dijous, 9 de juny de 2016

Actitud

"És una qüestió d'actitud...més que no pas aptitud"... Tot sovint hem escoltat aquesta frase en algun espai de discussió, de formació o fòrum de professionals quan es parla de com afecten els prejudicis i els tòpics en la intervenció que realitzen els i les professionals de serveis i institucions.

Recordo aquell fantàstic curtmetratge del col·lectiu "Las tejedoras" anomenat "La última gota" on posa en evidència l'atenció vexatòria i masses ocasions surrealista que reben les dones que han denunciat violència de gènere a una comissaria, després la mini-atenció lletrada efectuada pel "super torn ofici especialitzat" i coronem al cap de 48 hores amb la primera compareixença al jutjat mal anomenat "especialitzat"...o de violència vers la dona...lamentable.

Per canviar molts aspectes del patriarcat cal identificar i reconèixer que el fa més fort, quins factors el retroalimenten, i un d'ells és la violència institucional masclista que afecta tots els àmbits de la intervenció professional  i  tots els nivells d'organització contra la violència masclista, aquest tema és crucial per entendre aquest gran monstre amb diferents caps: judicial, policial, sanitari, educatiu,social...Qué està passant de portes cap dins en un consultori, en un judici, en una entrevista o dins una sala? opacitat i impunitat, la negació corporativista és el primer mecanisme davant una reclamació o queixa, és el primer que s'activa: "això aquí no passa", doncs sí que passa i no és una excepció, lamentablement és una norma, la vulneració de drets de les dones que viuen o han viscut situacions de violència masclista en totes les seves formes i tipus. 

Cada cas, cada situació, cada persona requereix d'una o cent intervencions personalitzades i no un disparador automàtic de "receptes" perquè "tenim molta feina"..., d'aquestes creences és imposible que es desprenguin actuacions de qualitat en cap dels àmbits, s'intervé de forma parcialitzada, esbiaixada, prejutjant i m'atreveixo a dir "infantilitzant"  i "menystenint" a les dones que viuen violència masclista i que desafien l'ordre social denunciant que el masclisme mata, i el sistema actúa protegint-se a ell mateix, maltractant-les de nou. Em fa ràbia no trobar les paraules adequades per expressar determinades emocions que sento quan connecto amb la ira, la ràbia, la indignació davant d'aquestes "maneres de fer", "estils professionals"...tot i que per altra banda aquestes mateixes emocions són les que ens fan sentir que estem vius/vives i no anestesiats/des davant les injustícies.

És imprescindible activar la responsabilitat i ètica professional, transformar la por en coratge i denunciar totes aquelles irregularitats quotidianes, abusos, males praxis professionals...no podem mirar cap a una altra i fer com si res. Ja prou. Ni una més, ni una menys. Cal reactivar o crear una xarxa de professionals disposades a plantar cara a aquesta violència institucional estructural perquè volem canviar-ho tot, i disposar de totes les eines necessàries per fer-ho, i no podem oblidar que la lluita social és la principal eina de transformació i ruptura, no podem confiar només en la vía jurídica o de reclamació. I acabo amb la pregunta que respon a la frase del principi del post: és possible transmetre i contagiar aquesta actitud de lluita? és possible injectar esperit de disidència i desobediència per no ser cómplice de la violència institucional a partir de formació especialitzada per a professionals?

Una forta abraçada
Rubén Sanchez 

PD: Celebro l'arxiu judicial de la causa de la "Procesión del Coño Insumiso", una forta abraçada a les companyes feministes!!! https://www.diagonalperiodico.net/libertades/30634-archivada-la-causa-del-cono-insumiso.html

1000 dones en 9 anys...per arribar fins aquí? Trist.
 http://www.bez.es/632961375/Juezas-de-Espana-piden-formacion-obligatoria-en-violencia-de-genero.html
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...