dissabte, 5 de juliol de 2014

Els Punts de Trobada Patriarcal (1a part)

Els Punts de Trobada a Catalunya estan gestionats per fundacions i associacions subcontratades pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya. Són uns espais físics distribuïts pel territori català i espanyol, amb l'objectiu principal de supervisar entregues i recollides d'infants amb els seus pares i mares, com també es realitzen visites "supervisades" per vetlladors/es...quan hi ha una situació de tutela, un procés de separació i divorci complex i també en aquells casos que existeix violència masclista o violència intrafamiliar,...

Jo parlaré des de la meva experiència en casos de violència masclista a la parella i a la família, i que tenen fills/es en comú amb el pare agressor masclista.
En aquests casos des del Punt de Trobada es pretèn potenciar "el vincle amb el pare", "garantir la bona comunicació entre fills i pare", "garantir els drets dels menors al contacte amb el pare", "que les criatures no estiguin en un conflicte de lleialtats",...però lamentablement des de la meva experiència professional són un espai rígid pel cumpliment d'un codi civil profundament masclista i patriarcal, i es converteixen en un instrument institucional del foment de la familía heteropatriarcal, ara ho explico una mica més.

Des d'aquests espais es té una actitud extremadament beligerant amb la figura del progenitor "pare/agressor", excessivament permissiva amb la seva manca de responsabilitat, negligència, absència de compromís, manipulació i control vers els fills/es. I per altra banda una actitud fiscalitzadora i de forta pressió sobre la mare "víctima de violència masclista" fent-la responsable de l'estat de salut, del tipus de vincle amb el progenitor "pare" i de l'afectació emocional que produeix la situació viscuda dins el nucli familiar, causada pel mateix pare maltractador. Això és un continuum dels rols tradicionals de gènere (causa estructural de la violència masclista) i estereotips de culpar a la mare del "benestar de tots els membres de la família", reproduïnt així el model de família tradicional fusional i dificultant la recuperació personal i lliure desenvolupament de les persones, i principalment la salut de les dones, que ho són més enllà de ser mares, són dones supervivents.
 
Cal un posicionament més contundent per part dels professionals que treballen en aquests espais, en aquests Punts de Trobada i són testimoni directe de l'afectació emocional que produeix el contacte i rebuig vers el pare agressor. Està clar que cumpleixen els oficis del Jutjat de Familia o del Jutjat de Violència corresponent, però com a professionals també han de denunciar mitjançant un informe clar i contundent el que està passant, sense que s'arribi a situacions extremes, s'ha de fer sempre que els menors, sempre que les criatures estiguin patint en el contacte amb el pare agressor, i per això no calen 4 màsters, cal tenir perspectiva de gènere i entendre com funciona la violència masclista. Crec que amb bons informes que denunciïn els comportaments dels "pares agressors" es pot començar a fer pedagogia i conscienciar als jutjats de família sobre aquesta greu problemàtica invisible.

Vull dir que cal una actitud valenta i responsable, i això no vol dir que sigui fàcil, perquè el propi codi civil no considera víctimes indirectes als fills i les filles que han absorbit a través dels 5 sentits la violència dins la llar protagonitzada pel seu pare legal. Els fills i les filles no tenen veu pròpia dins el codi civil fins als 12-13 anys. Tot allò que arriba moltes vegades com a patiment, dolor, afectació,... arriba per veu de la mare i és posat sota sospita automàticament pels professionals influenciats per prejudicis i estereotips masclistes, en com per exemple basar-se en el mite de la malignitat de les dones i per tant desconfiar del que digui la mare o fins i tot del que verbalitzin els fills i filles. Doncs vull deixar ben clar que la gran majoria de dones víctimes de la violència masclista no tenen cap tipus d'interés en cap venjança contra el pare, ni cap interés en boicotejar el vincle o la figura paterna, ans al contrari, hi dediquen molta energia a no parlar malament del pare, a tapar-lo, a fingir que el seu pare se'ls estima, a ser flexibles i pacients amb situacions d'injustícia, i només volen que les deixin viure en pau elles i les seves criatures, i sobretot no volen que els seus fills i filles pateixin de forma innecessària i evitable, més del que ja han patit dins el nucli familiar.

El paradigma de la resiliència explica i argumenta que només amb 1 sola figura referent adulta sana, una persona significativa per a l'infant és necessari per desenvolupar autoestima, una persona adulta que accepta fonamentalment i vetla pel lliure densevolupament i creixement de l'infant. Desmuntem el mite del "pare", perquè per mi un "pare" agressor masclista, deixa de ser "pare" quan maltracta, un pare es construeix cada dia amb fets i accions, i no depèn únicament del esperma, del codi genètic o del que posi a un llibre de família, depèn del teu comportament diari, de la criança que ofereixes des del primer dia i de la responsabilitat i comportament que has tingut durant la gestació, donant suport a la mare, exercint una paternitat activa, cobrint tots els tipus de necessitats afectives, físiques, econòmiques,....i no convertint en els teus propis fills/es en armes de destrucció o control contra la teva ex-dona que és la mateixa dona que va engendrar als teus fills/es, un "pare" no fa sentir culpables als fills/es de la situació, ni els utilitza com a agents d'informació  i controladors de la vida de la mare. Un pare que és agressor per mi hauria de perdre absolutament tots els drets de forma inmediata.

Perquè costa tant escoltar als nens i nenes quan diuen que NO volen veure ni anar amb el seu pare? Perquè no se'ls hi ha cas? Perquè ignoren la seva veu...és clar són criatures, no tenen drets. 
A quin cost s'ha de preservar aquest vincle per la salut mental als infants? A quin cost?

Fi de la primera part. Continuarà...
@RobenFawkes

Aquests post està dedicat a totes les mares i dones víctimes de la violència masclista i a les seves criatures que no es rendeixen, que un cop fet el gran esforç de trencar amb la relació sentimental, han d'enfrontar-se a tota la bateria de prejudicis i estereotips masclistes que guien moltes de les intervencions professionals, en gran part del món judicial i del peritatge forense, capficats en demostrar el mite de la malignitat de les dones més que dedicar esforç i temps a investigar sobre els maltractaments psicològics dels pares agressors als seus propis fills i filles, a estudiar en profunditat com pot afectar el contacte quinzenal amb el pare maltractador de forma obligada per part d'un jutjat de familia o de violència sobre la dona...ara que arriben les vacances...en molts casos molts fills i filles hauran de passar tot un mes de condemna amb l'agressor masclista, té 30 dies per boicotejar el vincle materno filial.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

He fet un comentari de la teva publicacio i no hi ha manera de que m'ho gravi tu!!! En qualsevol cas felicitar-te per ser tant clar i contundent. Una molt bona reflexio envers l'ètica professional i de com un informe basat en estereotips de gènere, pot agreujar la ja malmesa victimització de fills i filles q han estat testimonis de la violencia masclista. Rés més a dir

Luis ha dit...

Em sembla un bon post amnb el que estic d'acord, però amb una visió parcial.

Quan el problema de la custodia ve per motiu de la violència del pare, està clar que tenim un problema judicial-administratiu-PATRIARCAL en l'encaparrament que el menor vegi al pare.

Però hi ha vegades en que el motiu de la situació de pèrdua de custodia no és només el pare, sinó tos dos progenitors. I a vegades només la mare.

En resum, crec que estem davant un problema com tu dius, però no m'atreveixo a dir que els punts de trobada són patriarcals, sinó genealogistes.

L'administració i la justícia creuen en general que els pares i LES MARES, pel fet de ser pares biológics, han de veure els seus fills sí o sí.

No es un problema patriarcal sinó d'obsessió biologista.

I amb aquest criteri:

- On està la protecció del menor?
- On està el dret del menor a no veure els seus progenitors -siguin pare o mare?

Com a educador en CRAEs he vist menors que han hagut de lluitar per NO veure els seus pares, i mares.

Luis

Anònim ha dit...

Em sembla un bon post amnb el que estic d'acord, però amb una visió parcial.

Quan el problema de la custodia ve per motiu de la violència del pare, està clar que tenim un problema judicial-administratiu-PATRIARCAL en l'encaparrament que el menor vegi al pare.

Però hi ha vegades en que el motiu de la situació de pèrdua de custodia no és només el pare, sinó tos dos progenitors. I a vegades només la mare.

En resum, crec que estem davant un problema com tu dius, però no m'atreveixo a dir que els punts de trobada són patriarcals, sinó genealogistes.

L'administració i la justícia creuen en general que els pares i LES MARES, pel fet de ser pares biológics, han de veure els seus fills sí o sí.

No es un problema patriarcal sinó d'obsessió biologista.

I amb aquest criteri:

- On està la protecció del menor?
- On està el dret del menor a no veure els seus progenitors -siguin pare o mare?

Com a educador en CRAEs he vist menors que han hagut de lluitar per NO veure els seus pares, i mares.

Luis

ISABEL MOLINS ha dit...

Un "pare" agresor no acompleix el seu deure de pare. Es el pitjor exemple per a l'infant i es totalment negatiu per al seu creixement com a ésser humà. Qualsevol jutge amb un dit de cervell hauria d'aplicar la LLei i retirar no tant sols la custodia sino també la Patria POtestat a aquests "pares" agressors dins la famíli, i dic agressors perquè quan hi ha violencia cap a la mare, hi és de retruc cap als fills, en tot moment. A més, ells recorden perfectament com es el seu pare.

Tinc una sentencia ferma de retirada de Patria Potestat que ho demostra (Girona 2003) per si a algú li cal.

ISABEL MOLINS ha dit...

Per altra banda, un "pare" que ha de ser vigilat no será mai un pare. Per això están els drets dels menors.
Pe aquells que no ho hagin vist o els hi costi d'entendre us refereixo al DOCUMENTOS TV : Mamá duérmete que yo vigilo
http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tv-mama-duermete-yo-vigilo/1445842/

Ruben Sanchez Ruiz ha dit...

En primer lloc gràcies a totes i tots pels vostres comentaris, són els que nodreixen aquest bloc.
M'agradaria comentar que la forma de funcionar i dinàmica del sistema judicial civil és injusta i està provocant un dany psicològic en ocasions molt greu als fills i filles que tenen com a progenitor un agresor masclista. Els menors no tenen veu, no se'ls escolta fins als 13 anys. I els equips pericials que tenen molt de poder i asessoren als jutges i jutgesses no tenen cap tipus de formació especialitzada en violència masclista, i això és molt greu.
Salut
@RobenFawkes

Bilma ha dit...

Ja m'has picat a opinar... Ho sento, va pa llá:
Jo he treballat en un punt de trobada familiar i entenc els comentaris que fas, però crec que treuen conclusions molt contundents...
Com jo entenc els punts de trobada, per mi són un espai familiar on facilitar les relacions conflictives. O, almenys era així quan jo hi vaig treballar (quan encara no estaven regulats per l'administració i una de les seves funcions era intervenir en la relació).
No crec que s'hagi d'entendre les famílies amb l'estructura tradicional (de fet, regulavem visites entre altres tipus de familiars i entre parelles gays, visites en acolliments familiars conflictius,...). En aquell espai, el nostre objectiu era assegurar la protecció de les dones amb ordre d'allunyament (en els casos de pur intercanvi)i interveniem durant les visites perquè l'infant entengués quines eren les dificultats dels seus pares/mares i com podien, tots, relacionar-se millor.
Com ja he dit, no sóc de les què només entengui la família amb un únic model (la família, com moltes altres coses,es una qüestió de sentiment), però sí que crec que tota persona ha de integrar de forma sana (desde una visió amorosa)el seu pare i la seva mare i poder tenir una relació més o menys còmoda i realista (adaptat a les edats, és clar)de quina és la seva situació familiar, per no ancorar-se en el passat i poder desenvolupar-se mirant al futur.
Entenc, com he dit al principi, tota la reflexió sobre el servei... De fet, comparteixo moltes de les crítiques, però també crec que el problema radica amb els recursos destinats a aquest recurs, que, deixant de banda, el material sensible amb el què es treballa i l'especialització que suposa, gairebé obliga a què els seus professionals siguin persones acabades de sortir d'una carrera (jo feia alguns anyets, però tampoc molts...), amb famílies que passaven per un moment molt difícil i amb una intermitent comunicació amb els jutjats. Tot això, coincideixo que generava un lloc caòtic que no permetia, molts cops, la cura i atenció a les interaccions entre l'infant i el maltractador masclista amb totes les seves manipulacions.
També s'atenia a mares amb problemes que dificultaven la relació amb els seus fills (com dones amb molt consum i que els petits la rebutjaven). No s'han de relacionar aquestes mares amb els seus fills i filles? O hem de intentar que el petit entengui que la mare té unes limitacions i ensenyar-lo a com relacionar-se protegint-se?
Bé... ja he donat el contrapunt, que és el què realment m'agrada. En realitat, va ser una de les meves pitjors experiències professionals.
Felicitats pel blog. Em trec el barret. ;-)
Amb aquesta visió, els punts de trobada familiar permetien que els infants tinguessin relació amb els pa

Ruben Sanchez Ruiz ha dit...

Moltes gràcies Bilma pel teu comentari i opinió des de dins i la teva experiència.
De tot el que dius podem extreure que falten molts recursos, en aquest serveis i d'altres d'especialitzats, i també jo crec que s'ha d'escoltar i creure la veu dels menors,que si no volen tenir cap tipus de contacte amb els seus progenitors, s'hauria de respectar molt més des de les instàncies judicials.
Gràcies de nou
@RobenFawkes

Bilma ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu en què s'hauria de donar més veu a l'infant. És veritat que era un recurs en què la seva voluntat estava poc tinguda en compte i, almenys amb mi, a nivell professional em va generar molts dubtes i conflictes...
Jo no conec l'experiència dels jutjats tan com tu però, val a dir que, des de l'àmbit de protecció es té més en compte: a partir dels 12 anys decideix i abans se l'escolta i, sí, per molt que també els professionals opinin el contrari, s'obliga a 1h/mes.
Però, sobretot, a més de donar més veu, caldria escoltar millor: les persones, i sobretot els infants saben el què necessiten i ho expressen si sabem escoltar i no anem amb els DSMS (encara que també crec que hi ha situacions de manual...).

Anònim ha dit...

MMM.- Hola bona tarda.
Soc Mare, victima de violència masclista. Els meus fills van ser i son victimes directes e indirectes d'aquesta violència.
Des de fa 6 anys lluito contra tot i tothom per tal que algú protegeixi als meus fills. El gran té ara 11 anys i el petit 8.
Fa 5 anys vam començar en un punt de trobada i tots els informes al respecte eren totalment subjectius i a favor del pare.
Es van tallar les visites des del punt de trobada i 2 anys després s'han reprès. Els nens han estat 3 anys feliços i sense problemes tot i tenir nomès un progenitor de referència ( la mare). Des de fa 2 mesos que s'han tornat a iniciar les visites dins el punt de trobada i els nens nomès han volgut veure el primer dia al seu pare. S'han negat a entrar en les altres visites tot i que jo els he portat al punt.
El punt de trobada ha fet informes cada vegada. Altre cop totalment subjectius, basant-se amb suposits. Han dit que jo com a mare tinc la obligació de fer quedar els nens dins el punt de trobada i obligar-los a veure el pare.
Al cap de 2 mesos s'han tornat a tallar les visites segons els tècnics del punt per incumpliment meu de sentencia.
On son els drets dels nens a ser defensats? a ser protegits?
Es va fer un informe on 5 anys desprès, el pare segueix sent violent, no reconeix el divorci i manifesta que nomes refara la seva vida amb mi.
Es normal aixó?? Haig de deixar els meus fills amb una persona maltractadora ?

Ruben Sanchez Ruiz ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari i testimoni directe que patiu els teus fills/es i tú davant aquest principi absurd propi del patriarcat del "vincle amb la figura paterna", un dels pilars del masclisme.
És una autèntica vergonya el que està passant als Punts de Trobada, a tots i cadascun d'ells, és denunciable segons la Llei5/2008.
Una forta abraçada i molt coratge. Segueix aquest bloc i d'aquí poc publicarem més informació al respecte d'aquest tema.
Salut

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...