"Jo el vull veure"

Son molts anys...més de 19 acompanyant a supervivents en els seus processos de recuperació i també en un moment important de tot el procediment judicial, l'acte de judici oral. 

L'Objectiu d'aquest acompanyament físic en l'acte de judici és desangoixar i reduir al màxim la victimització secundària que se'n genera del mateix. És a dir que l'acte de judici per a la víctima tingui la mínima càrrega emocional i no boicotegi la seva recuperació personal. Ja que ha passat molt de temps des que van passar els fets fins al judici, poden haver passar 1, 2, 3, 4, 5,...i fins a 6 anys.

En el millor dels casos es pot fer una preparació prèvia i una visita de la sala quan no hi ha ningú o s'està celebrant un altre judici. Allà es pot veure qui és qui, l'ordre d'intervenció i quin tipus de preguntes et poden formular....tota aquesta informació ajuda a familiaritzar-se amb una situació extremadament formal que té un llenguatge jurídic propi que no és pas entenedor...és més un argot jurídic, per tant cal conèixer'l una mica.

S'ha lluitat molt des de l'àmbit de la victimologia per respectar els drets de la víctima en el judici oral: el fet d'estar acompanyada per una persona de confiança, disposar d'una sala d'espera pròpia, el fet de no mantenir cap tipus de contacte visual amb l'infractor amb l'ús de la mampara i la videoconferència...I com a professional he lluitat perquè cada vegada aquestes mesures fossin la norma i no pas l'excepció.

Ara bé, sempre he estat defensor del dret de la víctima a decidir. M'explico, com a professional pots fer una sèrie de recomanacions, perquè per l'experiència de casos passats has viscut diferents situacions, i si vols evitar un patiment extra a la víctima i a la seva família, fas el que calgui ( fins i tot discutir amb lletrats/des, fiscalia, judicatura,...) i dones uns tipus de pautes resilients. Però la darrera paraula la té la víctima que verbalitza què vol fer, jo plantejo els diferents escenaris i la víctima amb tota aquesta informació decideix i jo acompanyo en aquesta decisió. 

Per exemple, aquest passada setmana estava realitzant un acompanyament a una supervivent de 16 anys d'una agressió sexual perpetrada per un conegut, i des del principi la víctima em va manifestar que no volia cap mampara dins la sala, em va dir "el vull veure", i així va ser. Durant la declaració de la víctima va estar a un metre i 50 cm de l'agressor, i va declarar sobre els fets viscuts, sense cap element físic que s'interposès. La meva intervenció com a psicòleg és a posteriori, la contenció emocional del després, perquè també va exercir el seu dret de restar a la sala un cop havia acabat la seva declaració, per tant va escoltar la declaració dels testimonis i la pena que demanava la fiscalia i l'acusació particular.  No és gens habitual aquesta situació, perquè genera molta impotència, escoltar segons quins testimonis sense tenir la possibilitat de rebatre o protestar dins la sala de vistes,...és complicat de gestionar. 

La intervenció com a psicòleg ha de ser molt respectuosa, en tot moment d'acompanyament, i amb l'objectiu de l'enfortiment de la persona que estàs atenent, amb tots els factors que et trobis, és a dir, amb contextos molt diferents, alguns més facilitadors i d'altres menys, i aprofitar les condicions per l'empoderament de la víctima, i l'empoderament sempre neix del respecte a la decisió de la víctima, és el seu procés, marcant ella el seu ritme, només així la intervenció és alliberadora.

@RobenFawkes

FEMINISMES I JOC DE CARTES= WE CAN PLAY

És un gran plaer contribuir des d'aquest bloc a la difusió d'iniciatives com aquesta, en la majoria dels post acostumo a denunciar la violència institucional, avui però d'una altra manera, reivindicant la "herstòria" de les dones lluitadores de la història des del món dels Jocs de Taula.

Que gaudiu d'aquest post escrit per la Júlia i l'Abert, creadores de WE CAN PLAY i feu-vos amb el joc!

Una abraçada

@RobenFawkes

Al llarg de la història, grans dones han lluitat i sobresortit desafiant la corrent. 

Dones que amb el seu exemple ens mostren un camí a seguir. 

Aquest dimarts 20 d'Abril, la Julia Johansson i l'Albert Pinilla llancen 

una campanya de 30 dies a Kickstarter (Plataforma de micromecenatge) 

per mirar de produir el joc de cartes We Can Play - Dones que han canviat el món, 

amb l'objectiu de contribuir a mantenir viu l'exemple d'aquestes dones d'una forma 

divertida. 

We Can Play és un joc de cartes dinàmic el qual conté 86 cartes il·lustrades 

amb relats de dones que han contribuït a canviar el món. Al joc també trobarem 

cartes anònimes. Aquestes representen a totes les dones anònimes que també han 

contribuït a canviar el món i les podrem utilitzar de forma estratègica. L'objectiu del 

joc és formar una línia cronològica. Podrem optar per anar més ràpid arriscant-nos 

a perdre les cartes. Guanyarà qui primer aconsegueixi formaruna línia de 7 cartes.

El preu del joc serà de 16 € durant la campanya de Kickstarter i les 20 primeres 

persones que comprin el joc obtindràn també una carta extra personalitzada. 

L'objectiu és recaptar almenys 5.000 €. Si s'aconsegueix recaptar almenys aquesta 

xifra, podran produir el joc i enviar-lo, i si no ho aconseguim, Kickstarter retornaria 

els diners a totes les persones que l'hagin comprat.

El Joc serà produït en català, castellà i anglès i si aconseguim el tercer objectiu de 

finançament també el produiran en suec.

Julia Johansson

Albert Pinilla

https://www.we-can-play.com/

 

 

PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA

PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA? 

Afortunadament cada cop se’n parla més de victimització secundària, però no faré un llistat de definicions que podeu trobar al google. El primer cop que vaig llegir una definició sobre aquest concepte era l’any 2002, emfatitzava molt que la victimització secundària era obligar a la víctima de qualsevol delicte a declarar una vegada i una altra dins el procediment judicial penal: primer a la comissaria de policia, després la declaració al jutjat d’instrucció corresponent, després la declaració al metge forense, una quarta declaració a l’equip d’assessorament tècnic penal, una cinquena, sisena...declaració als diferents serveis assistencials...i finalment la declaració a l’acte de judici oral. Lamentablement poc ha canviat aquest fenomen.

 

Però la victimització secundària va molt més enllà de la revictimització o la reiteració de les declaracions que evidentment causen un dany psicològic, perquè obliguen a les víctimes a connectar amb la situació traumàtica viscuda, buscar detalls de l’agressió i explicar-ho davant un públic ( uns/es “professionals” ) que en moltes ocasions no tindran una actitud d’empatia i escolta vers la víctima, lamentablement ans al contrari, mostraran la “fredor objectiva deshumanitzada” i realitzaran determinades preguntes ( a vegades amb un llenguatge jurídic incomprensible, a vegades amb to vexatori ) per tal de saber més dels fets delictius, que retornen el sentiment de culpabilitat a la víctima, i la fan sentir que està realitzant un “exàmen” davant un tribunal, qüestionada pel que va fer i el que no, i el perquè de tot plegat.

 

Després de més de 19 anys treballant en l’àmbit de la victimologia puc afirmar amb contundència, que la victimització secundària és conseqüència directe de la violència institucional masclista, és un dels efectes de la justícia patriarcal. I la forma com el sistema té de perpetrar-la és el corporativisme, és a dir que no es denunciï i no se’n parli ni fora ni dins de les institucions.

 

Posaré alguns exemples concrets per acompanyar aquesta afirmació contundent:

 

Victimització secundària, també és la vulneració de drets com a víctima de forma sistemàtica, un dels més comuns és que des dels operadors jurídics se li digui a la víctima: “ no et cal buscar un advocat perquè ja està el fiscal”, aquesta afirmació realitzada per un/a empleat/da públic/a suposa una vulneració greu al dret a personar-se com acusació particular, i és de les més habituals, passa totalment desapercebuda, perquè no hi ha testimonis quan es produeix la conversa... Relacionat amb aquesta forma de violència, la documentació que rep la víctima on se li informa dels diferents drets està feta amb arial 8 i un llenguatge i sintaxi de tesi doctoral, cal moltes vegades que et “tradueixin” a un llenguatge més comprensible que signifiquen aquestes cartes que reps al domicili per ser víctima d’un delicte.

 

Una altra forma de victimització secundària, també dels més freqüents és la manca d’informació del procediment i la dilació en qualsevol tràmit del procediment. Per exemple fer esperar a la víctima una mitjana entre 1 hora i 3 hores també és victimització secundària. Fer-la esperar a una sala sense finestres i sense accés directe a un lavabo, sense rebre aigua o la possibilitat de comprar menjar també és una forma de maltractament. No fa gaires dies, fent servir el circuit intern per accedir a la sala de vistes d’un judici, ens van abandonar en un passadís més de 45 minuts fins el moment de declarar on no hi havia ni una trista cadira...

 

Que des que es va interposar la denúncia fins a la data del judici oral, en casos greus com per exemple una agressió sexual passin 5 anys de mitjana és una autèntica aberració del sistema judicial penal, és allargar com una tortura la càrrega que porta la víctima i dilatar la correcta cicatrització del trauma.

 

Que en un jutjat, abans del judici, o en una sala d’espera a punt per entrar a una roda de reconeixement es cridi als quatre vents el teu nom i cognoms també és una forma de violència i victimització, perquè normalment no hi ha espais separats per a víctimes i infractors, i si n’hi ha les parets son de paper de fumar, per tant s’escolta tot, vulnerant la confidencialitat i la protecció de dades, amb el risc que pot comportar per a la integritat física i psíquica de qualsevol víctima i testimoni, la por a patir represàlies augmenta considerablement si han vists els investigats o els seus familiars...just abans 

 

Hi ha fets, vull pensar que cada cop menys habituals, però en cap cas no són excepcionals, com pot ser que es pressioni i coaccioni a una víctima perquè no demani la protecció visual o mampara dins l’acte de judici oral, i si aquesta pressió l’exerceixen conjuntament el/la jutge/ssa amb complicitat amb la fiscalia em sembla gravíssim. És a dir, puc entendre fins a cert punt que l’estratègia de l’advocat/da de la defensa pressioni o utilitzi les seves armes per desestabilitzar la declaració d’un testimoni, però de cap de les maneres la pressió i faltes de respecte poden venir per part de la judicatura i la fiscalia.

 

Fer entrar a una “vistilla” a la víctima d’un intent d’assassinat, concretament d’un feminicidi, per explicar i justificar perquè vol declarar darrera una mampara, em sembla un insult a la víctima i al seu patiment, i si això es produeix a la Secció “especialitzada” de delictes sobre la dona de l’Audiència Provincial de Barcelona em sembla un acte condemnable de victimització secundària.

 

I ja per acabar aquest post, i en la mateixa línia del darrer exemple amb més intensitat, les diferents negligències i errors judicials, a vegades amb conseqüències nefastes... i el més perillós és la impunitat dels mateixos. 

 

Quan denuncio aquests fets, i sóc conscient que n’hi ha altres, em produeix una sensació d’alleujament i de ràbia al mateix temps, calen mesures urgents per pal·liar aquesta victimització secundària. I com deixa Miquel Martí Pol, “ que tot està per fer i que tot és possible”.

 

@RobenFawkes

Confitura 1a part

Anita Deher, paracaidista i instructora.

El COVID-19 ha aconseguit aturar-nos pel confinament social, posant un fre de mà al ritme estressant de les nostres vides. Això m'ha donat molt de temps lliure i així pus reprendre l'activitat d'aquest bloc que portava uns quants mesos oblidat...

Avui estic obeïnt l'ordre del Departament de Justícia de la Generalitat, treballo a un servei essencial i s'han organitzat torns amb els serveis mínims per donar atenció a les urgències. Al mateix temps estic desobeïnt al Govern Espanyol que envia a tothom a treballar, això en el meu lloc de treball implicaria el contacte amb moltes persones, la Ciutat de la Justícia té un volum de més de 10000 persones al dia i 3500 persones hi treballen... 

He pensat molt aquests dies en les dones que pateixen situacions de violència masclista, que pot suposar el confinament per elles, cal deixar ben clar que els serveis d'emergència, policials i judicials continuen actius i funcionant, el telèfon 112 i el 900900120 estan actius i davant qualsevol agressió poden trucar i seran ateses, també les compareixences per demanar les Ordres de Protecció i es poden interposar denúncies a les Comissaries. El confinament sí o sí  augmenta la tensió dins els domicilis i generen més enfrontaments en les relacions familiars, per tant és un factor de risc a tenir en compte molt seriosament.  

Per aquelles dones que ara mateix no volen iniciar una via judicial, perquè no ho tenen clar o perquè els hi generen molts dubtes, poden refugiar-se a casa d'un altre familiar o d'una amistat, desconnectar el telèfon o bloquejar el contacte de l'agressor, així poden tenir temps per pensar que volen fer amb la seva vida. Son decisions difícils i unipersonals, ara cal tenir molt en compte que viure sense cap tipus i forma de violència ha de ser un dret. 

A vegades jo utilitzo una metàfora en les entrevistes que pot ajudar a prendre decisions en moments difícils: Estàs a un avió que cau en picat, no hi ha pilot, només quedes tu i el maltractador, només queda 1 paracaigudes, què fas?...el temps passa i l'avió continúa caient... has de prendre una decisió per salvar la teva vida, no és egoïsme és autocura.

És tipic en el quadre de comportaments dels agressors masclistes la irresponsabilitat i les conductes negligents, amb això vull dir que poden realitzar conductes de rist  de propagació i contagi,...minimitzant el confinament o l'estat d'alarma i exposant-se a ells mateixos, als seus familiars i a tota la societat de retruc al contagi del virus, això crec que és un motiu més per allunyar-se d'ell o trencar la relació/convivència amb una persona que no respecta res, ni la salut, ni la vida, ni la llibertat, ni els drets humans, ni res de res, això és un agressor masclista, un autèntic perill públic.

Continuarà...

PD: Molta força en aquests moments de desconcert, que el sentiment de solidaritat i suport mutu s'extengui, i sobretot el de responsabilitat col·lectiva. 

Ándese con cuidado...

Els diferents i més habituals sistemes de protecció estan consolidats en un paradigma patriarcal, que continua responsabilizant a les víctimes de la violència masclista de les situacions d'alt risc i de tot allò que les ocurreixi. Em refereixo a les Ordres d'Allunyament i els sistemes de localització. M'explico, la pressió, el control i la càrrega emocional està sempre sobre la supervivent. Quan les instàncies judicials no han interposat cap d'aquestes mesures la pressió de diferents serveis és que la supervivent tingui un paper actiu: Que canviï de domicili, de muncipi, de feina, de número de teléfon, de rutina horària, d'itineraris, que vagi acompanyada, que ho deixi tot i vagi a una casa d'acollida ... la frase més habitual quan dones alguna d'aquestes consignes d'autoprotecció és "perquè jo? perquè no ha de canviar ell? perquè ell pot circular tan tranquil?". El pes cau sobre elles de nou, l'agressor masclista és un ciutadà lliure de ple dret, que fa el que li dona la gana sense cap impediment, sense cap tipus de seguiment ni vigilància, i aquest agressor sap que la majoria de les seves conductes violentes quedaran impunes.

M'explico, actualment en les poques ocasions que el sistema detecta "alt risc" ( alta probabilitat que l'agressor masclista torni a agredir a la dona, assetjar-la, intentar assassinar-la...) la Fiscalia (de forma excepcional) i majoritàriament l'acusació  particular demana una Orde de Protecció ( Llei 27/2003 per a més informació) que el Jutjat de Violència sobre la Dona por interposar després de la compareixença ( un cop escoltades les parts, els testimonis i revisades les escasses proves existents en aquest tipus de casos que com ja sabeu l'alt grau d'impunitat té a veure amb el caràcter íntim i de secret d'aquesta violència masclista).

Perquè en la majoria de casos de violència masclista ( per als senyoros del codi penal "violència de gènere" ) la valoració del risc que emeten els cossos policials és de "baix risc" o "risc no apreciat"? Doncs sense posar en dubte la gran experiència i coneixement sobre el tema dels cossos policials crec que hi ha una raó política i econòmica de fons: Què passaria si la puntuació més comuna fos "alt risc"? Doncs que s'haurien d'articular tots els mitjans necessaris per protegir a la víctima i llurs fills/es, i mitjans dins del capitalisme vol dir DINERS, vol dir milions d'euros (molts més que els del "pacto de Estado"), en el dilema "protegir i salvar vides de dones" versus "economitzar" sempre guanya el segon criteri. Els cossos policials no tenen efectius suficients per a realitzar tasques de protecció policial integral.

Des de fa anys que el paradigma d'intervenció integral en l'eradicació de la violència masclista comença a fer aigües...Els sistemes de protecció per les supervivents no son efectius ni saludables. Em comprometo a parlar de forma extensiva en un nou post sobre les diferents incidències respecte el dispositiu gestionat pel Centro de Control de Medidas Telemáticas (COMETA). 

Hi ha advocats del torn de violència que es creuen amb "poder màgics", m'explico la capacitatt d'influenciar a l'agressor masclista perquè desisteixi en el seu assetjament o conducta violenta: " tu tranquil·la que jo he parlat amb ell i m'ha dit que si retires la denúncia et deixarà en pau i no tornarà a molestar-te més, i et facilitarà el divorci".  Quina garantia és aquesta? Quin tipus de xantatge és aquest? 

He escoltat també en vàries ocasions com personal del jutjat li deia a la víctima: "el juez te ha denegado la orden pero este tio es peligroso, ándate con cuidado". 

Des dels poders i les institucions implicades en els circuits d'atenció hi ha la tendència a moures després quan ja la dona ha estat assassinada per l'agressor masclista, es mouen per cercar "qui ha comès l'error".  Fora bo que aquesta preocupació existís abans, quan moltes professionals i associacions que lluitem pels drets de les dones a viure lliure de violències denunciem que és urgent una gran inversió de recursos i més qualitat de l'atenció realitzada. L'autocrítica del poder judicial i la Fiscalia després d'un feminicidi habitualment acostuma a ser 0, la resta de poders busquen a les seves bases de dades de forma desesperada quan es va fer la darrera trucada de seguiment a la víctima, la darrera entrevista, quines consignes es van oferir...per tal que no els esquitxi gaire i a veure si troben  un "cap de turc" normalment a la base de la piràmide. Que quedi clar que l'únic culpable quan hi ha un feminicidi és l'agressor masclista. Ara bé, sempre hi ha un cúmul de diferents factors desencadenants i indicadors previs que no podem ignorar, aquests són els que s'han d'analitzar exhaustivament si volem canviar la situació actual i trencar amb l'actitud passiva dels poders polítics més enllà dels seus discursos buits, i declaracions de bones intencions passin a l'acció més enllà de posar-se darrera la pancarta amb el llacet lila el dia 25N, també cal conscienciar i mobilitzar tota la societat durant tot l'any per no normalitzar els feminicidis. 

Canviar el paradigma al respecte dels sistemes de protecció és un deure ètic.

Qui segueix aquest bloc ja coneixeu que no m'agrada generar indefensió apresa, per tant ofereixo diferents

propostes: 

-Les ordres d'allunyament i de prohibició de comunicació són efectives dictaminades des d'un principi davant la denúncia penal que ha interposat la dona que pateix la situació de violència masclista, sobretot en aquells casos de risc baix o baix-moderat. Per tant per veure la seva efectivitat com a mesures cautelars hem d'invertir els percentatges, actualment no arriba al 30% de les Ordres sol·licitades. Jutges/sses dels jutjats de violència sobre la dona INTERPOSEU MÉS ORDRES DE PROTECCIÓ, disposen del marc jurídic per fer-ho possible.

-En els casos de risc moderat o alt la mesura de presó provisional és la mesura adequada per aturar a un feminicida. Està en joc la vida de centenars de dones i llurs fills i filles.

-Els agressors masclistes són un perill públic per tota la societat, per tant cal un seguiment policial directament sobre ell. Qui ha comès la conducta delictiva és ell, per tant la pressió ha de recaure única i exclussivament sobre ell.

-Potenciar el teixit comunitari perquè esdevingui una xarxa de suport i protecció efectiva davant la impunitat de l'agressor masclista per tal que deixi d'exercir la seva violència.

-L'autodefensa feminista és el recurs més efectiu, perquè és tot allò que es pot fer en el moment just de l'agressió, quan moltes vegades no hi ha temps material per activar l'ajuda de cap servei especialitzat i l'agressor està agredint o té la intenció de tornar a agredir-la. Per tant cal organitzar formacions, tallers i difondre materials.

-Dissenyar nous dispositius de seguiment telemàtic efectius.

-...

Seguim i seguirem picant pedra

@RobenFawkes

PD: En properes publicacions..https://www.europapress.es/epsocial/igualdad/noticia-ugt-denuncia-mala-calidad-empleo-servicios-atencion-victimas-violencia-machista-telefono-016-20181129151336.html

He participat en el Documental MAI MÉS VÍCTIMA produït per Tv3: Aquí l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=EnPVWdJg3r8

La primera deconstrucció

Celebro que cada cop més "homes" tinguin dubtes i preguntes respecte com es pot "deixar de ser home" dins el patriarcat. Cada cop observo més tweets, comentaris i mails que pregunten i demanen què es pot fer per matar el masclisme que portem dins, i ja aviso que no serà gens fàcil.  Com a contraposició lamentablement també observo darrerament una mena de reacció ultraviolenta de reafirmació del masclisme més ranci que agafa volada i aquests a sobre son recompensats amb molts euros per youtube i altres marques publicitàries, aquests guanyen de moment la batalla en visibilitat, seguir la corrent patriarcal sempre aporta més beneficis i privilegis...és més còmode, però ja fa uns anys que alguns homes formem part d'una "tàctica de guerrilla antipatriarcal" i tenim pressa per fer girar la truita.

Però vull centrar el post com pots "entrenar-te" per formar part d'aquesta "guerrilla", perquè crec que encara hi ha esperança en el que té ganes i voluntad ferma per transformar-se del tot, el que ha près consciència després de veure per les notícies la sentència dels violadors de San fermín i fins i tot ha sortit al carrer per denunciar-ho, o almenys des de casa ha posat el crit al cel. El que després de llegir-se "Teoria King Kong de Virginie Despentes" o "Tot el món hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie" ha dit prou, està convençut que no vol seguir fomentant el merdós patriarcat i les seves violències masclistes.

El primer pas seria reconèixer amb la màxima sinceritat possible les pròpies actituds i creences masclistes que tots tenim, com han estat treballades des de la infància per la socialització de la família i l'escola, repasar quins han estat els nostres models de masculinitat del nostre entorn més proper ( pare, avi, tiets, germans, cosins,...) i després quin tipus de masculinitat era la predominant dins el nostre grup d'iguals ( companys de classe i amistats) pressionava i s'esforçava en fer pública ( al carrer, en espais d'oci, el tipus de bromes i jocs, quin tipus de sexualitat i fantasies sexuals, com veiem a les dones i els seus cossos,...). És molt impactant també recordar quina era l'actitud i el comportament més habitual davant la diversitat o les masculinitats alternatives, el més probable era la discriminació, l'exclussió i la violència contra aquestes "altres formes de ser". Ara aquestes alternatives son clau, cal ser desobedient amb el que el patriarcat espera de tu com a home.

Després d'aquest reconeixement íntim i públic, que si ha estat veritablement sincer provoca dolor i fàstic, cal avançar per trencar el postureig, és a dir coratge per avançar de les paraules als fets. Les accions les pots desenvolupar en tots els àmbits, 24 hores al dia, has de mantenir la guàrdia en alt i estar atent per detectar les teves conductes masclistes i la dels altres. No esperis reconeixement ni cap medalla al respecte, aquest canvi és per responsabilitat.

Considero que el treball de cures formi part de les masculinitats alternatives és revolucionari, en el sentit que fa connectar amb les emocions i construeix vinculacions que considero vitals en la deconstrucció: la interdependència, la cooperació, el suport mutu, l'empatia i la vulnerabilitat ( parlar d'aquesta requereix un post exclussiu) trencant amb el rol individualista patriarcal. Assumir el treball de cures, la criança i les tasques domèstiques (+60%) és vital per a esdevenir militant antipatriarcal i activista.

Després de llegir aquest post mulla't! i assenyala els comportaments masclistes del teu entorn, dels homes propers a tu, no els hi farà gaire gràcia ja t'aviso... és un primer pas. 

Continuarà...

Rubén Sanchez Ruiz

P.D: Si t'ha agradat el post, pots fer comentaris al respecte i si t'animes pots contestar aquestes dues preguntes:
Hi ha alguna manera d'actuar diferent que debiliti les estructures patriarcals?
Hi ha alguna manera per treure força als masclistes?

Si vols accelerar aquest procés de conscienciació et recomano les següents lectures:
-Masculinidades y feminismo de Jokin Azpiazu.
-Relato de un macho disidente de Octavio Salazar.
-Chicos son, hombres seran de Miriam Miedzian.
-La Caída del Imperio macho https://www.nodo50.org/cntcatalunya/index.php?option=com_content&view=article&id=126:la-caida-del-imperio-macho&catid=45:antipatriarcal&Itemid=75

Si vols passar a l'acció aquí trobaràs conductes concretes:
http://aliatsdelfeminisme.blogspot.com/2015/06/responsabilitzat-per-descarregar.html