Aquesta és
la qüestió fonamental, la pregunta que no es fa ningú; vull creure que
sense mala intenció, simplement és invisible, simplement fa mal: I la
víctima? I les víctimes? I les supervivents?
Avui
he llegit 3 articles i he vist una tertúlia sobre la brutal agressió
sexual i intent de feminicidi d'un pres condemnat en ferm, un depredador
i sàdic sexual que gaudia d'un permís penitenciari de 3 dies, ell,
conscient, ha aprofitat aquest permís per cometre un nou delicte,
exactament el mateix delicte en les mateixes condicions (en el mateix
lloc geogràfic, amb el mateix modus operandi,...) però amb una tercera
dona que es troba actualment greu però estable a la UCI d'un hospital
ingresada.
En
primer lloc, enviar totes les meves forces, ànims, abraçades i tot el
suport per aquesta dona supervivent que es recupera de les lesions
físiques, perquè la recuperació emocional serà molt més llarga, dura i
silenciosa. I per suposat vull enviar a M. i a L. tot el meu afecte,
tendresa i tot el suport incondicional, temps i energia que us puc
oferir com a professional, de tot cor ho sabeu.
Aquesta
dona supervivent que tenia la seva vida abans del dia 31 d'ctubre, de
cop s'ha vist trencada per la conducta violenta conscient d'un individu
que així ho ha decidit, s'han vulnerat tots els seus drets de cop per
part d'un home en el cumpliment dels seus drets com a pres/ciutadà dins
la societat democràtica a la reinserció social i rehabilitació, i jo
pregunto quin preu s'ha de pagar aquestes segones i terceres
oportunitats? M'explico, el cost són 1,2,3,...vides trencades de dones?
El cost jo crec que és altíssim, massa, per això cal reflexionar perquè
estem parlant de vides humanes, vides de dones, d'integritat física i
moral, de llibertat, de dolor, de tranquil·litat...de vides
trencades...que ho pateixen elles moltes vegades en silenci i les seves
amistats, familiars,...perquè sempre va més enllà del dany gravíssim
causat a la supervivent directament, també hi ha un dany indirecte i
molt potent, d'aquest gairebé no se'n parla mai, el dany a l'entorn de
la supervivent, també pateixen molt i sense cap tipus de suport
especialitzat.
He
sentit i llegit, avui, molt material respecte aquest violador múltiple
que "no s'han analitzat totes les variables no controlades", "factors",
"desencadenants", que "havia fet el programa voluntàriament del centre
penitenciari per a agressors sexuals", que "ha degut enganyar a tots
els professionals", que "hi ha factors incontrolables que poden
desencadenar un nou delicte", "se li creuen els cables", "la
reincidència és d'un 6%", "que si el jutge va autoritzar", "que la junta
de tractament va emetre informes...", "algo ha fallat o el sistema no
funciona"...No he escoltat cap reflexió sobre la banalització de la violència diària i quotidiana, sobre la cultura de la violació, sobre el masclisme. Tampoc he escoltat cap professional ni cap institució asumint
responsabilitats pel que ha passat ni cap preocupació cap a la víctima. I
la víctima?
M'agradaria
demanar i exigir com a professional que acompanya des de fa 15 anys
dones supervivents que han patit delictes violents en el seu procés de
recuperació una mica de seriositat, i molta humanitat i ètica, per això
des d'aquest post em dirigeixo a tots aquells professionals del món de
la judicatura, del camp de la salut, de la psicologia, del món
penitenciari, policial, periodístic o polític, si llegiu això és per
demanar-vos humanitat i ètica. Sempre que aneu a un mitjà de comunicació
o feu algun tipus de declaració o article mesureu el vostre llenguatge
verbal i corporal, és lamentable la frivolitat quan parleu d'aquests
temes, és esgarrifosa i feu mal, provoqueu més mal, i això també és la
victimització secundària. M'agradaria que com a professionals
escoltessin més la saviesa i experiència de les supervivents, la seva
veu està plena de coneixement i aquesta informació és valuosa, perquè es
tingui en compte per a valorar i avaluar el risc, la perillositat dels
agressors, els programes de rehabilitació, els protocols i circuits, les
decisions judicials...Crec que tenim molt aprendre de les supervivents i
de la victimologia, tristament molt desprestigiada a data d'avui sovint
dins l'àmbit forense i criminal.
Aquest
matí sentia profunda ràbia i molta impotència, i he preferit processar i
reprocessar les emocions abans d'escriure aquest post, perquè crec que
realment es pot canviar molt el funcionament de serveis i institucions,
tenim molt per millorar, i hi ha moltes formes i maneres de fer-ho,
l'autocrítica i combatre el corporativisme és una d'elles.
Per
acabar, només un apunt: sabeu què deien les víctimes de T.P.C? Que no
el deixessin sortir perquè ho tornaria a fer, i així ha estat,
lamentablement. Crec que cal estar molt més a sobre de cada subjecte que
ha demostrat malhauradament que és un perill públic per a les dones
d'aquesta societat masclista, no és just que ell exerceixi el dret a circular lliurement i elles s'hagin de tancar a casa o evitar certs llocs amb la por de tornar a ser agredides per ells, en tot cas que la pressió o coerció la sentin ells, canviem el focus d'una vegada, que els hi apliquin a ells més mesures de vigilància i control 24h costi el
que costi econòmicament sempre serà menys que la traumatització
provocada per la seva conducta delictiva. Fins que aquesta situació continuïi així està legitimada l'autodefensa feminista, individual i col·lectiva.
"Sobretot, sigues l'heroïna de la teva vida, no la víctima". Nora Ephron
"Victims are not victims, not some fragile, sorrowful aftermath. Victims are survivors, and survivors are going to be doing a hell of a lot more than surviving"
1 comentari:
Em sento com tu, molta ràbia.
Era previsible, malgrat això, era al carrer.
I van?, i en queden?.
La societat no canvia. malgrat tot, insistim. Cal estar del costat de les víctimes, aquestes, sovint, maltractades per la "justícia".
Publica un comentari a l'entrada