diumenge, 18 d’octubre de 2015

La primera denúncia

Mai hagués pensat que em trobaria en aquesta situació...no entenc res, tampoc els meus sentiments...tot és confós, estic molt cansada, són les 3 de la matinada, estic parlant amb un mosso d'esquadra a una habitació de casa meva, i el meu marit està a l'habitació del costat, amb un altre agent...

Els veïns han sentit soroll i crits i han trucat a la policia...no és la primera vegada que això passa...però aquest cop ha anat més enllà...altres vegades fins i tot la policia li treia importància, "era només una discussió familiar", deien i marxaven...avui és l'inici del final? En aquell moment no em veig amb forces de denunciar, denunciar a la meva parella? però m'estic tornant boja? i què passarà després?...però tampoc vull continuar amb aquesta vida? Què faig?

Vaig trucar a la única amiga que em queda, li vaig dir: "ha tornat a passar i ja no puc més", li vaig demanar que m'acompanyés a denunciar, i vam anar fins a la Ciutat de la Justícia, un cop allà vam trobar el mostrador del Jutjat de Guàrdia i em diuen que allà no puc denunciar i que vagi a una comissaria de mossos d'esquadra, que posi la denúncia allà...quin mareig, no entenc res, el que tinc ganes és de marxar a casa meva i ficar-me al llit perquè tot aquest malson acabi d'una vegada, però no acabaria tampoc així...què faig? ...respiro profundament, agafo forces i amb la meva amiga ens dirigim a la comissaria de mossos d'esquadra...Entrem a la comissaria, un mosso ens pregunta que volem, li explico que vull posar una denúncia al meu marit, i em diu que haurem d'esperar unes 2 o 3 hores..., buf, tornen les ganes de sortir corrents, i tornar...a on?"

Han passat 2 hores i tinc més de 35 trucades del meu marit, missatges de veu i whatsapps, primer demanant perdó, "que no tornarà a passar, que m'estima, que torni, que l'ajudi jo a ell, que m'estima amb bogeria"...la meva amiga em diu que no li contesti el telèfon, que no pot ser, que això és intolerable,...torno a respirar profundament, no li contesto, poso el silenci al telèfon...però al cap de pocs minuts torno a mirar la pantalla del mobil, 5 trucades més, i més de 10 missatges, ara ja no demana perdó, ara diu que "sóc una filla de puta, una gossa, una guarra que no sé qui és ell realment, que em farà la vida impossible, que com li posi una denúncia em mata a mi i a tota la meva família"...ara sí que tinc ganes de marxar, però a on? la meva amiga em diu que li ensenyem al mosso d'esquadra...

Signo una sèrie de papers que no sé que són, sí, m'han explicat alguna cosa de la ordre de protecció i els meus drets però no sé que és ben bé, també m'han dit que d'aquí dos dies hauré d'anar als jutjats a declarar, serà el judici? però si ja ho he explicat tot? Perquè em fan explicar-ho tot una altra vegada? Què no em creuen?...i què li passarà a ell? anirà a la presó? perdrà la feina?...i jo? haig d'anar a treballar, què li explico al meu jefe? no puc estar demanant hores i permisos? perdré la feina? llavors que faré? El que sí que tinc clar,és que no vull viure aquesta vida, tinc 32 anys, no puc més, no vull aquesta vida.

M'he sentit com una autèntica merda els darrers dos dies, he dormit a casa de la meva amiga,i ara estic tancada a una sala d'espera de la Ciutat de la Justícia, esperant que arribi l'advocat d'ofici, allà només hi ha unes cadires de plàstic i quatre parets, no sé que passarà, passen els minuts i les hores, i jo amb un nus a l'estómac...


Aquesta és una narració de la vivència que moltes dones que pateixen violència masclista a l'àmbit de la parella aquí al nostre país, us pregunto llavors a les persones lectores del bloc: Què passarà ara?

i afegeixo i us pregunto que canviaria si afegim unes quantes variables:
No hi ha cap informe mèdic de les lessions.
-  Té un 80% de probabilitat que no li donin cap tipus de protecció ni penal ni civil.
-  La dona és migrant i està en situació de reagrupació familiar.
-  Imaginem que al cap de poc dies es queda en situació d'atur.
-  I si té 2 o 3 fills/es a càrrec menors d'edat...
-  ...

 Continuarà...o no.

@RobenFawkes

 PD: La meva primera intenció al escriure aquest post era generar reflexió i empatia sobre el procés de la denúncia, un procés complex i ple d'entrebancs, però potser al final només genero sensació de malestar, de ràbia...si és així que sigui un motor per fer autocrítica des de les institucions i des de la població, que tenim molta feina per fer, molta lluita feminista diària, com diuen les RoteZora:"la impotència és la disfressa de la covardia". 
 

4 comentaris:

Joana ha dit...

És terrible, m'has encongit el cor.
I entenc lo de la denúncia, ha passat algo, amb un menor, i no va ser acceptada per antull d'un caporal.

Ruben Sanchez Ruiz ha dit...

Gràcies pel teu comentari Joana,
És el dia a dia que es troben moltes dones, però vas molt encertada...un testimoni directe del que està passant, del gran esforç que han de fer aquestes dones per interposar una maleïda denúncia...que després veurem (en un altre post) que passarà a nivell judicial i com quedarà tot plegat.
Una abraçada
Rubèn

Bilma ha dit...

Estic totalment d’acord amb vosaltres en que és un acte de valentía i és realment difícil sortir d’una situación tan complexa com la què expliques, dins la parella. I més, si afegim la veu dels familiars d’ambdues parts. I als nens i nenes: moltes vegades també víctimes del maltracte, sempre, testimonis d’una relació patriarcal i de violencia cap a la seva mare i cap a la dona. Moltes vegades ens trobem amb les dificultats de les mares per a educar i conviure amb nois i noies que es posen en risc o inclús les agredeixen repetint patrons de maltracte…
Batallar amb tots els riscos i obstacles que recollies en el testimoni; i superar els dubtes, culpabilitats i responsabilitats que el home i el conjunt de la societat t’imposa, és una de les decisions i de les situacions més dures que segurament un pot viure.
Com a professionals en contacte amb aquestes situacions hauriem d’estar sensibilitzats per a donar la millor atenció i facilitar el màxim la tramitació de l’expedient…

Ruben Sanchez Ruiz ha dit...

Moltes gràcies Bilma pel teu comentari i aportació,
sóc conscient que existeixen bones i bons professionals en tots els àmbits, i que aquests han de ser exemples i referents, i no excepcions com en l'actualitat...ens queda molta feina i continuarem picant pedra.
Una gran abraçada
Rubèn

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...