diumenge, 11 de juliol del 2021

"Jo el vull veure"


Son molts anys...més de 19 acompanyant a supervivents en els seus processos de recuperació i també en un moment important de tot el procediment judicial, l'acte de judici oral. 

L'Objectiu d'aquest acompanyament físic en l'acte de judici és desangoixar i reduir al màxim la victimització secundària que se'n genera del mateix. És a dir que l'acte de judici per a la víctima tingui la mínima càrrega emocional i no boicotegi la seva recuperació personal. Ja que ha passat molt de temps des que van passar els fets fins al judici, poden haver passar 1, 2, 3, 4, 5,...i fins a 6 anys.

En el millor dels casos es pot fer una preparació prèvia i una visita de la sala quan no hi ha ningú o s'està celebrant un altre judici. Allà es pot veure qui és qui, l'ordre d'intervenció i quin tipus de preguntes et poden formular....tota aquesta informació ajuda a familiaritzar-se amb una situació extremadament formal que té un llenguatge jurídic propi que no és pas entenedor...és més un argot jurídic, per tant cal conèixer'l una mica.

S'ha lluitat molt des de l'àmbit de la victimologia per respectar els drets de la víctima en el judici oral: el fet d'estar acompanyada per una persona de confiança, disposar d'una sala d'espera pròpia, el fet de no mantenir cap tipus de contacte visual amb l'infractor amb l'ús de la mampara i la videoconferència...I com a professional he lluitat perquè cada vegada aquestes mesures fossin la norma i no pas l'excepció.

Ara bé, sempre he estat defensor del dret de la víctima a decidir. M'explico, com a professional pots fer una sèrie de recomanacions, perquè per l'experiència de casos passats has viscut diferents situacions, i si vols evitar un patiment extra a la víctima i a la seva família, fas el que calgui ( fins i tot discutir amb lletrats/des, fiscalia, judicatura,...) i dones uns tipus de pautes resilients. Però la darrera paraula la té la víctima que verbalitza què vol fer, jo plantejo els diferents escenaris i la víctima amb tota aquesta informació decideix i jo acompanyo en aquesta decisió. 

Per exemple, aquest passada setmana estava realitzant un acompanyament a una supervivent de 16 anys d'una agressió sexual perpetrada per un conegut, i des del principi la víctima em va manifestar que no volia cap mampara dins la sala, em va dir "el vull veure", i així va ser. Durant la declaració de la víctima va estar a un metre i 50 cm de l'agressor, i va declarar sobre els fets viscuts, sense cap element físic que s'interposès. La meva intervenció com a psicòleg és a posteriori, la contenció emocional del després, perquè també va exercir el seu dret de restar a la sala un cop havia acabat la seva declaració, per tant va escoltar la declaració dels testimonis i la pena que demanava la fiscalia i l'acusació particular.  No és gens habitual aquesta situació, perquè genera molta impotència, escoltar segons quins testimonis sense tenir la possibilitat de rebatre o protestar dins la sala de vistes,...és complicat de gestionar. 

La intervenció com a psicòleg ha de ser molt respectuosa, en tot moment d'acompanyament, i amb l'objectiu de l'enfortiment de la persona que estàs atenent, amb tots els factors que et trobis, és a dir, amb contextos molt diferents, alguns més facilitadors i d'altres menys, i aprofitar les condicions per l'empoderament de la víctima, i l'empoderament sempre neix del respecte a la decisió de la víctima, és el seu procés, marcant ella el seu ritme, només així la intervenció és alliberadora.

@RobenFawkes



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...