dimarts, 21 de febrer de 2012

Noves Estratègies i vells obstacles en la lluita contra la violència masclista (I)

En l’aspecte que s’ha avançat més, és en la visibilitat d’aquest problema social, en el trencament que això era un “problema privat”…s’ha avançat en la conscienciació social com a problema social, s’ha creat jurisdicció més enllà de la via penal,…s’han creat serveis “especialitzats”…ara bé que està passant respecte l’aplicació d’aquestes normatives i respecte el funcionament d’aquests nous serveis…


La por inunda a cada membre de la societat..., la por a denunciar , la por a trucar a la policia perquè després em cridaran com a testimoni... la por a informar, la por de “ficar-te allà on no et demanen”, la por a manifestar el que és obvi,...i perquè té tanta força la por? Per la “doctrina del shock” (Naomi Klein), que hem mamat des de la infantesa, perquè la por és una arma perfecte per mantenir l’ordre social injust establert. Crec que aquesta reflexió, baixaria el percentatge del 90% de la població que denunciaria una situació de maltractaments o fos testimoni...una cosa és el que es diu, i l’altra el que es fa,...similar a les enquestes d’audiència televisiva...el 90% veu “documentals d’animals a la 2”, si,si...

Els professionals que treballem dia a dia, a la trinxera..., directament dins o molt propers a aquests suposats canvis respecte la violència, observem que a nivell judicial, NO han canviat les persones que apliquen aquestes noves lleis,…no tenen incorporada la perspectiva de gènere, no tenen cap tipus de formació especialitzada en el tema , la majoria no saben que és, i menys les seves peculiaritats, i fins i tot alguns/es no creuen que existeixi tal violència específica…i així ho verbalitzen tan tranquil·lament..., i segueixen intervenint des de prejudicis i estereotips sexistes molt arrelats en la societat patriarcal, fet que comporta una radical infravaloració de la paraula de la dona com a testimoni de la violència, que disminueix la seva credibilitat davant les instàncies judicials i potencia els prejudicis sexistes de “dones bruixes, malignes, mentideres i manipuladores”.

Existeix una resistència professional i institucional a creure que els processos de violència són comuns en moltes parelles i famílies de la nostra societat occidental “democràtica”.
Als jutjats ( a Barcelona, que és el que conec directament) NO es dicten mesures de protecció a la gran majoria dels casos, deixant a la dona i als seus fills i filles en una situació de més risc i perillositat, que abans d’interposar la denuncia…Fiscals, Jutges i Jutgesses reflexioneu si us plau! Com es pots emetre un ofici per a tramitar una casa d’acogida donada la perillositat…, però deixar sense cap mesura de protecció a la dona? Si tens elements per derivar a casa d’acogida, tens elements o indicadors de risc i perillositat per interposar una Ordre de Protecció, que obre portes al procés de recuperació i el trencament de la violència.
A més afegim que la majoria de denuncies per violència de gènere s’instrueixen com a “Judici Ràpid”, això implica que només es pot jutjat un sol fet, i normalment el més recent…que no té perquè coincidir amb el fet més violent o delictiu més greu, sinó el que ha estat el detonant…
ES continu associant la violència als de fora...fora de la nostra cultura i estructura occidental i “democràtica”...la violència és fora, a l’exo-grup,...quan em realitat La família és una de les institucions més violentes de La nostra societat, i es continua em canvi idealitzant com a nucli fussional , harmònic  i sagrat, de satisfacció de les necessitats...

La negació com a mecanisme adaptatiu funciona em víctimes, agressors i en la societat en general. Es necessita moltíssim coratge, fermesa, i conscienciació per manifestar que existeix la violència masclista, que és una realitat desgraciadament habitual i quotidiana, ja que pel simple fet de haver-nos socialitzat i viure en un sistema patriarcal, basat en la discriminació, la desigualtat i de relacions socials asimètriques, és un context idoni perquè tots i totes podem executar i patir violència.

Continuarà...

P.D El passat 17 de febrer vaig participar en el debat del programa BandaAmpla, a tv3…un format televisiu de debat, i evidentment amb un temps limitat…amb una estructura i un objectiu…però partint d’aquesta base, utilitzant aquesta saga de posts, recuperant i fusionant un article publicat gràcies al Grup Antígona, expressaré alguns punts més del meu posicionament en la lluita contra les violències masclistes. Gràcies pel vostre suport i comentaris.

5 comentaris:

bruixagg ha dit...

Como siempre, metiendo "el dedo en la llaga". Es tan real y clarificador lo que escribes, que las personas que hemos pasado por estos procesos tan desagradables, nos sentimos totalmente identificadas. Cuando por fin denuncias, denuncias por una tontería, sin tener en cuenta los años que llevas a tus espaldas. Como durante esos años te has protegido sola, no te dan orden de alejamiento. Como el padre tiene derechos, aunque su hijo esté en peligro con él, tiene régimen de visitas. Los mossos ven que la cosa no funciona y te obligan a poner otra denuncia por maltrato hacia el menor, pero la jueza de turno, en el juicio rápido, no le dá ninguna importancia, así que aquí el violento empieza a joder también a su hijo.....Es un no parar, el pez que se muerde la cola, sólo eres noticia cuando estás muerta,y a veces, ni eso....
Hoy mi hijo cumple 11 años, uno más para poder llegar a decidir. Ha vuelto roto de ver a su padre, ni siquiera se ha acordado de su cumpleaños...A pesar de reconocer como es su padre, todavía alberga la esperanza de que cambie y se preocupe por él. Ha vuelto triste, sin querer cenar,llorando, sólo quería irse a la cama...Ha cumplido 11 años, no se merece tener la infancia que está teniendo. Cada familia es un mundo, escucho a hombres abogando por el SAP, entre ellos mi ex marido, y seguro que hay algún caso de manipulación por parte de la madre, no seré yo quien lo niegue, pero en la mayoría de casos, es a las madres a las que ponen verde, por el simple hecho de seguir ejerciendo violencia, sin pensar en los sentimientos de sus hijos....Hace 11 años, yo estaba de parto, un parto duro y largo, como mi vida con mi agresor. Ya no lucho por mí, lucho por mi hijo, que no es responsable de tener los padres que tiene, que no es responsable de lo miserable que es su progenitor. Las 3 de la madrugada y aquí escribiendo....Estamos rodeados de violentos machistas, pero el daño que nos están haciendo las instituciones, es irreparable. Se supone que nos tienen que proteger, y lo que hacen, es darnos ostias sin mano.
Ruben, gracias por formar parte de esa microsociedad que es consciente de todo lo que pasa con las mujeres y sus hijos. Aunque te parezca que no es suficiente, nos das aliento cada día.
1abrazo, hermano.

Isabel Molins ha dit...

Tenim mancances greus en quan a la judicatura. Els nens i nenes que viuen en una llar on hi ha maltractaments con nens maltractats. La llei ho contempla però poques vegades ampara el menor. Molts d'aquests infants estan obligats a veure els seus "pares" en punts de trobada sota vigilància. Un pare que ha de ser vogolat es el pitjor referent per al seu fill, a qui ell recorda perfectament. aquests infants tenen malsons, diarrees, pors nocutres, ploren, es una tortura que el maltractador gaudeix pel sol fet de que així segueix en contacte amb la´mare i d'alguna manera la segueix manipulant.
A la casa on vam estar les meves filles i jo, i donat que nosaltres no ens veiem obligades a visites ja que el maltractador va perdre fins i tot la Pàtria Potestat, el que feiem era que una mare diferent duia els nenes de les altres a les visites, així, com a mínim la mare no havia de passar pel tràngol de veure'l en cada ocasió. Però els drets dels nens, que prevalen per sobre dels drets del pare i més si es un maltractador, son sistemàticament oblidats.
La meva filla gran, la Laia i jo estem preparant un dels documentals de DOCUMENTOS TV que tractarà precisament dels nens, aquestes víctimes oblidades en els cassos de violència de gènere. així que tinguem dtaa d'emissió us ho faré saber.

Per altra banda, tenim el PP que està tancant cases d'acollida a Castella- La Mancha, la Sra. Mato que diu que contractarà seguretet privada per les dones si cal i el cas es que diuen, diuen per no fer res. Perquè no hi enetene res ni hi volen entendre. L'Anna Maria Pérez del campo, membre del Observatorio contra la Violencia de Género, em va dir la setmana passada que ni tant sols volien dialogar amb els experts per trobar solucions efectivesi, està convencçuda que tancaran molt altres recursos existents, pels que s'ha lluitat molt per aconseguir-los i que donen resulatats extraordinaris. però, no, al PP això no li interessa. Tot son paraules buides i mentides.

I per no acabar amb aquesta amargor a l'ànima, voldria compartir amb vosaltres que malgrat les dificultats, els judicis, les teràpies, els malsons i el cansament per sortir d'aquest pou de violència, val al pena tirar endavant, amb un peu rera l'altre perque ens hem sortit, i penseu les hi esteu pel camí, que hi ha gent molt preparada que ens pot ajudar i ensenyar-nos el camí.

Força i endavant ! Una abraçada, Isabel

ISABEL MOLINS ha dit...

Bé, doncs veient el teu blog m'he animat a crear-ne un de propi: us deixo el link per si li voleu fer una ullada. Tot just acaba de sortir del forn eh !

Roben Fuwkes, no calla mai ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris, és benzina q encén la meva consciència i ganes de seguir escribint i difonent la perspectiva de gènere, el sentiment antimasclista per aconseguir la igualtat real i el respecte a la diversitat.
Gràcies Revolt, les teves paraules són un post propiament, superen el comentari.
Isabel, enhorabona per la iniciativa del bloc, estic content que el dit t'hagi inspirat. Quan tinguis el link els enllaçarem tots dos i fem xarxa.
Una forta abraçada
Ruben

ISABEL MOLINS ha dit...

Doncs aquí teniu l'adreça del meu blog. Benvinguts i benvingudes prouviolenciadegenere.blogspot.com/

Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...