Homenatge a Emmy Werner, mare de la Resiliència

Ara que el paradigme de la resiliència agafa força i comença a ser mínimament conegut en les ciències socials,  (es va celebrar a Barcelona, a Bellaterra el I congrés Europeu, el passat mes d’octubre de 2010), i s’obre com una nova perspectiva d’intervenció, més sana , més oberta i més humana per treballar per i amb les persones que han patit situacions difícils, traumàtiques i/o violentes en les seves vides, i les han transformat, s’han “sobreposat”, seguir endavant enfortits/des…construir per sobre de l’adversitat, i per això cal explicar qui va ser Emmy Werner.

Però abans vull explicar com vaig conèixer jo aquest concepte tan difícil de pronunciar, la Resiliència, era l’any 1999, a punt d’acabar la carrera, amb el practicum entre mans, ja treballava precàriament, com a educador de carrer en el barri de les 801 vivendes a Sant Cosme, la vivència diària d’una realitat extrema i dura d’exclussió social, el contacte amb les families, i l’observació que fins i tot en els clans amb més cultura d’inadaptació social sempre despuntava alguna persona, algún membre que no es deixava portar pel seu destí…que decidia trencar amb ser “carne de cañon”…i és aquí que la meva coordinadora en aquell moment (Adriana) em regala un llibre ben petit,… “Ferit però no vençut” de BICE, que em va impresionar  moltíssim, perquè argumentava les meves creences idealistes i valors transformadors de la realitat…en aquell moment la professora Teresa Kirschner estaba realitzant una investigació sobre la Resiliència i el meu practicum va ser entrevistar a menors de diferents barris en situació exclussió social per descobrir quins factors formàven la resiliència…així van ser els meus primers passos en aquest nou paradigma…

Ara l’homenatge: la profesora Emmy Werner conjuntament amb Ruth Smith, l’any 1955, van realizar l’estudi més important en el desenvolupament del concepte de Resiliència, una investigació longitudinal amb més de 698 nens i nenes de les families més pobres, de l’illa Kauai de Hawai, des del período prenatal fins que teníen 32 anys d’edat, volien observar les causes i com evolucionava la psicopatología. Les investigadores es van fixar principalment, en les criatures que en la seva infancia i adolescencia havien tingut unes condicions molt desfavorables, per després fixar-se en les persones que van evolucionar de forma positiva, equilibrada i competent, tant a nivell relacional com professional.

D’aquest estudi impressionant es van extreure les següents conclusions:

·         Un de cada tres nen/a neixia en condicions desfavorables: pobreça, exclussió social, malaltia mental, problemes d’aprenentatge,…

·         2 de cada 3 nens/es vulnerables, experimentava “problemes” de conducta en l’edat adulta: delinqüencia, conducta violenta, malalties mentals, adiccions,…

·         1 de cada 3 aconseguia “èxit” en la seva vida, estabilitat, equilibri,…i participava de forma positiva amb la societat.

A partir del seu estudi i de tants altres, d’autors/es ( B.Cirulnik, J.Barudy, M.Dantagnan, M.Manciaux, S.Vanistendael,…) es comencen a investigar quins són els factors que formen una personalitat Resilient, jo ara estic estudiant el “sisé factor”, el pensament crític, que a un nivel comportamental seria “l’activisme i la militancia”…per mi dóna sentit a tots els altres.

Cito els diferents factors que conformen la capacitat de resiliència:

1.Acceptació fonamental: sentir-se estimat per alguna persona significativa pel que tú ets, no pel que fas o dones, sinó estimat/da per ser tú mateix/a. És la base per “Amor propio”, l’autoestima suficient a partir del reconeixement de l’altre/a.
2.Instrospecció i sentit de la vida: és l’art de preguntar-se a sí mateix/a i donar-se una resposta honesta. Preguntar-se sobre la propia existencia, sobre el sentit de la propia vida.
3.Independència: la capacitat per interposar límits entre les situacions difícils  i nosaltres mateixes/os, de mantenir una distancia emocional, i física sense caure en l’aïllament.
4.Capacitat de relacionar-se, de vincular-se afectivament de forma saludable amb altres persones. De crear lligams d’amistat, i xarxes de suport mutu. Desenvolupar i entrenar habilitats,competències i aptituts,…estimular la capacitat d’aprenentatge durant tota la vida.
5.Creativitat, Sentit de l’Humor, i Imaginació: Les 3 capacitats són eines per construir un nou significat al traumatisme, dóna la distancia mental necessària per reprocessarlo, per desensibilitzar i transformar el dolor i el patiment, en bellesa artística, litarària,…

6.Moralitat, consciencia social i pensament crític: El fet d’estimular la reflexió sobre si la desgracia o trauma que has patit individualment forma part d’un problema social universal, com per exemple la violencia masclista ,desculpabilitza i et dóna una nova identitat, perquè pots explicar i dir que existeix des d’un punt de vista com a testimoni, com a supervivent, que no ho has patit per culpa teva, sinó que les causes són estructurals…analitzar de forma crítica sobre els factors, causes i circumstàncies de l’adversitat, per descubrir formes i estratègies d’afrontament, per canviar la situació.

Amb els anys s’afegeixen nous factors, es multipliquen les metàfores per explicar aquesta capacitate tant fascinant, perquè inspira esperança en la vida i la recuperació: La Casita (S.Vanistendael), La bicicleta (Javier Alonso Fernandez-Aceituno) i ara jo proposo el “Abaco resilient”, això ja ho explicaré en una nova entrada,…properament.
Una forta abraçada resilient a Emmy Werner, i a tots i a totes

Ruben Sanchez Ruiz