diumenge, 2 d’octubre de 2011

La Perla Negra, Voltairine De Cleyre

És un deure moral cada cop més necessari en els temps que vivim recuperar la història més invisible, la de les dones lluitadores, avui recordem a Voltairine de Cleyre, anarquista i feminista, 1866-1912,  va nèixer als Estats Units, i va participar en la revolta del Haymarket ( fets relacionats amb els "martirs de Chicago", pel qual es celebra el 1r de maig).
Ella en resposta a l'oferta del senador Joseph R.Hawley de donar mil dólars a qui disparés a un anarquista, va dir:
"vosté pot amb només el que li costa pagar el bitllet en carro fins a casa meva disparar-me sense que li costi res, però si el pagament dels 1000 dolars és una part necessària de la seva proposta, aleshores quan jo li hagi disparat a vosté, li donaré el diner a la propagació de la idea d'una societat lliure, en la qual no hi hagin assassins ni presidents, ni mugrosos ni senadors".


Va ser educada en un convent catòlic, per pressió del seu pare es va fer monja i va viure 4 anys al convent. Aquesta dura vivència, la va fer reflexionar sobre el paper que juguen les religions en les persones, i que es fonamenten en la repressió, que "apaga la intel·ligència i l'enginy, amb el pes de les cadenes". Als 19 anys abandonà el convent convertida en una atea convençuda.

Dues experiències marcaren la seva personalitat: un discurs de l'advocat Clarence Darrow sobre el socialisme, i les execucions de Chicago l'any 1886,  la injustícia del Haymarket va consolidar la seva ideología anarquista.

Voltairine va ser una de les escriptores anarquistes més destacables de la seva época, amb un talent immesurable, Nettlau màxim historiador de l'època sobre l'anarquisme, la va definí com "la perla de l'anarquía". Emma Goldman, va dir: "el seu apropament a la vida i als ideals era la dels sants de l'antic testament que castigaven els seus cossos i torturaven la seva ànima per la gloria de Dèu", però Voltairine no tenia ni un pèl de religiosa.

Amb el pas dels anys, el seu pensament va evolucionar de l'anarquisme no violent, proper al sindicalisme llibertari, a la defensa de la violència "quan en determinats moments històrics, els actes violents són la única forma d'oposar resistència a l'opressió, l'explotació i la tirania". Va criticar a Emma Goldman, perquè segons Voltairine es dirigia als intelectuals i la classe burgesa. A la revista MareTerra va escriure: "camarades hem caminat en una sola direcció, ...la nostra tasca ha d'estar sempre entre els pobres, els abandonats, els homes i dones que realitzen el dur i brutal treball del món".

La seva vida personal, acompanyada de tragèdia, la seva parella es va suïcidar, després va tenir un fill amb un altre home, i es va negar a conviure amb ell, aquest va segrestar el fill i no el va tornar a veure fins que aquest tenia 17 anys. Un estudiant gelós la va disparar el 1902, i la seva salut mai va recuperar-se del tot, no va denunciar al seu agressor, va recomenar que l'ingresséssin en un sanatori mental i no en una presó.

Va viure entre 1889 i 1910 entre els inmigrants jueus pobres, en les seves comunitats. Va donar classes d'anglés i música, també va aprendre a parlar i escriure el Yiddish.

L'any de la seva culminació com a escriptora i oradora, va morir a Chicago, el 12 de Juny de 1912, va ser enterrada allà, al costat de les tombes dels "màrtirs de Chicago". Han hagut de passar 50 anys des de la seva mort, fins que els seus escrits es recuperéssin gràcies als moviments feministes. 

Per acabar el post, ho faré amb algunes de les seves cites:
  • "he mort, com he viscut, com un esperit lliure, una anarquista, sense deure cap lleialtat a les lleis, ni les terrenals ni les divines".
  • “Otras personas no son tu propiedad” aquesta m'encanta! curta i contundent!!!


Més informació: http://www.voltairine.org/
Resum extret de l'article del Diari "Rojo y negro" septembre 2011.
Traducció: Roben Fawkes.

2 comentaris:

VAIOLET ha dit...

La vida es una trampa...a dos días de lo que para mi es irreal ...las sombras que me inundan dan mas miedo que nunca... Los monstruos me perturban...hay todo y no hay nada...Sigo intentando ser alguien, aunque me sienta invisible..¿Seríamos distintas sin la historia y las penalidades de figuras importantes femeninas?¿mi presente con mi lucha sería diferente? Cada segundo que dejo respirar a mi alma ¿daría la paz a otro corazón ansioso de un abrazo simplemente diciéndole que todo va a salir bien?No quiero competiciones....anhelo ver un futuro para ztod@s...Necesito aquello que fui alguna vez...Llegué a creerme a mi misma: pero me envuelve la incerteza ... Soy yo, Vaiolet...

bruixagg ha dit...

Hola cielo!
No te imaginas lo que me alegra volver a saber de tí, volver a leerte. Los monstruos, nuestros fantasmas, vuelven cuando menos nos lo esperamos. Parece que volvemos a ser lo que fuimos, y de pronto, otra vez vuelve algún fantasma para recordarnos que tenemos que seguir alerta.
Mirate al espejo, a ese espejo en el que no reconoces a la persona que se refleja. Tomate tu tiempo, puede que tu rostro se vea cansado ,triste, envejecido...pero mira tus ojos, sí, son tus ojos. Sigues ahí, escondida detrás de una máscara que te hiciste para sobrevivir, pero esos ojos, siguen siendo los tuyos. Hazlo cada día, y poco a poco, te irás reconociendo. Quierete, mimate, cuidate...y permite que los fantasmas aparezcan de vez en cuando, sin que te dominen, sólo para recordarte que vuelves a ser tú y que no permitirás que te vuelvan a envolver.
Sí, eres Vaiolet,sí, eres una gran mujer.
1abrazo, compañera de camino. Me encanta volver a reencontrarme contigo.
Salud, Vaiolet

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...