Treballo i milito al mateix temps en un servei públic petit, molt especialitzat, és com una bombolla estranya dins un macroedifici creat a partir d'operacions especulatives, li diuen la Ciutat de la Justícia, però a mi em sembla que és la Ciutat de la in-Justícia diària i fa olor a Ciutat Podrida, com em va dir un amic: "això sembla entre un centre comercial i un tanatori", perquè és grisa, construïda per intimidar amb alts edificis jeràrquics, reixes, centenars de finestretes sempre tancades i una bona fosa sèptica en els seus soterranis, al costat de garjoles i arxius gegantins. En aquest espai hostil, com a principal funció desenvolupo un programa d'atenció psicològica especialitzada per fer acompanyament a persones que han patit delictes violents. És difícil aconseguir construir un espai terapèutic en circumstàncies tant adverses, les sales semblen més d'interrogatori que un lloc on fer una intervenció terapèutica acurada per aconseguir un acompanyament psicològic, per tant has de fer servir la imaginació i t'has esforçar molt més per generar un efecte terapèutic, l'arma més potent és el bon tracte a les persones, una bona acollida, ser escrupulosament respectuós i disposar d'ampli bagatge de coneixements reciclats i tècniques flexibles i adaptables per a cada estil de persona.
La gran majoria de les persones ateses són dones, i la gran majoria dels delictes patits formen part de les violències masclistes ( segons definició de la Llei catalana 5/2008 ), aproximadament el 95% dels casos. En els 12 anys acumulats d'experiència, he estat testimoni directe de les nefastes conseqüències de la violència, de les seves seqüeles i també de la capacitat de resiliència de les dones, de la seva fortalesa per enfrontar-se i ressorgir de les cendres. L'Afectació pel patiment del propi delicte està al mateix nivell que la causada directament per la violència masclista institucional, el que s'anomena victimització secundària, em refereixo a una manera de fer, de procedir dins el circuit judicial que no tenen en compte l'estat emocional de la persona perjudicada ni els testimonis, menysprear les seves necessitats més bàsiques, i darrerament tampoc tenen en compte els drets bàsics de les persones, un exemple recent ( n'hi ha centenars, però alguns els memoritzo més que altres) l'altre dia vaig intentar fer una gestió a instàncies judicials per evitar victimitzar més a una noia de 16 anys que havia patit abusos sexuals i ja portava 4 declaracions sobre els mateixos fets, i la treballadora pública em van contestar "una cosa és el que es vol i l'altra la que és"...és a dir, "això és així i no flipis més, i deixans tranquils". La meva resposta: " si tots penséssim així, encara estaríem a l'esclavitud, jo crec que s'ha d'intentar"...ara ja veurem que passa...Em provoca ràbia el tarannà d'incumpliment sistemàtic de la normativa europea 2012/29/UE del 25 d'octubre de 2012, com a quelcom quotidià. Em provoca moltíssima indignació que la injustícia i vulneració de drets es converteixin en Norma.
Intentar construir trinxeres des del feminisme pel cumpliment d'unes condicions mínimes d'atenció de qualitat és difícil però imprescindible, contagiar a altres professionals ho és encara més... i vetllar pels drets bàsics de les persones que han patit delictes violents, és dur, requereix d'una perseverància infinita, i cal repetir-se mentalment: "No et rendeixis mai" cada dia. I sí, hi ha moments màgics, quan veus que la dona torna a ser ella mateixa, i així t'ho verbalitza, ella torna a somriure i et diu "Gràcies", i com un flash trobes el sentit de l'esforç, jo només puc dir: "Gràcies a tú per no defallir, per no rendir-te". Les paraules són armes, com deia Emma Goldman, poderoses en ambdós sentits, també quan són paraules maques, boniques,... perquè aquestes donen moltíssimes forces quan estàs allà a la trinxera contra el masclisme, perquè et reafirmen que és possible esquerdar el patriarcat des del feminisme i amb resiliència.
@RobenFawkes
La gran majoria de les persones ateses són dones, i la gran majoria dels delictes patits formen part de les violències masclistes ( segons definició de la Llei catalana 5/2008 ), aproximadament el 95% dels casos. En els 12 anys acumulats d'experiència, he estat testimoni directe de les nefastes conseqüències de la violència, de les seves seqüeles i també de la capacitat de resiliència de les dones, de la seva fortalesa per enfrontar-se i ressorgir de les cendres. L'Afectació pel patiment del propi delicte està al mateix nivell que la causada directament per la violència masclista institucional, el que s'anomena victimització secundària, em refereixo a una manera de fer, de procedir dins el circuit judicial que no tenen en compte l'estat emocional de la persona perjudicada ni els testimonis, menysprear les seves necessitats més bàsiques, i darrerament tampoc tenen en compte els drets bàsics de les persones, un exemple recent ( n'hi ha centenars, però alguns els memoritzo més que altres) l'altre dia vaig intentar fer una gestió a instàncies judicials per evitar victimitzar més a una noia de 16 anys que havia patit abusos sexuals i ja portava 4 declaracions sobre els mateixos fets, i la treballadora pública em van contestar "una cosa és el que es vol i l'altra la que és"...és a dir, "això és així i no flipis més, i deixans tranquils". La meva resposta: " si tots penséssim així, encara estaríem a l'esclavitud, jo crec que s'ha d'intentar"...ara ja veurem que passa...Em provoca ràbia el tarannà d'incumpliment sistemàtic de la normativa europea 2012/29/UE del 25 d'octubre de 2012, com a quelcom quotidià. Em provoca moltíssima indignació que la injustícia i vulneració de drets es converteixin en Norma.
Intentar construir trinxeres des del feminisme pel cumpliment d'unes condicions mínimes d'atenció de qualitat és difícil però imprescindible, contagiar a altres professionals ho és encara més... i vetllar pels drets bàsics de les persones que han patit delictes violents, és dur, requereix d'una perseverància infinita, i cal repetir-se mentalment: "No et rendeixis mai" cada dia. I sí, hi ha moments màgics, quan veus que la dona torna a ser ella mateixa, i així t'ho verbalitza, ella torna a somriure i et diu "Gràcies", i com un flash trobes el sentit de l'esforç, jo només puc dir: "Gràcies a tú per no defallir, per no rendir-te". Les paraules són armes, com deia Emma Goldman, poderoses en ambdós sentits, també quan són paraules maques, boniques,... perquè aquestes donen moltíssimes forces quan estàs allà a la trinxera contra el masclisme, perquè et reafirmen que és possible esquerdar el patriarcat des del feminisme i amb resiliència.
@RobenFawkes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada