QUAN L’EMPRESA ÉS CÒMPLICE DE L’AGRESSOR MASCLISTA
Rubén Sanchez Ruiz
En
general l’afectació emocional i psicològica de qualsevol origen és menystinguda
encara avui pel sistema sociosanitari actual a l’hora de contemplar-la com a
motiu legítim de baixa laboral, la malaltia física en canvi té una mica més d’estatus,
sempre passa per sobre com quelcom més objectiu i més demostrable, encara que
després de la terrible estafa capitalista anomenada crisi dels darrers anys
fins i tot els problemes de salut física s’ha minimitzat la seva importància,
en el sentit que milers de treballadores i treballadors han anat malalts/es a
treballar per por a ser acomiadades o per evitar la retallada corresponent en
funció dels dies de baixa gaudits.
Crec
que la tendència globalitzadora empresarial de deslocalitzar implica la
percepció de treballadores i treballadors d’occident com a “privilegiats que es
queixen per tot” i per tant l’empresa
pressiona en l’afany d’extreure la màxima productivitat i comporta la contrareacció
de la classe treballadora d’obviar els indicadors de risc que el propi cos i la
pròpia ment envia a la persona treballadora que es troba en una situació límit,
s’ignora el missatge “no pots més, descansa i agafa la baixa laboral” , cal
reivindicar que la baixa laboral no és cap privilegi, és un dret de totes i
tots, el sistema sanitari còmplice del poder empresarial i econòmic intenta
transmetre un sentiment de culpabilitat per “no treballar i cobrar igualment”...
en aquest sentit destacar el paper de l’ICAM com a organització deshumanitzada que
en aquesta mateixa direcció ha funcionat com a braç executor i còmplice de tota
aquesta violència patriarcal i capitalista, la legitima cada dia des dels seus
tribunals mèdics i informes tacats de sang que condemnen a la misèria centenars
de persones. Com a dada significativa l’ICAM considera la violència masclista
com a “problema familiar” incomplint de forma clara l’objecte de la llei
catalana 5/2008 és l’eradicació de la
violència masclista i la remoció de les estructures socials i dels
estereotips culturals que la perpetuen, amb la finalitat que es reconegui
i es garanteixi plenament el dret inalienable de totes les dones a desenvolupar
la pròpia vida sense cap de les formes i dels àmbits en què aquesta violència
es pot manifestar.
Però
voldria exemplificar més concretament algunes vulneracions que les dones
supervivents a la violència masclista que treballen dins una empresa s’han
d’afrontar i pateixen diferents formes de violència institucional laboral. Cal
dir d’entrada que existeixen excepcions, hi ha empreses escrupolosament
responsables i que compleixen estrictament els drets i actuen com a co-terapeutes
en la recuperació de les dones supervivents, però són excepcions quan haurien
de ser norma segons la mateixa Llei 5/2008 article 32 citada abans “Aquesta llei estableix mesures integrals
respecte a la prevenció i la detecció de la violència masclista i de
sensibilització respecte a aquesta violència, amb la finalitat d’eradicar-la de
la societat, i també reconeix els drets de les dones que la pateixen a
l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral.
La
majoria de les empreses obstaculitzen el procés de recuperació, si la
supervivent treballadora es troba de baixa laboral rep diferents trucades del
responsable i múltiples emails perquè es reincorpori el més aviat possible, hi
ha un argument que he sentit sovint i que té un punt pervers: “ja veuràs, t’anirà
bé tornar a la feina”, doncs depèn del cas, depèn del context i del clima laboral,
depèn de la càrrega de feina, depèn de la relació amb els companys i
companyes,..depèn perquè pot esdevenir una font d’estrés important que
perjudiqui encara més l’afectació post-traumàtica aguda i provoqui que sigui
crònica, així que compte!
Hi
ha casos concrets que pot ajudar la rutina laboral a estructurar i normalitzar
el dia a dia, però en la majoria de casos de violència masclista, la ruptura i
denúncia suposa una reorganització de tota la vida de la dona, de les seves
càrregues familiars, dels seus horaris laborals i personals,...i comptar amb el
suport de moltes altres persones per tant requereix temps i recursos per gestionar
i preparar el seu nou projecte vital.
Desgraciadament
he vist amb els meus propis ulls com moltes empreses han actuat de forma
nefasta davant situacions d’aquest tipus, sempre culpabilitzant a la dona
supervivent de la seva situació i acomiadant-la a la mínima per considerar-la
“una treballadora amb problemes”. Un exemple, una coneguda empresa de roba
esportiva “va acomiadar” a una treballadora que havia denunciat 3 vegades a la
seva ex-parella, i aquest agressor masclista ja va amenaçar-la amb fer-li la
vida impossible i fotre-la, i així va
ser, es dedicava a presentar-se al seu lloc de treball dia sí dia també dins el
centre comercial on estava la botiga on treballava, el personal de seguretat en
veure’l o ser avisat per la treballadora el convidava a marxar del recinte, i aquest
agressor després d’organitzar un escàndol cridant feia la corresponent
reclamació a la botiga, una vegada i una altra, i això va provocar que
l’empresa prengués la decisió “per evitar problemes” de no renovar el contracte
a la treballadora. Imagineu en quin estat d’impotència es va trobar la dona
supervivent, a l’afectació corresponent per l’assetjament i la violència
masclista patida dins la relació, es suma la indignació de perdre el seu lloc
de treball de forma injusta i sense cap motiu directament associat a la seva
competència, sinó per culpa de l’ex-parella i la seva conducta assetjadora.
La
cicatrització de les ferides emocionals requereix temps, sí temps, i això vol
dir el que sigui necessari. I en moltes ocasions és imprescindible un
tractament psicològic especialitzat, si la dona treballadora està en actiu
l’empresa té l’obligació de facilitar i flexibilitzar l’horari laboral perquè
pugui beneficiar-se i assistir al mateix. Les absències o faltes de puntualitat
motivades per la situació física o psicològica derivada de la violència
masclista es consideren justificades quan així ho determinen els serveis
socials d’atenció i de salut, això sí, s’han de comunicar el més aviat possible
a l’empresa corresponent.
La
dona supervivent té dret a la reducció i/o reordenació del temps de treball. Té
dret al canvi de centre de treball, a la mobilitat geogràfica, a la suspensió
de la relació laboral amb reserva del lloc de treball, a l’extinció del contracte laboral i fins i
tot adaptar les funcions del lloc de treball de la dona treballadora per
potenciar la seva recuperació, això és complir amb els articles 21, 24, 25, 26
de la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de protecció integral
contra la violència de gènere. Aquests
drets poden esdevenir mesures de protecció efectives quan es produeix
assetjament o persecució per part de l’agressor masclista, és a dir ell coneix
les seves rutines horàries, la ubicació del lloc de treball,...per tant un
canvi ràpid d’horari o de seu en aquest sentit dificulta que l’agressor pugui
perpetrar una nova agressió al finalitzar la jornada laboral, ja que com menys
informació disposi l’agressor de la dona supervivent millor. En la protecció i
autodefensa de les dones supervivents s’ha d’implicar tota la comunitat, no
podem deixar en mans exclusives de les forces i cossos policials aquesta
competència, perquè no és efectiu, cal que totes les estructures i persones des
de la seva àrea fàcil tot el possible per facilitar la recuperació de les
supervivents, perquè si som coherents sempre hem defensat que la violència
masclista és un problema social i no personal de la dona.
Recordar
des d’aquest text a les mútues sanitàries especialment que existeix un protocol
específic comú quan es trobin davant un cas d’una dona supervivent a la
violència masclista no l’han de citar cada 15 dies ni 1 cop al mes, han de limitar-se
a rebre un mail o fax de la institució responsable del tractament psicològic on
en poques línies quedi explícit que aquesta dona ha patit violència de gènere i
es recomana la baixa laboral i que no la revictimitzin més.
He
estat testimoni que quan una dona supervivent a la violència masclista ha
trencat amb la relació abusiva, ha posat la seva dignitat i llibertat per sobre
de l’amor romàntic, ha vençut la dependència emocional i cicle de la violència,
ha destruït la manipulació de l’agressor , i ha fet un treball de
conscienciació social d’aquesta violència masclista necessàriament s’ha posat
les ulleres de gènere, s’ha empoderat i també ha començat a veure altres formes
abusives de violència dins l’àmbit laboral o familiar i ha mobilitzat els seus
recursos per lluitar pels seus drets, això ha suposat un canvi de 360º en la
seva vida.
Per
acabar dir que el sistema judicial també hauria d’actuar contundentment contra
aquests casos d’empreses que vulneren conscientment tots els drets aquí
recollits, les empreses com a part de l’exosistema han de responsabilitzar-se i
promoure dinàmiques no violentes dins les seves estructures. I quan dins dels
seus equips de treball hi ha dones treballadores supervivents facilitar el
màxim el seu procés de reincorporació, la seva recuperació emocional i vetllar
perquè això sigui una realitat . Qualsevol sindicat ha de defensar els drets de
treballadores i treballadors, però si és un sindicat anarquista encara ha
d’establir com a prioritari el suport a les dones supervivents a la violència
masclista, la construcció d’una xarxa solidària i efectiva en la defensa dels
seus drets i la lluita social contra el patriarcat com a principal font de
sofriment, dolor i mort.
Rubén
Sanchez Ruiz
1 comentari:
Es pura realitat!!!
Publica un comentari a l'entrada