dimecres, 2 de novembre de 2016

I la víctima?


Aquesta és la qüestió fonamental, la pregunta que no es fa ningú; vull creure que sense mala intenció, simplement és invisible, simplement fa mal: I la víctima? I les víctimes? I les supervivents?


Avui he llegit 3 articles i he vist una tertúlia sobre la brutal agressió sexual i intent de feminicidi d'un pres condemnat en ferm, un depredador i sàdic sexual que gaudia d'un permís penitenciari de 3 dies, ell, conscient, ha aprofitat aquest permís per cometre un nou delicte, exactament el mateix delicte en les mateixes condicions (en el mateix lloc geogràfic, amb el mateix modus operandi,...) però amb una tercera dona que es troba actualment greu però estable a la UCI d'un hospital ingresada. 

En primer lloc, enviar totes les meves forces, ànims, abraçades i tot el suport per aquesta dona supervivent que es recupera de les lesions físiques, perquè la recuperació emocional serà molt més llarga, dura i silenciosa. I per suposat vull enviar a M. i a L. tot el meu afecte, tendresa i tot el suport incondicional, temps i energia que us puc oferir com a professional, de tot cor ho sabeu.

Aquesta dona supervivent que tenia la seva vida abans del dia 31 d'ctubre, de cop s'ha vist trencada per la conducta violenta conscient d'un individu que així ho ha decidit, s'han vulnerat tots els seus drets de cop per part d'un home en el cumpliment dels seus drets com a pres/ciutadà dins la societat democràtica a la reinserció social i rehabilitació, i jo pregunto quin preu s'ha de pagar aquestes segones i terceres oportunitats? M'explico, el cost són 1,2,3,...vides trencades de dones? El cost jo crec que és altíssim, massa, per això cal reflexionar perquè estem parlant de vides humanes, vides de dones, d'integritat física i moral, de llibertat, de dolor, de tranquil·litat...de vides trencades...que ho pateixen elles moltes vegades en silenci i les seves amistats, familiars,...perquè sempre va més enllà del dany gravíssim causat a la supervivent directament, també hi ha un dany indirecte i molt potent, d'aquest gairebé no se'n parla mai, el dany a l'entorn de la supervivent, també pateixen molt i sense cap tipus de suport especialitzat.  

He sentit i llegit, avui, molt material respecte aquest violador múltiple que "no s'han analitzat totes les variables no controlades", "factors", "desencadenants", que "havia fet el programa voluntàriament del centre penitenciari  per a agressors sexuals", que "ha degut enganyar a tots els professionals", que "hi ha factors incontrolables que poden desencadenar un nou delicte", "se li creuen els cables", "la reincidència és d'un 6%", "que si el jutge va autoritzar", "que la junta de tractament va emetre informes...", "algo ha fallat o el sistema no funciona"...No he escoltat cap reflexió sobre la banalització de la violència diària i quotidiana, sobre la cultura de la violació, sobre el masclisme. Tampoc he escoltat cap professional ni cap institució asumint responsabilitats pel que ha passat ni cap preocupació cap a la víctima. I la víctima?

M'agradaria demanar i exigir com a professional que acompanya des de fa 15 anys dones supervivents que han patit delictes violents en el seu procés de recuperació una mica de seriositat, i molta humanitat i ètica, per això des d'aquest post em dirigeixo a tots aquells professionals del món de la judicatura, del camp de la salut, de la psicologia, del món penitenciari, policial, periodístic o polític, si llegiu això és per demanar-vos humanitat i ètica. Sempre que aneu a un mitjà de comunicació o feu algun tipus de declaració o article mesureu el vostre llenguatge verbal i corporal, és lamentable la frivolitat quan parleu d'aquests temes, és esgarrifosa i feu mal, provoqueu més mal, i això també és la victimització secundària. M'agradaria que com a professionals escoltessin més la saviesa i experiència de les supervivents, la seva veu està plena de coneixement i aquesta informació és valuosa, perquè es tingui en compte per a valorar i avaluar el risc, la perillositat dels agressors, els programes de rehabilitació, els protocols i circuits, les decisions judicials...Crec que tenim molt aprendre de les supervivents i de la victimologia, tristament molt desprestigiada a data d'avui sovint dins l'àmbit forense i criminal.

Aquest matí sentia profunda ràbia i molta impotència, i he preferit processar i reprocessar les emocions abans d'escriure aquest post, perquè crec que realment es pot canviar molt el funcionament de serveis i institucions, tenim molt per millorar, i hi ha moltes formes i maneres de fer-ho, l'autocrítica i combatre el corporativisme és una d'elles. 

Per acabar, només un apunt: sabeu què deien les víctimes de T.P.C? Que no el deixessin sortir perquè ho tornaria a fer, i així ha estat, lamentablement. Crec que cal estar molt més a sobre de cada subjecte que ha demostrat malhauradament que és un perill públic per a les dones d'aquesta societat masclista, no és just que ell exerceixi el dret a circular lliurement i elles s'hagin de tancar a casa o evitar certs llocs amb la por de tornar a ser agredides per ells, en tot cas que la pressió o coerció la sentin ells, canviem el focus d'una vegada, que els hi apliquin a ells més mesures de vigilància i control 24h costi el que costi econòmicament sempre serà menys que la traumatització provocada per la seva conducta delictiva. Fins que aquesta situació continuïi així està legitimada l'autodefensa feminista, individual i col·lectiva.

 @RobenFawkes

"Sobretot, sigues l'heroïna de la teva vida, no la víctima". Nora Ephron

"Victims are not victims, not some fragile, sorrowful aftermath. Victims are survivors, and survivors are going to be doing a hell of a lot more than surviving"
  

1 comentari:

Joana ha dit...

Em sento com tu, molta ràbia.
Era previsible, malgrat això, era al carrer.
I van?, i en queden?.
La societat no canvia. malgrat tot, insistim. Cal estar del costat de les víctimes, aquestes, sovint, maltractades per la "justícia".

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...