 |
| Imatge extreta de la web: http://www.mujeresenred.net/ |
“Plorar, riure, bramar,
tremolar, suar, badallar, gratar-se, estirar-se...són processos naturals per
curar-se. En aquesta cultura individualista i competitiva, el fet que 2
persones es disposin cara a cara per demanar i oferir-se ajuda és un gran salt” Eneko
Landaburu
Si tenim qui ens escolta sense jutjar-nos, ens permet digerir i
assimilar el patiment viscut, retornar-nos les ganes de viure, de continuar
endavant, de pensar de forma clara, recuperar la memòria de les bones
experiències viscudes i la confiança.
La persona ha de voler i poder escoltar-te, i per això és necessari
demanar permís, per respecte i per eficàcia, així doncs s’ha de buscar la
persona, el moment i el lloc adequat. Per això moltes vegades són necessaris
els/les professionals, perquè en moltes famílies i entorns propers no existeix
cap persona disposada a escoltar, o pot fer-ho de forma destructiva i frustrant de forma conscient o insconscient, i
encara pots sentir-te pitjor...
La co-escolta o escolta cooperativa, és una manera valenta i efectiva
d’escoltar, prestant atenció al que diu l’altra persona, i també a allò que no
aconsegueix dir. Es tracta principalment no interrompre’l i ajudar-li a qué
expressi tot. Abans de contestar o afegir res s’ha de saber utilitzar l’oída,
la vista i el cervell, observar i pensar en el qué està necessitant sentir.
El fet de crear un espai per la co-escolta, requereix d’una certa
confiança, proximitat física, i una postura corporal i gestual que sintonitzi
amb l’altra persona, cal sintonitzar la mateixa freqüència ( tó, ritme,
vocabulari, pauses...). Cal educar una actitud de “temple”, de contenció
emocional, amb un estat de
tranquil·litat i seguretat però molt proper.
Evitaras jutjar, interpretar, aconsellar, explicar vivències
personals,...i escoltaràs.
Es pot iniciar convidant a qué expliqui algun fet positiu que hagi
viscut recentment, un gest de tendresa ajuda a connectar també amb algun
disgust recent perquè el pugui explicar amb detall i facilitar amb preguntes
del tipus:
- · A qué et recorda aquesta situació o sentiment?
- · En quin moment l’he sentit abans?
- · Quan vas sentir això mateix per primera vegada?
No es cerquen solucions, es necessita recuperar la capacitat de
resoldre els nostres problemes, recuperar la creença que podem enfrontar-nos a
les dificultats i ensortir-nos.
Per acabar preguntar sobre els aspectes que li agraden a la persona
d’ella mateixa, i també de projectes i reptes per la seva vida, un per la
setmana que ve i un per d’aquí 5 anys.
És important per aconseguir la màxima eficàcia no discutir sobre els
sentiments que la persona senti o mostri, no treure importància al qué diu, no
satisfer la teva pròpia curiositat, no dir “això em recorda quan jo...” no
explicar-li la teva història.
Cal parlar poc, i quan es faci amb el màxim de respecte i motivant que
parli d’ella mateixa, aprovar les descarregues emocionals i mostrar-se
tranquil/·la, mostrar-li estima, emfatitzar les coses que valores d’ella, i
afirmar amb seguretat que està fent el que pot, que està lluitant per fer-ho el
millor que pot i verbalitzar la confidencialitat, i sobretot abans de dir o fer
res pensar i observar si a la persona que tinc davant li servirà per continuar
el seu discurs.
Ruben Sanchez Ruiz
Resum extret del llibre “Cuídate compa!” de Eneko Landaburu, moltes gràcies pel teu fantàstic llibre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada