dissabte, 9 de juliol del 2011

Violència masclista institucional: Sistema judicial II, i després de la denúncia qué?

Seguim fent anàlisi crític i denúncia,aquesta vegada analitzem qüestions d’infrastructura, d’espai i dinàmiques de funcionament judicial aquest cop “la compareixença” i “les sales d’espera”,  en els suposats “jutjats especialitzats de violencia sobre la dona” de la ciutat de Barcelona, reflexionem amb perspectiva de gènere:


Just després d’interposar denúncia a la comisaria, al cap de màxim dos dies, la dona será citada als jutjats de violencia sobre la dona per declarar, com podreu deduir l’espai no és gaire terapèutic, ans al contrari, victimitza de totes totes.
Sala d’espera per a víctimes:Sala tancada amb clau d’accés, amb cadires, sense cap tipus de servei. No està habilitada ni per mares que portin les criatures, ni bebés,…ni documents per llegir, ni joguines, ni pòsters,…res. De fet algún cop que s’ha intentat posar informació sobre violència, sobre drets,…ha estat retirada inmediatament, “perquè pot condicionar la declaración”… És un espai ultrafred,sembla que les detingudes siguin elles…la espera del patíbul…
Primer passarà per un breu breu exàmen mèdic per part del Metge/ssa  forense, per avaluar seqüeles físiques i afectació, …després tornarà a la Sala d’espera, i pot esperar hores...(es recomana venir acompanyada per alguna amistat o familiar de confiança).

Sala de compareixença de la víctima: Sala comuna de treball dels oficials judicials en els jutjat de guàrdia, tocant a un  passadís , oberta al públic en general, que aquell matí estigui citat: advocats/des,policies, guardies de seguretat, missatgers/es, treballadors/es, imputats,…que vulnera totalment el dret a la intimitat, en aquest espai la dona on s’ha de ratificar sobre el que ha patit i tornar a explicar el que dies abans ja ha fet a comisaria, fets violents,de la seva vida personal que han provocat un fort patiment, molt incòmodes i que generen molta vergonya, totalmente exposada com en un trist aparador, si aquesta dona plora durant la declaració ( cosa molt probable…atés el seu estat emocional), els seus sentiments són reprimits, ja que interfereixen amb el procés judicial, per mostrar-se així davant  l’autoritat competent, i se li recordarà de males maneres que ” estem en un jutjat i no en un consultori terapèutic”… Se la qüestionarà absolutament de tot, es buscarán "motius ocults" de la denúncia, es demanaran proves que no existeixen, i els estereotips i prejudicis fan la resta…”el mite de la falsedat, de la provocació, dels beneficis secundaris,…”
Amb una mica de sort i depenent de la sensibilitat de l’oficial i del jutge/jutgessa la perjudicada podrá ser atesa pel personal d’un servei especialitzat del departament de justicia dins d’un petita sala de 1’50x1’50 on es poden sentir perfectament del pis de sota, els cops i crits dels “calabozos” on esperen els detinguts/des, en aquest espai se li explicaran quins són els seus drets i que passarà a partir de llavors durant tot el matí…, i en els casos de risc i desamparament s’iniciaran les primeres gestions per tramitar una casa d’acollida, o buscarà algún recurs específic que no estigui saturat…
És molt important que en el moment de la declaració, la víctima manifesti que vol personar-se com acusació particular, ja que sinó queda totalment desprotegida, se li treu importància a la seva declaració, perd credibilitat…. i queda totalment venuda al factor sort del/la Fiscal corresponent, per això sempre és més recomanable que ella tingui defensa jurídica especialitzada particular ( sempre que els mitjans ho permetin).
En els casos que la sort faci acte de presencia aquell dia, la dona sortirà amb una Ordre de Protecció (mesures provisionals civils, penals i socials), un primer pas en el seu llarg,lent i desgastant procés de ruptura de la situació…o si existeixen lessions molt greus o reincidència de l’agressor, pot acabar tancat a presó (provisional a l’espera de judici)…i en el pitjor de les situacions, la dona sortirà d’allà vexada, qüestionada, ninguneada, més afectada, amb por i amb una mà davant i l’altra darrera…

Per comparar i reflexionar:
Sala de compareixença de l’imputat: Sala àmplia, a porta tancada, on declara l’imputat amb l’oficial corresponent, els advocats i el/la jutgessa. Per cert l’imputat ja té asignat l’advocat/da, ja que la llei així ho obliga, no ha d’estar pendent a demanar ni sol·licitar res, ja li ve asignat d’ofici.
Sala d’espera dels imputats i familiars dels imputats: Sala oberta al costat de màquines expenedores d’aigua, refrescos, aperitius, …i accés directe a wc públics, també està a prop del carrer per sortir a fumar o prendre l’aire, sense demanar permís, ni autorització.

Com a conclusió:
El procés judicial es basa en la ràpida instrucció del “judici ràpid”, que té grans inconvenients, només permet jutjar un fet, un sol fet, el més recent…que a vegades ha estat el detonant d’explosió de la situació de violencia a la parella, però no necessàriament ha de coincidir amb el més greu o demostrable jurídicament parlant. Els procesos de violencia están plens de fets, de menor i major intensitat, però tots ells són significatius per entendre les complexes dinàmiques de violencia dins l’àmbit de la parella, i això el Judici ràpid no ho contempla.
Si la dona que ha patit violencia en l’àmbit de la parella i ja ha denunciat, disposa d’aquesta información útil, estarà més enfortida, més preparada per enfrontar-se a una situació difícil i molt desagradable, més preparada per activar tots els seus recursos personals, per sobreviure a la violencia institucional, està claríssim que no hi ha cap intenció personal contra ella, simplement el sistema judicial la cosifica, la utilitza com a prova per incriminar o no a un imputat concret, i aplicar les mesures que es considerin adients,…la sanció dictada per la llei, i en cas de dubte la lliure absolució…i conseqüent impunitat.
Això només és el principi…del principi, al cap de molts mesos, inclús anys, es celebrarà l’Acte de Judici Oral, aquest tema és suficientment dens i important com per dedicar un post exclussiu del Dit a la Nafra…

Nota: Aquest petit article vol desmentir en part, el publireportatge televisiu realitzat per tv3 en el programa “Sense ficció”, 26 de gener 2011, sobre la “Ciutat de la Justícia”, o hauríem de dir In-justícia?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Uff!!! Lo puedes decir más alto, pero no más claro. GRACIAS!!!!
Gracias, porque a veces una se siente tal y como lo has descrito y piensa, seré yo que como dice mi maltratador estoy loca????
He pasado varias veces por la ciudad de la "justicia", por la calle Venezuela, y la verdad, no he notado ningún tipo de diferencia en el maltrato que seguimos pasando las que hemos sido sobrevivientes.

Yo me he encontrado en juicio penal,en la ciudad esa tal "bonita", durante más de 2horas en el mismo pasillo de mi agresor, a 2m de distancia, como mucho. Con mi agresor y toda su prole, que no conocen lo que es el respeto, pero sí lo que es la intimidación.
Recuerdo un día en Venezuela, que yo estaba con mi padre y mi hermana en una sala llena de todo tipo de gente, y en vez de meterme a mí en una sala privada, lo metieron a él,increible, pero cierto.
Seguimos pareciendo las agresoras, las manipuladoras, las que tenemos dobles intenciones.... Yo no tengo orden de alejamiento, porque ya me he sabido proteger sola durante mucho tiempo, y no me lo invento, tengo la sentencia.
La semana pasada, fuí a buscar a mi hijo al punt de trobada después de estar 10 días con su padre en su período vacacional. El niño salió roto, llorando, hecho polvo... Cuando llegábamos a casa, en la acera de enfrente de mi casa, el padre de mi hijo nos esperaba en una furgoneta. Mi hijo aterrorizado se intentó mimetizar conmigo, y su padre le hablaba desde la otra acera, llamándolo e increpándolo. Nos metimos en casa, yo disimulando la rabia y la impotencia, mi hijo asustado y sin entender porqué estaba allí su padre...no puedo denunciar, no tengo orden de alejamiento. Hacemos el intercambio en el punt de trobada, pero él puede aparecer cuando quiera. LLamé al punt y expliqué lo que había ocurrido. Palabras textuales: es que como ha escuchado llorar al niño, se habrá quedado preocupado. En aquel momento me mordí la lengua para no mandarla a la mierda....
Este es nuestro mundo, un mundo que se cree que ve, pero está totalmente ciego.
Gracias por "escuchar"

Anònim ha dit...

Que vergonzoso, mi ex me amenaza ahora con pedir la custodia compartida. sabe que no puedo estar sin mis hijos, ni un día, y lo hace para hacerme daño.
No le basta con que nos fuimos de casa para empezar de nuevo.
que me esta esperando? pensé que iba a estar tranquila separándome..
la ley esta a favor de que dos menores se separen de su madre para vivir con el padre; que odia, insulta y chulea a la madre.
estoy decidida a luchar hasta el final, no dejare que me los lleve porque la ley lo dice, o porque un juez se lo va a permitir.Además, los niños no quieren vivir con el. con estos periodos de verano y lo están pasando muy mal.
ellos sienten que su casa y su entorno normal son lo que viven conmigo.Mi familia son los únicos que nos han echado una mano para empezar de nuevo.
no quiero nada de EL, nada que nos pueda echar en cara el día de mañana.yo los sacare adelante, pero me niego a compartir mis hijos con un mal tratador solo porque es el padre biológico de mis hijos.
bruixagg, no se que pasa en esta sociedad, y no se por donde empezar.te entiendo mucho.
Animo y fuerza
Rebeca

Anònim ha dit...

Hola Rebeca y a las que se mantienen en el anonimato porque estos tíos, además de maltratadores son también hackers. Mi enano se vuelve a ir el sábado. Lleva días triste, no puede llegar a disfrutar plenamente ni los días que está conmigo, porque ya está pensando en que se tiene que volver a ir.
Me río de esta sociedad que se cree justa, me río de esta mierda de jueces,fiscales y demás togas negras...sólo piensan en su lucro, y con eso es suficiente.
Rebeca, a veces me he planteado no dejarlo ir, en plan pataleta, pero no vale la pena hacerlo...te llevan a juicio por inclumplimiento,él se lleva al niño,yo pago una multa y a otra cosa,mariposa.Encima el cabronazo que elegimos de padre para nuestros hijos, se jacta a nuestra costa. En estos momentos tienes que tener la cabeza fría y siempre alerta con lo que digan los niños. Es una vergüenza, una vergüenza oculta, porque nuestros hijos no tienen voz, no tienen derechos, son marionetas en esta sociedad. No sé porque camino tirará mi vida, porque tengo un problema físico importante, pero si me quedara todo el tiempo del mundo...creo que lucharía para que nuestros hijos no sean juguetes
rotos.
Cuidate mucho Rebeca y a todas la que andamos por aquí, en el anonimato...el tiempo dirá...pero esto no puede seguir así. Tiempo al tiempo.
1 abrazo, compañeras de camino.
Cuidaros mucho

Anònim ha dit...

http://www.publico.es/espana/387760/el-ts-fija-una-pension-por-trabajo-domestico-en-caso-de-divorcio

Anònim ha dit...

...MI RIQUEZA ES NEGAR TUS LIMOSNAS...
Seguimos cayendo... Pero nos levantamos con más energías cada vez... Intentad respirar profundamente...TODO SALDRA BIEN... Un abrazo grande

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...