PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA

PARLEM DE VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA? 

Afortunadament cada cop se’n parla més de victimització secundària, però no faré un llistat de definicions que podeu trobar al google. El primer cop que vaig llegir una definició sobre aquest concepte era l’any 2002, emfatitzava molt que la victimització secundària era obligar a la víctima de qualsevol delicte a declarar una vegada i una altra dins el procediment judicial penal: primer a la comissaria de policia, després la declaració al jutjat d’instrucció corresponent, després la declaració al metge forense, una quarta declaració a l’equip d’assessorament tècnic penal, una cinquena, sisena...declaració als diferents serveis assistencials...i finalment la declaració a l’acte de judici oral. Lamentablement poc ha canviat aquest fenomen.

 

Però la victimització secundària va molt més enllà de la revictimització o la reiteració de les declaracions que evidentment causen un dany psicològic, perquè obliguen a les víctimes a connectar amb la situació traumàtica viscuda, buscar detalls de l’agressió i explicar-ho davant un públic ( uns/es “professionals” ) que en moltes ocasions no tindran una actitud d’empatia i escolta vers la víctima, lamentablement ans al contrari, mostraran la “fredor objectiva deshumanitzada” i realitzaran determinades preguntes ( a vegades amb un llenguatge jurídic incomprensible, a vegades amb to vexatori ) per tal de saber més dels fets delictius, que retornen el sentiment de culpabilitat a la víctima, i la fan sentir que està realitzant un “exàmen” davant un tribunal, qüestionada pel que va fer i el que no, i el perquè de tot plegat.

 

Després de més de 19 anys treballant en l’àmbit de la victimologia puc afirmar amb contundència, que la victimització secundària és conseqüència directe de la violència institucional masclista, és un dels efectes de la justícia patriarcal. I la forma com el sistema té de perpetrar-la és el corporativisme, és a dir que no es denunciï i no se’n parli ni fora ni dins de les institucions.

 

Posaré alguns exemples concrets per acompanyar aquesta afirmació contundent:

 

Victimització secundària, també és la vulneració de drets com a víctima de forma sistemàtica, un dels més comuns és que des dels operadors jurídics se li digui a la víctima: “ no et cal buscar un advocat perquè ja està el fiscal”, aquesta afirmació realitzada per un/a empleat/da públic/a suposa una vulneració greu al dret a personar-se com acusació particular, i és de les més habituals, passa totalment desapercebuda, perquè no hi ha testimonis quan es produeix la conversa... Relacionat amb aquesta forma de violència, la documentació que rep la víctima on se li informa dels diferents drets està feta amb arial 8 i un llenguatge i sintaxi de tesi doctoral, cal moltes vegades que et “tradueixin” a un llenguatge més comprensible que signifiquen aquestes cartes que reps al domicili per ser víctima d’un delicte.

 

Una altra forma de victimització secundària, també dels més freqüents és la manca d’informació del procediment i la dilació en qualsevol tràmit del procediment. Per exemple fer esperar a la víctima una mitjana entre 1 hora i 3 hores també és victimització secundària. Fer-la esperar a una sala sense finestres i sense accés directe a un lavabo, sense rebre aigua o la possibilitat de comprar menjar també és una forma de maltractament. No fa gaires dies, fent servir el circuit intern per accedir a la sala de vistes d’un judici, ens van abandonar en un passadís més de 45 minuts fins el moment de declarar on no hi havia ni una trista cadira...

 

Que des que es va interposar la denúncia fins a la data del judici oral, en casos greus com per exemple una agressió sexual passin 5 anys de mitjana és una autèntica aberració del sistema judicial penal, és allargar com una tortura la càrrega que porta la víctima i dilatar la correcta cicatrització del trauma.

 

Que en un jutjat, abans del judici, o en una sala d’espera a punt per entrar a una roda de reconeixement es cridi als quatre vents el teu nom i cognoms també és una forma de violència i victimització, perquè normalment no hi ha espais separats per a víctimes i infractors, i si n’hi ha les parets son de paper de fumar, per tant s’escolta tot, vulnerant la confidencialitat i la protecció de dades, amb el risc que pot comportar per a la integritat física i psíquica de qualsevol víctima i testimoni, la por a patir represàlies augmenta considerablement si han vists els investigats o els seus familiars...just abans 

 

Hi ha fets, vull pensar que cada cop menys habituals, però en cap cas no són excepcionals, com pot ser que es pressioni i coaccioni a una víctima perquè no demani la protecció visual o mampara dins l’acte de judici oral, i si aquesta pressió l’exerceixen conjuntament el/la jutge/ssa amb complicitat amb la fiscalia em sembla gravíssim. És a dir, puc entendre fins a cert punt que l’estratègia de l’advocat/da de la defensa pressioni o utilitzi les seves armes per desestabilitzar la declaració d’un testimoni, però de cap de les maneres la pressió i faltes de respecte poden venir per part de la judicatura i la fiscalia.

 

Fer entrar a una “vistilla” a la víctima d’un intent d’assassinat, concretament d’un feminicidi, per explicar i justificar perquè vol declarar darrera una mampara, em sembla un insult a la víctima i al seu patiment, i si això es produeix a la Secció “especialitzada” de delictes sobre la dona de l’Audiència Provincial de Barcelona em sembla un acte condemnable de victimització secundària.

 

I ja per acabar aquest post, i en la mateixa línia del darrer exemple amb més intensitat, les diferents negligències i errors judicials, a vegades amb conseqüències nefastes... i el més perillós és la impunitat dels mateixos. 

 

Quan denuncio aquests fets, i sóc conscient que n’hi ha altres, em produeix una sensació d’alleujament i de ràbia al mateix temps, calen mesures urgents per pal·liar aquesta victimització secundària. I com deixa Miquel Martí Pol, “ que tot està per fer i que tot és possible”.

 

@RobenFawkes