dijous, 27 de març del 2014

DONA, tú no tens cap culpa!

Quantes vegades hauré contestat a aquesta pregunta? Centenars de vegades, cada cop que realitzo una formació o xerrada, s'aixeca una mà i patapam: 
Perquè algunes dones no volen declarar o no es presenten al judici?
El factor principal: -Per la POR, pànic i terror a les represàlies de l'agressor masclista, perquè després de sortir del maleït edifici judicial es trobarà SOLA.

-Perquè pensen que serà la seva paraula contra la d'ell. Hi ha una manca escandalosa d'investigació en els delictes de violència de gènere, violència "domèstica" i agressió sexual ( adopto la terminología del codi penal patriarcal, són tot formes de violència masclista, com els feminicidis, l'explotació sexual, els abusos sexuals, violència psicològica,...). 

-Per la manca de sensibilitat, informació i de protecció a tots els nivells:
No es disposen els mitjans necessaris per a protegir a víctimes i testimonis, a nivell per exemple en el tema de la protecció visual ( l'ús de la sala d'espera, la mampara o la videoconferència) és una excepció en el dia a dia en els judicis orals.
Moltes dones, moltes m'han dit, "vale yo declaro ahora, y al salir del juicio, qué?" 
He sentit en vàries ocasions agents judicials que li diuen a la dona: "pero porque estas tan nerviosa?, si aquí no te va a hacer nada!!!" Exactament, allà l'agressor es portarà com un santet...però a fora, qui el controla? Ningú!!!!! cap organisme ni institució!
Això es tradueix que en els passadísos que hi ha davant les sales de vista es converteix en un espai de coacció, intimidació, amenaça, xantatge, manipulació...continuo? m'explico, tot el temps d'espera de la víctima al passadís ( de 30 minuts fins a 1 o 2 hores) a un metre o 2 del seu agressor, allà mateix, i els advocats (majoritàriament) allà parlant, convencent i mirant pels interessos de l'imputat, intentant arribar a "acords", coaccionant-la perquè no declari, amb fòrmules com "que si ella vol que "el pare dels seus fills vagi a la presó, que perdrà la feina, que es pot solucionar d'una altra manera, que si vol buscar-li la ruina...i ella confosa, desorientada,...i amb por.
i l'agressor amb 2 mirades i 3 paraules en té suficient, fins i tot hi ha casos que amb la seva presència física, bloqueja a la víctima, anul·la la seva capacitat de reacció, ella connecta amb totes les vivències traumàtiques de por viscudes amb aquest mateix agressor que té molta influència i pot exercir abús de confiança i de poder contra ella de forma molt fàcil i invisible als ulls de terceres persones. Això és la indefensió apresa, l'estrés post-traumàtic, l'afectació emocional pròpia pel patiment de la violència.

-Per la manca de recursos: ja siguin d'atenció especialitzada, com recursos de tots els tipus: vivenda, treball, ajudes econòmiques, psicoterapèutics,...Manca de recursos!!!!. Això augmenta la dependència vers l'agressor i la única forma de supervivència per ella i els seus fills és retirar i reanudar la convivència ( això succeeix segons el CGPJ en un 11'7% dels casos de violència de gènere), perquè algunes dones en situacions de violència depenen econòmicament i la situació actual "d'estafa/crisi" no afavoreix la independència i autonomia de les dones que es separen, les dones pateixen molt més la crisi/estafa, com poden pagar un lloguer elles soles, asumir totes les despesses de la criança, conciliació vida familiar i laboral...i cent inconvenients més del sistema actual, amb una ajuda de 400 euros? Si us plau, això és vergonyós i indignant, és un insult a les dones. Una de les formes més emprades pels agressors masclistes progenitors és deixar de pagar la pensió d'aliments dels seus propis fills i filles, que quedi clar, i a sobre exigir el dret a "visita, custòdia compartida, control de l'educació i comunicació..."

-Per la dependència emocional: Sí, forma part del cicle de la violència investigat per Leonor Walker, una de les fases més difícils per la intervenció professional, és la fase de "manipulació afectiva o també anomenada lluna de mel", en el període just després de l'agressió, quan la víctima es troba més sola o vulnerable, l'agressor promet canvis en la seva conducta, exigeix una darrera oportunitat, se'n "penedeix" dels seus actes, promet que farà un tractament...tota una sèrie de conductes de violència psicològica i xantatge per aconseguir que la dona no continuï amb el trencament de la relació, i torni amb ell, a la situació d'abús i desigualtat,  i no pugui aconseguir el seu alliberament sinó que torni sota el seu domini masclista, que el torni a obeir, per així beneficiar-se ell emocional i personalment d'ella i dels seus recursos personals i/o econòmics, per seguir exercint poder...les dones víctimes de la violència masclista, volen creure que "tot s'arreglarà" "que ell canviarà".... El millor factor de protecció és trencar amb la relació de parella i rebre suport especialitzat.

-Pel bé dels seus fills i filles i per llàstima vers ell:
Sí, és així, les dones que han viscut violència masclista no volen que els fills i filles pateixin, i saben que si el pare entra a la presó o és condemnat, seran assenyalats i etiquetats socialment, pel veïnatge, familiars, a l'escola...i també pel patiment intern de saber que "el teu pare/progenitor està a la presó". Es canvien els rols, és impressionant, i es veu la víctima com a "dolenta" i l'agressor com a "pobre desgraciat". Alguns fills i filles adults o joves pressionen a la mare de forma brutal, perquè ho deixi estar tot, que es divorcii d'ell però que no declarin al judici penal. També és veritat que hi ha a vegades posicionaments dicotòmics, un fill vol que declari i l'altra no, i també s'exerceix xantatge d'aquesta forma...situacions molt complexes on es barregen tot tipus de sentiments.

El vincle que existeix entre la víctima i l'agressor té unes característiques molt particulars, conjuntament amb els rols acceptats i tradicions de la nostra societat masclista independentment de la classe, etnia i edat de la dona el motllo de la feminitat pesa i molt lligat a la identitat i projecte de vida patriarcal, com a "cuidadora i mare universal", fa que es generi un tipus de relació més pròpia de "mare-fill", que no pas entre persones adultes en igualtat de condicions i oportunitats, és una relació desigual, i això comporta sentiments molt tòxics com el de pena, llàstima, compasió...vers l'agressor, l'individu masclista egoïsta.

Les dones que pateixen violència masclista, pel fet de patir violència senten un profund sentiment de culpabilitat vers elles i els agressors masclistes una manca tota de responsabilitat per part d'ells, els agressors masclistes sempre culpen a la dona de "provocar-los, de "sacarlos de quicio", de no comprendre'ls..." "de ser una lianta", "una boja que exagera..." "una inutil y una puta", "una vaga i una guarra"un desastre y una merda", dins les agressions està implícit o explícit que "això passa perquè jo com a dona ho faig tot  malament, perquè no ser portar la relació de parella, o li dic les coses que no li hauria de dir, o pregunto massa...o treballo massa, o estudio massa i no estic per ell,...perquè no li mostro afecte suficient, perquè no cobreixo les seves expectatives..."
DONCS NO, TÚ DONA NO TENS CAP CULPA DEL PATIMENT DE LA VIOLÈNCIA,
L'ÚNICA RESPONSABILITAT ÉS DE L'AGRESSOR MASCLISTA, ÉS DE QUI EXERCEIX LA VIOLÈNCIA, MAI DE QUI LA PATEIX.

Trencar amb una relació sentimental, no és gens fàcil, des de fora es veu d'una forma molt clara, des de dins totalment diferent, i menys encara amb tota la propaganda dels mites de l'amor romàntic, "san valentín", els prínceps blaus, la mitja taronja, el pànic a la soledat,...i és més, és trencar tot un projecte familiar, de parella... on s'han volcat moltes energies, moltes per salvar la relació , "no trencar la familia", i acceptar i ser conscient que amb aquell home concretament això és imposible, que al seu costat no serà feliç, sinó tot el contrari, que fins i tot està en perill, la seva salut s'està resentint, els seus recursos s'estan esgotant, i això no és gens fàcil d'asumir. és un llarg procés de treball individual de recuperació i empoderament per arribar a veure i ser conscient que en aquest cas, qui diu que t'estima et vol destruir, anul·lar, consumir...

Les dones que han viscut situacions de violència masclista, No volen venjança, volen justícia, llibertat, dignitat i que les deixin viure tranquil·les, en pau, fora del domini i imposició dels agressors masclistes, volen respecte, volen ser tractades com a persones!!!! volen que des del primer moment que decideix trencar el silenci que no es vulnerin els seus drets,  viure lliures!  I ja és hora que es comencin a fer canvis profunds dins del sistema judicial, dins el sistema policial, sanitari, social, educatiu, polític,...per fer caure tots els prejudicis masclistes que ceguen el que estan vivint i patint les dones dia a dia, i es canviin procediments,protocols, circuits, actuacions... i es deixin de banda les propagandes, tríptics hipòcrites, i bones intencions, cal un treball en profunditat, i cal coratge, per no amagar tot això, cal treballar molt dur, un gran esforç dins i fora de les institucions, i que  es tinguin en compte tots aquests factors dins de totes les intervencions sobretot en el procediment judicial.

Per acabar, en moltes ocasions les dones que pateixen violència no declaren, no compareixen, no testifiquen...per la combinació de tots aquests factors anteriors i cent més.

Dedicat a totes les dones que han patit la violència masclista institucional, totes elles SUPERVIVENTS!
Jo tampoc em rendeixo. Contra el masclisme i les seves violències...
Autodefensa, resistència i consciència feminista!

Una forta abraçada
Rubèn Sanchez

1 comentari:

T.L.S. ha dit...

Moltes felicitats pel post.
Salutacions.

T.L.S

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...