Però tambe he estat testimoni directe del coratge i la força interior de les dones, que fa possible la recuperació de la violència i els processos victimitzants, aquesta resiliència, aquesta capacitat de tirar endavant i de reaccionar en un determinat moment, que pot canviar totalment la seva vida, i tranformar-se de víctima a supervivent. Aquesta força interior, aquesta força especial, que no sabem quan ni perquè s'activa, i m'agradaría saber exactament quina tecla tocar exactament per facilitar aquesta actitud, perquè digui "PROU", potser perquè són moltes tecles i amb moltes combinacions...des de fora la situació es veu claríssima i les alternatives també, però des de dins de la relació no es percep així, es veu de color gris fosc tenyit de por i vincle emocional contaminant...
Sempre he dit, que tot el que sé respecte la meva pràctica professional, respecte la intervenció amb dones que han viscut processos i situacions de violència masclista, m'ho han ensenyat elles mateixes, durant els processos d'acompanyament...a través de les paraules i emocions de les dones, he aprés que la violència masclista garantitza el manteniment d'un ordre social injust basat en sistemes d'opressió. També en alguns llibres molt seleccionats, he trobat algunes respostes a preguntes impossibles, la dinàmica del cicle, el funcionament de la por, el poder de l'abús verbal,...i no puc oblidar que en múltiples converses amb altres professionals especialistes en la matèria, he trobat suport, respecte, afecte i un generós intercanvi d'instruments ètics i també un conjunt de tècniques aconseguint fer més efectiva i digna la intervenció...i força per continuar essent incorformista i sempre mirant una mica més enllà, amb ganes d'aprendre més i més.
En aquest sentit i per acabar aquest post, facilito un recull d'expressions de testimonis de dones supervivents, desitjant que siguin pràctiques, que ajudin a trencar amb la violència masclista, a construir un principi, un punt de partida de no retorn, una reacció necessària:
Gràcies a totes!
Ruben Sanchez
- Jo no em mereixo això, ni jo ni cap dona.
- Els meus fills no tenen perquè viure això.
- No sóc responsable del comportament de la meva parella.
- Tinc dret a viure dignament, tranquila, sense crits ni insults.
- Ara he vist que sóc més forta que ell, en molts sentits.
- M'he he donat compte..., com podia estar tant cega.
- Ell no és ningú per cridar-me.
- Abans era incapaç de veure-ho, estava esgotada.
- No existeix cap excusa per comportar-se de forma violenta.
- Jo no vull fer-li cap mal, ni li desitjo mal, només vull viure tranquil·la.
- Ara sóc lliure, em sento bé amb mi mateixa, he tornat a ser jo.
- La violència no és amor, és una altra cosa.
- Puc viure una altra vida, i pensava que no podría i al final ho he fet.
- El camí ha estat molt dur, però no tornaria amb ell per res del món.
- Ara puc dir que ho he aconseguit!
"DONA, si sents que no et troves bé, si creus que vius una situació de violència, parla, assessora't, busca informació, deixa't ajudar, tú pots!"
Gràcies a totes!
Ruben Sanchez
www.redfeminista.org
900 900 120
PD: En aquest post he intentat recuperar l'objectiu inicial del bloc..., facilitant informació breu i de forma clara per actuar i aturar la violència masclista, trencant mites i prejudicis massa comuns en l'actualitat...
1 comentari:
Buenos días, no he podido dormir practicamente, pero te escribo a una hora más o menos decente.
Que decirte, Ruben....si tú, ya lo dices todo...
Has hecho un resumen del sufrimiento y de la ceguera que hemos padecido muchas, de seguir adelante y ser mujeres resilientes, de que el tema no es tan simple como parece...no tiene nada de simple...
Reconozco, que yo tuve mucha suerte al conocerte, fueron casi dos años bastante intensos, en los que descubrí muchas cosas sobre mí, que no me gustaron y de las que también me siento responsable.Cosas que cuestan asumir...ufff!!!! La vergüenza, la culpa,la adicción o el enganche que hay. El no reconocerte dentro de tu matrimonio, mirarte al espejo y preguntarte quien es esa mujer, que no es ni tu sombra...Nos resulta más fácil callar, que enfrentarnos a todos nuestros miedos, a toda nuestra farsa, a todo nuestro dolor...Y cada día tienes que recordar que debes seguir caminando...porque durante estos períodos de maltratato, fisicamente, nos deterioramos. Las hay que no tienen secuelas físicas, las hay, que las secuelas, te siguen haciendo renunciar a llevar una vida normalizada,aunque pongas todo el empeño del mundo.
A las que no dan el paso por sus hijos, dejad de ponerlos como excusa, los niñ@s son esponjas, que son como los tres monos sabios:ver,oir y callar....viven la violencia igual que tú, mujer.Debes protegerlos, si no lo haces tú, no lo hará nadie.
Cuando ya decidimos dar el paso, viene otro horror, el maltrato institucional. Otra montaña dura que subir, en la que la justicia no funciona y en la que te sientes engañada en multitud de ocasiones. Que le quede claro a todo el mundo, que lo que sale en las películas, es falso, y que los teléfonos de ayuda y demás, te pueden ayudar a priori, pero luego llegas al juzgado, y a menos que vayas medio muerta, no te hacen ni caso...Porque la violencia abarca una amplísima manera de ejercerla, y de eso, aún no entienden los jueces. Es más, después de un montón de años, somos muchas, las que aún seguimos siendo violentadas, por la justicia y por tu propio agresor...los hay, que no se cansan.... Pero nosotras, tampoco nos rendimos, ya no bajamos los brazos, seguimos luchando cada día por mantener una vida digna, para nosotras y nuestros hij@s,
A todas las valientes que aún no han dado el paso, ya sabeis,no sois bichos raros,no sois culpables, no sois idiotas,o putas, o lastres...que es lo que te han dicho y te han hecho sentir...sois mujeres, con los mismos derechos que el resto. Dá el paso, estamos contigo.
Un abrazo enorme a toda la buena gente que anda x akí, sólo a la buena...
Salud y empoderamiento!
Publica un comentari a l'entrada