diumenge, 28 d’abril de 2013

Herstòria del Primer de Maig: Lucy Parsons


Recupero aquest post del primer bloc que vaig escriure, concretament del 30 abril de 2008, l'he buscat per la necessària recuperació de la herstòria invisible de les dones lluitadores:

LUCY PARSONS

El seu veritable nom era Lluïa Eldine González i va néixer en 1853 en Johnson Country, Texas. Lucía solia dir que era filla d’una mexicana i d’un indi creek, i es considerava mexicana. Als tres anys d’edat va quedar òrfena, pel que un oncle matern la va criar en un ranxo de Texas. Investigacions recents assenyalen que probablement Lucía va ser esclava en aquest ranxo. L’historiador James D. Cockcroft la va definir com “… una activista obrera tota la seva vida”.
Lucía, que tenia qualitats d’organitzadora, es va aficionar a la lectura i en 1878 va començar a redactar articles sobre diversos temes, entre uns altres sobre els sense sostre, els desocupats, els rodamóns, els veterans de la Guerra Civil i sobre el paper de la dona en la construcció del socialisme. També va contribuir a formar la Unión de Dones Treballadores de Chicago, la mateixa que en 1882 Els Cavallers del Treball van reconèixer i van sumar a les seves files (en aquests anys no es permetia la militància de dones en les organitzacions). A més, va participar en la fundació de la International Workin People’s Asociation (I.W.P.A), d’idees anarquistes, que promovia l’acció directa contra els capitalistes.

En 1885, en plena efervescència per la jornada de vuit hores, va ser molt activa en l’organització de les costureras de la indústria maquiladora (sweat-shops). Col·laborava amb articles per al periòdic L’Alarma que editava A.Parsons. En una nota publicada el 3 d’abril de 1886, va denunciar que els negres eren víctimes només perquè eren pobres, plantejant que el racisme desapareixeria inevitablement amb la destrucció del capitalisme.

El 1 de maig de 1886, duent de la mà als seus petits fills (Lulú de vuit anys i Albertito de set) Lucía i Alberto caminaven cap al lloc del míting repetint la consigna que estava en boca de milers de treballadors i treballadores: “no volem treballar més de vuit hores”. El 4 de maig es va realitzar un míting en la Plaza Haymarket para protestar per la repressió policial, que havia cobrat sis vides obreres enfront de la fàbrica Mc Cormik quan una bomba va matar al policia Degan.
Lucía i Alberto, tan bon punt aquest parlés en el míting, es trobaven al costat dels seus fills en el Saló Zept’ s, el que demostra que gens van tenir a veure amb aquella bomba, per la qual es va condemnar a qui després es convertirien en els Màrtirs de Chicago a morir en la horca o purgar llargues condemnes en la presó.

La burla que va significar aquella paròdia de judici és coneguda, però consignem que Lucía no es va resignar. Acompanyada pels seus fills va recórrer tot el país durant gairebé un any. Es va dirigir a més de 200 mil persones en 16 estats, parlant de nit i viatjant de dia. Va escriure centenars de cartes a sindicats i diferents autoritats, tant d’Estats Units com de tot el món.
Quan el 9 d’octubre de 1886 es va dictar la sentència de mort Lucía estava en la sala, va estrènyer el seu puny contra el rostre i no va voler vessar llàgrimes enfront dels botxins. Va prendre els cordons d’una cortina, els va amarrar com el nus d’una horca i els va llançar per la finestra. Era un últim i desesperat intent perquè els treballadors reunits enfront del tribunal reaccionessin.
Poc abans que ho pengessin, Alberto escrivia: “AL meu pobre i benvolguda esposa: Tu ets una dona del poble i al poble et llego. He de fer-te una petició: no cometis cap acte temerari quan jo m’hagi anat, però assumeix la causa del socialisme, ja que jo em veig obligat a abandonar-la”. Després del ahorcamiento del seu espòs, Lucía va seguir recorrent el país, organitzant a les treballadores i escrivint en periòdics sindicals. Va participar en les mobilitzacions de 1890, quan es va commemorar per primera vegada el 1 de Maig en Estats Units.

Al juny de 1905 va estar present en la constitució de Treballadors Industrials del Món (IWW, per les seves sigles en anglès), organització influenciada pel anarcosindicalismo. En aquella oportunitat va manifestar: “He pres la paraula perquè cap dona ha respost, i assec que no estic fora de lloc per a dir a la meva manera algunes poques paraules sobre aquest moviment. Nosaltres, les dones d’aquest país, no tenim cap vot, ni encara que desitgéssim utilitzar-lo, i l’única manera d’estar representades és prendre a un home per a representar-nos. Vostès els homes han fet tal embolic en la representació de nosaltres que no tenim molta confiança en preguntar-los; i jo em sentiria rara al demanar-li a un home que em representi. No tenim cap vot, només el nostre treball… Som esclaves dels esclaus Ens exploten més despietadament que als homes. Allà on els salaris @haver_de ser reduïts, els capitalistes utilitzen a les dones per a reduir-los, i si hi ha qualsevol cosa que vostès els homes han de fer en el futur, és organitzar a les dones”.

El 15 de desembre de 1911 va realitzar un balanç sobre els efectes de la publicació “Els famosos discursos dels Màrtirs de Haymarket”, declarant que ja havia venut 10.000l còpies al mateix temps que anunciava una sisena edició de 12000 exemplars. En 1913, als 60 anys d’edat, va ser detinguda per la policia de Los Àngeles. Un article seu dedicat als Màrtirs de Chicago, escrit en 1926, finalitzava amb les següents paraules: “Descansin, camarades, descansin. Tots els matins són seus!”.

Als 89 anys, Lucía seguia activa, quan la mort la va sorprendre a Chicago a l’incendiar-se la seva casa en 1942. Finalitzaven 62 anys d’activisme feminista i politicosindical, però àdhuc morta la policia la seguia considerant una amenaça, doncs els seus documents personals van ser confiscats.


Aquest article és una versió resum del realitzat pel company Enildo Iglesias al 2004
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...