dimarts, 1 de març de 2016

La minimització de la violència masclista

Avui escric des de la tristesa i la preocupació, i també amb un punt de ràbia, perquè amagar-ho?

Ens preguntem en moltes ocasions com pot ser que els feminicidis no siguin motiu de grans mobilitzacions? que només escoltar la notícia no ens remogui les vísceres de totes i tots i esclatem en indignació ocupant places i carrers i també des de casa amb les cassoles, des dels balcons cada día i cada nit... tant de bó els feminicidis ens aixequessin del sofà i davant de l'ordinador per saltar amb el megàfon cridant: "masclisme mata!"...

Cada cop tenim més clara la metàfora de l'iceberg per entendre la violència masclista, on la punta més visible i explícita són els feminicidis, i anem baixant cap a les agressions físiques, els insults, les amenaces, l'assetjament, les violacions...i baixant encara més a les profunditats més fosques i més fredes més gel trobem: la violència simbòlica, l'abús emocional, la cosificació, les bromes masclistes, el llenguatge sexista, el control,... Com a metàfora és clara i contundent que evidencïa la gran quantitat de violència masclista invisible als ulls i mirada de la població en general, la base on es sustenta tota la resta de tipus i formes de violència masclista, configura l'anomenat "sub-món" que molts i moltes professionals coneixem pel nostre treball diari i tan amagat darrera les parets de pladur i persianes baixades...dins masses vivendes,  i a moltes famílies...encara avui els draps bruts es renten a casa...diguin les lleis el que vulguin...

Precissament d'aquest punt us vull parlar avui, de la minimització i justificació de moltes conductes abusives, fins i tot agressions físiques que pateixen les dones dins la relació de parella, dins el matrimoni i dins l'entorn familiar...No deixa d'impactar-me la polarització que provoca sobretot en filles i fills, i d'altres parents quan una dona s'atreveix a trencar el seu rol "esposa #ejemplaraguantatodo" i denuncia una agressió, o s'atreveix a verbalitzar que vol divorciar-se del seu marit maltractador en menor o major grau amb el qual porta casada XXX anys, perquè lamentablement molts familiars i amistats ho veuen així, normal: "el seu maltractador", és a dir, que és "cosa seva"...Però si la dona és manté ferma i té la intenció d'arribar fins al final, és a dir fins al judici, els membres de la família propera es posicionen a banda i banda, i normalment al bàndol de l'agressor (pare, avi, marit,...) acumula més adeptes... és curiós oi? A l'inici de l'esclat, quan explota la situació, quan es trenca el silenci tot està molt clar...però quan passen els dies, les setmanes, els mesos...només queden cendres...El bàndol més obedient "a la paraula del pare" guanya força, el bàndol "del cap de família" i el seu poder acostuma a arrosegar més suports, així de dur...no deixa de ser paradoxal quan és la dona la que ha estat agredida  sempre injustament i sense cap motiu vàlid, però és ella la que ha destapat la capsa dels trons..., ha posat sobre la taula la capsa dels secrets de família, ha cridat als quatre vents que la família no és un nucli armònic, ans al contrari, que més aviat és un niu de tensió, de violència, i d'abús quotidià...i quan ha dit això, que la societat és masclista, perquè la seva veu és un testimoni viu i prova que això passa, que és una dura realitat, és la que queda més sola, aïllada i incompresa.

Aquests familiars "normalitzats" (sense cap tipus de patologia diagnosticada) que com ells mateixos verbalitzen "som neutrals, donem suport a totes dues parts", no es mullen, és sorprenent com són capaços de veure i identificar, fins i tot intervenir com a bons ciutadans cívics davant una agressió masclista al carrer patida per una dona desconeguda...però aiiii sí aquesta dona agredida és la seva mare, la sogra, la germana, l'àvia...davant la mateixa agressió diuen i minimitzen que "no és tan greu", "segur que ho poden arreglar per altres vies sense arribar a judici", "que l'ordre d'allunyament és un error"...aiiii si és l'avi, el pare, el germà, el millor amic i no un desgraciat qualsevol qui ha fet l'agressió...aiii que aquí es disparen tots els mecanismes de defensa abans que reconèixer que el teu propi pare, germà, amic, avi, oncle és un agressor masclista...

L'habitualitat no és normalitat, i la normalitat quotidiana està impregnada de profunda violència. Cal coratge i ètica a dojo, cal reflexionar i posicionar-se de forma radical contra les violències masclistes, cal empatizar amb les dones supervivents, i això a vegades té un cost personal molt elevat,...però segur que no és tan elevat com la dignitat i la llibertat d'una sola dona.

@RobenFawkes



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...