A una comissaria de policia...(part 1)

Preparant el terreny per a la porositat: no caldria però com que aquests temes són delicats i moltes persones tenen la pell molt fina, ho dic: de bons i bones professionals hi ha a tots els àmbits, és a dir persones que es creuen la seva feina, són bons professionals i habitualment aquest aspecte està vinculat a ser també persones íntegres, autèntiques amb uns valors humans i una ètica personal, és a dir que fan la seva feina el millor possible i una mica més...acostumen a tenir bona capacitat d’introspecció i capacitat d’autocrítica, i tenen iniciativa, creativitat, perseverança, no es conformen i ho deixen estar davant el primer obstacle que se’ls posa davant i busquen les mil alternatives per aconseguir arribar a l’objectiu: preservar la integritat, garantir la protecció i defensar els drets de les víctimes del delicte, tal com diu Graciela B.Ferreira "detectar una dona en situació de violència és un compromís ètic, acompanyar-la en la recerca d'una solució resulta una tasca delicada i rellevant, donar-li una millor atenció fa pròpia una causa transformadora, participar en la restitució de la seva llibertat i els seus drets humans". Fins i tot aquests/es professionals responsables estan disposats/des a desobeïr si es té com a fita aquesta gran cita de la Graciela.

Ja fa uns 5 anys aproximadament que constato des del meu lloc de treball una davallada en la qualitat de l'atenció policial especialment en els casos de violència de gènere, ja sigui en la primera acollida a comissaria com les intervencions als domicilis. És curiós que tot coïncideix amb un canvi polític conservador a l'Estat i al principat..., amb unes retallades ferotges, i canvis en els plans d'igualtat, protocols i en les funcions dels Grups d'Atenció a la Víctima dels Mossos d'Esquadra... 

I podeu dir, i no ve d'abans? Doncs segurament però no tan pronunciat...hi ha una inèrcia instaurada i d’aquí el motiu del post, malauradament massa quotidiana perquè la meva memòria ho retingui i persisteixi al llarg del temps...una inèrcia instaurada i relacionada directament amb el burn-out, “el quemazón” que he detectat en les diferents formacions de reciclatge que he impartit jo mateix com a formador en matèria de violència masclista aquests darrers 10 anys a molts professionals (centenars...) dels cossos de seguretat pública, i sóc plenament conscient i no tinc cap problema en reconèixer que tenen una feina dura i complicada (com la meva i tantes altres professions relacionades amb el món de la salut, de l’educació social, de la mineria...) que en moltes ocasions traspassa l’àmbit personal i això acaba fent un dany,...d’aquí sorgeix la primera reivindicació d'aquest post dirigida a les administracions i departaments responsables de crear i posar en marxa mitjans i programes d’autocura per a professionals que tinguin contacte directa amb la violència sigui del tipus que sigui, si volem un servei de qualitat i millor atenció cal tenir cura dels i les professionals, cal tenir cura dels equips de professionals...ara també hi ha una part de responsabilitat individual que mentre això no arribi com a professionals també hem de tenir la responsabilitat de l’autocura personal, i buscar l’ajuda i els mitjans necessaris davant els indicadors i avisos q el nostre organisme ens va donant i no fem cap cas...un molt bon indicador de burn-out en equips de professionals és l’absència de comunicació entre els membres de l’equip, l’aïllament de cada professional a l'hora de treballar, també la queixa instal·lada per sistema dins l'equip, o queixar-se absolutament de tot i per tot, i vull destacar un de perillós que té un greu efecte en les persones que atenem: el domini dels prejudicis de tot tipus (masclistes, xenòfobs, classistes...) i que lamentablement contaminen les intervencions, actuacions i percepcions...amb greus conseqüències per a les persones que s'atèn, especialment les persones que han patit un delicte...cal una revisió urgent dels equips, professionals i actuacions.(ho faig extensible a tots els àmbits: policial,ensenyament, salut, serveis socials, serveis especialitzats...) que estiguin implicats en els circuits i la xarxa contra la violència masclista.

Quan es denuncien aspectes relacionats amb la pràctica professional automàticament "salten les alarmes" i els mecanismes de defensa es disparen a gran velocitat: el negacionisme ("això no és així", "això no passa") i el corporativisme ("tot ho fem superbé", "som els millors","qualsevol error és una debilitat, per tant ens defensarem a nosaltres mateixos fins a l'absurd..."). Jo considero el corporativisme una font de violència institucional, però això serà el nucli d'un altre post.

No es tracta de parlar de males intencions que motivin aquests tipus de maneres de "fer malament", tampoc buscar caps de turc, es tracta de ser estrictament crítics i denunciar les males pràctiques dels serveis públics, i en moltes ocasions no és només per manca de mitjans (principal argument quan hi ha un lleu reconeixement), sinó per tots els motius exposats abans i podem afegir-ne més: per manca de voluntat, motivació personal, falta de formació específica, comoditat, passivitat,por a la reacció d'exclussió o rebuig de l'equip...i això sí que ho defensaré avui i demà on faci falta, no tinc cap problema en fer-ho.

Algunes de les principals males pràctiques detectades (en la part 2 d'aquest mateix post tractaré sobre més pràctiques detectades i algunes conseqüències de les mateixes):

-En moltes ocasions dones que tenen intenció de denunciar situacions de violència de gènere són animades a NO fer-ho, per diferents tècniques: principalment informant-li que NO li donaran cap ordre de protecció al respecte..., preguntant més de 5 vegades si està segura..., afirmant amb contundència que la situació pot anar a pitjor si denuncia... que el marit maltractador s’emprenyarà més i/o es posarà més violent..., o simplement dient que No hi ha proves suficients i que el més probable és que li arxivaran el procediment, en definitiva transmetre el missatge “que no val la pena” iniciar un procés judicial...això recorda massa a l’anecdòta que explicava quan vaig començar a treballar i lluitar contra la violència masclista (2002) aquell policia nacional que li deia a la víctima: “¿denunciar a su marido?, no, mire usted, vuelva a su casa y le prepara una tortilla de patatas a su marido y verá como todo se arregla”...i és preocupant, les formes són diferents, més cuidades, però el sentit és el mateix: la violència com a tema privat. Recordo que denunciar és un dret, i es pot presentar denúncia a qualsevol comissaria, al jutjat de guàrdia i davant la fiscalia.

Cal prendre consciència que quan una dona que està patint violència va a un servei especialitzat, quan va a una comissaria de policia, no va a passar l’estona, va perquè té un problema seriós, i un problema greu que per ella mateixa no pot gestionar, va a demanar ajuda, protecció, seguretat, orientació... La violència masclista, la violència sexual, l'assetjament, els abusos sexuals...són delictes molt greus, cal una intervenció molt acurada amb les dones que estan patint aquestes situacions, una intervenció especialitzada i molt efectiva, perquè una mala praxis, un malgest, una mirada, un comentari concret pot tombar tot un treball previ de preparació de mesos...

Els únics que tenen la competència per jutjar que allò que explica la dona és un delicte són jutges i jutgesses. Faig aquest recordatori per resituar en les diferents funcions que cada professional ha de desenvolupar, cal destacar que treballem amb persones danyades, persones traumades, persones i ciutadanes de ple dret i cal defensar la vida,llibertat,seguretat i dignitat de les mateixes fins persones. Cal reflexionar per millorar, cal reconèixer i coratge per canviar el que faci falta, cal voluntat individual i política seriosa, i sobretot tenacitat per avançar.

Escric aquest post des de la profunda preocupació i indignació per la situació i amb ànims de canviar i millorar la intervenció policial que s'està donant a moltes de les comissaries, als domicilis i als carrers davant situacions de violència masclista. No és una qüestió només de règim intern o codis de conducta d'uns agents concrets, vaig molt més enllà, precissament escric aquest post també des del cor i agraïment a tots i totes aquelles agents del cos policial que volen treballar més i millor, que també pateixen la impotència, la ràbia, la soledat i són testimonis de tot allò que aquí he explicat. Treballo cada dia enxarxat amb professionals de molts sectors, els fets exposats estan fonamentats amb proves concretes, testimonis i registres. Crec que els casos de violència de gènere, la violència sexual, els maltractaments intrafamiliars,...des de l'inici que és vital fins al final del procés, la intervenció professional a tots els nivells (policial, social, psicològica, judicial) ha de ser especialitzada i amb perspectiva de gènere sí o sí.

Continuarà...

Rubèn Sanchez Ruiz
@RobenFawkes