A mi m'agrada definir-ho amb una metàfora visual: Imagineu que camineu fent fonambulisme sobre un cable a 10 metres d'alçada, amb la corresponent llarga barra per guanyar equilibri, i sota vostra una xarxa de seguretat que evitaria un mal major si poseu malament un peu i caieu. A quines persones del vostre entorn us imagineu subjectant i estirant aquesta xarxa de seguretat elàstica de protecció? Com a mínim heu de pensar en 4 persones, una per cada extrem de la xarxa. Aquestes persones poden ser de la vostra familia, de les vostres amistats, del vostre entorn laboral,...també podrien ser persones que han patit una situació molt semblant a la vostra i també son resilients perquè ja es troben a la fase de "vivents", han deixat de ser "supervivents" ( veure el projecte Mentores de l'Associació TAMAIA). Després d'aquest exercici, amb quantes persones compteu per subjectar la vostra xarxa?
Si volem desenvolupar la resiliència de les persones sinó també de tota la comunitat, hem de donar importància a dedicar temps per teixir vincles de solidaritat i potenciar el suport mutu en una societat cada cop més atomitzada i aïllada, i respecte això penso que hem de reforçar els vincles afectius segurs i forts ( perquè estem més interconnectades/ts que mai amb les xarxes socials, i al mateix temps ho fem individualment provocant un sentiment de buidor, desesperació i soledat...) en comptes de la "liquiditat" i fragilitat de les relacions socials actuals que aporten sensacions intenses però molt efímeres. Per imposició del sistema patriarcal sembla que ha de ser la família la principal que suministri suport..."som una pinya" i no és així, en situacions extremes i traumàtiques la família moltes vegades per desconeixement, per ignorància o per mala fe no actua com a co-terapeuta sinó més aviat com un obstacle en la recuperació emocional. A vegades cal una distància prudencial de les relacions familiars per facilitar processos de canvi i transformació personal.
La relacions d'amistat fortes per la seva horitzontalitat i incondicionalitat són la millor fábrica de suport informal. Un suport social informal si està ben construït és terapèutic, és a dir que no jutgi, que no pressioni, que estigui al 100% i escolti, que tingui tacte a l'hora de comunicar i que mai passi per sobre de la persona que és el centre de les decissions, és la única que pot marcar el ritme de la seva pròpia recuperació. El suport social informal ha d'estar socialitzat, m'explico, és a dir no es pot reduir a 1 o 2 persones, perquè la càrrega o sobrecàrrega tot i que té una part molt gratificant i enriquidora també pot ser esgotador, per tant s'ha de compartir i organitzar bé.
La constància i el compromís de formar part d'aquesta xarxa és per tota la vida, requereix d'una gran responsabilitat, per tant no tota persona pot formar part d'aquest xarxa de suport. No és suficient amb tenir bones intencions o bona voluntat, has de tenir la capacitat empàtica i de contenció emocional suficient. L'Equilibri entre facilitar l'empoderament, un bon acompanyament i una bona acogida no és fàcil, la tendència és a sobreprotegir o per contra a "sobreexigir" a la persona que s'està recuperant. També apareix amb molta freqüència en l'entorn de la supervivent "la paradoxa de l'estrés post-traumàtic" , les persones jutgen des de fora: Si es recupera ràpid se li treu importància als fets traumàtics, "no li ha afectat tant", si en canvi triga molt és que està exagerant els fets i s'està repenjant en altres...i en el trauma". El ritme de recuperació és únic i personal, depèn de molts factors, en primer lloc del tipus de violència viscuda, en segon lloc del nombre de recursos personals de la supervivient, en tercer lloc del tipus de vincle emocional amb l'agressor, ...i en quart lloc no oblidem del tifus de xarxa de suport informal.
Salut i abraçades
@RobenFawkes
Si volem desenvolupar la resiliència de les persones sinó també de tota la comunitat, hem de donar importància a dedicar temps per teixir vincles de solidaritat i potenciar el suport mutu en una societat cada cop més atomitzada i aïllada, i respecte això penso que hem de reforçar els vincles afectius segurs i forts ( perquè estem més interconnectades/ts que mai amb les xarxes socials, i al mateix temps ho fem individualment provocant un sentiment de buidor, desesperació i soledat...) en comptes de la "liquiditat" i fragilitat de les relacions socials actuals que aporten sensacions intenses però molt efímeres. Per imposició del sistema patriarcal sembla que ha de ser la família la principal que suministri suport..."som una pinya" i no és així, en situacions extremes i traumàtiques la família moltes vegades per desconeixement, per ignorància o per mala fe no actua com a co-terapeuta sinó més aviat com un obstacle en la recuperació emocional. A vegades cal una distància prudencial de les relacions familiars per facilitar processos de canvi i transformació personal.
La relacions d'amistat fortes per la seva horitzontalitat i incondicionalitat són la millor fábrica de suport informal. Un suport social informal si està ben construït és terapèutic, és a dir que no jutgi, que no pressioni, que estigui al 100% i escolti, que tingui tacte a l'hora de comunicar i que mai passi per sobre de la persona que és el centre de les decissions, és la única que pot marcar el ritme de la seva pròpia recuperació. El suport social informal ha d'estar socialitzat, m'explico, és a dir no es pot reduir a 1 o 2 persones, perquè la càrrega o sobrecàrrega tot i que té una part molt gratificant i enriquidora també pot ser esgotador, per tant s'ha de compartir i organitzar bé.
La constància i el compromís de formar part d'aquesta xarxa és per tota la vida, requereix d'una gran responsabilitat, per tant no tota persona pot formar part d'aquest xarxa de suport. No és suficient amb tenir bones intencions o bona voluntat, has de tenir la capacitat empàtica i de contenció emocional suficient. L'Equilibri entre facilitar l'empoderament, un bon acompanyament i una bona acogida no és fàcil, la tendència és a sobreprotegir o per contra a "sobreexigir" a la persona que s'està recuperant. També apareix amb molta freqüència en l'entorn de la supervivent "la paradoxa de l'estrés post-traumàtic" , les persones jutgen des de fora: Si es recupera ràpid se li treu importància als fets traumàtics, "no li ha afectat tant", si en canvi triga molt és que està exagerant els fets i s'està repenjant en altres...i en el trauma". El ritme de recuperació és únic i personal, depèn de molts factors, en primer lloc del tipus de violència viscuda, en segon lloc del nombre de recursos personals de la supervivient, en tercer lloc del tipus de vincle emocional amb l'agressor, ...i en quart lloc no oblidem del tifus de xarxa de suport informal.
Salut i abraçades
@RobenFawkes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada