dilluns, 25 de setembre del 2017

Violència institucional masclista (V part)

Desconec autora o autor de la imatge
Preocupant, aquest és l'adjectiu més adequat per definir la situació actual del tractament i la intervenció institucional contra la violència masclista perquè és ineficaç, feble i iatrogènica (és a dir acaba perjudicant a les dones que denuncien la siuació patida en comptes d'empoderar-les). 

Al sistema judicial penal actual se li ha donat una capa de maquillatge amb les darreres modificacions legals: 27/003, 1/2004, 4/2015,...per en cap cas s'ha traduït en un canvi significatiu de millora al respecte en l'atenció i intervenció. No existeix la perspectiva de gènere en el sistema judicial penal i civil, domina la perspectiva masclista i patriarcal per analitzar les situacions en base a prejudicis i estereotips de tot tipus (dels més retrògrads als més moderns com el SAP). 

En totes les seves vessants es minimitzen els fets denunciats recollits a l'atestat policial, fins i tot provoquen comentaris i rises entre Funcionaris/es, Fiscals, Advocats i Jutges tots/es ells/es "professionals especialitzats en la matèria". Ho dic amb profunda indignació i contundència perquè sóc testimoni directe cada dia de la vulneració de drets recollits al Títol II Capítol 1 com per exemple l'Art.17 i 18 de la LO1/2004 sobre el dret a la informació i de la Llei 4/2015  Títol III Art.21 c) sobre el dret de la dona a ser acompanyada en tota diligència judicial per una persona de la seva elecció o també Art. 10 de la mateixa llei: Derecho de acceso a los servicios de asistencia y apoyo...

La llista de drets vulnerats és interminable, però no vull deixar de citar: 

Lle 4/2015 de l'Estatut de les Víctimes del Delicte: Títol Preliminar Art.3.1 Drets de les víctimes:
Toda víctima tiene derecho a la protección, información, apoyo, asistencia y atención, así como a la participación activa en el proceso penal y a recibir un trato respetuoso, profesional, individualizado y no discriminatorio desde su primer contacto con las autoridades o funcionarios, durante la actuación de los servicios de asistencia y apoyo a las víctimas y de justicia restaurativa, a lo largo de todo el proceso penal y por un período de tiempo adecuado después de su conclusión, con independencia de que se conozca o no la identidad del infractor y del resultado del proceso.

Fins i tot metges/sses forenses ignoren tota seqüela que no sigui física, i vivim al 2017 no al 1950. L'atenció per part dels professionals de la medicina forense ubicats als Jutjats de Violència sobre la Dona podem afirmar de forma generalitzada que és inocua, revictimitzant i pràcticament sembla que estiguin allà com atrezzo o per cobrir el circuit judicial i que passin les hores de la guàrdia. No s'estableix cap tipus d'eina formal per valorar les seqüeles psicològiques i emocionals de les dones supervivents que han denunciat la violència de gènere. En la recerca de l'objectivitat perduda...És curiós com és exactament el mateix que es visibilitza als mitjans de comunicació, allò objectiu:  l'hematoma, la taca de sang al terra, el guant de làtex de la policia científica, la imatge d'una camilla entrant a l'ambulància o la sirena blava de la policia. Aquesta mirada particularment patriarcal de la violència masclista només busca la morbositat i el terror, és a dir generar més indenfesió.

La investigació policial és mínima o nul·la. Ni es demanen historials mèdics de la dona, ni informes socials o psicosocials, ni s'interroga al veïnatge , ni es citen testimonis de la violència, no s'analitzen correctament telèfons, mails, missatges...  redueix tot a la paraula de l'agressor masclista contra la paraula de la dona que s'atreveix a denunciar.

Els mecanismes de protecció per a dones supervivents es converteixen en un autèntic control i tutela per part d'institucions socials i policials. És a dir en comptes de fer la vigilància i pressionar l'agressor masclista perquè cumpleixi amb les mesures judicials i no torni a agredir, es reclou a la dona en un pis d'acollida amb control brutal o se li imposa el "toque de queda" i control d'horaris/itineraris, o se l'expulsa del seu barri o municipi "perquè l'agressor no la trobi i la mati", es produeix una desconnexió del seu entorn de suport que és fonamental per trencar amb la dependència emocional. El trencament de la relació violenta amb l'agresor masclista no es pot convertir en una presó per a la dona supervivent, i en molts casos és precissament el que està passant. La dona té el dret de viure amb la màxima normalitat i qualitat de vida possible, aquest canvi d'enfocament és imprescindible en la intervenció de la prevenció secundària de la violència masclista. Actualment cap poder (judicial, policial,...) està fent aquest abordatge, es limita a "tenir controlada" o "trucar-la a diari per fer seguiment" a la dona, això dificulta més la seva recuperació i la possibilitat de realitzar un nou projecte vital.

El sistema judicial penal no aplica les modificacions i reformes necessàries per arribar a ser justícia efectiva i restaurativa, sinó perquè també sigui preventiva, és a dir que amb les seves accions (mesures penals, civils i socials) s'evitin noves situacions de violència masclista, de les més lleus a les més greus.

Em preocupa que s'extengui el sentiment de desesperança que és font de burn-out entre professionals de la matèria que "no hi ha res a fer" perquè això és fals, sí que es poden canviar moltíssimes dinàmiques i cobrir moltes mancances, però això sí cal el coratge de fer autocrítica i no fer corporativisme.

Aquí s'expliquen diferents situacions de les comentades en el post, aquesta és la vida si es pot dir així de les supervivents que denuncien situacions de violència masclista d'alt risc:

Un nou exemple de violència patriarcal:
Mèxico: https://actualidad.rt.com/actualidad/251012-mexico-liberar-acusar-violacion-video
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...