Pàgines

diumenge, 13 de març del 2016

La cultura dels afectes

En les darreres intervencions públiques d'aquesta passada setmana quan he parlat sobre masculinitats alternatives i dissidents com a part fonamental per a esdevenir com a homes companys veritables i compromesos, com a supporters i aliats de les lluites feministes, destaco principalment com a factors indispensables a desenvolupar el coratge per la desobediència a la masculinitat hegemònica heteropatriarcal, la porositat davant les crítiques, la visibilitat de la pluralitat de masculinitats igualitàries i el desenvolupament de l'empatía radical cap a les dones i les persones que pateixen (concepte desenvolupat per Clara Valverde en el seu darrer llibre de la Necropolítica a l'Empatía Radical).

En el primer punt, en aquesta desobediència i trencament amb el rol de gènere imposat, d'aquella maleïda frase: "actúa com un home!", està implícit fer ús de la violència, la violació, la imposició, el domini, el xantatge i la destrucció...llegint i analitzant diferents textos que parlen de tot el contrari, del desenvolupament de la cultura del diàleg, la pau, lla negociació, la vulnerabilitat i la cultura dels afectes com a antídot per lluitar contra la violència...és precissament en aquest punt on vull centrar aquest post.

Bell Hooks parla de la cultura dels afectes com a contrari a la violència, com a dues cares de la mateixa moneda, la violència és la cura a l'inrevés, violència versus tenir cura, destrucció versus compasió i comprensió.  El fet d'estimar i tenir cura d'altres de forma saludable, té relació directa amb la cura d'un mateix, amb la responsabilitat de les teves emocions, actituds, i conductes, i fer-ho conscientment i íntimament connectat. El fet d'estimar-te bé, és anar a contracorrent, m'explico, no deixar-se arrosegar pel missatge que vol vincular la identitat als mandats de gènere en base a la fredor emocional, l'egoïsme, la contudència, l'aïllament social, ...que són les fonts d'inseguretats, complexes d'inferioritat, desconfiança,...que deriven en superbia i prepotència, configurant una percepció mirant per sobre de com a resposta defensiva...i lamentablement en aquesta manera de ser, hi ha tot un sistema cultural i ideològic anomenat masclisme que bombardeja amb milers de missatges per totes les vies possibles...fins i tot potser els teus referents masculins més propers ( pare, avi, germà gran,...) hagin actuat més o menys d'aquesta forma com a model...i això encara ho fa més complicat...però no imposible.

La vulnerabilitat està conectada amb la confiança en un/a mateix/a i en les altres persones, és a dir la vius amb comoditat aquesta sensació de vulnerabilitat, perquè això requereix la necessària interdependència de les altres persones, entre totes i tots generar benestar. El mandat de no expressar les emocions lliurement com a homes, i no responsabilitzar-nos de les mateixes, fa que es culpabilitzi a les dones de les mateixes, per no afrontar la vergonya incrustada i la misogínia de una gran majoria d'homes. El que fomenta el sistema patriarcal i capitalista és precissament embolcallar-te com a home de poder, estatus, imposició, odi,...per cobrir les inseguretats i necessitats afectives, subtitueix la necessitat de seguretat i d'afecte per imposició i exigència, per sensació de poder...i això és reforçat i premiat pel propi sistema ultracompetitiu i individualista. Per poder desenvolupar aquestes capacitats de cura en els homes és imprescindible generar dinàmiques i estructures de relacions amoroses respectuoses, lliures, i també famílies diferents dins unes comunitats resilients.

El repte com a homes d'esdevenir una font d'afecte i vincle segur, de suport i de confiança, de desenvolupar la capacitat de cura, de saber escoltar, aprendre a mirar profundament dins l'ànima d'un mateix i de les dones, crec que les ulleres liles són imprescindibles per aconseguir-ho.

Una gran abraçada
Rubén Sanchez
@RobenFawkes

7 comentaris:

  1. Molt ben descrit el mecanisme que fa mutar inseguretat i necessitat d'afecte en agressivitat i supèrbia Ruben, però jo crec que és universal, que afecta a tots els gèneres...En el masculí és condició del mandat, en els altres no ho és, però és una reacció molt corrent.

    ResponElimina
  2. M.ha encantat l.article,Rubén.
    Felicitats per ser diferent i cuida la teva matèria grisa... :)

    ResponElimina
  3. Gracias una vez más Rubén. Un artículo muy interesante. Conectar con las propias emociones y con las del "otr@", y expresarlo de forma natural, sin vergüenza, nos fortalece porque nos une y nos hace sentir más libres.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies Ana, Lidia, Carina i Joana pels vostres comentaris i aportacions, són motor per continuar escrivint i expressant emocions.
    Una gran abraçada a totes
    Rubén

    ResponElimina
  5. Molt interessant. Me n'he llegit un parell d'entrades i ja tinc per anar rumiant uns quants dies. Gràcies!

    ResponElimina
  6. Molt interessant. Me n'he llegit un parell d'entrades i ja tinc per anar rumiant uns quants dies. Gràcies!

    ResponElimina