments tant potents com que "s'està criminalitzant a tots els homes", "también existen hombres maltratados", "existen las denuncias falsas", "no se respeta el principio de presunción de inocencia"...i altres rucades com "la misandria, el hembrismo, el feminazismo...está en el poder". Com diu el meu amic i lluitador Lorente Acosta, "sale el hombrismo"com a reacció a qualsevol progrés en matèria d'igualtat de drets i llibertats, aquests gobblins posmasclistes surten de tots els estaments socials per defensar "el honor y lealtad entre caballeros" dels matxotes de pelo en pecho...com han fet sempre els masclistes de tota la vida...

I sí volem buscar lligams entre diferents èpoques, els trobem, si volem trobar com el patriarcat canvia les formes però continúa amb el seu principal objectiu: "l'explotació de la força de les dones, el control de la seva sexualitat i els seus cossos, la seva relegació a un món privat,...la dominació,...i si tot això no és suficient, la seva eliminació,...els feminicidis...doncs això em fa viatjar al S. XVI i XVII directament al genocidi de més de 9 milions de dones fruit de la persecució a Europa i EUA acusades de ser Bruixes, la caça de bruixes, com a símbol de la malignitat de les dones...i perquè? Doncs per amagar el pacte entre Estat i Esglèsia per imposar un nou sistema econòmic i moral...i és clar que les bruixes, les dones amb uns coneixements en medicina natural, lliure sexualitat, coneixedores de tècniques d'avortament, amb independència de pensament i conductar èren (i són encara avui dia) un element perillós pel manteniment de l'ordre social imposat...dones lliures que qüestionaven també l'esclavitud, l'explotació...el nou capitalisme modern, tal com afirma Silvia Federici en el seu llibre "El calibán y la bruja"...

Les bruixes, dones autònomes, dones artesanes, profetes o lideresses espirituals, lliure pensadores que qüestionàven l'obediència i la violència masclista, eren torturades, violades, cremades, ofegades de manera salvatge i en públic per intimidar a tota la població...Em ve al cap el missatge dels masclistes que han deixat ben clar aquest passat agost del 2015 i aquest darrer cap de setmana, cada feminicidi, cada dona assassinada és un missatge per a totes les dones, un missatge de por i terror, un missatge perquè segueixin els cànons i rols establerts pel masclisme fastigós, al més pur estil de la Inquisició, "dones, heu de ser obedients i no qüestionar absolutament res de res, fer les vostres tasques en silenci i discreció...shhhh" i l'amo us deixarà viure o no perquè sou la seva propietat...

Darrera de la imatge creada i manipulada en l'actualitat en contes, films, dibuixos animats, llegendes...de la Bruixa piruja (també en el mateix sentit sempre trobareu el poder polític, els mass media i l'esglèsia com a creadors d'imaginaris malignes, s'ha fet i es continua fent amb altres eixos d'opressió contra determinats col·lectius: els pobles indígenes americans que "te cortaban la cabellera", els gays com a dimonis del SIDA, els migrants que venen a delinquir...) són la "dona malvada", hi ha tot un símbol de lluita i resistència tal com van recuperar les feministes W.I.T.C.H http://www.lafelguera.net/web/W-I-T-C-H-Conspiracion-Terrorista.html en les seves accions de protesta, en la seva estètica, en els seus comunicats i conjurs...si ens toques a una, ens toques a totes...https://vimeo.com/68484079

El masclisme amb tots els seus tentacles continua matant, violant, agredint a les dones de tot el món de forma impune, amb la complicitat interrelacionada dels poders patriarcals ( polític, judicial, policial, mèdic, religiós...), la caça de bruixes del S.XXI se'n diu FEMINICIDI, se'n diu VIOLÈNCIA MASCLISTA...i nosaltres les netes i nets de les bruixes que mai vau poder cremar, no ens cansarem de lluitar!  
Pasa la palabra hermana.

http://botiga.laciutatinvisible.coop/roba


@RobenFawkes

PD: Gràcies al fantàstic l'article de Montserrat Barba Pan per inspirar aquest post. http://feminismo.about.com/od/historia/fl/Las-cazas-de-brujas-el-genocidio-de-mujeres-sabias-y-libres.htm


diumenge, 18 d’octubre de 2015

La primera denúncia

Mai hagués pensat que em trobaria en aquesta situació...no entenc res, tampoc els meus sentiments...tot és confós, estic molt cansada, són les 3 de la matinada, estic parlant amb un mosso d'esquadra a una habitació de casa meva, i el meu marit està a l'habitació del costat, amb un altre agent...

Els veïns han sentit soroll i crits i han trucat a la policia...no és la primera vegada que això passa...però aquest cop ha anat més enllà...altres vegades fins i tot la policia li treia importància, "era només una discussió familiar", deien i marxaven...avui és l'inici del final? En aquell moment no em veig amb forces de denunciar, denunciar a la meva parella? però m'estic tornant boja? i què passarà després?...però tampoc vull continuar amb aquesta vida? Què faig?

Vaig trucar a la única amiga que em queda, li vaig dir: "ha tornat a passar i ja no puc més", li vaig demanar que m'acompanyés a denunciar, i vam anar fins a la Ciutat de la Justícia, un cop allà vam trobar el mostrador del Jutjat de Guàrdia i em diuen que allà no puc denunciar i que vagi a una comissaria de mossos d'esquadra, que posi la denúncia allà...quin mareig, no entenc res, el que tinc ganes és de marxar a casa meva i ficar-me al llit perquè tot aquest malson acabi d'una vegada, però no acabaria tampoc així...què faig? ...respiro profundament, agafo forces i amb la meva amiga ens dirigim a la comissaria de mossos d'esquadra...Entrem a la comissaria, un mosso ens pregunta que volem, li explico que vull posar una denúncia al meu marit, i em diu que haurem d'esperar unes 2 o 3 hores..., buf, tornen les ganes de sortir corrents, i tornar...a on?"

Han passat 2 hores i tinc més de 35 trucades del meu marit, missatges de veu i whatsapps, primer demanant perdó, "que no tornarà a passar, que m'estima, que torni, que l'ajudi jo a ell, que m'estima amb bogeria"...la meva amiga em diu que no li contesti el telèfon, que no pot ser, que això és intolerable,...torno a respirar profundament, no li contesto, poso el silenci al telèfon...però al cap de pocs minuts torno a mirar la pantalla del mobil, 5 trucades més, i més de 10 missatges, ara ja no demana perdó, ara diu que "sóc una filla de puta, una gossa, una guarra que no sé qui és ell realment, que em farà la vida impossible, que com li posi una denúncia em mata a mi i a tota la meva família"...ara sí que tinc ganes de marxar, però a on? la meva amiga em diu que li ensenyem al mosso d'esquadra...

Signo una sèrie de papers que no sé que són, sí, m'han explicat alguna cosa de la ordre de protecció i els meus drets però no sé que és ben bé, també m'han dit que d'aquí dos dies hauré d'anar als jutjats a declarar, serà el judici? però si ja ho he explicat tot? Perquè em fan explicar-ho tot una altra vegada? Què no em creuen?...i què li passarà a ell? anirà a la presó? perdrà la feina?...i jo? haig d'anar a treballar, què li explico al meu jefe? no puc estar demanant hores i permisos? perdré la feina? llavors que faré? El que sí que tinc clar,és que no vull viure aquesta vida, tinc 32 anys, no puc més, no vull aquesta vida.

M'he sentit com una autèntica merda els darrers dos dies, he dormit a casa de la meva amiga,i ara estic tancada a una sala d'espera de la Ciutat de la Justícia, esperant que arribi l'advocat d'ofici, allà només hi ha unes cadires de plàstic i quatre parets, no sé que passarà, passen els minuts i les hores, i jo amb un nus a l'estómac...


Aquesta és una narració de la vivència que moltes dones que pateixen violència masclista a l'àmbit de la parella aquí al nostre país, us pregunto llavors a les persones lectores del bloc: Què passarà ara?

i afegeixo i us pregunto que canviaria si afegim unes quantes variables:
No hi ha cap informe mèdic de les lessions.
-  Té un 80% de probabilitat que no li donin cap tipus de protecció ni penal ni civil.
-  La dona és migrant i està en situació de reagrupació familiar.
-  Imaginem que al cap de poc dies es queda en situació d'atur.
-  I si té 2 o 3 fills/es a càrrec menors d'edat...
-  ...

 Continuarà...o no.

@RobenFawkes

 PD: La meva primera intenció al escriure aquest post era generar reflexió i empatia sobre el procés de la denúncia, un procés complex i ple d'entrebancs, però potser al final només genero sensació de malestar, de ràbia...si és així que sigui un motor per fer autocrítica des de les institucions i des de la població, que tenim molta feina per fer, molta lluita feminista diària, com diuen les RoteZora:"la impotència és la disfressa de la covardia". 
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...