divendres, 3 de maig de 2013

Enfortint l'Autoestima (Primera Part)


Som protagonistes de la nostra reconstrucció, i els fonaments de la mateixa és l'AUTOESTIMA. La violència masclista ataca l'autoestima sempre.
Els fracassos en els nostres projectes personals, les situacions desagradables, les dificultats són fets que temperen l’ànima i l’esperit, i ens enforteixen per ajudar-nos a plantar cara novament a la vida.
És important diferenciar entre els fets, la percepció dels mateixos i el judici de valor que emetem automàticament en la nostra ment.
Totes les formes de fracàs representen un sentiment de pèrdua.

Aquí un proposta de 5 graons cap a una nova autovaloració, cap a un nou enfortiment de l'Autoestima, la base de la recuperació personal:

1.Impacte inicial: Quedem immobilitzades/ts per la sorpresa davant el que passa. Prenem consciència que estem davant d’una pèrdua terrible, d'un buit, d'un trencament. Moltes vegades cometem equivocacions terribles perquè actuem en base al que sentim i no d’acord amb el que és millor per nosaltres. Aturar-se un moment, connectar i mirar de comprendre "qué passa?" i que cercar persones amb capacitat de contenció, que entenguin la nostra contrarietat del que ens passa.
Alguna persona capaç d’acompanyar-nos, que sigui un suport segur, que t'escolti activament, que pugui contenir la ira, la frustració i la impotència sense donar-nos consells, sense jutjar la nostra culpabilitat o innocència respecte dels fets que es tracti. Esperar, paciència que el dolor arribi al punt màxim fins que comenci a disminuir, que t'animi i faciliti la possibilitat de pujar un segon graó.

2.Les pors i terrors. Enfrontar-se. Quan tenim la sensació que hem absorbit el cop, el terrible dolor comença a atenuar-se. Les pors són mecanismes de SUPERVIVÈNCIA, són senyals d’advertència, per indicar-nos que en algun sector del nostre cos o de la nostra ànima hi ha alguna cosa que no funciona de manera adequada i per tant hem de fer un canvi, una decissió valenta, un pas endavant, un cop de coratge per recuperar la sensació de control.

3.La ira i l’autocrítica devaluada perquè aquestes sempre siguin passatgeres, són molt recomanables per reforçar la convicció que som persones que valem i que tenim dret a sentir-nos malament pel que ens passa. Amb l’autocrítica ens fem càrrec correctament de la quota de responsabilitat que ens correspon en la gènesi d’aquest fracàs. Enutjar-nos periòdicament ens és molt beneficiós, perquè reafirma que sentim respecte per nosaltres mateixos. El dret legítim per protestar per les injustícies de les quals hem estat objecte, però si la ira i l’autocrítica es converteixen en un costum anirem perdent confiança en nosaltres mateixos, i portarem a les espatlles les culpes de tothom...

4.El judici dels que ens envolten: Sentir-nos culpables pel que pensaran els altres, quan els que patim som nosaltres, els que hem de fer front som nosaltres, els que hem de buscar les solucions som nosaltres, aleshores qui té dret de jutjar les nostres actituds o els nostres sentiments? NINGÚ, excepte aquelles persones a qui atorguem el poder d’emetre judicis de valor sobre nosaltres. Aturar-nos a pensar sobre el que sentim dins nostre, i quina és la veritable situació que vivim. “Puc ajudar-te en alguna cosa?”. Reconstruir-nos i mantenir una imatge d’enteresa i rebeldia. El poder és dins nostre, amb la nostra actitud estem monitoritzant l’actitud dels altres respecte a nosaltres. Només nosaltres som capaços de jutjat-nos adequadament i no sentir-nos menys. El respecte cap a nosaltres mateixes/os.

5.L’esperança o desesperança, la nostra tria. Tornar a creure en la nostra capacitat de prendre decisions encertades.
La desesperació s’instal·la quan la nostra autoestima està profundament mermada, i quan tenim la creença i convicció que la ferida que hem patit és mortal i que no som ni serem capaços de recuperar-nos-en. Hem d’exercir el dret de viure el dol per la pèrdua que hem experimentat: és un permís que hem d’atorgar-nos. Si fugim de la pèrpua en comptes de submergir-nos, només allargarem la desesperança.
Recordar aquells períodes de la vida que han estat bons, amb èxits importants, i si no ha existit cap, aquest pot ser el primer, pot ser el primer pas per certificar la nostra valúa, de recuperar la nostra responsabilitat de ser qui decidim ser en el present i en el futur, el passat és passat, només podem reinterpretar-lo perquè ens faci menys mal.

Les ferides de la mateixa manera que deixen cicatrius, també estimulen la rebel·lia i la convicció que som capaces de superar l'adversitat.

Una forta abraçada feminista
@RobenFawkes


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...