dijous, 10 de desembre de 2015

Entrevista i conversa amb Cesk Freixas



Actualitzo el post amb l'entrevista íntegra, per mi una interessant conversa i trobada d'aprenentatge mutu, que el passat 4 de desembre de 2015 em va realitzar l'amic i aliat Cesk Freixas. Moltes gràcies Cesk per tot!

Entrevista a Rubèn Sànchez: “Un moviment revolucionari que no tingui com a eix la lluita feminista està condemnat a morir”

Hem quedat davant de l’estació de ferrocarrils de Rubí. Arriba poc després de les 11 del matí. Ens abracem i ens saludem amb dos petons. A poc a poc, mentre ens posem al dia, busquem un espai tranquil on poder conversar. La plaça on hi ha la seu social de la CGT es troba en obres i, pel soroll, decidim seure a la terrassa d’un bar de l’Avinguda de Barcelona. És desembre, fa fred, però tots dos fumem. Ell és en Rubèn Sànchez Ruiz, psicòleg, formador, budoka i activista feminista. Des de fa 12 anys treballa en l’àmbit de la victimologia acompanyant la recuperació de dones que han patit violència masclista. En el seu procés de deconstrucció masculina permanent, ha editat el llibre “La mirada de Michonne” (Tigre de paper, 2014) i escriu periòdicament al seu blog El dit a la nafra.
Li pregunto pel moment que va prendre consciència del problema de la violència masclista. Fa un glop de cafè i, mentre s’enrotlla una cigarreta de tabac picat, assenteix amb el cap.

Va ser al febrer de 2002, quan vaig començar a treballar com a tècnic de primera acollida a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. La realitat era que el 95% de les persones que hi arribaven eren dones. Dones de totes les edats, ètnies, religions, classes socials… I això em va impactar. Perquè a l’altra banda, tot i que jo no els veia, els agressors també eren homes de tot tipus. La violència de gènere venia associada a l’exclusió social, amb una sèrie de tòpics molt marcats, i a mi em van començar a caure tots, un per un. Al febrer de 2002, en la meva primera entrevista, hi havia una funcionària de correus plena de contusions, amb diversos cops. Li vaig fer l’assessorament (en aquell moment, redactava la denúncia amb ella al costat, imagina’t si han canviat les coses…) i la vaig adreçar a la comissaria especialitzada, que era el Servicio de Atención a la Mujer, de la Policia Nacional, per tal que presentés la denúncia. Era una comissaria especialitzada. Al cap de dos dies, fent el seguiment telefònic, li truco i li pregunto com ha anat tot, si ha tingut algun problema, etc… Any 2002, eh? I em diu: “No, al final no he presentat la denúncia”. I li dic: “Què ha passat?”. I ella em respon: “No, mira, res, que hi havia un policia a la porta i m’ha preguntat on anava. Li he dit que a presentar una denúncia al meu marit per maltractament. I el policia m’ha contestat que el que he de fer és tornar cap a casa, preparar-li una truita de patates, i que demà ho veuré tot d’una altra manera”. Febrer de 2002. Fa quatre dies! A mi això em va impactar. Ja no només era la violència del marit, sinó que s’hi sumava la pròpia violència del sistema d’atenció, dels circuits d’intervenció. Em va esgarrifar. I aquí vaig voler saber-ne més coses. Vaig fer un parell de cursos al Centre d’Estudis, amb una professora que es diu Leonor Cantera. Recordo un esquema a la pissarra, com un partenó grec, que simbolitzava el patriarcat, i els seus pilars: la família nuclear, els mites de l’amor romàntic, la socialització de gènere… Per mi, allò era ciència ficció. A partir d’aquest moment, hi va haver un canvi a dins del Servei, l’equip es va ampliar amb treballadores socials, psicòlogues, i va arribar una companya nova, com a jurista: l’Engràcia. Ella em va remarcar que em faltava un cos teòric en temes de gènere. Aprofitant que s’acabava una suplència i em quedava a l’atur, vaig començar a cursar el postgrau de Polítiques d’igualtat i gènere, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

En Rubèn, a partir d’aquest punt d’inflexió, s’interessa per les associacions feministes. Com William Bunge, geògraf radical estadounidenc, decideix recórrer el territori per a conèixer com funcionen aquestes xarxes associatives de suport. Agafava la seva motxilla i circulava: sempre he sigut més de carrer que de despatx, remarca. A través del dolor i del patiment de les dones va prendre consciència que la causa es trobava en els homes. El motor d’aquesta consciència i la necessitat d’aturar aquesta barbàrie naixia en el sentiment d’impotència que li generaven les intervencions amb les dones afectades. Partint de la teva experiència, què és el feminisme?
Per a mi, el feminisme és una manera de viure i veure el món. És un instrument d’anàlisi complert de la realitat per a desmuntar tot tipus d’opressió, ja no només la de gènere, sinó qualsevol: de classe, d’ètnia, d’origen, de normalisme… És aquesta frase d’Angela Davis: “el feminisme és la idea radical que les dones són persones”. No és només un moviment necessari, és imprescindible. Sense els feminismes (i ho dic en plural, perquè penso que són plurals, i tendim a fer-lo individual, quan penso que la pluralitat el fa molt més ric i fort) estem acabats, així de clar. Un moviment revolucionari que no tingui com a eix la lluita feminista està condemnat a morir.
Què ha canviat i què segueix fallant per a fer efectiva la societat d’equivalència entre gèneres, per a l’eradicació de la violència masclista?
Si bé és cert que s’ha lluitat molt per a la visualització terminològica de “violència de gènere”, en els darrers temps s’està produint una involució. Si t’hi fixes, hi ha programes electorals, com el de Ciutadans, que volen tornar a usar la terminologia de “violència domèstica”, argumentant que “violència de gènere” estigmatitza a tots els homes. Fixa’t quina poca visió, quina perversió del llenguatge, quina ignorància i quina poca consideració cap a la lluita de visualització dels maltractaments i els feminicidis, amb tot el que ha costat. Ara, a nivell social, hi ha més consciència? Sí. Si hi ha una agressió masclista al carrer, hi ha una resposta per part de la gent. M’atreviria a dir que, majoritàriament, trucarien a la policia, cridarien, o fins i tot agafarien a l’agressor. Hi ha més consciència que això no és una discussió normal de parella, ni un tema privat on no hi haguem d’anar a fer res… Una miqueta, tot això ha canviat. Però també és cert que, a nivell institucional, els circuits no són efectius. En general, falten recursos especialitzats que funcionin durant 24 hores els 365 dies l’any. I cal, sobretot, una visió més multidisciplinar. No pot ser que, per exemple, a les comissaries dels Mossos d’Esquadra no hi hagi persones treballant en psicologia, treball social, educació social, antropologia, criminologia, sociologia… Cal dotar-nos de més recursos especialitzats, i cal una millor coordinació interdepartamental. Si ens n’anem a la prevenció d’aquesta violència, i com intentar eradicar-la, ens hem de dirigir a les escoles bressol, perquè la identitat de gènere als 3 anys ja està construïda. Per tant, no dic que no serveixi de res tot el que es faci a primària, a secundària i a les facultats, però cal treballar la coeducació (que no és el mateix que les escoles mixtes) des de les primeres edats, que implica dinàmiques de socialització entre iguals, la cultura del diàleg, de la pau, de l’assemblearisme, de la horitzontalitat, de la no-violència… i tot a dins les escoles. Les grans inversions haurien d’anar cap aquí. La resta, què és? Doncs intentar pal·liar una mica les conseqüències. Si volem resoldre el problema des de la base, hem d’anar a l’educació. I a la comunitat. És a dir, l’educació no només passa a les escoles, també passa als carrers, en els missatges de la publicitat, a Internet, a la televisió, als dibuixos animats… i s’ha de canviar, per suposat. Això serviria per aconseguir més conscienciació i més canvis individuals, però penso que sovint deixem de banda (i això és el més complicat) els canvis d’estructures. És a dir, hem de ser capaces de construir estructures i institucions no violentes. I això és difícil. Perquè, en una societat democràtica, al segle XXI, la violència es nega sistemàticament. Si tu afirmes que aquest problema social és gravíssim, has de fer alguna cosa. Si el negues, no has de fer res. La violència masclista no és una prioritat per als governs. És evident, oi? Quin Estat com l’Estat espanyol, que és el 7è en exportació d’armes, té legitimitat per lluitar contra la violència masclista?
Si és impossible combatre el patriarcat sense un canvi d’estructura, quina és la seva connexió més directa amb el capitalisme?
Són cosins germans. Un retroalimenta a l’altre, i vicerversa. Sense capitalisme hi hauria patriarcat? Sí, segur. Ara bé, el capitalisme és la corretja de transmissió del patriarcat. El capitalisme invisibilitza el patriarcat en benefici comú, el nega, en una suma de forces d’explotació on les dones en són les màximes perjudicades. La revolució anticapitalista seria un cop d’efecte, un sotrac, una eina, que es podria aprofitar per a la lluita contra el sistema patriarcal. Una cosa és el canvi d’estructures i l’altra és la conscienciació individual. Són dos processos, que es necessiten mútuament, però si oblidem el segon no avançarem. Ens calen dinàmiques més sanes. Cal que el treball de cures estigui per sobre de moltes coses i, lamentablement, actua sempre en segon o tercer pla. Es posen uns objectius polítics per davant dels problemes individuals o d’interacció que hi hagi hagut. En els moviments revolucionaris hem de fer un treball de responsabilització de les nostres emocions, i intentar cultivar i construir relacions més lliures, cooperatives i horitzontals, més afectuoses. No ho cuidem. El militant es converteix en un superheroi, amb els calçotets per fora i marcant paquet. I et preguntes: aquest senyor té fills? Sí? Qui està tenint cura dels seus fills mentre ell assisteix a les assemblees? Ah, la seva companya! Al final acabem reproduint les mateixes dinàmiques i rols que critiquem. Si no estem en guàrdia, sempre ens surt aquesta mirada patriarcal. Són 5.000 anys de dominació masclista, és per això que hem d’estar alerta, com a homes, sempre en guàrdia, com a part de la nostra deconstrucció i pèrdua de privilegis. Demano empatia, i exigeixo al moviment revolucionari la mateixa coherència, en el discurs i les convocatòries, quan hi ha una persona detinguda després d’una manifestació que quan hi ha un cas d’agressió masclista.

Enllaç al post del Bloc de Cesk Freixas:  http://ceskfreixas.cat/2015/12/10/entrevista-a-ruben-sanchez/

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...