"Jo el vull veure"

Son molts anys...més de 19 acompanyant a supervivents en els seus processos de recuperació i també en un moment important de tot el procediment judicial, l'acte de judici oral. 

L'Objectiu d'aquest acompanyament físic en l'acte de judici és desangoixar i reduir al màxim la victimització secundària que se'n genera del mateix. És a dir que l'acte de judici per a la víctima tingui la mínima càrrega emocional i no boicotegi la seva recuperació personal. Ja que ha passat molt de temps des que van passar els fets fins al judici, poden haver passar 1, 2, 3, 4, 5,...i fins a 6 anys.

En el millor dels casos es pot fer una preparació prèvia i una visita de la sala quan no hi ha ningú o s'està celebrant un altre judici. Allà es pot veure qui és qui, l'ordre d'intervenció i quin tipus de preguntes et poden formular....tota aquesta informació ajuda a familiaritzar-se amb una situació extremadament formal que té un llenguatge jurídic propi que no és pas entenedor...és més un argot jurídic, per tant cal conèixer'l una mica.

S'ha lluitat molt des de l'àmbit de la victimologia per respectar els drets de la víctima en el judici oral: el fet d'estar acompanyada per una persona de confiança, disposar d'una sala d'espera pròpia, el fet de no mantenir cap tipus de contacte visual amb l'infractor amb l'ús de la mampara i la videoconferència...I com a professional he lluitat perquè cada vegada aquestes mesures fossin la norma i no pas l'excepció.

Ara bé, sempre he estat defensor del dret de la víctima a decidir. M'explico, com a professional pots fer una sèrie de recomanacions, perquè per l'experiència de casos passats has viscut diferents situacions, i si vols evitar un patiment extra a la víctima i a la seva família, fas el que calgui ( fins i tot discutir amb lletrats/des, fiscalia, judicatura,...) i dones uns tipus de pautes resilients. Però la darrera paraula la té la víctima que verbalitza què vol fer, jo plantejo els diferents escenaris i la víctima amb tota aquesta informació decideix i jo acompanyo en aquesta decisió. 

Per exemple, aquest passada setmana estava realitzant un acompanyament a una supervivent de 16 anys d'una agressió sexual perpetrada per un conegut, i des del principi la víctima em va manifestar que no volia cap mampara dins la sala, em va dir "el vull veure", i així va ser. Durant la declaració de la víctima va estar a un metre i 50 cm de l'agressor, i va declarar sobre els fets viscuts, sense cap element físic que s'interposès. La meva intervenció com a psicòleg és a posteriori, la contenció emocional del després, perquè també va exercir el seu dret de restar a la sala un cop havia acabat la seva declaració, per tant va escoltar la declaració dels testimonis i la pena que demanava la fiscalia i l'acusació particular.  No és gens habitual aquesta situació, perquè genera molta impotència, escoltar segons quins testimonis sense tenir la possibilitat de rebatre o protestar dins la sala de vistes,...és complicat de gestionar. 

La intervenció com a psicòleg ha de ser molt respectuosa, en tot moment d'acompanyament, i amb l'objectiu de l'enfortiment de la persona que estàs atenent, amb tots els factors que et trobis, és a dir, amb contextos molt diferents, alguns més facilitadors i d'altres menys, i aprofitar les condicions per l'empoderament de la víctima, i l'empoderament sempre neix del respecte a la decisió de la víctima, és el seu procés, marcant ella el seu ritme, només així la intervenció és alliberadora.

@RobenFawkes

Un euro de benzina i una ampolla de plàstic

 UN EURO DE GASOLINA EN UNA BOTELLA DE PLÁSTICO 

De María Zaragoza (Publicado en H Negra )

He pedido el indulto, pero no me importa quedarme en la cárcel. Dijeron que había sufrido un trastorno mental transitorio, pero no es cierto. Quizá en el momento fue un impulso, pero puedo asegurar a quien quiera preguntarme –nadie me pregunta- que resultó como yo lo había soñado. Mejor, porque al final no lo maté yo, sino un imbécil que quiso ayudar. Siempre hay un imbécil con buenas intenciones. Cuando una sueña con la venganza cada noche y la venganza llega, no importante las consecuencias. ¿Quiere indultarme? Casi sería una señal del destino, pero me da igual. Duermo tranquila por las noches y eso basta. Cuando encendí esa cerilla sabía que podría acabar en la cárcel. Si me hubieran pegado un tiro en la frente allí mismo, me habría muerto feliz. Por suerte, no estamos en uno de esos lugares en los que la gente va armada y solo acabé con unes cuantas contusiones, causadas más por el poco aguante que le han dejado a mi cuerpo los años que por el tipo que intento detenerme.

No intentaré justificarme. Lo único que podría decir a mi favor es que soy madre. Las madres nos entendemos entre nosotras, por eso hay tanta madre pidiendo mi indulto y yo guardo silencio. Quizá si hubiera sido otra madre, sería yo la que solicitase el perdón para ella. Para mí no pido nada.

Violaron a mi hija hace casi veinte años. Conocía al violador. Por desgracia, en este maldito mundo, rara es la vez que no lo conocen. Empezó la pesadilla, pero fui lo que se esperaba de mí un tiempo. Denunciamos, ganamos el juicio, fue condenado. Nos debería haber pagado una indemnización que nunca llegó y acabo en la calle demasiado pronto. A veces me lo encontraba, como si el dolor de mi hija no le importase a nadie salvo a nosotras dos. Y fui razonable, no protesté. A la gente le gusta que las mujeres guardemos silencio y pasemos vergüenza.

Mi hija ya no iba sola a ninguna parte. Yo la acompañaba cada día al autobús y la recogía en la parada porque vivió aterrorizada siete años, y yo con ella, porque una madre sufre lo que sufren sus hijos y solo disfruta la mitad de sus alegrías. La víctima era la prisionera y él corría libre y se emborrachaba, como siempre. Incluso, aquel día se permitió el lujo de seguirme hasta la parada y preguntarme por ella, por la preciosa vida que había destrozado. Le tiré el agua de la botella que estaba bebiendo y se echó a reír. Decidí que debía echarle por encima algo más fuerte mientras lo miraba entrar en el bar de la esquina.

Así que cogí mi botella y pagué al hombre de la gasolinera porque me la llenase con un euro de gasolina. Miré aquella moneda a la todavía no me había acostumbrado y sentí que era el destino, que eso ya lo había soñado muchas veces. Y que estaba bien.

Cuando quise darme cuenta, tenía una cerilla encendida en la mano. El violador abría los ojos y la boca en un grito, la ropa estaba empapada en gasolina, la botella de plástico rodaba por el suelo, el dueño del bar me derribaba para evitarlo. Pero la cerilla escapó de mis dedos y prendió el charco, la botella, al violador. Desde el suelo, miré el espectáculo y no hice nada porque lo estaba disfrutando. Pensé palabras para las que no me educaron.

Un tipo sacó el extintor y se lo vació. Dijeron, lo dice también en la petición de indulto, qué si le hubieran echado las cortinas por encima en vez de rociarlo con químicos, habría sobrevivido. Por el extintor lo mató. No yo, el extintor. Un imbécil con buenas intenciones y un extintor. La justicia elige extraños disfraces.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Vam escollir des d'Aliats del Feminisme aquest text en l'acció reivindicativa contra la violència masclista realitzada conjuntament amb Prou Violència, el 16 Abril 2017.

Aquí diferents notícies que expliquen la història real que va inspirar a l'escriptora:

Una madre alicantina quemó vivo al violador de su hija - Etapa Infantil

Sale de prisión la mujer que mató al violador de su hija quemándolo con gasolina en Alicante (lasexta.com)

Una mujer rocía con gasolina y prende fuego al hombre que violó a su hija | España | EL PAÍS (elpais.com)

Condenan a 9 años de cárcel a la madre que mató al violador de su hija tras rociarlo con gasolina en Benejúzar | Las Provincias

La mujer que mató al violador de su hija logra el tercer grado y sólo debe ir a prisión a dormir | El Correo

FEMINISMES I JOC DE CARTES= WE CAN PLAY

És un gran plaer contribuir des d'aquest bloc a la difusió d'iniciatives com aquesta, en la majoria dels post acostumo a denunciar la violència institucional, avui però d'una altra manera, reivindicant la "herstòria" de les dones lluitadores de la història des del món dels Jocs de Taula.

Que gaudiu d'aquest post escrit per la Júlia i l'Abert, creadores de WE CAN PLAY i feu-vos amb el joc!

Una abraçada

@RobenFawkes

Al llarg de la història, grans dones han lluitat i sobresortit desafiant la corrent. 

Dones que amb el seu exemple ens mostren un camí a seguir. 

Aquest dimarts 20 d'Abril, la Julia Johansson i l'Albert Pinilla llancen 

una campanya de 30 dies a Kickstarter (Plataforma de micromecenatge) 

per mirar de produir el joc de cartes We Can Play - Dones que han canviat el món, 

amb l'objectiu de contribuir a mantenir viu l'exemple d'aquestes dones d'una forma 

divertida. 

We Can Play és un joc de cartes dinàmic el qual conté 86 cartes il·lustrades 

amb relats de dones que han contribuït a canviar el món. Al joc també trobarem 

cartes anònimes. Aquestes representen a totes les dones anònimes que també han 

contribuït a canviar el món i les podrem utilitzar de forma estratègica. L'objectiu del 

joc és formar una línia cronològica. Podrem optar per anar més ràpid arriscant-nos 

a perdre les cartes. Guanyarà qui primer aconsegueixi formaruna línia de 7 cartes.

El preu del joc serà de 16 € durant la campanya de Kickstarter i les 20 primeres 

persones que comprin el joc obtindràn també una carta extra personalitzada. 

L'objectiu és recaptar almenys 5.000 €. Si s'aconsegueix recaptar almenys aquesta 

xifra, podran produir el joc i enviar-lo, i si no ho aconseguim, Kickstarter retornaria 

els diners a totes les persones que l'hagin comprat.

El Joc serà produït en català, castellà i anglès i si aconseguim el tercer objectiu de 

finançament també el produiran en suec.

Julia Johansson

Albert Pinilla

https://www.we-can-play.com/

 

 

PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA

PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA? 

Afortunadament cada cop se’n parla més de victimització secundària, però no faré un llistat de definicions que podeu trobar al google. El primer cop que vaig llegir una definició sobre aquest concepte era l’any 2002, emfatitzava molt que la victimització secundària era obligar a la víctima de qualsevol delicte a declarar una vegada i una altra dins el procediment judicial penal: primer a la comissaria de policia, després la declaració al jutjat d’instrucció corresponent, després la declaració al metge forense, una quarta declaració a l’equip d’assessorament tècnic penal, una cinquena, sisena...declaració als diferents serveis assistencials...i finalment la declaració a l’acte de judici oral. Lamentablement poc ha canviat aquest fenomen.

 

Però la victimització secundària va molt més enllà de la revictimització o la reiteració de les declaracions que evidentment causen un dany psicològic, perquè obliguen a les víctimes a connectar amb la situació traumàtica viscuda, buscar detalls de l’agressió i explicar-ho davant un públic ( uns/es “professionals” ) que en moltes ocasions no tindran una actitud d’empatia i escolta vers la víctima, lamentablement ans al contrari, mostraran la “fredor objectiva deshumanitzada” i realitzaran determinades preguntes ( a vegades amb un llenguatge jurídic incomprensible, a vegades amb to vexatori ) per tal de saber més dels fets delictius, que retornen el sentiment de culpabilitat a la víctima, i la fan sentir que està realitzant un “exàmen” davant un tribunal, qüestionada pel que va fer i el que no, i el perquè de tot plegat.

 

Després de més de 19 anys treballant en l’àmbit de la victimologia puc afirmar amb contundència, que la victimització secundària és conseqüència directe de la violència institucional masclista, és un dels efectes de la justícia patriarcal. I la forma com el sistema té de perpetrar-la és el corporativisme, és a dir que no es denunciï i no se’n parli ni fora ni dins de les institucions.

 

Posaré alguns exemples concrets per acompanyar aquesta afirmació contundent:

 

Victimització secundària, també és la vulneració de drets com a víctima de forma sistemàtica, un dels més comuns és que des dels operadors jurídics se li digui a la víctima: “ no et cal buscar un advocat perquè ja està el fiscal”, aquesta afirmació realitzada per un/a empleat/da públic/a suposa una vulneració greu al dret a personar-se com acusació particular, i és de les més habituals, passa totalment desapercebuda, perquè no hi ha testimonis quan es produeix la conversa... Relacionat amb aquesta forma de violència, la documentació que rep la víctima on se li informa dels diferents drets està feta amb arial 8 i un llenguatge i sintaxi de tesi doctoral, cal moltes vegades que et “tradueixin” a un llenguatge més comprensible que signifiquen aquestes cartes que reps al domicili per ser víctima d’un delicte.

 

Una altra forma de victimització secundària, també dels més freqüents és la manca d’informació del procediment i la dilació en qualsevol tràmit del procediment. Per exemple fer esperar a la víctima una mitjana entre 1 hora i 3 hores també és victimització secundària. Fer-la esperar a una sala sense finestres i sense accés directe a un lavabo, sense rebre aigua o la possibilitat de comprar menjar també és una forma de maltractament. No fa gaires dies, fent servir el circuit intern per accedir a la sala de vistes d’un judici, ens van abandonar en un passadís més de 45 minuts fins el moment de declarar on no hi havia ni una trista cadira...

 

Que des que es va interposar la denúncia fins a la data del judici oral, en casos greus com per exemple una agressió sexual passin 5 anys de mitjana és una autèntica aberració del sistema judicial penal, és allargar com una tortura la càrrega que porta la víctima i dilatar la correcta cicatrització del trauma.

 

Que en un jutjat, abans del judici, o en una sala d’espera a punt per entrar a una roda de reconeixement es cridi als quatre vents el teu nom i cognoms també és una forma de violència i victimització, perquè normalment no hi ha espais separats per a víctimes i infractors, i si n’hi ha les parets son de paper de fumar, per tant s’escolta tot, vulnerant la confidencialitat i la protecció de dades, amb el risc que pot comportar per a la integritat física i psíquica de qualsevol víctima i testimoni, la por a patir represàlies augmenta considerablement si han vists els investigats o els seus familiars...just abans 

 

Hi ha fets, vull pensar que cada cop menys habituals, però en cap cas no són excepcionals, com pot ser que es pressioni i coaccioni a una víctima perquè no demani la protecció visual o mampara dins l’acte de judici oral, i si aquesta pressió l’exerceixen conjuntament el/la jutge/ssa amb complicitat amb la fiscalia em sembla gravíssim. És a dir, puc entendre fins a cert punt que l’estratègia de l’advocat/da de la defensa pressioni o utilitzi les seves armes per desestabilitzar la declaració d’un testimoni, però de cap de les maneres la pressió i faltes de respecte poden venir per part de la judicatura i la fiscalia.

 

Fer entrar a una “vistilla” a la víctima d’un intent d’assassinat, concretament d’un feminicidi, per explicar i justificar perquè vol declarar darrera una mampara, em sembla un insult a la víctima i al seu patiment, i si això es produeix a la Secció “especialitzada” de delictes sobre la dona de l’Audiència Provincial de Barcelona em sembla un acte condemnable de victimització secundària.

 

I ja per acabar aquest post, i en la mateixa línia del darrer exemple amb més intensitat, les diferents negligències i errors judicials, a vegades amb conseqüències nefastes... i el més perillós és la impunitat dels mateixos. 

 

Quan denuncio aquests fets, i sóc conscient que n’hi ha altres, em produeix una sensació d’alleujament i de ràbia al mateix temps, calen mesures urgents per pal·liar aquesta victimització secundària. I com deixa Miquel Martí Pol, “ que tot està per fer i que tot és possible”.

 

@RobenFawkes

Reflexió amb perspectiva

Ara després de 2 anys que vaig canviar de feina però mai de trinxera, vull transmetre algunes de les reflexions que aquest marge de temps m'ha donat respecte la lluita i intervenció contra les violències masclistes. Han passat moltes coses, algunes molt difícils de processar.

La pandèmia COVID19 ha posat de manifest moltes mancances en els serveis públics, abandonats durant anys pels diferents governs, i ara totes i tots hem patit les conseqüències, no cal explicar gaire més al respecte, perquè no som imbècils.

Hem entrat de cop a l'aprenentatge de noves formes de comunicació, i fins i tot el poder judicial ha pogut comprovar que es poden fer videoconferències sense que es vulnerin els drets de les parts implicades, tot un avenç...sobretot per a les víctimes i testimonis. Ja era hora! No vull ni enrecordar-me de les múltiples excuses que posaven sobre la taula els magistrats més rancis...

L'entitat referent TAMAIA ha tancat les seves portes aquest desembre, les Tamaia han estat molt importants per mi personalment i professionalment, i per totes les dones supervivients que han acompanyat aquest 30 anys d'història, tant per tota la tasca realitzada com per sembrar la inspiració d'una metodologia de treball que sempre que pugui en faré referència en les formacions que imparteixo. TAMAIA ha tancat principalment per la deixadesa institucional i per la burocracia del sistema actual, és així i això hem provoca una profunda ràbia. No es pot pretendre ni permetre de cap de les maneres que el sistema actual de subvencions i convenis tingui la mateixa tramitació per una fundació amb 500 persones treballant i un equip jurídic exclussiu dedicat a aquestes tasques, que per a petites cooperatives i associacions sense afany de lucre que van sobrenaturales i precaritzades, és una autèntica vergonya. Les institucions ho saben i miren cap a una altra banda...com amb els famosos formularis que col·lapsen i no hi ha ningú al volant...ja m'enteneu.

El mateix mes que vaig canviar de servei, es creen diferents places de reforç...quina casualitat, feia anys que cridavem als quatre vents i denunciavem que l'equip estava molt tocat, que no s'arribava a tot, que calia un replantejament de prioritats i funcions coincidint amb la posada en marxa de l'Estatut de la Víctima del Delicte (Llei 4/2015), perquè el volum de feina ja era impressionant. Però lamentablement i això que comento és extensiu a molts altres equips i serveis, la cura del personal que treballa en primera línia del front contra les violències masclistes no és cap prioritat. En canvi les dades i les estadístiques sempre ocupen la primera plana de les reunions i objectius imposats cada any, i perquè la màquina no s'aturi "cal una nova base de dades", que ha acabat sent un dels majors desastres, sobretot en contra d' agilitzar la tasca de registre dels i les professionals de les actuacions i intervencions del dia a dia, curiosament continuo patint aquesta mateixa base de dades en el servei on treballo actualment,...em persegueix com un mal esperit.

A nivell policial tampoc s'han rectificat greus errors d'organització, cal que el personal que rep la denúncia sigui un cos especialitzat, no pot ser qualsevol agent d'atenció ciutadana que treballi aquell dia i aquella hora a la comissaria, de cap de les maneres. La funció policial de protecció ha de ser una prioritat pel cos de Mossos d'Esquadra, perquè és exclusiva dels cossos de seguretat, la funció de seguiment ha de ser terciària perquè hi ha altres serveis i departaments que ja la realitzen. Cal millorar moltíssim la valoració del risc que es realitza i que s'envia als Jutjats de Violència sobre la Dona, perquè aquest risc és molt valorat per la fiscalia i la judicatura per interposar les Ordres de Protecció. 

Els jutjats de violència sobre la dona continuen enrocats en protegir agressors masclistes i blindar els seus drets com a progenitors que vetllar per la integritat física i psicològica de les dones que denuncien i llurs fills i filles.

No soporto el discurs corporativista, no puc, i això no vol dir que en tots els serveis hi ha professionals que es creuen la seva feina i la duen a terme amb coratge, però lamentablement son una minoria.

Seguim i seguirem, trenquem el silenci, no hi ha alternativa si volem canviar-ho tot.

Salut!

@RobenFawkes

  

Confitura 1a part

Anita Deher, paracaidista i instructora.

El COVID-19 ha aconseguit aturar-nos pel confinament social, posant un fre de mà al ritme estressant de les nostres vides. Això m'ha donat molt de temps lliure i així pus reprendre l'activitat d'aquest bloc que portava uns quants mesos oblidat...

Avui estic obeïnt l'ordre del Departament de Justícia de la Generalitat, treballo a un servei essencial i s'han organitzat torns amb els serveis mínims per donar atenció a les urgències. Al mateix temps estic desobeïnt al Govern Espanyol que envia a tothom a treballar, això en el meu lloc de treball implicaria el contacte amb moltes persones, la Ciutat de la Justícia té un volum de més de 10000 persones al dia i 3500 persones hi treballen... 

He pensat molt aquests dies en les dones que pateixen situacions de violència masclista, que pot suposar el confinament per elles, cal deixar ben clar que els serveis d'emergència, policials i judicials continuen actius i funcionant, el telèfon 112 i el 900900120 estan actius i davant qualsevol agressió poden trucar i seran ateses, també les compareixences per demanar les Ordres de Protecció i es poden interposar denúncies a les Comissaries. El confinament sí o sí  augmenta la tensió dins els domicilis i generen més enfrontaments en les relacions familiars, per tant és un factor de risc a tenir en compte molt seriosament.  

Per aquelles dones que ara mateix no volen iniciar una via judicial, perquè no ho tenen clar o perquè els hi generen molts dubtes, poden refugiar-se a casa d'un altre familiar o d'una amistat, desconnectar el telèfon o bloquejar el contacte de l'agressor, així poden tenir temps per pensar que volen fer amb la seva vida. Son decisions difícils i unipersonals, ara cal tenir molt en compte que viure sense cap tipus i forma de violència ha de ser un dret. 

A vegades jo utilitzo una metàfora en les entrevistes que pot ajudar a prendre decisions en moments difícils: Estàs a un avió que cau en picat, no hi ha pilot, només quedes tu i el maltractador, només queda 1 paracaigudes, què fas?...el temps passa i l'avió continúa caient... has de prendre una decisió per salvar la teva vida, no és egoïsme és autocura.

És tipic en el quadre de comportaments dels agressors masclistes la irresponsabilitat i les conductes negligents, amb això vull dir que poden realitzar conductes de rist  de propagació i contagi,...minimitzant el confinament o l'estat d'alarma i exposant-se a ells mateixos, als seus familiars i a tota la societat de retruc al contagi del virus, això crec que és un motiu més per allunyar-se d'ell o trencar la relació/convivència amb una persona que no respecta res, ni la salut, ni la vida, ni la llibertat, ni els drets humans, ni res de res, això és un agressor masclista, un autèntic perill públic.

Continuarà...

PD: Molta força en aquests moments de desconcert, que el sentiment de solidaritat i suport mutu s'extengui, i sobretot el de responsabilitat col·lectiva. 

CUIDEMNOS

Enllaç on podeu descarregar el document CUIDEMNOS,
Un breu i pràctic document que facilita elements pràctics per cuidar-se i cuidar-nos davant les reaccions psicològiques i emocionals com a conseqüència directa de la violència policial, la repressió i/o la tortura exercida per l’Estat i el seu sistema judicial.

Quadern Feminista + Curset Antimasclista

Aquest estiu de 2019 Catalunya Ràdio, la ràdio pública de Catalunya ha apostat fort per la difusió de coneixements relacionats amb les lluites feministes i antipatriarcals, el periodista Albert Segura ha conduït tots dos espais als "Matins":

Els dimarts amb el Quadern Feminista, amb Alba Fernández Pous (@LaPous_ ) al capdavant i els dijous amb el Curset Antimasclista ("Què els passa als homes?") on tinc el plaer de col·laborar-hi. A tots dos espais hi son convidades persones i professionals que aporten més coneixement específic als diferents temes sobre els quals discutim. No puc descuidar-me del Suplement on Bel Olid ha realitzat 3 hores setmanals tractant temes sobre el Feminisme i la perspectiva de gènere.

En aquest post estan tots els enllaços per poder-los escoltar, un total de 6 i 6 capítols, d'uns 20-25 minuts cadasqun. També trobareu en el mateix enllaç els podcast per descarregar-los.

Ha estat tota una experiència d'aprenentatge, i desitjant que la ràdio l'extengui tot l'any i no només a l'estiu, perquè el masclisme cal combatre'l cada dia!

QUADERN FEMINISTA

1r programa: 23/07/2019 Sobre Justícia Patriarcal:  Alba Fernández Pous, Carla Vall, advocada i Lores López.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-feminista-la-justicia-es-masclista-com-larreglem/audio/1046276/

2n programa: 30/07/2019Per què el dol gestacional encara és tabú? l'Alba Fernández Pous, la filòloga Iolanda Sevillano i la periodista Lara Bonilla.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-feminista-la-invisibilitat-del-dol-gestacional/audio/1046552/

3r programa:  06/08/2019 Sobre Violència Obstètrica, Alba Fernández Pous, Esther Vivas i Júlia Humet ens expliquen què és i com en podem ser conscients i combatre-la.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-feminista-que-es-la-violencia-obstetrica/audio/1046816/

4t programa: 13/08/2019 Feminisme i la maternitat, ja que molts cops ser mare no va acompanyat de la conciliació laboral. En parla Alba Fernández Pous amb la periodista Ariadna Oltra i l'escriptora Bel Olid, que comparteixen les seves experiències més personals 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/maternitat-i-feminisme-el-que-no-ens-han-explicat-de-ser-mares/audio/1047249/

5è programa: 20/08/2019 Famílies entrellaçades,amb quines dificultats es troben les famílies formades per membres de diferents famílies quan creen llaços d'unió més enllà dels vincles legals o de sang? Normalitzem la infinitat de models familiars amb Alba Fernández Pous, educadora social i activista; Jenn Díaz, escriptora i diputada d'ERC al Parlament; Mariona Carbó, treballadora social i coordinadora de Diversitat Familiar.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-feminista-les-families-entrellacades/audio/1047487/

6è programa: 27/08/2019Temes Tabú a les famílies: Hi ha temes dels quals costa parlar amb les filles i els fills, com, per exemple, si miren pornografia. Alba Fernández Pous ens proposa com podem parlar d'aquests temes més complicats amb els fills. La sexualitat és un tema que encara és tabú i que crea incomoditats. Molts adolescents miren pornografia com si fos un bon educador sexual... 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-feminista-temes-tabu-amb-les-filles-i-els-fills/audio/1047733/

EL SUPLEMENT amb la participació de Bel Olid: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/cercador/?items_pagina=15&profile=audios&text=el%20suplement
---------------------------------------------------------------------

CURSET ANTIMASCLISTA  "Què els passa als homes?"

1r programa: 25/07/2019Sobre masculinitat hegemònica i de "carnets de masclot". Ho fem amb Ruben Sanchez Ruiz, Xavier Cela Bertran, pedagog i politòleg, i Beatriu Masià Masià, terapeuta i formadora. 

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/que-els-passa-als-homes/audio/1046369/

2n programa: 01/08/2019Primer pilar de la masculinitat hegemònica, la jerarquia i la disciplina. Amb Rubén Sánchez Ruiz i amb el periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez analitzem l'orgull i l'honor com a elements indispensables de la masculinitat tòxica.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/que-els-passa-als-homes/audio/1046637/

3r programa: 08/08/2019Tercer capítol, Hidrofobia (2n pilar masculinitat hegemònica) del curset d'estiu antimasclista amb Rubén Sánchez, psicòleg i formador. Avui, ens preguntem: què els passa als homes quan han d'assenyalar o denunciar actituds masclistes? Busquem respostes amb Miguel Lorente Acosta, metge forense, escriptor i expert en violència de gènere.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/hidrofobia-la-por-dels-homes-a-mullar-se-per-denunciar-el-masclisme/audio/1046915/#.XUvutUTsSOQ.twitter

4t programa: 15/08/2019Quart capítol del curset d'estiu antimasclista, amb Rubén Sánchez, psicòleg i formador. Aquesta setmana, ens preguntem: Rambo, Arnold Schwarzenegger, Chuck Norris, Van Damme o Bruce Willis van ser uns referents? Amb l'antropòleg Ignasi Puig analitzem quina influència van tenir per la generació dels anys vuitanta. (belicositat heroïca, 3r pilar de Masculinitat Hegemònica)

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/en-rambo-que-portem-dins/audio/1047312/

5è programa: 22/08/2019 Cinquè capítol del curset d'estiu antimasclista. Per què hi ha homes que continuen perpetuant el rol del "guanyador del pa" que l'allibera de les tasques domèstiques compartides (feines de la llar, cura de fills i dels malalts) i de l'autocura? En parlem amb Heinrich Geldschläger, psicòleg i Rubén Sánchez. (l'autosuficiència, 4t pilar de la Masculinitat Hegemònica)

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/quadern-destiu-antimasclista-el-mascle-alfa-i-lautosuficiencia/audio/1047563/

6è programa: 29/08/2019 Sisè capítol del curset d'estiu antimasclista: Construïnt Masculinitats Diverses, Dissidents, Responsables i Antipatriarcals. Amb la col·laboració de Carme Vidal i Blai Martí.  
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/curset-destiu-antimasclista-les-masculinitats-antipatriarcals/audio/1047881/