Vivim i
ens relacionem en una societat cada cop més individualitzada,
fragmentada i més centrada en el patiment propi i, sovint, fins i tot ni
això, estem més dissociats/des i anestesiats/des del dolor i des del
patiment aliè.
Les relacions socials d’amistat i les
sexoafectives haurien de ser un bàlsam, un petit oasi on beure
llibertat, on nodrir-nos, on gaudir, compartir alegries i sostenir el
dolor…, però, lluny de tot això, tot i que hi ha excepcions…, les
interaccions oscil·len entre el malson i el dolç somni idíl·lic de
l’amor romàntic. Actualment, l’ambivalència, la intermitència i la
reificació (convertir les persones en propietats) són els eixos de les
relacions humanes postmodernes.
El maleït patriarcat condiciona com a paradigma únic de parella l’amor romàntic, l’ànsia de posseir la família nuclear, l’obligació de reproduir-se i la dominació com a forma «normal» de viure i de conviure.
S’entén com a dependència emocional
patològica el lligam psicològic amb una persona que és tòxica, on la
relació emocional o el vincle amb ella produeix més patiment i dolor
intens que no pas moments de pau i de benestar. La ruptura sentimental
en moltes ocasions es viu com a fracàs, frustració, por, inseguretat,
buidor, soledat, és desaparèixer…, si no és amb aquest altre.
Puntualment —o temporalment—, podem experimentar-ho i continuar
endavant, no passa res, cicatritzem les ferides emocionals; ara bé,
també es pot fer crònic i llavors tot es complica… La dependència
emocional està relacionada amb les conductes abusives i la violència, és
un factor clau per entendre la dificultat de la ruptura de la relació
abusiva. Cal reivindicar el dret a la ruptura, a la desconnexió, a la
incomunicació, necessari en molts casos per fer aquest procés de cura,
neteja de la infecció i cicatrització, perquè tot allò que no es
treballi emocionalment després de la ruptura s’afegirà com a motxilla a
la futura relació sexoafectiva…
La cultura del consumisme, fruit del
capitalisme més salvatge, condiciona les nostres emocions; sí,
condiciona —i molt— la forma d’estimar i de vincular-nos entre
nosaltres. De la mateixa manera que el maleït patriarcat condiciona com a
paradigma únic de parella l’amor romàntic, l’ànsia de posseir la
família nuclear, l’obligació de reproduir-se i la dominació com a forma
«normal» de viure i de conviure. La fusió amb l’altre o la dominació
semblen ser les dues alternatives possibles davant del conflicte i de la
tensió interna viscuda en les relacions sexoafectives. Compte: en
moltes ocasions són les mateixes mans que acaronen les que ofeguen.
Vivim en
una societat accelerada, en què cal viure a tota velocitat com la
tecnologia, i això ens impulsa a la satisfacció immediata, quasi
instantània. El desig necessita temps per descobrir, paciència per
créixer, esforç per madurar l’aprenentatge de la demora de la
satisfacció personal, coratge per gestionar i responsabilitzar-se de la
frustració, i crec que cal caminar cap a la satisfacció col·lectiva.
Ara podem observar que, de l’amor,
se’n parla en termes econòmics: inversió en la relació sexoafectiva,
avaluar l’interès variable de la implicació en la relació…, sembla més
la Borsa que una relació entre persones. S’avalua el compromís en
relació a la fórmula matemàtica de costos-beneficis, en comptes de
valorar-lo en termes de salut, dignitat, llibertat i justícia.
Som éssers socials i històrics, és
innegable, busquem i necessitem «el ramat» per trobar suport, coratge,
escolta, reconeixement, consol, alegria, plaer i solidaritat.
Però, la moderna societat líquida veu
opressió en el compromís…, quan aquesta durabilitat no funciona, pot
redimir-nos la rapidesa del canvi…, però, amb conseqüències…, les
connexions personals breus i superficials tipus wifi són més econòmiques
i fàcils, però no sempre la quantitat omple més que la qualitat.
Un altre perillós mite de l’amor
romàntic patriarcal és l’omnipotència de l’amor, és a dir, creure que
«l’amor ho pot tot» i la perversió de poder canviar l’altre a través del
poder de l’estima i de l’afecte…, construir un clon per no acceptar la
riquesa de l’alteritat i la diversitat de l’altre. Cal estimar com
vulguis, però des de l’autenticitat, la llibertat, la creativitat i la
diversitat.
En la suposada societat de la
hipercomunicació —amb més desinformació que mai—, s’ha contaminat el
tipus de comunicació dins les relacions sexoafectives, es busca ofegar
els silencis amb missatges, la por a connectar amb els pensaments propis
i les emocions, amb el dubte i la incertesa. Tornem a la qüestió:
resulta més important la quantitat de missatges que el seu contingut i
això no pot ser. La compulsió d’apagar la introspecció, l’autocrítica i
la reflexió pel vòmit impulsiu i controlador, la interacció frenètica i
frívola. El silenci ara pren un nou significat: ara el silenci a les
xarxes socials s’interpreta com exclusió social.
Podem construir noves formes
d’estimar, amb una economia feminista dels vincles i dels afectes,
treballar per la responsabilitat de les conductes i de les seves
conseqüències, pel benestar col·lectiu, per la cura de l’altre, i per
això necessitem desenvolupar una empatia radical, per teixir relacions
sexoafectives lliures i recíproques, per crear comunitats lliures de
masclisme, interdependents, on la confiança i el suport mutu siguin
l’essència, la construcció de vincles afectius segurs.
Rubén Sanchez Ruiz
Primera col·laboració amb el diari SOLIDARITAT OBRERA: 5 Juliol 2016
Per consultar tots el diari: http://lasoli.cnt.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada